Autor: Imma Vidal

Grau Universitari en Psicologia a la UOC (Universitat Oberta de Catalunya), Barcelona. Màster Universitari en Psicologia General Sanitari a la Universitat Abat Oliba CEU, Barcelona (Gener 2015-Juliol 2016). Llicenciatura de FARMÀCIA Universitat de Barcelona, 1987-1992. Premi Ángel Herrera a l’excel·lència, al millor alumne de Postgrau a nivell nacional (Curs 2015-2016), atorgat pel la Fundació Universitària San Pablo CEU (Madrid). Curs de “Salut mental: de l’atenció primària a l’atenció comunitària”.

Rols de gènere en joguines: un problema cultural

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Pip: Si alguna vegada t’has preguntat per què els nens acaben jugant a cotxes i les nenes a cuinetes, la psicòloga Imma Vidal té una resposta, i no és especialment tranquil·litzadora.

Mara: Avui repassem com les joguines transmeten rols de gènere des de la primera infància, com el patriarcat ha estructurat la desigualtat al llarg de la història, i com tot això s’infiltra fins i tot en el llenguatge que fem servir cada dia.

Pip: Comencem per les joguines.

Les joguines com a escola de rols

Mara: La pregunta de fons és aquesta: fins a quin punt les joguines no són innocents, sinó vehicles de transmissió cultural que ensenyen als infants quin rol els espera a la vida adulta?

Pip: I la resposta arriba clara. El post sobre rols de gènere a través de les joguines infantils ho formula així: “Les joguines són un objecte de transmissió cultural i aleshores, la divisió que d’elles es fa entre nens i nenes, contribueix a perpetuar els papers que la nostra societat ha atribuït tradicionalment a l’home i a la dona.”

Mara: Dit d’una altra manera: no és la joguina en si el problema, sinó el moment en què diem que una cosa és de nens i l’altra de nenes. A partir dels dos anys i mig, la separació ja és sistemàtica: cuines i nines per a elles, cotxes i jocs de construcció per a ells.

Pip: I el patró es manté fins a l’adolescència, on els nois s’agrupen al voltant de videojocs d’esport i lluita, i les noies mostren gustos més variats. Que els gustos masculins siguin més homogenis podria ser, precisament, l’empremta de no haver-los permès transgredir mai.

Mara: Cap al segment que ho explica des de l’arrel histórica.

Mil·lennis de desigualtat estructural

Mara: Si les joguines transmeten rols, algú els va dissenyar. El post sobre desigualtats de gènere traça l’origen fins a la Grècia antiga, on el sistema patriarcal va establir que només l’home tenia drets de ciutadà, i argumenta que aquella estructura no ha desaparegut, sinó que s’ha adaptat.

Pip: La formulació és contundent: “Aquesta diferenciació que abarca normes de comportament, actituds, valors, tasques, etc., i on allò que és femení s’ha de supeditar a allò que és masculí, transcendeix a totes les esferes de la vida i provoca una relació de poder on l’home és el dominant mentre que la dona, és discriminada i el seu paper i tasques, es veuen devaluades socialment.”

Mara: El que això significa en pràctica és que la desigualtat no és un accident ni una anomalia: és el resultat d’un sistema organitzat per produir-la. I el sistema s’autoalimenta perquè els rols generen expectatives, i les expectatives reforcen els rols.

Pip: I no afecta només les dones. El post subratlla que l’home també és víctima de les expectatives socials que exigeixen que mostri fortalesa, control emocional i independència. La gàbia té dues bandes.

Mara: Les dades actuals ho confirmen: bretxa salarial, infrarepresentació política, i la distribució de les tasques domèstiques que, malgrat els canvis, continua recaient majoritàriament sobre les dones. La legislació pot proclamar la igualtat; les estructures triguen molt més a moure’s.

Pip: Religió, ciència, cultura: mil·lennis construint el mateix argument. Ara bé, si el sistema es transmet a través del comportament quotidià, el llenguatge n’és el vehicle més silenciós.

Quan la llengua amaga la meitat del món

Mara: El post sobre desigualtat de gènere i llenguatge planteja que la llengua no és només el reflex de la desigualtat social, sinó que des del segle XX es considera també la seva causa.

Pip: I aquí ve la frase que ho condensa: “El poder de les paraules i dels discursos no es troba tant sols en el vocabulari o en l’estructura sintàctica, sinó en el carisma de les persones que són capaces d’imposar un ‘haver de ser’, que des de la nostra perspectiva de gènere es relaciona amb el sexe masculí.”

Mara: En pràctica: el masculí genèric fa invisible la meitat de la població, i els discursos dominants sobre feminitat serveixen per mantenir el desequilibri. La bona notícia és que el post apunta que els nous fenòmens psicosocioculturals obren la porta a un ús del llenguatge que faci el gènere femení productor, i no només producte, del sistema social.

Pip: Que el canvi comenci per les paraules sembla petit. Però si tot va començar per les paraules, potser no ho és tant.

Mara: Joguines, història, llenguatge: tres escales del mateix fenomen.

Pip: I tots tres apunten al mateix lloc: el canvi no arriba sol. La setmana que ve, seguim.

Rols de gènere a través de les joguines infantils

per Imma Vidal, posted in Desarrollo

Des del moment del naixement fins als 2 anys, les joguines van dirigides indistintament als dos sexes: tenen colors molt vistosos, llums, sons i miralls incorporats… ja que busquen desenvolupar els sentits dels nen/-es, la seva coordinació i habilitat física, la seva creativitat i fantasia …Però a partir d’aquesta etapa la cosa és molt diferent

Primera infància i edat preescolar (2 anys i mig fins a 5):

Joguines nenes: nines, ninots que imiten bebès, els quals venen equipats amb tot tipus d’accessoris tal qual una rèplica dels reals: biberons, vestits, bressols, cotxets…; estris de neteja que simulen els dels adults (escombres, aspiradors, taula de planxar), cuines, disfresses de princesa…

A les nenes se´ls hi destina aquelles joguines que estan relacionades amb la llar: les nenes jugaran a ser mares, a tenir cura de bebès, a netejar i saber dur la casa, joguines totes elles destinades a que les nenes aprenguin a desenvolupar-se bé en les tasques domèstiques

Joguines nens: cotxes, avions,.. cotxes en miniatura que els hi permet fer carreres , pilotes de tot tipus i mides, jocs de construcció, ninots (Gormitti, Ben 10, pokemons) que els permeten jugar amb els companys tot creant les seves pròpies històries amb una imaginació desbordant, disfresses de pirata ….

En aquest cas, amb els jocs de carreres de cotxes es potencia la competitivitat, amb les pilotes se´ls estimula de ben petits a fer esport (jugar a futbol, bàsquet..); amb els jocs de construcció que poden ser de tot tipus: la seva creativitat, la capacitat espacial i el domini de l´espai; amb els ninots, naus espacials, armes de tota mena, guerrers….. s´estimula la confrontació, el domini, la iniciativa, el saber prendre el control de la situació, ja que els disposa a l´acció i a la lluita

Com veiem, els jocs vinculats a un i altre sexe permeten desenvolupar qualitats ben diferents. Els rols de casetes…fomenten servir, atendre, la capacitat de posar-se en el paper de l´altre i ser més comprensiu; mentre que als nens se´ls reserven, com hem vist, activitats de competència que els permetran tenir un major control sobre el medi extern, la qual cosa és una forma molt important d´anar delimitant les normes de comportament i deixant clares les expectatives socials cap a cada sexe.

