Blog

Cómo gestionar el estrés postvacacional de manera efectiva

per Imma Vidal, posted in Estrès

El final del verano y la vuelta a la rutina pueden generar una sensación de bajón, irritabilidad o ansiedad. Aunque socialmente se habla mucho del “síndrome postvacacional”, en realidad no es un trastorno clínico, sino una respuesta de adaptación ante el cambio de ritmo.

Pasar de horarios flexibles, mayor descanso y menos responsabilidades a la exigencia laboral o académica puede activar estrés. La clave no es evitarlo, sino gestionarlo de forma saludable.

¿Por qué aparece el estrés postvacacional?

El estrés postvacacional no surge únicamente por “volver al trabajo”, sino por el contraste brusco entre dos ritmos vitales muy distintos.

Durante las vacaciones solemos experimentar:

  • Mayor flexibilidad horaria.
  • Menor presión externa.
  • Más tiempo de ocio y descanso.
  • Más contacto social o actividades gratificantes.
  • Mayor sensación de libertad y autonomía.

Al regresar a la rutina, el cerebro debe adaptarse rápidamente a:

  • Exigencias laborales o académicas.
  • Responsabilidades acumuladas.
  • Toma constante de decisiones.
  • Evaluación externa del rendimiento.
  • Reducción del tiempo personal.

Este cambio activa el sistema de alerta del organismo. Nuestro cuerpo pasa de un estado más relajado a uno de mayor activación, y esa transición puede generar cansancio, irritabilidad o sensación de saturación.

Además, influyen otros factores psicológicos:

🔄 1. Ruptura de expectativas

A veces idealizamos el verano como un periodo perfecto. Al volver, aparece una comparación constante entre “cómo estaba” y “cómo estoy ahora”, lo que aumenta la sensación de pérdida.

⚖️ 2. Autoexigencia elevada

Septiembre suele vivirse como un “nuevo comienzo”, lo que puede activar metas poco realistas: empezar dieta, hacer ejercicio diario, rendir al máximo, organizar toda la vida en una semana. Esta presión interna incrementa el estrés.

🧠 3. Falta de desconexión real

En muchas ocasiones no ha habido una desconexión emocional auténtica: revisar correos, pensar en tareas pendientes o anticipar la vuelta impide que el sistema nervioso descanse completamente.

🌧️ 4. Factores emocionales previos

A veces el malestar no es solo adaptación, sino que el regreso pone de manifiesto:

  • Insatisfacción laboral.
  • Sobrecarga mantenida.
  • Conflictos en el entorno de trabajo.
  • Falta de equilibrio entre vida personal y profesional.

En estos casos, el estrés postvacacional actúa como señal de que algo necesita revisión más profunda.

Señales frecuentes

  • Cansancio intenso los primeros días.
  • Irritabilidad o falta de motivación.
  • Problemas de concentración.
  • Alteraciones del sueño.
  • Sensación de desbordamiento.

Si estos síntomas son leves y transitorios, forman parte del proceso normal de adaptación.

Estrategias para gestionarlo

1️⃣ Retomar la rutina de forma progresiva

Si es posible, evita sobrecargar los primeros días. Prioriza tareas, organiza y acepta que el rendimiento puede ser más bajo al inicio.

2️⃣ Ajustar el sueño gradualmente

Unos días antes de reincorporarte, comienza a regular horarios de descanso. El sueño es clave para la regulación emocional.

3️⃣ Mantener pequeños espacios de bienestar

No es necesario renunciar por completo a las sensaciones del verano. Mantén actividades que te aporten disfrute:

  • Paseos.
  • Tiempo social.
  • Actividad física.
  • Momentos de descanso real.

La rutina no tiene que ser incompatible con el autocuidado.

4️⃣ Revisar el diálogo interno

Detecta pensamientos como:

  • “Debería estar motivado/a.”
  • “No puedo permitirme estar cansado/a.”
  • “Ya tendría que rendir al máximo.”

Y sustitúyelos por mensajes más realistas:

  • “Estoy en proceso de adaptación.”
  • “Es normal necesitar unos días.”
  • “No tengo que hacerlo perfecto desde el primer momento.”

5️⃣ Plantear objetivos realistas

Septiembre suele vivirse como un “nuevo inicio”, lo que puede llevar a proponerse demasiados cambios a la vez. Es preferible:

  • Elegir pocos objetivos.
  • Definir metas concretas y alcanzables.
  • Evitar la autoexigencia excesiva.

¿Cuándo consultar a un profesional?

Si el malestar:

  • Se prolonga varias semanas.
  • Interfiere significativamente en el trabajo o la vida personal.
  • Se acompaña de síntomas depresivos intensos o ansiedad elevada.

Puede ser útil valorar apoyo psicológico para explorar qué está activando realmente ese malestar.

¿Te está costando más de lo habitual volver a la rutina?

Si sientes ansiedad constante, desmotivación intensa o una sensación de bloqueo que interfiere en tu día a día, quizá no se trate solo de adaptación.

En ocasiones, el estrés postvacacional es una señal de sobrecarga mantenida, dificultades para poner límites o un nivel de autoexigencia que termina pasando factura.

En consulta trabajamos para:

  • Identificar qué está generando el malestar.
  • Desarrollar estrategias de regulación emocional.
  • Revisar patrones de autoexigencia.
  • Recuperar equilibrio entre responsabilidad y autocuidado.

Si deseas más información o quieres iniciar un proceso terapéutico, puedes contactar conmigo a través de la sección de contacto de la web. Estaré encantada de acompañarte en este proceso.

Tratamiento de los Trastornos de la Conducta Alimentaria (TCA): un abordaje integral

per Imma Vidal, posted in Anorèxia

Los Trastornos de la Conducta Alimentaria (anorexia nerviosa, bulimia nerviosa, trastorno por atracón y otros TCA especificados) son trastornos complejos que afectan no solo a la alimentación, sino también a la identidad, la regulación emocional, la autoestima y las relaciones.

No se trata únicamente de “comer mejor”. El tratamiento requiere un enfoque integral que atienda tanto los síntomas conductuales como los factores psicológicos que los mantienen.

1️⃣ Evaluación inicial: entender la función del trastorno

En terapia es fundamental comprender:

  • ¿Qué función cumple el TCA en la vida de la persona?
  • ¿Qué emociones regula?
  • ¿Qué sensación de control o seguridad aporta?
  • ¿Qué temores aparecerían si el síntoma desapareciera?

En muchos casos, el trastorno alimentario actúa como una estrategia para gestionar ansiedad, perfeccionismo, miedo al rechazo, experiencias traumáticas o conflictos relacionales.

Sin abordar estas bases, la intervención se queda en la superficie.

2️⃣ Normalización de la alimentación

Uno de los primeros objetivos es estabilizar el patrón alimentario:

  • Regularidad en las comidas.
  • Reducción de restricción.
  • Disminución de atracones y purgas.
  • Trabajo sobre el miedo a ciertos alimentos.

