Categoria: Lenguaje

Desigualtat de gènere i llenguatge: un estudi profund

per Imma Vidal, posted in Lenguaje

Des sempre, la desigualtat de gènere existent entre homes i dones es fa extensible a tots els nivells, àdhuc al llenguatge.

L´estudi de la diferència sexual amb les llengües va començar amb Frazer (1900), el qual postulà que l´estudi del gènere gramatical i les diferències lingüístiques vinculades al sexe guardaven una relació de naturalesa històrica.

Tot i que homes i dones fan servir la mateixa llengua, la seva parla presenta diferències tal qual un perllongament de la desigualtat existent entre els gèneres en el terreny físic i moral, i que es manifesten en la pronunciació, la sintaxi i el vocabulari.

Però a partir del segle XX, tot això no és vist, tant sols, com una conseqüència de les estructures socials, culturals i psíquiques, sinó que passa a convertir-se’n en la causa mateixa.

Sabem que la llengua materna influeix en la manera que tenim d’observar i aprehendre el medi que ens envolta, ja que tots els objectes que poblen la nostra consciència (que són aprehesos des d’una vessant bipolar, on un dels pols de cada classificació se´l dota de significat positiu) es construeixen mitjançant el llenguatge, i més concretament mitjançant els sistemes coherents de representació anomenats discursos.

Ara bé, la divisió per gèneres del treball ha col·locat tradicionalment a les dones en l’interior i als homes en l´exterior de manera que ha derivat un discurs privat (informal) i un altre de públic (formal o informal però que té la finalitat d’intercanviar informació, sent les persones de sexe masculí socialitzats en aquest tipus de discurs des de la infància).

Cal dir a més que, a la pràctica, tota conversa mixta és portada a terme mitjançant un llenguatge unisex en que les dones s’adeqüen al llenguatge masculí

Des de la Psicologia diferencial del llenguatge es veu que la diferència entre gèneres no té una base biològica, i des de la perspectiva del sexe-gènere veiem com la feminitat sempre queda al costat d’allò que és negatiu. Per tant amb el pensament conceptual que deriva de la llengua mateixa, aquesta polaritat actuaria com un reforç de les ensenyances, les interaccions socials i els comportaments tradicionalment assignats a cada gènere, dificultant a la seva vegada qualsevol procés de canvi.

En aquest sentit, podem afirmar que hi ha discursos que gaudeixen d’una gran acceptació i assoleixen la categoria de veritat dictada pel sentit comú perquè serveixen els interessos de grups socials relativament poderosos (com ha estat considerat el sexe masculí) i així per exemple els discursos dominants sobre la feminitat servirien per a mantenir aquest desequilibri. Per tant, és evident que els discursos tenen molt a veure amb l´organització i el funcionament de la societat.

Per altra banda, la parla té com a referent un codi lingüístic comunament establert i acceptat per tota la societat, però es subdivideix en dos codis o dues categories de parla diferent (codi elaborat i restringit).

Aleshores, es podria assimilar la diferència entre els gèneres a nivell del llenguatge emprat, i parlar de “sexolecto” com el llenguatge usat per les dones, com a conseqüència del rol sexual que els hi ha tocat desenvolupar al llarg del temps i que les ha col·locat en una situació de subordinació. Aquest seria un llenguatge menys elaborat, amb un ús més gran d’eufemismes, A més, segurament per la seva posició subordinada, ha fet que històricament les dones estiguin més interessades per la interacció personal i els sentiments que no pas en l´anàlisi dels fets externs, fent que el seu llenguatge es caracteritzi per tenir unes regles de cortesia més marcades (i si no en fan ús en són criticades, a diferència dels homes pels quals és una qualitat afegida), sent a la vegada aquests discursos d’una gran loquacitat, però a la vegada, amb continguts més banals També es poden observar diferències vers els homes, en quan al menor percentatge d’interrupcions que fan en converses mixtes ( en homes, en canvi, això denota ostentació de poder), més rapidesa en la pronunciació o un ús de l´entonació més baixa respecte aquells.