Com a partir dels quatre anys els nens estan plenament identificats amb el gènere al qual pertanyen, en funció dels rols que vegin que acompleixin els seus pares a casa, tendiran a voler jugar a unes coses o a unes altres, ja que el joc simbòlic es converteix en l´estrella d’aquesta etapa, i en ell hi juga un paper molt important en la imitació de models. Els nens i nenes reproduint les escenes quotidianes que viuen a diari, reproduiran rols socials que les persones adultes desenvolupen a la vida, de tal manera que això es torna en un aprenentatge natural i espontani dels rols socials imposats a cada sexe.

Segona infància fins pubertat.

Els jocs de les nenes cada cop és més pausat, a diferència dels nens. Segueixen desenvolupant el paper de mares com en l´etapa anterior, però ara juguen amb nines i accessoris més sofisticats (nines que es poden pintar i posar maques…); caixes per fer collars, jocs de tocador, maletins de joies, maquillatges, estris de perruqueria…Tot això predisposarà cap al rol de “feminitat” assignat a la dona, que farà que les nenes amb el joc l´aprenguin des de ben petites

Nens: Jocs d’experiments, de màgia, mecanos i de construcció molt més complexes que l’etapa anterior ( muntatges de robots…), la iniciació en el modelisme (fent avions, vaixells,…). I a partir dels nou anys fins el 12 són molt important els jocs que anticipen situacions adultes professionals, com per exemple els de química, electricitat o el microscopi

Evidentment, les joguines dissenyades pels nens permeten una major familiarització amb la tècnica. A través del joc i les joguines ells segueixen veient estimulada la seva capacitat d’iniciativa, l’audàcia, valentia o la rapidesa

Com al voltant dels 5-7 anys hi ha una rigidesa en quan a la identitat de gènere, es sol menysprear i considerar negatiu tot el que provingui o sigui típic de l´altre gènere (sobretot pels estereotips existents en la societat; això fa que sigui més cert en els nens, que mostraran un clar menyspreu per les nines, per ex.). Dels 8-11 anys presenten una certa flexibilitat de gènere, tot i que els nens sobretot, entenen que el més adaptatiu és no transgredir els àmbits respectius.

Adolescència

Etapa que van construint la seva pròpia identitat

Viuen intensament les noves tecnologies: internet, ordinadors, reproductors de música.. Estan en el món dels adults. El joc és clarament més sedentari i privat

Tot i que potser els nois han estat més interessats en els videojocs i jocs d’ordinador, cada cop més les xifres s´igualen entre els dos gèneres.

Ara el que sí és cert, és la diferència que hi ha és entre les seves preferències: els nois prefereixen fonamentalment els jocs de lluita i els d’esport, sobretot, encara que també mostren interès pels de cotxes/avions i els d’aventura. Las noies, en canvi, prefereixen els jocs d’aventures i els de taula

Aquí convindria destacar potser, que els models masculí i femení estan ja perfectament perfilats en les preferències dels gèneres de nois i noies. Però, mentre que entre les noies existeix una major diferenciació de gustos, entre els nois els gustos són més homogenis (se´ls associa en major o menor mesura a l´esport, l´aventura, la ciència ficció) Això podria ser indici del fet abans comentat, que des de ben petits no se´ls permet fer gaires transgressions cap interessos de l´altre sexe

Conclusió:

Els rols que acaben adquirint nens i nenes es transmeten culturalment. Una dona se suposa ha de ser intuïtiva, pacient, reflexiva, més o menys inestable emocionalment…Un home, en canvi, ha de ser atlètic, impulsiu, guanyador, dominador, segur de sí mateix

Les joguines són un objecte de transmissió cultural i aleshores, la divisió que d’elles es fa entre nens i nenes, contribueix a perpetuar els papers que la nostra societat ha atribuït tradicionalment a l´home i a la dona, ja que a través de les joguines nens i nenes aprenen a anticipar comportaments que tindran lloc en el futur, en la seva vida adulta (La patent divisió de les joguines corre paral·lela a una divisió sexual del treball).

Assajant un i altra cop, a través del joc van interioritzant el rol sexual que tradicionalment els identifica, d’acord amb les expectatives de les persones que els envolten, ja que els nens i les nenes van construint la seva identitat de gènere segons la cultura imperant i , pràcticament sempre per imitació dels models més propers

Si la nostra societat no estigués marcada per estereotips i rols de gènere els nens i nenes podrien jugar amb les mateixes coses durant molt de temps, doncs les joguines en sí mateixes no són sexistes, un nen i una nena s´ho poden passar bé jugant a nines, de la mateixa manera que una nena pot gaudir i emocionar-se molt amb una carrera de cotxes autodirigits Ara bé, transformem els jocs en sexistes a partir del moment que no permetent que el nen o nena jugui amb tal o qual cosa perquè es considera pertanyent i propi de l’altre gènere .

Desigualtats de Gènere: Un Anàlisi Històric i Social

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

El model de gènere tradicional està basat en la desigualtat amb un clar predomini de la masculinitat front la feminitat, l´inici del qual es remunta a l´època de l´Antiga Grècia on s’instaurà un sistema patriarcal en que tant sols l´home tenia drets de ciutadà, i que s´ha transmès i ha perdurat fins els nostres dies.

Això ha sigut així perquè dins de cada gènere no tant sols s´hi aglutinen atributs, rols, interessos i actituds, estereotípicament assignats, sinó que en cada societat hi ha predomini d’un conjunt de creences i expectatives que serveixen per construir i estructurar les relacions interpersonals jugant un paper molt important en la interacció social.

Aquest patriarcat del que parlem, entès com un sistema ideològic, ha servit per ordenar i classificar el món de forma desigual entre homes i dones, sota uns principis de jerarquia i de subordinació, els quals s´han fet presents en totes les estructures organitzatives de la societat, fent a més que tots els espais es dividissin en dos àmbits: el masculí i el femení.

És en aquest context, així estructurat i organitzat, que cada individu en funció del seu sexe ocupa una determinada posició o rol, de manera que li comporta l´associació d’unes responsabilitats així com d’uns privilegis.

Al llarg del desenvolupament de la societat els individus han anat aprenent , a través dels processos de socialització, el comportament que cada u ha s´assumir segons sigui home o dona.

Aquesta diferenciació que avarca normes de comportament, actituds, valors, tasques, etc., i on allò que és femení s´ha de supeditar a allò que és masculí, transcendeix a totes les esferes de la vida i provoca una relació de poder on l´home és el dominant mentre que la dona, és discriminada i el seu paper i tasques, es veuen devaluades socialment.