Esta fase puede generar mucha ansiedad, ya que implica renunciar a una estrategia de control. Por ello, siempre debe acompañarse de herramientas de regulación emocional.

3️⃣ Trabajo sobre la imagen corporal

La alteración de la imagen corporal no es un síntoma secundario en los TCA; es un eje central del problema.

Muchas personas con TCA:

  • Sobreestiman su tamaño corporal.
  • Focalizan obsesivamente en zonas concretas.
  • Vinculan su valor personal al peso o la forma corporal.
  • Presentan conductas repetitivas de comprobación (pesarse, medirse, mirarse constantemente).

¿Cómo se trabaja en terapia?

✔ Reestructuración cognitiva:
Identificar y cuestionar pensamientos distorsionados como “Si aumento de peso, perderé todo mi valor”.

✔ Exposición corporal guiada:
Aprender a observar el propio cuerpo desde una descripción neutral, reduciendo la carga emocional asociada.

✔ Reducción de conductas de comprobación y evitación:
Disminuir progresivamente la frecuencia de pesarse o evitar espejos.

✔ Desvincular autoestima y apariencia:
Ampliar las fuentes de identidad hacia valores, habilidades, relaciones y proyectos personales.

En TCA el objetivo inicial no es “amar el cuerpo”, sino disminuir el rechazo intenso y aprender a tolerarlo sin violencia interna.

4️⃣ Regulación emocional

Muchos TCA funcionan como una herramienta para:

  • Disminuir ansiedad.
  • Canalizar tristeza.
  • Evitar el enfado.
  • Sentir control ante el caos interno.

Por ello, el tratamiento incluye:

  • Identificación emocional.
  • Técnicas de regulación (respiración, habilidades DBT si procede…).
  • Trabajo con perfeccionismo, rigidez mental y autoexigencia.
  • Desarrollo de autocompasión.

5️⃣ Trabajo en autoestima e identidad

En muchos casos, la identidad queda reducida a:

  • “Ser delgada/o”.
  • “Tener control”.
  • “No fallar”.

La terapia ayuda a reconstruir una identidad más amplia y flexible, donde el valor personal no dependa exclusivamente del físico.

6️⃣ Intervención familiar (cuando es necesario)

En adolescentes y jóvenes, el trabajo con la familia puede ser clave:

  • Psicoeducación.
  • Reducción de dinámicas críticas.
  • Aprender a acompañar sin reforzar el síntoma.
  • Apoyo en la normalización alimentaria.

7️⃣ ¿Cuándo es imprescindible ayuda especializada?

Es fundamental buscar intervención profesional cuando:

  • Existe restricción severa o pérdida significativa de peso.
  • Hay conductas purgativas.
  • Aparecen atracones frecuentes.
  • Existe obsesión constante por el peso.
  • La vida social o académica se ve afectada.
  • Hay síntomas depresivos o riesgo autolesivo.

El tratamiento precoz mejora significativamente el pronóstico.

Reflexión final

Un TCA no es un problema de comida. Es una forma de expresar y regular un malestar profundo.

El cuerpo se convierte en el escenario del sufrimiento, pero el trabajo terapéutico va mucho más allá del peso.

Recuperarse no significa solo cambiar la conducta alimentaria, sino transformar la relación con uno mismo.

¿Necesitas ayuda profesional?

Si te has sentido identificado/a con lo que has leído, es importante que sepas que no tienes que afrontarlo en soledad.

Los Trastornos de la Conducta Alimentaria son complejos, pero tienen tratamiento. Con el acompañamiento adecuado es posible recuperar una relación más saludable con la comida, con el cuerpo y contigo mismo/a, incluso si hace mucho tiempo que convives con la enfermedad

En consulta trabajamos de forma individualizada, abordando no solo los síntomas alimentarios, sino también la autoestima, la regulación emocional y las experiencias que han contribuido al desarrollo del problema.

Si quieres más información o deseas iniciar un proceso terapéutico, puedes ponerte en contacto conmigo a través de la sección de contacto de la web. Estaré encantada de acompañarte en este proceso.

Cómo afrontar momentos difíciles con Estrategias efectivas

per Imma Vidal, posted in Depresión

Muchas veces sentimos que ya no podemos más, vemos que no somos capaces de avanzar y queremos tirar la toalla. Sentimos que la vida nos trata mal, queremos que el mundo sea diferente, pero éste es como es, y el dolor es inevitable

Sin embargo, de imprevisto a veces, aquello que nos parecía tan imposible que fuera de otra manera cambia y podemos empezar a vislumbrar un poco de luz que nos lleva al final del túnel.

Por eso cuando sientas que el mundo se te viene abajo, respira profundo. Acepta esa emoción, no luches contra ella; incluso llora si lo necesitas, pues esto te va a ayudar a descargar el corazón.

Recuerda que esto no es eterno; pronto llegará la calma. De hecho,

“es como una tormenta, muy fuerte al principio, pero luego, las nubes se van y sale el sol”.

Es normal que en momentos difíciles, algunas personas puedan sentirse muy afectadas emocionalmente y vivir con intenso sufrimiento el problema o la situación dolorosa. Hay situaciones o repeticiones de la misma que nos sobrepasan, porqué la situación a resolver supera los recursos que tenemos para afrontarlo, sobre todo si lo hemos atravesado o nos sentimos solos

En los casos más extremos, este sentimiento tan profundo, incluso, pueden llevar a plantearse ideas de acabar con todo ( este tema tan delicado lo dejaremos a un lado para abordarlo en otro blog).

Así, ante una situación que nos supera, que nos puede provocar bloqueos, es importante parar, reducir las exigencias y aceptar que no podemos con todo, buscando ayuda.

Nuestra mente se ha visto envuelta en pensamientos recurrentes que han ido aumentando de tono y abrumándonos en sobre manera. En especial, las personas perfeccionistas, rígidas con un alto grado de autoexigencia y amantes del control, así como también las personas competitivas, viven especialmente mal las situaciones de incompetencia. No tener solución, ni respuesta a la situación vivida les genera un alto nivel de ansiedad.

Reflexionar sobre los temas en cierta medida puede resultar necesario y positivo, sobretodo autocuestionándote. Ten en cuenta que la reflexión ayuda a explorar nuevas perspectivas aunque no a cambiar las circunstancias. Ahora bien, hacerlo con exageración y permitir que un mismo tema invada tu mente, te puede llevar a una sensación de ansiedad difícil de superar.

Para avanzar es muy importante generar consciencia y comprender que el pasado no lo puedes cambiar y empezar a pensar qué oportunidades y nuevas formas de hacer se abren ante ti con la nueva situación. Aunque no lo parezca, la desesperanza, el dolor y el vacío que se siente en estas situaciones son estados temporales, que con la ayuda precisa, pueden superarse.