Però el més greu de tot és la invisibilitat de les dones en el llenguatge, ja que la categoria femenina està oculta darrera la veu masculina, de tal manera que aquesta última és usada per fer referència als éssers humans en general, tant si es tracta d’homes com de dones. El llenguatge és masculí, ha estat pensat pels homes. Per tant, el poder de les paraules i dels discursos no es troba tant sols en el vocabulari o en l´estructura sintàctica, sinó en el carisma de les persones que són capaces d’imposar un “haver de ser”, que des de la nostra perspectiva de gènere es relaciona amb els sexe masculí

Però des dels nous fenòmens psicosocioculturals que tenen lloc i que tindran la seva repercussió en el llenguatge, les dones podran pensar la seva dominació ja no com categories de percepció de l’ordre social produïdes per aquest mateix ordre, sinó des d’un vessant propi, que farà el gènere femení amb l´ús que en faci del nou llenguatge es converteixi tant en productor com en producte dels sistema social, a igual com hores d’ara passa amb el gènere masculí, cosa que a la seva vegada repercutirà en les pràctiques socials, en les tipificacions de gènere, fet que ens anirà acostant cap a la igualtat social entre homes i dones

Errors espontanis de substitució en la parla

per Imma Vidal, posted in Lenguaje

M’agradaria reprendre un tema que fa un parell de mesos vam encetar, el dels errors espontanis de substitució que cometem al moment de parlar, i indagar amb una mica més de profunditat les causes que poden haver causat aquella paraula errònia, com podria ser ara el context en que s´ha dit, el context previ en que es trobava el parlant, els pensaments que tenia el parlant en aquell moment….

Una mostra de repertori d´errors espontanis podria ser el següent :

a)“A patir de demà sortiré més poc, doncs s´acosten els exàmens i vull estudiar”

Podríem considerar-lo un error espontani de substitució, doncs en lloc de dir menys, diu més (antònim), tot i que el parlant ràpidament se´n doni compte i hi afegeix poc per mirar d´arreglar gramaticalment la frase, però el resultat no és un altre que la combinació incorrecta : més poc

b)Posa´l a l´últim prestatge, vull dir el primer!

Tal volta la persona diu la frase no parant-hi massa atenció, doncs estava ja concentrada en la següent cosa que anava a fer

c) Puja el llibre al pis de baix, que se´l vol mirar la Laura!

Seria una situació semblant a l´anterior, en que la persona empra l´antònim (baix)en lloc de l´adverbi correcte (dalt).

d)Quin collaret més maco que portes!

A primer cop de vista no sembla que aquest enunciat contingui cap error espontani. Però sí que ho seria si al qui va dirigit el missatge no portés un collaret, sinó un braçalet. Aleshores, ens trobem front una substitució semàntica en que les dues paraules pertanyen al mateix camp semàntic (homònimes)

 e)Anna, passa´m la forquilla! (quan en realitat el que volíem era la cullera)

Ens trobem en una cas igual a l´anterior

f)Passa´m la clau anglesa, vull dir el martell, que està damunt de la taula!

g) Apuja la finestra per tal que entri claror, si us plau, que no m´hi veig gaire.

Aquí estaríem front una substitució semàntica en que els dos elements estan en el mateix camp semàntic i on concretament el merònim persiana seria substituït per finestra.

h) Però si el Marc no té gos,…vull dir mòbil! Com el vols localitzar tu, ara?

Es tracta d´un error en el curs de l´enunciat, que és corregit just després d´acabar de dir-se. Podria ser que la substitució lèxica de mòbil per gos ve d’una paraula provinent d´un context anterior.

Fent un anàlisi de les frases que hem posat com hipotètics exemples, podem veure que en totes les substitucions la relació del significat és molt propera, tenint com a protagonistes antònims o altres relacions semàntiques, com ara hipònims, comerònims… Per exemple cullera i forquilla com hipònims de l´hiperònim coberts, o clau anglesa i martell com hipònims de l´ hiperònim eines; o persiana seria el merònim de finestra.

Amb els resultats podríem comprovar que tots els errors semàntics de la parla en l´accés al lèxic estan relacionats amb fallades en el moment de recuperar el lema: es vol dir un concepte, però acabem dient una paraula errònia que no és la que estava implicada en el concepte que volíem dir originàriament. El que de fet està passant és que hi ha un problema en la selecció del lema que es dóna perquè té lloc l´activació simultània de varis elements que estan semànticament relacionats.

Si per exemple agafem la frase de la cullera: el parlant volia dir un missatge que implicava el concepte d´una cullera; aquest concepte, però, ha activat també el lema forquilla. En el lèxic mental, els lemes que estan relacionats semànticament deuen estar també estretament associats. Per alguna raó, l´activació de forquilla és més fort, en aquest cas, (probablement sigui per freqüència d´ús) que la de cullera, i això produeix la substitució  .