Així l´home serà vist com el que treballa fora de casa i manté a la família, mentre que la dona desenvolupa un rol reproductor, de manera que han procrear i donar descendència a l´home tot tenint cura de les seves possessions, d’elles mateixes i dels seus fills. La dona, per tant, tradicionalment ha sigut relegada a l´àmbit domèstic, i l´home era el que mantenia un vincle amb l´exterior del sistema familiar.

Ara bé, aquesta diferenciació de normes i valors no afecta solament a la dona, sinó que l’home també és víctima de las expectatives socials que es tenen sobre el seu comportament que s´espera mostri amb fortalesa, valentia, control emocional i independència, entre d’altres coses.

Són mil·lennis, doncs, en que primer la religió però desprès la ciència, insistiran en la inferioritat mental i moral de la dona, com conseqüència de la seva inferioritat física.

La ciència s´anirà construint amb l´home com mesura de totes les coses. I aquesta jerarquització del sistema de gènere en que tot el masculí controla la societat i que tot el femení hi està subordinat, es mantindrà fins ben entrats els nostres dies, a través de la cultura, la religió, les costums, etc., que han anat transmetent els valors i la informació de gènere vàlida a cada context, mitjançant estereotips i rols, que al ser normatius marquen el paper i conductes que han d´assumir els diferents sexes a la societat.

Com aquests estereotips i rols responen a la desitjabilitat social, determinen conductes esperades i proporcionen formes d´actuar, totes elles contribuiran a perpetuar el sistema jerarquitzat i farà que sigui molt difícil que altres models de gènere més igualitaris s´imposin

Així doncs podem entendre que malgrat que legislativament actualment estigui acceptada la igualtat entre gèneres, en molts camps estaran encara molt arrelades les desigualtats

Així per exemple, podem veure com en l´àmbit familiar, encara avui la majoria de dones són les que s´encarreguen de dur la casa, de l´educació dels fills, de fer-los-hi fer els deures…tot i sí que és cert que cada cop els pares s´involucren més en aquestes tasques, abans proscrites per ells. O si considerem altres àmbits, tal com pot ser el polític trobem molt poques dones desenvolupant càrrecs polítics d´’mportància, de manera que podem dir que les dones estan numèricament infrarepresentades tant en les institucions polítiques representatives, com en la presa de decisions.

A més, segueix sense haver-hi una assimilació en la política de salaris entre homes i dones (els homes per terme mig cobren més), però fins i tot a igualtat de càrrec trobem una desigual i inferior retribució salarial en les dones; o és també evident, la major dificultat que tenen per accedir a llocs de prestigi, que clàssicament han estat relegats als homes, o sense anar més lluny, ens trobem amb feines que estan ocupades majoritàriament (infermeria o dones de la neteja-dones) o minoritàriament (pilots aviació-homes) per un sexe o l´altre.

O fins i tot trobem desigualtats des de l´àmbit econòmic on les estructures jurídiques limiten o restringeixen el dret de propietat i/o herència. Potser no sigui el cas del nostre context, però un extrem seria el d´aquelles dones que per la seva cultura es veuen excloses de l´àmbit educatiu.

Àdhuc des de l´àmbit dels mitjans de comunicació (que recordem tenen un important paper com agents de socialització) veiem clarament diferenciats els dos sexes: dona cosificada i usada com reclam publicitari, i home desenvolupant un rol caracteritzat per l’èxit,… (pensem en els anuncis de cotxes (sinònim de poder i èxit) on sembla que també et venguin una dona per exemple,…) I el pitjor de tot, les pròpies ideologies de la desigualtat de gènere que els mateixos rols que sense adonar-nos anem desenvolupant i van reforçant i perpetuant aquestes desigualtats, i que fa que sigui tan difícil de lluitar contra elles (àmbit simbòlic)

Desigualtat de gènere i llenguatge: un estudi profund

per Imma Vidal, posted in Lenguaje

Des sempre, la desigualtat de gènere existent entre homes i dones es fa extensible a tots els nivells, àdhuc al llenguatge.

L´estudi de la diferència sexual amb les llengües va començar amb Frazer (1900), el qual postulà que l´estudi del gènere gramatical i les diferències lingüístiques vinculades al sexe guardaven una relació de naturalesa històrica.

Tot i que homes i dones fan servir la mateixa llengua, la seva parla presenta diferències tal qual un perllongament de la desigualtat existent entre els gèneres en el terreny físic i moral, i que es manifesten en la pronunciació, la sintaxi i el vocabulari.

Però a partir del segle XX, tot això no és vist, tant sols, com una conseqüència de les estructures socials, culturals i psíquiques, sinó que passa a convertir-se’n en la causa mateixa.

Sabem que la llengua materna influeix en la manera que tenim d’observar i aprehendre el medi que ens envolta, ja que tots els objectes que poblen la nostra consciència (que són aprehesos des d’una vessant bipolar, on un dels pols de cada classificació se´l dota de significat positiu) es construeixen mitjançant el llenguatge, i més concretament mitjançant els sistemes coherents de representació anomenats discursos.

Ara bé, la divisió per gèneres del treball ha col·locat tradicionalment a les dones en l’interior i als homes en l´exterior de manera que ha derivat un discurs privat (informal) i un altre de públic (formal o informal però que té la finalitat d’intercanviar informació, sent les persones de sexe masculí socialitzats en aquest tipus de discurs des de la infància).

Cal dir a més que, a la pràctica, tota conversa mixta és portada a terme mitjançant un llenguatge unisex en que les dones s’adeqüen al llenguatge masculí

Des de la Psicologia diferencial del llenguatge es veu que la diferència entre gèneres no té una base biològica, i des de la perspectiva del sexe-gènere veiem com la feminitat sempre queda al costat d’allò que és negatiu. Per tant amb el pensament conceptual que deriva de la llengua mateixa, aquesta polaritat actuaria com un reforç de les ensenyances, les interaccions socials i els comportaments tradicionalment assignats a cada gènere, dificultant a la seva vegada qualsevol procés de canvi.

En aquest sentit, podem afirmar que hi ha discursos que gaudeixen d’una gran acceptació i assoleixen la categoria de veritat dictada pel sentit comú perquè serveixen els interessos de grups socials relativament poderosos (com ha estat considerat el sexe masculí) i així per exemple els discursos dominants sobre la feminitat servirien per a mantenir aquest desequilibri. Per tant, és evident que els discursos tenen molt a veure amb l´organització i el funcionament de la societat.

Per altra banda, la parla té com a referent un codi lingüístic comunament establert i acceptat per tota la societat, però es subdivideix en dos codis o dues categories de parla diferent (codi elaborat i restringit).

Aleshores, es podria assimilar la diferència entre els gèneres a nivell del llenguatge emprat, i parlar de “sexolecto” com el llenguatge usat per les dones, com a conseqüència del rol sexual que els hi ha tocat desenvolupar al llarg del temps i que les ha col·locat en una situació de subordinació. Aquest seria un llenguatge menys elaborat, amb un ús més gran d’eufemismes, A més, segurament per la seva posició subordinada, ha fet que històricament les dones estiguin més interessades per la interacció personal i els sentiments que no pas en l´anàlisi dels fets externs, fent que el seu llenguatge es caracteritzi per tenir unes regles de cortesia més marcades (i si no en fan ús en són criticades, a diferència dels homes pels quals és una qualitat afegida), sent a la vegada aquests discursos d’una gran loquacitat, però a la vegada, amb continguts més banals També es poden observar diferències vers els homes, en quan al menor percentatge d’interrupcions que fan en converses mixtes ( en homes, en canvi, això denota ostentació de poder), més rapidesa en la pronunciació o un ús de l´entonació més baixa respecte aquells.