Para recuperar el control en momentos difíciles, pueden serte útiles los siguientes tips:

  • Para y respira: Siéntate, inclina ligeramente tu cuerpo hacia atrás en la silla,como si te relajarás en un sofá. Haz una respiración lenta y profunda, sonríe con la boca cerrada, sin mostrar los dientes, elevando ligeramente la comisura de los labios; y eleva las cejas (señal universal de agrado). Estos pequeños gestos activan tu sistema de seguridad social, pues le dicen a tu cerebro que estás relajado y a salvo, a la vez que se desactiva automáticamente tu sistema de amenaza Además, existen otras muchas técnicas para aprender a parar, como son la meditación y técnicas de relajación.
    • Pide ayuda: Llama a un amigo, un familiar o un experto en el que confíes para que te ayude a vaciar un poco tu mochila. No tienes que estar solo.
    • Divide el problema: No quieras abarcarlo todo, Si tienes muchos problemas y estos te agobian, afróntalos de uno en uno. Es más fácil resolver una cosa a la vez.
    • Descansa: Dormir bien y comer a tus horas es vital para pensar con claridad.
    • Sé amable contigo: No te culpes por lo que te está pasando. Eres humano y mereces paciencia.
    • Intenta mantenerte en actividad y ocupación. Participa en algún tipo de voluntariado, actividades culturales, deportivas o de ocio o cuida de una mascota. Te ayudarán a sentirte más útil.
    • Recompénsate todos los días con algo placentero, intenta disfrutar con las pequeñas cosas de la vida.
    • Escribe lo que sientes.Te puede ayudar a liberar tu mente de las preocupaciones y pensamientos que te mantienen bloqueado;escribirlos, ya sea en papel o en el ordenador. Mientras escribas, detalla al máximo tus pensamientos y las emociones que te están generando. Verás que es una buena opción para tomar distancia con el estrés que la situación te genera.
    • Céntrate en las razones para seguir adelante. Esto puede ser difícil de hacer. Así que tómate tu tiempo e intenta escribir algunas cosas que sean importantes o valiosas para ti. No tienen que ser importantes o profundas. Las cosas cotidianas también cuentan.

    Así que ten calma, tu puedes convertir tus debilidades en fortalezas. Busca la ayuda de un terapeuta,

    Si te ha resultado interesante o útil este artículo, dale a me gusta.

    Rols de gènere a través de les joguines infantils

    per Imma Vidal, posted in Desarrollo

    Des del moment del naixement fins als 2 anys, les joguines van dirigides indistintament als dos sexes: tenen colors molt vistosos, llums, sons i miralls incorporats… ja que busquen desenvolupar els sentits dels nen/-es, la seva coordinació i habilitat física, la seva creativitat i fantasia …Però a partir d’aquesta etapa la cosa és molt diferent

    Primera infància i edat preescolar (2 anys i mig fins a 5):

    Joguines nenes: nines, ninots que imiten bebès, els quals venen equipats amb tot tipus d’accessoris tal qual una rèplica dels reals: biberons, vestits, bressols, cotxets…; estris de neteja que simulen els dels adults (escombres, aspiradors, taula de planxar), cuines, disfresses de princesa…

    A les nenes se´ls hi destina aquelles joguines que estan relacionades amb la llar: les nenes jugaran a ser mares, a tenir cura de bebès, a netejar i saber dur la casa, joguines totes elles destinades a que les nenes aprenguin a desenvolupar-se bé en les tasques domèstiques

    Joguines nens: cotxes, avions,.. cotxes en miniatura que els hi permet fer carreres , pilotes de tot tipus i mides, jocs de construcció, ninots (Gormitti, Ben 10, pokemons) que els permeten jugar amb els companys tot creant les seves pròpies històries amb una imaginació desbordant, disfresses de pirata ….

    En aquest cas, amb els jocs de carreres de cotxes es potencia la competitivitat, amb les pilotes se´ls estimula de ben petits a fer esport (jugar a futbol, bàsquet..); amb els jocs de construcció que poden ser de tot tipus: la seva creativitat, la capacitat espacial i el domini de l´espai; amb els ninots, naus espacials, armes de tota mena, guerrers….. s´estimula la confrontació, el domini, la iniciativa, el saber prendre el control de la situació, ja que els disposa a l´acció i a la lluita

    Com veiem, els jocs vinculats a un i altre sexe permeten desenvolupar qualitats ben diferents. Els rols de casetes…fomenten servir, atendre, la capacitat de posar-se en el paper de l´altre i ser més comprensiu; mentre que als nens se´ls reserven, com hem vist, activitats de competència que els permetran tenir un major control sobre el medi extern, la qual cosa és una forma molt important d´anar delimitant les normes de comportament i deixant clares les expectatives socials cap a cada sexe.

    Com a partir dels quatre anys els nens estan plenament identificats amb el gènere al qual pertanyen, en funció dels rols que vegin que acompleixin els seus pares a casa, tendiran a voler jugar a unes coses o a unes altres, ja que el joc simbòlic es converteix en l´estrella d’aquesta etapa, i en ell hi juga un paper molt important en la imitació de models. Els nens i nenes reproduint les escenes quotidianes que viuen a diari, reproduiran rols socials que les persones adultes desenvolupen a la vida, de tal manera que això es torna en un aprenentatge natural i espontani dels rols socials imposats a cada sexe.

    Segona infància fins pubertat.

    Els jocs de les nenes cada cop és més pausat, a diferència dels nens. Segueixen desenvolupant el paper de mares com en l´etapa anterior, però ara juguen amb nines i accessoris més sofisticats (nines que es poden pintar i posar maques…); caixes per fer collars, jocs de tocador, maletins de joies, maquillatges, estris de perruqueria…Tot això predisposarà cap al rol de “feminitat” assignat a la dona, que farà que les nenes amb el joc l´aprenguin des de ben petites

    Nens: Jocs d’experiments, de màgia, mecanos i de construcció molt més complexes que l’etapa anterior ( muntatges de robots…), la iniciació en el modelisme (fent avions, vaixells,…). I a partir dels nou anys fins el 12 són molt important els jocs que anticipen situacions adultes professionals, com per exemple els de química, electricitat o el microscopi

    Evidentment, les joguines dissenyades pels nens permeten una major familiarització amb la tècnica. A través del joc i les joguines ells segueixen veient estimulada la seva capacitat d’iniciativa, l’audàcia, valentia o la rapidesa

    Com al voltant dels 5-7 anys hi ha una rigidesa en quan a la identitat de gènere, es sol menysprear i considerar negatiu tot el que provingui o sigui típic de l´altre gènere (sobretot pels estereotips existents en la societat; això fa que sigui més cert en els nens, que mostraran un clar menyspreu per les nines, per ex.). Dels 8-11 anys presenten una certa flexibilitat de gènere, tot i que els nens sobretot, entenen que el més adaptatiu és no transgredir els àmbits respectius.

    Adolescència

    Etapa que van construint la seva pròpia identitat

    Viuen intensament les noves tecnologies: internet, ordinadors, reproductors de música.. Estan en el món dels adults. El joc és clarament més sedentari i privat

    Tot i que potser els nois han estat més interessats en els videojocs i jocs d’ordinador, cada cop més les xifres s´igualen entre els dos gèneres.

