Mes: gener de 2019

La psicologia i la nutrició tenen res a veure?

per Imma Vidal, posted in Nutrició

Hi ha una clara relació entre emocions i nutrició, ja que el que mengem no tan sols afecta a com ens sentim, sinó que el com ens sentim, determina que mengem d’una manera o altra.

Qui no ha fet en algun moment de la seva vida dieta per perdre aquell quilo de més que li sobrava? Recordeu com us sentíeu? Pot ser irritables o de mal humor, i a la mínima que us deien alguna cosa, saltàveu?

O qui no ha anat a la nevera després d’un dia estressant de feina en busca d’algun aliment que li calmés les seves emocions?

De quina manera es relacionen?

El nostre estat d’ànim i el com ens sentim afecta la nostra manera de menjar, doncs tot aquest seguit de variables psicològiques ens influeixen en el nombre de menjades que fem, en la velocitat a la que ingerim els aliments, en el tipus d’aliments que consumim…

I què passa quan hi ha alguna patologia de base?

Una persona que pateix de bulímia nerviosa, per exemple, usa l’acte de menjar com resposta als seus problemes. Es val d’afartaments secrets per a alleugerir l’estrès, la soledat, l’ansietat o la depressió, sentiments que no se sent capaç de compartir amb ningú més, doncs per ella és molt important donar una imatge d’èxit i autocontrol.

Aquestes persones no tenen control sobre les sessions d’afartaments, i aleshores cada cop que n’acaben una, recuperen el control mitjançant la purga, i es prometen que no ho tornaran a fer (cosa que no podran complir).

O si pensem amb l’obesitat, pot ser que les persones que en tinguin, estiguin menjant molt més del que necessiten com una forma d’evadir-se dels problemes que se’ls hi presenten (divorci, pèrdua de feina, la mort d’un ésser estimat..) i fan servir el menjar com una font d’obtenir plaer.

Aleshores, i tot i que en un inici no fos així, la ingesta compulsiva d’aliment es pot haver convertit en un hàbit i en una part important del pacient.

Val qualsevol aliment per calmar les nostres emocions?

Sembla que els hidrats de carboni refinats(pastels, galetes pa, xocolata…) o aliments grassos ( formatge, mantega gelats…) són els preferits pels pacients per calmar els ànims.

Com pot ajudar la psicologia

El tractament dietètic de qualsevol persona que es vulgui aprimar, hi hagi o no psicopatologia de fons, no només s’haurà de dirigir a assolir un pes adequat segons edat, sexe i alçada, sinó que també caldrà que abordi tots aquests altres aspectes involucrats en el menjar i que no tenen res a veure amb l’alimentació pròpiament dita. Per tant, queda palès que la figura del psicòleg és imprescindible per un desenvolupament saludable de l’individu.

A mida que la persona vagi baixant de pes, s’hauran d’anar controlant totes aquelles variables psicològiques vagin sorgint i puguin alterar que la persona s’adhereixi al tractament, ja que els canvis emocionals són molt importants a l’hora d’aconseguir un canvi permanent en les costums que afecten a l’alimentació. Així per exemple, una persona obesa que ho ha sigut des de la seva infantesa mai no ha tingut una representació del seu cos prim, i qualsevol canvi que tingui lloc, no tant sols afectarà al seu pes, sinó que tindrà conseqüències també en la seva identitat. Des de la psicologia li donarem el suport necessari perquè dugui a terme la dieta amb èxit.

Quins secrets s’amaguen darrera d’una ment anorèxica?

per Imma Vidal, posted in Trastorns alimenticis

A ningú no deixa indiferent la visió d’uns braços i cames esquelètics pertanyent a una noia anorèxica;  imatge que, per desgràcia, cada cop estem més acostumats a veure. Les xifres parlen d’una prevalença del 1% del total de dones joves occidentals. Tot i que és en l’adolescència on més freqüentment s’origina aquest trastorn, cada cop és donen més casos en dones de més de 40 anys, i fins i tot, en nois.

Com s’origina?

Factors del pensament

L’anorèxia és una malaltia complexa que té un origen multicausal en la que  intervenen factors psicològics, socioculturals, biològics i també relacionats amb la dinàmica familiar; cadascun d’ells necessari, però cap  suficient per sí sol com per a generar la malaltia.