Però el més greu de tot és la invisibilitat de les dones en el llenguatge, ja que la categoria femenina està oculta darrera la veu masculina, de tal manera que aquesta última és usada per fer referència als éssers humans en general, tant si es tracta d’homes com de dones. El llenguatge és masculí, ha estat pensat pels homes. Per tant, el poder de les paraules i dels discursos no es troba tant sols en el vocabulari o en l´estructura sintàctica, sinó en el carisma de les persones que són capaces d’imposar un “haver de ser”, que des de la nostra perspectiva de gènere es relaciona amb els sexe masculí

Però des dels nous fenòmens psicosocioculturals que tenen lloc i que tindran la seva repercussió en el llenguatge, les dones podran pensar la seva dominació ja no com categories de percepció de l’ordre social produïdes per aquest mateix ordre, sinó des d’un vessant propi, que farà el gènere femení amb l´ús que en faci del nou llenguatge es converteixi tant en productor com en producte dels sistema social, a igual com hores d’ara passa amb el gènere masculí, cosa que a la seva vegada repercutirà en les pràctiques socials, en les tipificacions de gènere, fet que ens anirà acostant cap a la igualtat social entre homes i dones

Àmbit clínic on és important Intel·ligència Emocional

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Des del naixement l´infant es va imbuint de manera inconscient de les emocions d’aquells qui l´envolten, d’aquesta manera van modelant els seus circuits neuronals, fent que es tornin més aptes o més ineptes en el maneig del principis que regeixen la intel·ligència emocional (IE). Per tant la infància ( i més endavant l´adolescència) constituiran una autèntica oportunitat per assimilar els hàbits emocionals fonamentals que governaran la resta de les nostre vides.

En aquest sentit, l´ escola és un dels mitjans més importants a través del qual el nen “aprendrà” i es veurà influenciat en tots els factors que conformen la seva personalitat. A banda d’això, és bàsic un bon aprenentatge en el maneig de la IE per tenir un bon rendiment tant acadèmic com general a la vida, ja que és prou conegut que el coneixement afectiu està molt relacionat amb la maduresa general, autonomia i la competència social del nen.

Per tot això, sóc del parer que s´hauria de dur a terme programes que formessin en intel·ligència emocional a les escoles per tal d’elevar la competència emocional i social dels nens, de manera que s´apliqués una alfabetització emocional des d’edats ben primerenques a tots ells, i no només als que presenten problemes, D’aquesta manera els nens gradualment i imperceptiblement s´anirien fent cada cop més destres en intel·ligència emocional, la qual cosa és sinònim de:

  • Tenir un bon nivell d’autoestima, sentir-se bé amb un mateix
  • Aprendre més i millor
  • Presentar menys problemes de conducta.
  • Ser persones positives i optimistes.
  • Tenir la capacitat d’entendre els sentiments dels altres.
  • Resistir millor la pressió dels seus companys.
  • Superar sense dificultat les frustracions.
  • Resoldre bé els conflictes.
  • Ser més feliços, saludables i tenir més èxit.

Aleshores caldria que des de les escoles s´impartís una educació integral, en que l´ensenyament inclogués tant habilitats pròpiament cognitives com emocionals ( és a dir habilitats tals com l´autoconeixement, l´autocontrol , l’empatia, assertivitat, responsabilitat personal, el saber escoltar i comunicar-se, resoldre conflictes i col·laborar amb els altres ) i això es podria dur a terme dins una metodologia en que la dinàmica de treball es basés en les intel·ligències múltiples de Gardner, ja que aquest parla entre d’altres, d’intel·ligència intrapersonal i interpersonal, que s´equivaldria en certa manera a la intel·ligència emocional de la que parla Goleman).

D’aquesta manera, aquest ensenyaments en educació emocional no els faria com una assignatura o programa a part del currículum escolar, sinó que els aplicaria en totes i cadascuna de les matèries que componen l´àrea curricular escolar. Per tant, l´ escolarització de les emocions (Goleman, 1995) es podria dur a terme analitzant les situacions conflictives i problemes quotidians que es donen en el context escolar i són susceptibles de generar tensió.

Aleshores dins d’aquest marc, des de l´escola, el que s´ha de pretendre és ensenyar als alumnes a modular la seva emocionalitat, desenvolupant a la vegada, la seva Intel·ligència emocional. Amb aquest finalitat però, seria necessari que els mateixos professors es convertissin en models d’equilibri, d’afrontament emocional, d’habilitats empàtiques i de resolució serena, reflexiva i justa dels conflictes interpersonals, com font d’aprenentatge vicari pels seus alumnes. A la vegada que haurien de procurar ajudar als alumnes a mirar en el seu interior sovint per tal que aquests descobrissin quins són els seus estats emocionals i per què estan provocats.

Aplicant aquests programes a l´escola, s´ensenyarà als alumnes a ser emocionalment més intel·ligents, dotant-los d’estratègies i habilitats emocionals bàsiques que els protegeixin dels factors de risc, o al menys, que pal·liïn els seus efectes negatius.

Així doncs, els models d’intervenció que proposaria serien bàsicament de dos tipus

-Aquells en que les lliçons sobre les emocions sorgeixin naturalment i espontàniament a la classe, independentment, com ja hem dit de l´assignatura que es tracti, mitjançant una acció tutorial concreta en cada moment . Per exemple, en quant a potenciar la comunicació: usar qualsevol ocasió que sorgeixi mentre s´està explicant un tema a fer que els alumnes facin intervencions més o menys llargues per acostumar-se a parlar en grup; aprendre a que s´ha de tenir en consideració que s´ha de respectar el torn de paraules; saber escoltar amb atenció i sense interrompre el que parla, mirar les persones quan ens parlen o parlem amb elles, respectar el silenci… O pel que fa a les competències de responsabilitat: atendre els càrrecs als que se´ls assigna (ser l´encarregat de repartir els fulls als companys, per ex); respectar el material, tant propi com comunitari; tornar el que ens han deixat i tenir-ne cura (per exemple intercanviar-se llibres de lectura, i tenir la responsabilitat de que no es faci malbé….)

-Aquells que mitjançant contes, activitats dinàmiques, i fotocopiables permetessin treballar la intel·ligència emocional, basant-se però, en els continguts propis de cada assignatura. Per exemple: s´està treballant les estacions de l´any. Aleshores el professor pot demanar que els nens pensin quins sentiments (tals com tristesa, alegria,..) els hi causa cada estació. O posem un altre exemple a classe de castellà es proposa la lectura d’un conte per fer-ne la posterior comprensió. Però com que el conte va sobre la sinceritat, això s’agafarà com a punt de partida per fer un debat de com sé sent un quan l’enganyen, …, etc

El contingut del programa emocional en quant a històries, recursos s´aniria complicant a mesura que el nen anés travessant els primers cursos de l’educació primària.