    Ara el que sí és cert, és la diferència que hi ha és entre les seves preferències: els nois prefereixen fonamentalment els jocs de lluita i els d’esport, sobretot, encara que també mostren interès pels de cotxes/avions i els d’aventura. Las noies, en canvi, prefereixen els jocs d’aventures i els de taula

    Aquí convindria destacar potser, que els models masculí i femení estan ja perfectament perfilats en les preferències dels gèneres de nois i noies. Però, mentre que entre les noies existeix una major diferenciació de gustos, entre els nois els gustos són més homogenis (se´ls associa en major o menor mesura a l´esport, l´aventura, la ciència ficció) Això podria ser indici del fet abans comentat, que des de ben petits no se´ls permet fer gaires transgressions cap interessos de l´altre sexe

    Conclusió:

    Els rols que acaben adquirint nens i nenes es transmeten culturalment. Una dona se suposa ha de ser intuïtiva, pacient, reflexiva, més o menys inestable emocionalment…Un home, en canvi, ha de ser atlètic, impulsiu, guanyador, dominador, segur de sí mateix

    Les joguines són un objecte de transmissió cultural i aleshores, la divisió que d’elles es fa entre nens i nenes, contribueix a perpetuar els papers que la nostra societat ha atribuït tradicionalment a l´home i a la dona, ja que a través de les joguines nens i nenes aprenen a anticipar comportaments que tindran lloc en el futur, en la seva vida adulta (La patent divisió de les joguines corre paral·lela a una divisió sexual del treball).

    Assajant un i altra cop, a través del joc van interioritzant el rol sexual que tradicionalment els identifica, d’acord amb les expectatives de les persones que els envolten, ja que els nens i les nenes van construint la seva identitat de gènere segons la cultura imperant i , pràcticament sempre per imitació dels models més propers

    Si la nostra societat no estigués marcada per estereotips i rols de gènere els nens i nenes podrien jugar amb les mateixes coses durant molt de temps, doncs les joguines en sí mateixes no són sexistes, un nen i una nena s´ho poden passar bé jugant a nines, de la mateixa manera que una nena pot gaudir i emocionar-se molt amb una carrera de cotxes autodirigits Ara bé, transformem els jocs en sexistes a partir del moment que no permetent que el nen o nena jugui amb tal o qual cosa perquè es considera pertanyent i propi de l’altre gènere .

    Desigualtats de Gènere: Un Anàlisi Històric i Social

    per Imma Vidal, posted in Sin categoría

    El model de gènere tradicional està basat en la desigualtat amb un clar predomini de la masculinitat front la feminitat, l´inici del qual es remunta a l´època de l´Antiga Grècia on s’instaurà un sistema patriarcal en que tant sols l´home tenia drets de ciutadà, i que s´ha transmès i ha perdurat fins els nostres dies.

    Això ha sigut així perquè dins de cada gènere no tant sols s´hi aglutinen atributs, rols, interessos i actituds, estereotípicament assignats, sinó que en cada societat hi ha predomini d’un conjunt de creences i expectatives que serveixen per construir i estructurar les relacions interpersonals jugant un paper molt important en la interacció social.

    Aquest patriarcat del que parlem, entès com un sistema ideològic, ha servit per ordenar i classificar el món de forma desigual entre homes i dones, sota uns principis de jerarquia i de subordinació, els quals s´han fet presents en totes les estructures organitzatives de la societat, fent a més que tots els espais es dividissin en dos àmbits: el masculí i el femení.

    És en aquest context, així estructurat i organitzat, que cada individu en funció del seu sexe ocupa una determinada posició o rol, de manera que li comporta l´associació d’unes responsabilitats així com d’uns privilegis.

    Al llarg del desenvolupament de la societat els individus han anat aprenent , a través dels processos de socialització, el comportament que cada u ha s´assumir segons sigui home o dona.

    Aquesta diferenciació que avarca normes de comportament, actituds, valors, tasques, etc., i on allò que és femení s´ha de supeditar a allò que és masculí, transcendeix a totes les esferes de la vida i provoca una relació de poder on l´home és el dominant mentre que la dona, és discriminada i el seu paper i tasques, es veuen devaluades socialment.

    Així l´home serà vist com el que treballa fora de casa i manté a la família, mentre que la dona desenvolupa un rol reproductor, de manera que han procrear i donar descendència a l´home tot tenint cura de les seves possessions, d’elles mateixes i dels seus fills. La dona, per tant, tradicionalment ha sigut relegada a l´àmbit domèstic, i l´home era el que mantenia un vincle amb l´exterior del sistema familiar.

    Ara bé, aquesta diferenciació de normes i valors no afecta solament a la dona, sinó que l’home també és víctima de las expectatives socials que es tenen sobre el seu comportament que s´espera mostri amb fortalesa, valentia, control emocional i independència, entre d’altres coses.

    Són mil·lennis, doncs, en que primer la religió però desprès la ciència, insistiran en la inferioritat mental i moral de la dona, com conseqüència de la seva inferioritat física.

    La ciència s´anirà construint amb l´home com mesura de totes les coses. I aquesta jerarquització del sistema de gènere en que tot el masculí controla la societat i que tot el femení hi està subordinat, es mantindrà fins ben entrats els nostres dies, a través de la cultura, la religió, les costums, etc., que han anat transmetent els valors i la informació de gènere vàlida a cada context, mitjançant estereotips i rols, que al ser normatius marquen el paper i conductes que han d´assumir els diferents sexes a la societat.

    Com aquests estereotips i rols responen a la desitjabilitat social, determinen conductes esperades i proporcionen formes d´actuar, totes elles contribuiran a perpetuar el sistema jerarquitzat i farà que sigui molt difícil que altres models de gènere més igualitaris s´imposin

    Així doncs podem entendre que malgrat que legislativament actualment estigui acceptada la igualtat entre gèneres, en molts camps estaran encara molt arrelades les desigualtats

    Així per exemple, podem veure com en l´àmbit familiar, encara avui la majoria de dones són les que s´encarreguen de dur la casa, de l´educació dels fills, de fer-los-hi fer els deures…tot i sí que és cert que cada cop els pares s´involucren més en aquestes tasques, abans proscrites per ells. O si considerem altres àmbits, tal com pot ser el polític trobem molt poques dones desenvolupant càrrecs polítics d´’mportància, de manera que podem dir que les dones estan numèricament infrarepresentades tant en les institucions polítiques representatives, com en la presa de decisions.

    A més, segueix sense haver-hi una assimilació en la política de salaris entre homes i dones (els homes per terme mig cobren més), però fins i tot a igualtat de càrrec trobem una desigual i inferior retribució salarial en les dones; o és també evident, la major dificultat que tenen per accedir a llocs de prestigi, que clàssicament han estat relegats als homes, o sense anar més lluny, ens trobem amb feines que estan ocupades majoritàriament (infermeria o dones de la neteja-dones) o minoritàriament (pilots aviació-homes) per un sexe o l´altre.