Aleshores, podem constatar que el nostre lèxic mental no és una simple llista d´elements, sinó que un conjunt estructurat que ja anem disposant en forma de xarxes semàntiques de ben petits, a mida que anem aprenent les regularitats de la llengua que ens és pròpia i ens anem fent més competents en la mateixa.

Així doncs, a la ment, les paraules estan organitzades de forma que les que estan semànticament relacionades estan més a prop unes de les altres que les paraules que no ho estan. Aleshores haurem de trobar com un fet plausible que un lema donat estigui estretament connectat al seu o als seus sinònims, cohipònims i fins i tot als seus antònims,… i que per tant poden activar-se parcialment al mateix temps, i se´n pot triar un de no correcte. De fet, des de ben petits de la majoria de conceptes n´aprenem els dos extrems contrastats: blanc-negre, petit-gran, gras-prim, dalt-baix…. Aleshores si en el nostre sistema cognitiu els lemes semànticament propers es poden activar a l´hora, és més fàcil de pensar que ho pugui fer escollint al contrari que és al que normalment hem pogut associar amb més força amb el lema correcte.

De totes maneres, quan es produeix un error no és gens fàcil entendre i deduir la forma com el nostre sistema cognitiu treballa. Molts cops, quan es produeix un error en la parla, simplement és degut a que l´emissor del missatge parla massa ràpid i/o sense prestar massa atenció a allò que està dient, perquè rep la interferència d´alguna altra conversació anterior o paral·lela a la seva, o fins i tot pot haver-hi un efecte de freqüència tal i com també hem vist. Tots aquests factors seran els que influiran en definitiva, en el resultat dels enunciats emesos.

Es creu que les unitats lingüístiques són discretes, doncs si no fos així, quan hi hagués  un error, aquest no es donaria en una paraula en concret, sinó que afectaria a tota l´oració, i això no passa. I a més, tots els errors ens venen a corroborar el fet que el llenguatge és productiu, doncs l´error s´ha d´entendre com una formació original, que no ha sigut dita ni escoltada abans, que malgrat no sigui correcta lèxicament parlant, es troba seguint les normes fonològiques de la llengua.

Per altra banda, cal esmentar que si la producció no fos serial, seria més difícil poder explicar els errors de substitució, doncs tots els nivells (sintàctic, lèxic, morfològic i fonològic ) s´activarien a l´hora, fet que faria que es produís una autocorrecció fent més improbable que es donessin els errors per substitució.

A banda de tot això, és interessant també constatar que els errors lèxics, poden afectar per a substantius, adjectius, verbs i adverbis, i que sempre, a més, els noms substitueixen als noms, els verbs als verbs; és a dir que cada classe gramatical és substituïda exclusivament per la seva classe gramatical. Això indica que la persona que parla determina abans que res la categoria sintàctica.

Aleshores per tot el que hem anat exposant, podríem concloure dient que, en general, el processament lèxic és un procés continu extremadament ràpid i eficient, i aquesta facilitat, inconsciència i velocitat són molts cops les variables que fan que dits errors espontanis es produeixin, malgrat las representacions lèxiques són com les entrades d´un catàleg en les que van escrites les propietats tan sintàctiques com semàntiques de cada una de les peces, el nostre sistema cognitiu pot agafar l´errònia  i per freqúència d´ús o associacions que portem fent des de la infància, fins i tot l´antònima.

Errors en la parla

per Imma Vidal, posted in Lenguaje

No heu dit mai una cosa que no volíeu dir? No us heu preguntat mai per què quan volem dir una paraula en diem una que a priori no hi té massa a veure o, fins i tot, pot ser una de significat oposat?

Els errors de la parla són errors que comet qualsevol parlant de forma espontània, no intencionada, en que l´emissió d´allò que produeix difereix al que inicialment havia planejat dir; és a dir que no hi ha una bona correlació entre el concepte mental que es té i l´enunciat que es diu.

Dits erros es produeixen de forma no habitual, però són sistemàtics en la mesura que quan té lloc la substitució d´una paraula per una altra, sempre es segueixen unes mateixes regles; a més  no es deuen ni a desconeixença de les regles gramaticals, ni a patologia. Malgrat estar fora del control del parlant, amb freqüència aquest es dóna compte de l´error que ha comès i el repara, bé dient la paraula o frase correcta prèviament pensada, o afegint un comentari al voltant del mateix.