 Qui s’amaga darrera la malaltia?

Aquesta és una malaltia que és més propensa a donar-se en persones insegures, amb baixa autoestima, molt  perfeccionistes, rígides i autoexigents, amb gran autocontrol, que tenen necessitat d’aprovació, baixa tolerància a la frustració i amb poca habilitat per a les relacions personals.

A més, normalment provenen de famílies on hi ha una excessiva fusió entre els diferents membres i on pot donar-se confusió de rols, amb una escassa privacitat i autonomia individual. Són famílies molt sobreprotectores i bastant rígides per canviar i adaptar-se a nou patrons i situacions. A més, la matriarca està o ha estat en un passat preocupada per la seva pròpia estètica corporal, havent practicat en algun moment o altre règims alimentaris restrictius.

Per altra banda, no és casual que aquesta malaltia incideixi en major percentatge en joves adolescents, doncs podríem veure l’anorèxia nerviosa com una reacció de les adolescents front a certes demandes del medi pròpies de l’edat en que es troben, com per exemple: independència, assumpció de majors responsabilitats, canvis fisiològics en el seu cos, augment de les seves relacions socials i sexuals, etc. I  mostraria una errada en la capacitat de l’adolescent d’anar integrant tots aquests canvis en la seva personalitat, que la portarien, aleshores, a adoptar una falsa solució, una sortida malaltissa a la seva crisi d’identitat.

Per a aquestes noies aconseguir la perfecció,  amb tot el que això implica, és la única via per aconseguir l’afecte i alliberar-se dels problemes, i part d’aquesta necessitat de perfecció és la imatge ideal d’estar prima, la que mai no pot aconseguir-se.

Què fa que cada cop hi hagi més casos i afecti a un sector de població més gran?

Les influències socioculturals i concretament, la vigència d’un model estètic corporal prim, especialment aplicable al cos femení, és un factor d’innegable importància per a explicar la proliferació i difusió d’aquests quadres. Els estils de vida, el grup d’iguals, la publicitat i les “indústria de l’aprimament’”, i les pròpies cognicions van reforçant dejunis, dietes restrictives i altres pràctiques compensatòries.

Però com la primor mitificada està associada a la nostra societat actual a l’èxit, la seguretat, la bellesa, l’acceptació i  al prestigi social, ningú se n’escapa del seu influx i per això la incidència de la malaltia s’està estenent a altres grups d’edat i, fins i tot, a l’altre sexe.

Així, nenes de 7 a 9 anys ja tenen en compte els comentaris de les seves companyes i amigues al voltant de l’estètica corporal, i solen gravar en les seves ments burles i comentaris negatius referits al seu cos, a la seva aparença física. L’impacte d’aquestes  apreciacions augmenta quan se entra en l’adolescència.

Perquè neguen la malaltia?

La pèrdua de pes es converteix en un fi per sí mateix, de fet per moltes persones no existeix autoestima sense estar prima.

El problema radica que pateixen una distorsió de la seva imatge corporal que fa que no es vegin mai com voldrien veure’s, la qual cosa fa que s’embarquin en aquesta aventura de l’aprimament, en la cerca de la bellesa ideal i inabastable que els donarà autoconfiança.

A més, arribar a la primor del seu cos els dóna seguretat per afrontar qualsevol repte que els hi pugui sorgir, i es per això que es tan difícil que canviïn la seva manera de pensar.

Existeix un substrat biològic que sustenti la malaltia?

Sembla que existeix una desregulació dels sistemes serotoninèrgic i dopaminèrgic relacionats amb la sacietat, l’estat d’ànim, l’ansietat i les obsessions, així com amb l’estil de processament de la informació centrat en el detall que podrien explicar alteracions en la presa de decisions i alteracions en el control executiu (manca de flexibilitat cognitiva, d’impulsivitat i de capacitat de resolució de problemes) típic de les afectades per aquesta malaltia.

Com les podem ajudar des de la psicologia?

Com psicòlegs la nostra feina serà reconduir a aquestes noies a adoptar un pla de vida saludable, fent tractament psicològic. Ara bé, mentre la societat no canviï la seva fora de pensar tindrem una feina ben àrdua. No sé que en penseu tots vosaltres.