    O fins i tot trobem desigualtats des de l´àmbit econòmic on les estructures jurídiques limiten o restringeixen el dret de propietat i/o herència. Potser no sigui el cas del nostre context, però un extrem seria el d´aquelles dones que per la seva cultura es veuen excloses de l´àmbit educatiu.

    Àdhuc des de l´àmbit dels mitjans de comunicació (que recordem tenen un important paper com agents de socialització) veiem clarament diferenciats els dos sexes: dona cosificada i usada com reclam publicitari, i home desenvolupant un rol caracteritzat per l’èxit,… (pensem en els anuncis de cotxes (sinònim de poder i èxit) on sembla que també et venguin una dona per exemple,…) I el pitjor de tot, les pròpies ideologies de la desigualtat de gènere que els mateixos rols que sense adonar-nos anem desenvolupant i van reforçant i perpetuant aquestes desigualtats, i que fa que sigui tan difícil de lluitar contra elles (àmbit simbòlic)

    Desigualtat de gènere i llenguatge: un estudi profund

    per Imma Vidal, posted in Lenguaje

    Des sempre, la desigualtat de gènere existent entre homes i dones es fa extensible a tots els nivells, àdhuc al llenguatge.

    L´estudi de la diferència sexual amb les llengües va començar amb Frazer (1900), el qual postulà que l´estudi del gènere gramatical i les diferències lingüístiques vinculades al sexe guardaven una relació de naturalesa històrica.

    Tot i que homes i dones fan servir la mateixa llengua, la seva parla presenta diferències tal qual un perllongament de la desigualtat existent entre els gèneres en el terreny físic i moral, i que es manifesten en la pronunciació, la sintaxi i el vocabulari.

    Però a partir del segle XX, tot això no és vist, tant sols, com una conseqüència de les estructures socials, culturals i psíquiques, sinó que passa a convertir-se’n en la causa mateixa.

    Sabem que la llengua materna influeix en la manera que tenim d’observar i aprehendre el medi que ens envolta, ja que tots els objectes que poblen la nostra consciència (que són aprehesos des d’una vessant bipolar, on un dels pols de cada classificació se´l dota de significat positiu) es construeixen mitjançant el llenguatge, i més concretament mitjançant els sistemes coherents de representació anomenats discursos.

    Ara bé, la divisió per gèneres del treball ha col·locat tradicionalment a les dones en l’interior i als homes en l´exterior de manera que ha derivat un discurs privat (informal) i un altre de públic (formal o informal però que té la finalitat d’intercanviar informació, sent les persones de sexe masculí socialitzats en aquest tipus de discurs des de la infància).

    Cal dir a més que, a la pràctica, tota conversa mixta és portada a terme mitjançant un llenguatge unisex en que les dones s’adeqüen al llenguatge masculí

    Des de la Psicologia diferencial del llenguatge es veu que la diferència entre gèneres no té una base biològica, i des de la perspectiva del sexe-gènere veiem com la feminitat sempre queda al costat d’allò que és negatiu. Per tant amb el pensament conceptual que deriva de la llengua mateixa, aquesta polaritat actuaria com un reforç de les ensenyances, les interaccions socials i els comportaments tradicionalment assignats a cada gènere, dificultant a la seva vegada qualsevol procés de canvi.

    En aquest sentit, podem afirmar que hi ha discursos que gaudeixen d’una gran acceptació i assoleixen la categoria de veritat dictada pel sentit comú perquè serveixen els interessos de grups socials relativament poderosos (com ha estat considerat el sexe masculí) i així per exemple els discursos dominants sobre la feminitat servirien per a mantenir aquest desequilibri. Per tant, és evident que els discursos tenen molt a veure amb l´organització i el funcionament de la societat.

    Per altra banda, la parla té com a referent un codi lingüístic comunament establert i acceptat per tota la societat, però es subdivideix en dos codis o dues categories de parla diferent (codi elaborat i restringit).

    Aleshores, es podria assimilar la diferència entre els gèneres a nivell del llenguatge emprat, i parlar de “sexolecto” com el llenguatge usat per les dones, com a conseqüència del rol sexual que els hi ha tocat desenvolupar al llarg del temps i que les ha col·locat en una situació de subordinació. Aquest seria un llenguatge menys elaborat, amb un ús més gran d’eufemismes, A més, segurament per la seva posició subordinada, ha fet que històricament les dones estiguin més interessades per la interacció personal i els sentiments que no pas en l´anàlisi dels fets externs, fent que el seu llenguatge es caracteritzi per tenir unes regles de cortesia més marcades (i si no en fan ús en són criticades, a diferència dels homes pels quals és una qualitat afegida), sent a la vegada aquests discursos d’una gran loquacitat, però a la vegada, amb continguts més banals També es poden observar diferències vers els homes, en quan al menor percentatge d’interrupcions que fan en converses mixtes ( en homes, en canvi, això denota ostentació de poder), més rapidesa en la pronunciació o un ús de l´entonació més baixa respecte aquells.

    Però el més greu de tot és la invisibilitat de les dones en el llenguatge, ja que la categoria femenina està oculta darrera la veu masculina, de tal manera que aquesta última és usada per fer referència als éssers humans en general, tant si es tracta d’homes com de dones. El llenguatge és masculí, ha estat pensat pels homes. Per tant, el poder de les paraules i dels discursos no es troba tant sols en el vocabulari o en l´estructura sintàctica, sinó en el carisma de les persones que són capaces d’imposar un “haver de ser”, que des de la nostra perspectiva de gènere es relaciona amb els sexe masculí

    Però des dels nous fenòmens psicosocioculturals que tenen lloc i que tindran la seva repercussió en el llenguatge, les dones podran pensar la seva dominació ja no com categories de percepció de l’ordre social produïdes per aquest mateix ordre, sinó des d’un vessant propi, que farà el gènere femení amb l´ús que en faci del nou llenguatge es converteixi tant en productor com en producte dels sistema social, a igual com hores d’ara passa amb el gènere masculí, cosa que a la seva vegada repercutirà en les pràctiques socials, en les tipificacions de gènere, fet que ens anirà acostant cap a la igualtat social entre homes i dones

    Àmbit clínic on és important Intel·ligència Emocional

    per Imma Vidal, posted in Sin categoría

    Des del naixement l´infant es va imbuint de manera inconscient de les emocions d’aquells qui l´envolten, d’aquesta manera van modelant els seus circuits neuronals, fent que es tornin més aptes o més ineptes en el maneig del principis que regeixen la intel·ligència emocional (IE). Per tant la infància ( i més endavant l´adolescència) constituiran una autèntica oportunitat per assimilar els hàbits emocionals fonamentals que governaran la resta de les nostre vides.

    En aquest sentit, l´ escola és un dels mitjans més importants a través del qual el nen “aprendrà” i es veurà influenciat en tots els factors que conformen la seva personalitat. A banda d’això, és bàsic un bon aprenentatge en el maneig de la IE per tenir un bon rendiment tant acadèmic com general a la vida, ja que és prou conegut que el coneixement afectiu està molt relacionat amb la maduresa general, autonomia i la competència social del nen.