Cal dir, però, que a part de tot això, caldria que les escoles promoguessin a que els pares proporcionessin des de casa una educació emocionalment intel·ligent, també.

Per què té tanta importància la intel·ligència emocional?

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Per què el tenir un coeficient intel·lectual elevat no és sinònim d’èxit, ni suposa una més bona capacitat d’adaptació a les diferents circumstàncies i situacions que ens anem trobant al llarg de la vida, i menys encara si aquestes presenten alguna mena de conflicte?.

No és tant important tenir un elevat quocient intel·lectual amb unes elevades habilitats cognitives com saber-se manejar en la vida. En això hi tenen una gran contribució els estats emocionals, ja que amb una bona regulació d’aquests, podrem dominar els impulsos emocionals més destructius i frustrants així com potenciar els més positius.

Ara bé, tot i que sí que és cert que l´intel·ligència emocional, tant pel que fa referència als estat emocionals propis com els aliens, és un factor rellevant a tenir en compte en el desenvolupament del nostre comportament quotidià, el que és més important serà saber-la utilitzar en positiu per tal d’orientar el nostre comportament de la forma més adaptativa i adequada possible, de manera que si augmentem les nostres capacitats d’autocontrol emocional augmentarem el nostre rendiment general, la qual cosa redundarà a la seva vegada en la nostra felicitat. De res serveix reconèixer les nostre emocions si no les podem manejar de forma adaptativa.

La intel·ligència emocional és important, doncs, en les nostres vides perquè podem incidir en les emocions, regulades pel sistema límbic, tot educant-les per tal que no obstaculitzin les nostres facultats intel·lectuals i ens dificultin la nostra capacitat per fer front les exigències de l´entorn. Per tant, la intel·ligència emocional serà aquella disposició que ens permetrà entendre, regular i dominar els nostres impulsos emocionals, comprendre els sentiments més profunds dels nostres semblants, manejar amb gran destresa les nostres relacions amb els altres; i estimulant dita intel·ligència emocional podrem assolir l´èxit laboral, social o totes aquelles metes que ens proposem a la vida.

Quins són els components que conformen la nostra intel·ligència emocional:

  1. Intrapersonals:
  • Comprensió emocional d’un mateix: adonar-se i comprendre els propis sentiments i emocions, diferenciar-los i conèixer-ne el per què.
  • Assertivitat: expressar sentiments, creences i pensaments sense fer mal als sentiments dels altres, i defensar els nostres drets de manera no destructiva.
  • Autoconcepte: comprendre’s, acceptar-se i respectar-se un mateix, assumint els nostres aspectes positius i negatius, les nostres limitacions i possibilitats. O sigui, tenir tant una valoració adequada així com també confiança en nosaltres mateixos.
  • Autorealització: fer el que realment podem, volem i gaudim de fer; amb motivació i compromís.
  • Independència: auto-dirigir-se, sentir-se segur d’un mateix en els pensaments i en les accions, ser independents emocionalment per a prendre les pròpies decisions.
  1. Interpersonals:
  • Empatia: ser capaç d’entrar en el món dels altres, no solament escoltant, sinó també amb una profunda comprensió de la perspectiva de l’altre.
  • Relacions Interpersonals: establir i mantenir relacions mútues satisfactòries, caracteritzades per un apropament emocional i intimitat.
  • Responsabilitat social: mostrar-se com un membre constructiu del grup social al que es pertany, demostrant-se a un mateix que és una persona que coopera i contribueix.
  1. Adaptabilitat
  • Solució de problemes: tenir habilitat per identificar i definir problemes, fins i tot els que poden passar inadvertits. A la vegada que valorar tots els “peròs i contres” de les diferents solucions possibles que es contemplen, i escollir-ne la que creiem més adient.
  • Prova de la realitat: ser conscient de la coincidència entre allò que emocionalment experimentem ( subjectiu) amb el que passa objectivament a la realitat; no deixar-se endur pels sentiments
  • Flexibilitat: no ser d’idees fixes, ajustar-s als canvis, ja sigui en quant a pensaments com en quant al comportament. Realitzar un ajustament adequat dels nostres pensaments, emocions i conductes a situacions i condicions canviants
  1. Maneig de l´Estrès
  • Tolerància a l´estrès: suportar esdeveniments adversos, situacions estressants i fortes emocions sense col·lapsar ni perdre els papers, afrontant positivament l’estrès.
  • Control dels impulsos: capacitat de resistir o retardar un impuls o temptacions per actuar i controlar les nostres emocions. Si puc controlar les meves emocions que m’impulsen a actuar, segurament aconseguiré un objectiu posterior de major interès.
  1. Estat d’Ànim en general
  • Felicitat: sentir-se satisfet, gaudir d’un mateix i dels altres, gaudint d’aquelles activitats que s’estiguin fent en cada moment.
  • Optimisme: mantenir una actitud positiva malgrat les adversitats i els sentiments negatius, i veure les coses bones que ens ofereix la vida.

La importancia del perdón para la salud mental

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

¿Qué es el perdón?

El perdón es la liberación del resentimiento, la ira o el deseo de venganza. Perdonar no significa justificar, aprobar o minimizar lo que ocurrió. Y no es necesario volver a la misma relación ni aceptar los mismos comportamientos dañinos que nos causaron.

El perdón es fundamental para la salud mental de quienes han sido víctimas. Impulsa a las personas a centrarse en el presente y seguir adelante, en lugar de mantenerlas emocionalmente atrapadas en una injusticia o un trauma. Se ha demostrado que el perdón mejora el estado de ánimo, aumenta el optimismo y protege contra la ira, el estrés, la ansiedad y la depresión. Ahora bien, el perdón es un proceso que requiere tiempo y paciencia.

¿Cómo se puede perdonar a alguien que te ha hecho daño?

Perdonar puede ser un desafío, especialmente cuando la persona que te dañó te ofrece una disculpa falsa o no ofrece nada en absoluto. Sin embargo, suele ser el camino más saludable para ti. Un modelo a seguir para conseguir el perdón sería el que exponemos a continuación:

El primer paso será descubrir tu enojo explorando cómo has evitado o abordado la emoción. De hecho, nos cuesta perdonar porque sentimos que lo que nos pasa es injusto, que las cosas no son como deberían ser. Y es cierto, muchas veces las cosas no son como deberían, el mundo no es siempre justo, ni las personas actúan siempre con justicia o altruismo; además, todos somos humanos y nos equivocamos. Ser consciente de todo esto nos puede hacer sentir tristes, y asumirlo puede requerir un duelo. Por eso es importante analizar si hay malestar por dolor o duelo al que te sigues aferrando, así podrás tomar conciencia de los sentimientos a los que te aferras, para encaminarte a un perdón que será beneficioso para tu salud. Para superar una herida pasada, primero debes saber porqué sigues atascado ahí. Pregúntate y autocuestiónate si te estás culpando, o culpas a los demás por el evento en sí, por no haberlo evitado, por hacer que suceda, o por no hacer lo correcto.