De fet, els errors són les manifestacions més tangibles que tenim dels entramats cognitius que es posen en marxa quan una persona vol comunicar-se amb una altra. Per tant, representen una molt bona font per conèixer el processament de la producció del llenguatge, des de la conceptualització a la formulació del mateix, ja que el que fan és reflectir l´estructura i organització de les paraules en el nostre lèxic mental.

És ben conegut que el nostre cervell té una capacitat limitada d´emmagatzenament, i que per tant és impossible que pugui acollir un nombre infinit d´oracions; per tant, cal que el nombre limitat d´elements que allí s´hi troba s´encadenin i s´organitzin de la manera adient per tal de crear els enunciats de la parla, i això es fa seguint unes regles o principis estructurals que són coneguts per tots els parlants d´una llengua, i de fet, és ja des de ben petits que anem aprenem les regularitats de la nostra llengua, i anem teixint xarxes per tal de poder accedir al lèxic i poder ser competents en la nostra llengua.

Els psicolingüistes creuen que el lèxic mental està format per entrades lèxiques que tenen diferents nivells separats, tot i que interconnectats.

a. Els processos de conceptualizació (o preparació conceptual del missatge preverbal): En la qual es realitza la selecció dels conceptes que volem expressar verbalment.

b. Procés de formulació o lexicalizació del missatge preverbal: Es seleccionen les paraules i els conceptes a transmetre del lèxic mental (accés lèxic). Hi ha autors que anomenen aquestes representacions o conceptes lèxics lemes, que no són res més que les descripcions sintàctiques dels ítems lèxics, i que per tant venen especificades semànticament i sintàcticament.

Posteriorment es genera una representació (lexema) de l´estructura fonològica de l´expressió (codificació fonològica).

Així és que, a banda del que serien els conceptes, hi ha tota una sèrie d´entrades lèxiques, les quals venen constituïdes per dos nivells un per la forma semàntica o el que seria el significat de les paraules (la que conté la informació sobre el lema), i una altra per la realització morfològica de l´entrada i les seves propietats fonològiques, de manera que l´expressió lingüística d´un concepte requereix l´associació de concepte i so, de lema i lexema.

c. Procés d´ articulació i execució dels processos motors

En els processos d´accés o recuperació de les unitats lèxiques durant la producció del llenguatge, no usem una única representació sinó, com a mínim, dos: una relativa al significat de la paraula i una altra relativa a la forma fonològica pròpiament dita.

Aleshores la pregunta que ens fem és per què es veu pertorbada la selecció del lema?.

Com dèiem, el nostre diccionari mental conté en compartiments diferents, el significat d’allò que volem dir i la forma que hi ha lligada a aquest significat, i aquestes dues classes de representacions són processades en diferents àrees del cervell i per mecanismes neuronals diferents i és aleshores, en el pas de l´un a l´altre, quan podem cometre els errors.

Si el sistema de la producció de la parla no fos serial, seria més improbable que es donessin aquest tipus d´errors per la capacitat de correcció, ja que no hi hauria subprocessos  i la informació rellevant per qualsevol decisió en la producció de la parla, o d´una paraula, com és el cas al que estem fent referència, estaria disponible en qualsevol moment del processament.

Atenent a totes aquestes consideracions, sembla evident que el lèxic mental estigui estructurat de tal manera que les paraules que semànticament guardin certa relació estiguin en un nivell semblant, de manera que quan volem recuperar una paraula en concret, pot haver-hi l´ activació simultània de qualsevol d´aquelles que estan semànticament relacionades amb ella, la qual cosa fa que se´n pugui seleccionar una d´incorrecte. No seria, per tant, res més que un problema en la selecció del lema correcte, per activació d´altres d´incorrectes.

Ara bé, la causa d´aquesta selecció incorrecte pot tenir diferents orígens o fins i tot en podria ser la suma de varis d´ells: pot ser degut a un fenomen de freqüència d´ús de les paraules relacionades que s´activen i competeixen, per influència del context en que es troben els parlants o per un context previ viscut que fa que es donessin interferències de les paraules prèviament expressades, o fins i tot podria ser degut a un tema de rapidesa o fluïdesa en que el llenguatge es dóna, o simplement per l´efecte d’altres pensaments que es tindrien en el moment d´estar expressant un enunciat.