    Per tot això, sóc del parer que s´hauria de dur a terme programes que formessin en intel·ligència emocional a les escoles per tal d’elevar la competència emocional i social dels nens, de manera que s´apliqués una alfabetització emocional des d’edats ben primerenques a tots ells, i no només als que presenten problemes, D’aquesta manera els nens gradualment i imperceptiblement s´anirien fent cada cop més destres en intel·ligència emocional, la qual cosa és sinònim de:

    • Tenir un bon nivell d’autoestima, sentir-se bé amb un mateix
    • Aprendre més i millor
    • Presentar menys problemes de conducta.
    • Ser persones positives i optimistes.
    • Tenir la capacitat d’entendre els sentiments dels altres.
    • Resistir millor la pressió dels seus companys.
    • Superar sense dificultat les frustracions.
    • Resoldre bé els conflictes.
    • Ser més feliços, saludables i tenir més èxit.

    Aleshores caldria que des de les escoles s´impartís una educació integral, en que l´ensenyament inclogués tant habilitats pròpiament cognitives com emocionals ( és a dir habilitats tals com l´autoconeixement, l´autocontrol , l’empatia, assertivitat, responsabilitat personal, el saber escoltar i comunicar-se, resoldre conflictes i col·laborar amb els altres ) i això es podria dur a terme dins una metodologia en que la dinàmica de treball es basés en les intel·ligències múltiples de Gardner, ja que aquest parla entre d’altres, d’intel·ligència intrapersonal i interpersonal, que s´equivaldria en certa manera a la intel·ligència emocional de la que parla Goleman).

    D’aquesta manera, aquest ensenyaments en educació emocional no els faria com una assignatura o programa a part del currículum escolar, sinó que els aplicaria en totes i cadascuna de les matèries que componen l´àrea curricular escolar. Per tant, l´ escolarització de les emocions (Goleman, 1995) es podria dur a terme analitzant les situacions conflictives i problemes quotidians que es donen en el context escolar i són susceptibles de generar tensió.

    Aleshores dins d’aquest marc, des de l´escola, el que s´ha de pretendre és ensenyar als alumnes a modular la seva emocionalitat, desenvolupant a la vegada, la seva Intel·ligència emocional. Amb aquest finalitat però, seria necessari que els mateixos professors es convertissin en models d’equilibri, d’afrontament emocional, d’habilitats empàtiques i de resolució serena, reflexiva i justa dels conflictes interpersonals, com font d’aprenentatge vicari pels seus alumnes. A la vegada que haurien de procurar ajudar als alumnes a mirar en el seu interior sovint per tal que aquests descobrissin quins són els seus estats emocionals i per què estan provocats.

    Aplicant aquests programes a l´escola, s´ensenyarà als alumnes a ser emocionalment més intel·ligents, dotant-los d’estratègies i habilitats emocionals bàsiques que els protegeixin dels factors de risc, o al menys, que pal·liïn els seus efectes negatius.

    Així doncs, els models d’intervenció que proposaria serien bàsicament de dos tipus

    -Aquells en que les lliçons sobre les emocions sorgeixin naturalment i espontàniament a la classe, independentment, com ja hem dit de l´assignatura que es tracti, mitjançant una acció tutorial concreta en cada moment . Per exemple, en quant a potenciar la comunicació: usar qualsevol ocasió que sorgeixi mentre s´està explicant un tema a fer que els alumnes facin intervencions més o menys llargues per acostumar-se a parlar en grup; aprendre a que s´ha de tenir en consideració que s´ha de respectar el torn de paraules; saber escoltar amb atenció i sense interrompre el que parla, mirar les persones quan ens parlen o parlem amb elles, respectar el silenci… O pel que fa a les competències de responsabilitat: atendre els càrrecs als que se´ls assigna (ser l´encarregat de repartir els fulls als companys, per ex); respectar el material, tant propi com comunitari; tornar el que ens han deixat i tenir-ne cura (per exemple intercanviar-se llibres de lectura, i tenir la responsabilitat de que no es faci malbé….)

    -Aquells que mitjançant contes, activitats dinàmiques, i fotocopiables permetessin treballar la intel·ligència emocional, basant-se però, en els continguts propis de cada assignatura. Per exemple: s´està treballant les estacions de l´any. Aleshores el professor pot demanar que els nens pensin quins sentiments (tals com tristesa, alegria,..) els hi causa cada estació. O posem un altre exemple a classe de castellà es proposa la lectura d’un conte per fer-ne la posterior comprensió. Però com que el conte va sobre la sinceritat, això s’agafarà com a punt de partida per fer un debat de com sé sent un quan l’enganyen, …, etc

    El contingut del programa emocional en quant a històries, recursos s´aniria complicant a mesura que el nen anés travessant els primers cursos de l’educació primària.

    Cal dir, però, que a part de tot això, caldria que les escoles promoguessin a que els pares proporcionessin des de casa una educació emocionalment intel·ligent, també.

    Per què té tanta importància la intel·ligència emocional?

    per Imma Vidal, posted in Sin categoría

    Per què el tenir un coeficient intel·lectual elevat no és sinònim d’èxit, ni suposa una més bona capacitat d’adaptació a les diferents circumstàncies i situacions que ens anem trobant al llarg de la vida, i menys encara si aquestes presenten alguna mena de conflicte?.

    No és tant important tenir un elevat quocient intel·lectual amb unes elevades habilitats cognitives com saber-se manejar en la vida. En això hi tenen una gran contribució els estats emocionals, ja que amb una bona regulació d’aquests, podrem dominar els impulsos emocionals més destructius i frustrants així com potenciar els més positius.

    Ara bé, tot i que sí que és cert que l´intel·ligència emocional, tant pel que fa referència als estat emocionals propis com els aliens, és un factor rellevant a tenir en compte en el desenvolupament del nostre comportament quotidià, el que és més important serà saber-la utilitzar en positiu per tal d’orientar el nostre comportament de la forma més adaptativa i adequada possible, de manera que si augmentem les nostres capacitats d’autocontrol emocional augmentarem el nostre rendiment general, la qual cosa redundarà a la seva vegada en la nostra felicitat. De res serveix reconèixer les nostre emocions si no les podem manejar de forma adaptativa.

    La intel·ligència emocional és important, doncs, en les nostres vides perquè podem incidir en les emocions, regulades pel sistema límbic, tot educant-les per tal que no obstaculitzin les nostres facultats intel·lectuals i ens dificultin la nostra capacitat per fer front les exigències de l´entorn. Per tant, la intel·ligència emocional serà aquella disposició que ens permetrà entendre, regular i dominar els nostres impulsos emocionals, comprendre els sentiments més profunds dels nostres semblants, manejar amb gran destresa les nostres relacions amb els altres; i estimulant dita intel·ligència emocional podrem assolir l´èxit laboral, social o totes aquelles metes que ens proposem a la vida.