Una vez hecho este análisis, el segundo paso será tomar la decisión de perdonar. Comienza por reconocer que ignorar o afrontar la ofensa no ha funcionado y que, por lo tanto, el perdón podría ser un camino a seguir. Acepta que tienes la opción de perdonar; acepta que ocurrió algo que te hizo daño que estaba fuera de tu control, y recuerda que aceptación no significa ni aprobación ni resignación. No puedes eliminar las frustraciones de la vida, pero siempre puedes crecer un poco más como persona a raíz de esas situaciones.

El tercer paso será cultiva el perdón, desarrollando compasión por la persona ofensora. Reflexiona sobre si el acto se debió a malas intenciones o a circunstancias de la vida de la persona que te causó daño. Para recuperar nuestra vida, primero debemos hacer el duelo de nuestras expectativas y creencias sobre el mundo, sobre nosotros mismos o sobre otras personas. El duelo no significa revolcarse en la tristeza o en el resentimiento, sino que nos ayuda a crecer porque nos permite que la pérdida sea plenamente reconocida. Esto nos permitirá estar más abiertos a lo que sucede en el momento presente.

Por último, debes liberar las emociones dañinas y reflexionar sobre cómo has crecido a partir de la experiencia y del acto mismo de perdonar; reconoce que el perdón es un trabajo duro.

¿Cómo supero el resentimiento?

Evidentemente que el resentimiento a veces puede persistir durante años, incluso si creemos haberlo superado o olvidado. Para liberarlo, reflexiona sobre por qué la persona cometió la ofensa, acepta el dolor y luego intenta perdonarla, ya que el perdón puede infundir una sensación de fuerza que supera la amargura.

También es importante decir que perdonar a otra persona es una cosa, pero ¿qué sucede cuando cometemos la ofensa nosotros mismos? Es importante asumir la responsabilidad de los errores, pero la culpa y la vergüenza intensas no son un resultado productivo a largo plazo. El proceso de autoperdón puede ser un desafío doloroso, pero profundamente valioso. La clave de este proceso es reconocer los propios errores, comprender por qué ocurrieron y ayudar a rectificar la situación.

¿Cómo me perdono por los errores del pasado?

Empieza por reconocer tu culpa y asumir la responsabilidad del daño que causaste. Reflexiona sobre por qué ocurrió el evento e identifica cómo evitar una ofensa similar en el futuro. Luego, perdónate concentrándote en el pensamiento, diciéndolo en voz alta o escribiéndolo. Discúlpate con la persona a la que perjudicaste e intenta mejorar su vida de forma significativa.

El perdón y la terapia del perdón se han relacionado con mayores sentimientos de felicidad, esperanza y optimismo. El proceso de perdonar también puede proteger contra afecciones graves como la ansiedad, la depresión y el trastorno de estrés postraumático. Esto puede deberse a que albergar ira y resentimiento hace que el cuerpo libere hormonas del estrés, como el cortisol y la adrenalina. Un flujo constante de estas sustancias químicas puede generar estrés y ansiedad, además de frenar la creatividad y la resolución de problemas. Por tanto, el perdón ofrece muchos beneficios emocionales, pues permite reducir la ira malsana, reparar relaciones potencialmente valiosas, crecer como persona y ejercer la bondad en sí misma, sin importar la respuesta.

Com es pot explicar, estudiar i predir la variabilitat del comportament?

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Per mesurar la variabilitat del comportament ens hem de fixar, a més del comportament observable, en els processos psíquics que el provoquen, tant a nivell cognitiu com emocional, els quals tenen lloc en l`àmbit del no observable. Per dur a terme això, caldria que parléssim de tres nivells d’anàlisi a tenir en compte:

Per una banda caldria parlar d’una variabilitat interindividual que serien aquelles diferències que observem a l´analitzar alguna dimensió concreta del comportament entre diferents individus, considerant que cada un d’ells està afectat per un dels valors possibles, dins d’un continu, d’aquella variable o dimensió. Per tant, caldria definir una variable psicològica determinada i situar-hi a cada persona tot comparant el seu comportament respecte d’altres individus, en una situació i temps determinats. Això a la vegada, serviria per descriure comportaments semblants i definir grups d’individus, tal i com veurem més endavant.

Serien per exemple: dimensions de la personalitat, i habilitats dels subjectes com ara: memòria, capacitat d’aprenentatge, capacitat de raonament abstracte o la fluïdesa verbal, creativitat, motivació, imaginació, capacitat d’autocontrol, estil d’atenció i molts d’altres com els interessos, actituds i valors… Són de fet aquelles diferències que són presents al naixement i es van desenvolupant, en major o menor mesura, al llarg del temps.

Després podríem parlar d’una variabilitat intergrupal quefaria referència a les diferències entre grups. Cal tenir en compte que tots els individus que pertanyen al grup estan afectats per un valor precís de la variable estudiada que els fa ser molt semblant entre sí, però molt diferents a altres grups. Exemples: un síndrome patològic o malaltia, com pot ser el síndrome de Down en que els individus que pertanyen al grup estan afectats per una trisomia al cromosoma 21. També ho podria ser la cultura (oriental, africana…) , la llengua materna o la inclinació sexual, d’entre altres.

Però com he comentat abans, també es poden distingir grups per la mesura d’alguna de les variables típiques de les diferències interindividuals; exemple: qualsevol atribut psicològic mesurable: memòria, atenció, percepció, ….

Per últim, podríem parlar d’unavariabilitat intraindividual que seria la que resultaria de comparar un individu amb sí mateix, i la constituirien les variacions de comportament que se’n derivin al llarg del temps i entre situacions variables. Per tant, resulten de fer comparacions temporals més àmplies de les diferències, prenent a més en consideració que aquesta variabilitat no és idèntica per tots els individus.

Aquí cal que parlem de :

Variabilitat Diacrònica que fa referència als canvis que tenen lloc en l´individu en les diferents etapes del seu cicle vital i es consideren irreversibles. Un exemple: canvi que es produeix en la memòria per l´edat. O l´equipotencialitat hemisfèrica, ja que quan naixem no hi ha una prevalença clara de cap dels dos hemisferis, sinó que l’especialització es va anant adquirint fins a l´edat adulta. També ho podrien ser el desenvolupament cognitiu , el desenvolupament operatiu de la intel·ligència

Variabilitat Sincrònica que vindria a referir-se a com es comporta o organitza un individu en relació a diferents variables psicològiques o trets en dos o més moments. Alguns exemples serien les formes de reacció a l´estrès que seria una diferència individual reversible; velocitat de processament de la informació (parcialment reversible, ja que és una variable que pot estar associada a fenòmens d´aprenentatge i/o certes malalties específiques)…

Una pregunta que ens pot venir a la ment, és com és podria constatar o mesurar empíricament tots aquests tipus de variabilitat. Fixem-nos en el cas específic de l’especialització hemisfèrica (entesa com a procés) que seria una diferència intraindividual irreversible o canvi intraindividual, amb el fi d’estudiar quin són els processos d´aprenentatge i de maduració que hi intervenen. Per estudiar aquestes diferències individuals, faríem ús del mètode correlacional, és a dir en l´observació del fenomen i posterior recollida de dades, que s´ha de fer de forma objectiva, fiable i vàlida. En el nostre cas per fer una recollida objectiva de les dades, el que faríem seria la realització de diferents proves o tests matemàtics i artístics que ens permetessin veure quines són les àrees del cervell que s´activen o, millor dit, que estan més desenvolupades a les diferents edats (estudiant de nens fins a adult que és quan s´assoleix l’especialització). I mitjançant tècniques d’anàlisi estadística analitzaríem la distribució concreta que segueix tot el seguit de dades que tenim

Dins la variabilitat intraindivudual ens trobem amb els canvis intraindividuals en que la variabilitat es relaciona amb processos evolutius que tenen lloc al llarg del cicle vital de la persona, com conseqüència de l´aprenentatge i maduració. En aquest cas (plantejament diacrònic , irreversible)la recollida de dades la faríem mitjançant un disseny longitudinal, ja que així podríem estudiar l´evolució de la variable al llarg del temps en un individu, cosa que a més ens permetrà fer generalitzacions (quina àrea cerebral és la que està més desenvolupada en el temps: la matemàtica i lògica, o la creativa i imaginativa) Ara bé en el moment que estiguéssim comparant els subjectes de la mateixa edat, però en els diferents grups, faríem ús del disseny transversal (procés sincrònics).

La tècnica d’anàlisi estadística que més ens serviria per fer l´estudi seria l´anàlisi factorial perquè així podríem veure quines múltiples variables tenen incidència en el procés d´especialització hemisfèrica i veure com hi incideixen d´una manera relativament senzilla (usant factors ), sense perdre informació.

Psicologia diferencial: què és i què estudia

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Des de l´inici del Pensament humà ha existit l´interès per l´estudi de la similitud i les diferències que existeixen entre els individus d’una mateixa espècie.

Van ser els filòsofs grecs, qui a partir de les seves observacions, començaren a reflexionar sobre aquesta variabilitat buscant lleis o principis racionals i lògics que l’expliquessin. Podem dir, doncs, que des de ben aviat hi ha una tendència a classificar els individus en funció de les seves característiques morals o de capacitats comunes, de manera que fan un anàlisi de les diferències entre els individus seguint diferents propostes de tipologies (que seran molt rellevants per la futura psicologia Diferencial) o classificacions amb una intenció aplicada de predicció del comportament dels individus. Així per exemple, Plató a la República assigna els individus a tasques segons les característiques pròpies de cada un. O Teofrast que descriu trenta tipus de persones als Caràcters, prèvia classificació dels seus trets dominants, considerant important l´ambient per a explicar les diferències individuals.

Ara bé, totes aquestes aportacions filosòfiques són intuïtives i encara no estan basades en el coneixement científic, doncs es creia que les diferències humanes eren cosustancials a la naturalesa humana, és a dir que eren diferències fixades per la pròpia constitució natural de l´individu.

No és fins Darwin que el fenomen de la variabilitat entre els éssers vius no assolirà una explicació científica completa, doncs amb la seva Teoria Evolutiva s´acabarà per descartar la visió teològica de l´home i del seu comportament.

Ara, al contrari que en l´etapa precientífica, es passa de l´observació de les diferències individuals a la demostració de la seva existència de tal manera que a més es poden mesurar objectivament, és a dir que es comença a seguir un mètode científic alhora d’estudiar les diferències individuals.

La teoria evolucionista proporciona una concepció de l´individu complexa, indivisible i únic, que té unes característiques psicològiques y biològiques idiosincràtiques, que fan que els individus humans presentin una enorme diversitat i variació dels seus trets físics, així com del seus comportaments i facultats. Aquesta variabilitat és considerada com un fenomen natural amb caràcter hereditari i adaptatiu, de manera que les diferents espècies no són estàtiques, sinó que canvien contínuament; uns s´originen i les altres s’extingeixen, i això es fa per selecció natural.

Però, tot i l´herència, es considera l´ambient com un factor rellevant per entendre les diferències individuals, cosa que facilitarà l´anàlisi social.

Així és que l´activitat taxonòmica, de sistematitzacions i descripcions de lleis tant dels antecedents precientífics com dels científics ha estat molt important per assentar les bases de la psicologia Diferencial

L´haver anat descrivint lleis que regulen el comportament , ha ajudat a descobrir que aquest, malgrat la seves diferències mostren una sèrie de constants que són susceptibles de ser analitzades

En concret, l´obra de Darwin va implicar una revolució metodològica per la psicologia al vincular estretament el psiquisme humà amb les ciències biològiques. Però, a més, les diferències entre els individus, enteses com variacions rellevants que constitueixen l’autèntic motor de l´evolució de la naturalesa , es transformen en variables mesurables a partir d´una metodologia científica i sota una orientació marcadament geneticista que és el que a la llarga ajudarà a establir un nou àmbit científic: la Psicologia de les diferències individuals

Tot això, ens han portat a disposar d’una disciplina que permetrà classificar els individus segons criteris de comunalitat i alhora, diferenciar-los segons el grau amb què comparteixen aquests criteris, ja que no tant sols les persones som diferents entre sí, sinó que mostrem conductes, actituds, sentiments diferents i idiosincràtics. A l´estudiar les diferents variables psicològiques entre els individus, ens facilitarà el tenir una major comprensió d’aquests i de les seves diferències. Aleshores podrem fer prediccions del seu comportament que podran ser aplicades a la nostra societat bé per assolir un major benestar social, de cara a fer aplicacions en el camp escolar per millorar-ne el rendiment, per fer intervencions en nens que van enrederits…(o en general, intervencions per reduir diferències), de la clínica alhora de diagnosticar i tractar pacients o en el camp del món laboral.

Des dels grecs ha persistit la creença que tot en la naturalesa té un propòsit i que aquests processos conduiran al món a una perfecció cada cop millor. Partint d’aquesta idea penso que el fet que siguem diferents no deixa de ser un tema adaptatiu, d´altra manera no podria existit el progrés doncs tots pensaríem de la mateixa manera, actuaríem igual. La variabilitat promou la supervivència, ja que degut a la complexitat de la conducta humana que rep la influència de nombroses variables, fa que no hi hagi una resposta de conducta i pensament universal, sinó que fa que cada individu respongui diferent davant d’un cert estímul o situació.

Tots tenim una herència que ens determina, però al llarg del nostre cicle vital i mitjançant els processos de socialització ens anem formant, de manera que cada individu adquireix la seva pròpia individualitat a resultes de la genètica que el determina, així com de les pròpies característiques psicològiques i culturals que el van modelant. Aleshores tots aquells canvis que facin que tinguem una millor adaptabilitat i desenvolupament en el medi, evidentment seran inconscientment interioritzats i ensenyats o transmesos ( en el cas de ser canvis orgànics, morfològics…) a generacions posteriors que a la vegada faran seus dits canvis. Aleshores com cada individu és únic i té la seva pròpia identitat física i psíquica, aquests canvis seran processats d´una forma no universal, sinó processats per la individualitat de cada individu el qual reaccionarà o es comportarà de la forma que creu més convenient fent que cada cop les diferències l´enforteixin de cara a noves situacions que li toquen viure.