    Quins són els components que conformen la nostra intel·ligència emocional:

    1. Intrapersonals:
    • Comprensió emocional d’un mateix: adonar-se i comprendre els propis sentiments i emocions, diferenciar-los i conèixer-ne el per què.
    • Assertivitat: expressar sentiments, creences i pensaments sense fer mal als sentiments dels altres, i defensar els nostres drets de manera no destructiva.
    • Autoconcepte: comprendre’s, acceptar-se i respectar-se un mateix, assumint els nostres aspectes positius i negatius, les nostres limitacions i possibilitats. O sigui, tenir tant una valoració adequada així com també confiança en nosaltres mateixos.
    • Autorealització: fer el que realment podem, volem i gaudim de fer; amb motivació i compromís.
    • Independència: auto-dirigir-se, sentir-se segur d’un mateix en els pensaments i en les accions, ser independents emocionalment per a prendre les pròpies decisions.
    1. Interpersonals:
    • Empatia: ser capaç d’entrar en el món dels altres, no solament escoltant, sinó també amb una profunda comprensió de la perspectiva de l’altre.
    • Relacions Interpersonals: establir i mantenir relacions mútues satisfactòries, caracteritzades per un apropament emocional i intimitat.
    • Responsabilitat social: mostrar-se com un membre constructiu del grup social al que es pertany, demostrant-se a un mateix que és una persona que coopera i contribueix.
    1. Adaptabilitat
    • Solució de problemes: tenir habilitat per identificar i definir problemes, fins i tot els que poden passar inadvertits. A la vegada que valorar tots els “peròs i contres” de les diferents solucions possibles que es contemplen, i escollir-ne la que creiem més adient.
    • Prova de la realitat: ser conscient de la coincidència entre allò que emocionalment experimentem ( subjectiu) amb el que passa objectivament a la realitat; no deixar-se endur pels sentiments
    • Flexibilitat: no ser d’idees fixes, ajustar-s als canvis, ja sigui en quant a pensaments com en quant al comportament. Realitzar un ajustament adequat dels nostres pensaments, emocions i conductes a situacions i condicions canviants
    1. Maneig de l´Estrès
    • Tolerància a l´estrès: suportar esdeveniments adversos, situacions estressants i fortes emocions sense col·lapsar ni perdre els papers, afrontant positivament l’estrès.
    • Control dels impulsos: capacitat de resistir o retardar un impuls o temptacions per actuar i controlar les nostres emocions. Si puc controlar les meves emocions que m’impulsen a actuar, segurament aconseguiré un objectiu posterior de major interès.
    1. Estat d’Ànim en general
    • Felicitat: sentir-se satisfet, gaudir d’un mateix i dels altres, gaudint d’aquelles activitats que s’estiguin fent en cada moment.
    • Optimisme: mantenir una actitud positiva malgrat les adversitats i els sentiments negatius, i veure les coses bones que ens ofereix la vida.

    La importancia del perdón para la salud mental

    per Imma Vidal, posted in Sin categoría

    ¿Qué es el perdón?

    El perdón es la liberación del resentimiento, la ira o el deseo de venganza. Perdonar no significa justificar, aprobar o minimizar lo que ocurrió. Y no es necesario volver a la misma relación ni aceptar los mismos comportamientos dañinos que nos causaron.

    El perdón es fundamental para la salud mental de quienes han sido víctimas. Impulsa a las personas a centrarse en el presente y seguir adelante, en lugar de mantenerlas emocionalmente atrapadas en una injusticia o un trauma. Se ha demostrado que el perdón mejora el estado de ánimo, aumenta el optimismo y protege contra la ira, el estrés, la ansiedad y la depresión. Ahora bien, el perdón es un proceso que requiere tiempo y paciencia.

    ¿Cómo se puede perdonar a alguien que te ha hecho daño?

    Perdonar puede ser un desafío, especialmente cuando la persona que te dañó te ofrece una disculpa falsa o no ofrece nada en absoluto. Sin embargo, suele ser el camino más saludable para ti. Un modelo a seguir para conseguir el perdón sería el que exponemos a continuación:

    El primer paso será descubrir tu enojo explorando cómo has evitado o abordado la emoción. De hecho, nos cuesta perdonar porque sentimos que lo que nos pasa es injusto, que las cosas no son como deberían ser. Y es cierto, muchas veces las cosas no son como deberían, el mundo no es siempre justo, ni las personas actúan siempre con justicia o altruismo; además, todos somos humanos y nos equivocamos. Ser consciente de todo esto nos puede hacer sentir tristes, y asumirlo puede requerir un duelo. Por eso es importante analizar si hay malestar por dolor o duelo al que te sigues aferrando, así podrás tomar conciencia de los sentimientos a los que te aferras, para encaminarte a un perdón que será beneficioso para tu salud. Para superar una herida pasada, primero debes saber porqué sigues atascado ahí. Pregúntate y autocuestiónate si te estás culpando, o culpas a los demás por el evento en sí, por no haberlo evitado, por hacer que suceda, o por no hacer lo correcto.

    Una vez hecho este análisis, el segundo paso será tomar la decisión de perdonar. Comienza por reconocer que ignorar o afrontar la ofensa no ha funcionado y que, por lo tanto, el perdón podría ser un camino a seguir. Acepta que tienes la opción de perdonar; acepta que ocurrió algo que te hizo daño que estaba fuera de tu control, y recuerda que aceptación no significa ni aprobación ni resignación. No puedes eliminar las frustraciones de la vida, pero siempre puedes crecer un poco más como persona a raíz de esas situaciones.

    El tercer paso será cultiva el perdón, desarrollando compasión por la persona ofensora. Reflexiona sobre si el acto se debió a malas intenciones o a circunstancias de la vida de la persona que te causó daño. Para recuperar nuestra vida, primero debemos hacer el duelo de nuestras expectativas y creencias sobre el mundo, sobre nosotros mismos o sobre otras personas. El duelo no significa revolcarse en la tristeza o en el resentimiento, sino que nos ayuda a crecer porque nos permite que la pérdida sea plenamente reconocida. Esto nos permitirá estar más abiertos a lo que sucede en el momento presente.

    Por último, debes liberar las emociones dañinas y reflexionar sobre cómo has crecido a partir de la experiencia y del acto mismo de perdonar; reconoce que el perdón es un trabajo duro.

    ¿Cómo supero el resentimiento?

    Evidentemente que el resentimiento a veces puede persistir durante años, incluso si creemos haberlo superado o olvidado. Para liberarlo, reflexiona sobre por qué la persona cometió la ofensa, acepta el dolor y luego intenta perdonarla, ya que el perdón puede infundir una sensación de fuerza que supera la amargura.

    También es importante decir que perdonar a otra persona es una cosa, pero ¿qué sucede cuando cometemos la ofensa nosotros mismos? Es importante asumir la responsabilidad de los errores, pero la culpa y la vergüenza intensas no son un resultado productivo a largo plazo. El proceso de autoperdón puede ser un desafío doloroso, pero profundamente valioso. La clave de este proceso es reconocer los propios errores, comprender por qué ocurrieron y ayudar a rectificar la situación.