Per tant, si ens plantegem la pregunta de perquè som tant diferents uns dels altres, malgrat la nostra similitud, és evident que l´herència i la cultura hi influeixen.

És evident que quan es forma part d´un grup, l’individu tendeix a actuar i pensar segons les directrius generals del grup, però a la vegada la pertinença a un grup fa que els altres tinguin unes reaccions vers aquells que venen influïdes pel coneixement del grup al que pertany, això farà que a la seva vegada l´individu actuï en funció de les actituds socials que troba. Aleshores. també les diferències entre individus serveixen per provocar l’aparició de grups o manteniment dels mateixos, cosa que contribuirà que els canvis es perpetuïn

Llavors, totes aquestes diferències seran objecte d’estudi científic per part de la Psicologia Diferencial amb el propòsit de trobar unes regularitats bàsiques , que siguin capaces d’explicar les accions, tant de les persones com dels grups.

PROJECTE INTERGENERACIONAL: INTERCANVI EDUCACIONAL :

per Imma Vidal, posted in Vejez
  1. Com podem fer perquè hi hagi un bon intercanvi entre els diferents grups d’edat d’una comunitat? Com podríem crear vincles d’unió entre els diferents habitants, de diferents edats, dins d’una comunitat? És ben palès que és difícil l’apropament de persones d’edats radicalment diferents en un mateix entorn social, doncs el que passa habitualment és que no tenen accés els uns amb els altres. La nostra proposta plantejaria un Programa que consistís en una sèrie de tallers, cursos i activitats lúdiques amb la finalitat d’apropar, promocionant la solidaritat entre generacions, i trencar els estereotips que cada un d’aquest grups té associat, a la vegada que així es possibilitaria la transmissió d’aspectes culturals i de valors.
  2. Una possible proposta a mode de prova seria per exemple, que durant un any lectiu, dissabtes i diumenges, es fessin 4 tipus d’activitats per promocionar la relació entre els membres de diferents generacions que habitualment no tenen accés a relació. Diem educacional, perquè cada grup d´edat ensenyaria els seus coneixements i les seves destreses a altres grups d´edats. S´aprofitaria així els recursos de suport i el “valor afegit” que cada generació té respecte a les altres, fet que a més afavoriria la societat en els seu conjunt, creant un grau de cohesió social més elevat. Aquest programa proporcionaria als participants l´oportunitat de desenvolupar qualitats tals com iniciativa, flexibilitat, tolerància, empatia i creativitat , per tal d´obtenir un sentit de responsabilitat social i una comprensió del valor de l´aprenentatge al llarg de tot el cicle vital; àdhuc podríem parlar d’un potencial benefici dels plans intergeneracionals per millorar la resiliència dels joves. Aquest 4 blocs d’activitat serien els següents:
    • Persones grans que expliquessin als joves la seva història, els seus coneixements… sobretot, lligats a les tradicions de la comunitat. Això ho faran explicant als joves i adolescents les seves experiències personals i sociohistòriques, així com la manera com han viscut determinats esdeveniments. A més, mostraran fotografies personals i del barri antigues, i n’explicaran els esdeveniments i records associats a elles.
      • Objectius :
      • Augmentar la implicació emocional amb el món extern de les persones grans, disminuint el sentiment de passivitat i d´aïllament que puguin tenir.
      • Augmentar la seva participació social per tal que es mantinguin actius i vinculats al seus contextos de referència (font de socialització), augmentant el seu grau de benestar i de satisfacció amb la vida, ja que la seva imatge social és veu millorada; àdhuc podent arribar a produir això una potencial reducció de la seva mortalitat, ja que senten que les seves accions són útils
      • Ajudar a les persones grans a refrescar la pròpia apreciació de les seves experiències del passat
      • Transmetre valors i tradicions als joves, augmentant-ne la seva curiositat; construir i donar força a la cultura
    • Joves que ensenyen l´ús de les noves tecnologies, i concretament d’Internet, a les persones grans. El hi ensenyaran a buscar informació del passat; serà una forma de contrastar i poder reconstruir els cicles vitals de les persones grans, així com de conèixer per part dels joves la història de la seva societat, a la vegada que les persones grans aprendran el funcionament d’Internet i a cercar-hi informació
      • Objectius:
      • Les persones grans tindran l´oportunitat de seguir aprenent, desenvolupar relacions socials amb joves, i esdevenir integrat en la vida de la comunitat.
      • Que joves i adolescents millorin les seves actituds envers persones grans, per tal de trencar estereotips i mites relacionats amb l´edat, augmentant la tolerància, el nivell de benestar i proximitat entre aquests dos grups d´edat
    • Adults que parlen als joves de les seves professions, oci (cuina tradicional, música…) Es durà a terme fent descripció de cada una de les professions, i les coses positives i negatives que comporten, i sempre amb el recolzament d’Internet. També es faran tallers de cuina (mirant de buscar la recepta a Internet, veure’n l´origen…), de música..
      • Objectius:
      • Per tal que els joves i adolescents prenguin consciència del seu futur, apropant temes culturals del seu entorn, així com la transmissió de valors.
      • Potenciar les relacions interpersonals, que són una font de socialització
      • Els joves podran valorar els assoliments aconseguits pels adults, així com tindran accés a l’ajuda dels adults en els moments difícils
    • Gent gran que explica contes als infants, fent titelles i teatre; manualitats, jocs de creació i experimentació (amb farina, xocolata, tast de fruits secs), i cantant cançons Les representacions de les obres de titelles i el seu argument seran dissenyades, elaborades i executades per la pròpia gent gran, i s´inventaran els jocs creatius sempre relacionats amb els esdeveniments propis i les tradicions de la comunitat, usant objectes que estiguin en aquell moment a l´abast (Ex: tardor: època de nous, ametlles….). Segons quin domini (creativitat, …) sigui el que predomina en les persones es repartiran les diferents tasques (Ex un pintor retirat serà el qui farà decorats, un escriptor o un mestre: els diàlegs de l´obra, una modista:titelles, un pagès: experimentació amb fruits secs….)
      • Objectius:
      • Es possibilitarà la interacció i intercanvi entre dues generacions molt allunyades en el temps, compartint habilitats, creativitat, coneixements i experiències, emocions…
      • Canalitzar les potencialitats de les persones grans, augmentant la seva autoestima
      • Potenciació, també, de les seves capacitats cognitives i motores
      • Renovar la capacitat per divertir-se de les persones grans. Sentir-se necessitat, el que probablement farà que augmenti el tenir cura de la seva salut
      • Nens: canvi de percepció de les persones grans, a la vegada que facilitarà la vivència de diferents experiències a través de la diversitat del material, situacions…
      • Potenciar la vessant educativa dels joves i adolescents
      • Apropar temes culturals del seu entorn, la transmissió de valors i la realitat de la vellesa de forma positiva i enriquidora
      • Reversibilitat de rols (professor-alumne)