    ¿Cómo me perdono por los errores del pasado?

    Empieza por reconocer tu culpa y asumir la responsabilidad del daño que causaste. Reflexiona sobre por qué ocurrió el evento e identifica cómo evitar una ofensa similar en el futuro. Luego, perdónate concentrándote en el pensamiento, diciéndolo en voz alta o escribiéndolo. Discúlpate con la persona a la que perjudicaste e intenta mejorar su vida de forma significativa.

    El perdón y la terapia del perdón se han relacionado con mayores sentimientos de felicidad, esperanza y optimismo. El proceso de perdonar también puede proteger contra afecciones graves como la ansiedad, la depresión y el trastorno de estrés postraumático. Esto puede deberse a que albergar ira y resentimiento hace que el cuerpo libere hormonas del estrés, como el cortisol y la adrenalina. Un flujo constante de estas sustancias químicas puede generar estrés y ansiedad, además de frenar la creatividad y la resolución de problemas. Por tanto, el perdón ofrece muchos beneficios emocionales, pues permite reducir la ira malsana, reparar relaciones potencialmente valiosas, crecer como persona y ejercer la bondad en sí misma, sin importar la respuesta.

    Com es pot explicar, estudiar i predir la variabilitat del comportament?

    per Imma Vidal, posted in Sin categoría

    Per mesurar la variabilitat del comportament ens hem de fixar, a més del comportament observable, en els processos psíquics que el provoquen, tant a nivell cognitiu com emocional, els quals tenen lloc en l`àmbit del no observable. Per dur a terme això, caldria que parléssim de tres nivells d’anàlisi a tenir en compte:

    Per una banda caldria parlar d’una variabilitat interindividual que serien aquelles diferències que observem a l´analitzar alguna dimensió concreta del comportament entre diferents individus, considerant que cada un d’ells està afectat per un dels valors possibles, dins d’un continu, d’aquella variable o dimensió. Per tant, caldria definir una variable psicològica determinada i situar-hi a cada persona tot comparant el seu comportament respecte d’altres individus, en una situació i temps determinats. Això a la vegada, serviria per descriure comportaments semblants i definir grups d’individus, tal i com veurem més endavant.

    Serien per exemple: dimensions de la personalitat, i habilitats dels subjectes com ara: memòria, capacitat d’aprenentatge, capacitat de raonament abstracte o la fluïdesa verbal, creativitat, motivació, imaginació, capacitat d’autocontrol, estil d’atenció i molts d’altres com els interessos, actituds i valors… Són de fet aquelles diferències que són presents al naixement i es van desenvolupant, en major o menor mesura, al llarg del temps.

    Després podríem parlar d’una variabilitat intergrupal quefaria referència a les diferències entre grups. Cal tenir en compte que tots els individus que pertanyen al grup estan afectats per un valor precís de la variable estudiada que els fa ser molt semblant entre sí, però molt diferents a altres grups. Exemples: un síndrome patològic o malaltia, com pot ser el síndrome de Down en que els individus que pertanyen al grup estan afectats per una trisomia al cromosoma 21. També ho podria ser la cultura (oriental, africana…) , la llengua materna o la inclinació sexual, d’entre altres.

    Però com he comentat abans, també es poden distingir grups per la mesura d’alguna de les variables típiques de les diferències interindividuals; exemple: qualsevol atribut psicològic mesurable: memòria, atenció, percepció, ….

    Per últim, podríem parlar d’unavariabilitat intraindividual que seria la que resultaria de comparar un individu amb sí mateix, i la constituirien les variacions de comportament que se’n derivin al llarg del temps i entre situacions variables. Per tant, resulten de fer comparacions temporals més àmplies de les diferències, prenent a més en consideració que aquesta variabilitat no és idèntica per tots els individus.

    Aquí cal que parlem de :

    Variabilitat Diacrònica que fa referència als canvis que tenen lloc en l´individu en les diferents etapes del seu cicle vital i es consideren irreversibles. Un exemple: canvi que es produeix en la memòria per l´edat. O l´equipotencialitat hemisfèrica, ja que quan naixem no hi ha una prevalença clara de cap dels dos hemisferis, sinó que l’especialització es va anant adquirint fins a l´edat adulta. També ho podrien ser el desenvolupament cognitiu , el desenvolupament operatiu de la intel·ligència

    Variabilitat Sincrònica que vindria a referir-se a com es comporta o organitza un individu en relació a diferents variables psicològiques o trets en dos o més moments. Alguns exemples serien les formes de reacció a l´estrès que seria una diferència individual reversible; velocitat de processament de la informació (parcialment reversible, ja que és una variable que pot estar associada a fenòmens d´aprenentatge i/o certes malalties específiques)…

    Una pregunta que ens pot venir a la ment, és com és podria constatar o mesurar empíricament tots aquests tipus de variabilitat. Fixem-nos en el cas específic de l’especialització hemisfèrica (entesa com a procés) que seria una diferència intraindividual irreversible o canvi intraindividual, amb el fi d’estudiar quin són els processos d´aprenentatge i de maduració que hi intervenen. Per estudiar aquestes diferències individuals, faríem ús del mètode correlacional, és a dir en l´observació del fenomen i posterior recollida de dades, que s´ha de fer de forma objectiva, fiable i vàlida. En el nostre cas per fer una recollida objectiva de les dades, el que faríem seria la realització de diferents proves o tests matemàtics i artístics que ens permetessin veure quines són les àrees del cervell que s´activen o, millor dit, que estan més desenvolupades a les diferents edats (estudiant de nens fins a adult que és quan s´assoleix l’especialització). I mitjançant tècniques d’anàlisi estadística analitzaríem la distribució concreta que segueix tot el seguit de dades que tenim

    Dins la variabilitat intraindivudual ens trobem amb els canvis intraindividuals en que la variabilitat es relaciona amb processos evolutius que tenen lloc al llarg del cicle vital de la persona, com conseqüència de l´aprenentatge i maduració. En aquest cas (plantejament diacrònic , irreversible)la recollida de dades la faríem mitjançant un disseny longitudinal, ja que així podríem estudiar l´evolució de la variable al llarg del temps en un individu, cosa que a més ens permetrà fer generalitzacions (quina àrea cerebral és la que està més desenvolupada en el temps: la matemàtica i lògica, o la creativa i imaginativa) Ara bé en el moment que estiguéssim comparant els subjectes de la mateixa edat, però en els diferents grups, faríem ús del disseny transversal (procés sincrònics).

    La tècnica d’anàlisi estadística que més ens serviria per fer l´estudi seria l´anàlisi factorial perquè així podríem veure quines múltiples variables tenen incidència en el procés d´especialització hemisfèrica i veure com hi incideixen d´una manera relativament senzilla (usant factors ), sense perdre informació.