Blog

Síndrome del niu buit. Què és? Com es pot superar?

per Imma Vidal, posted in Desarrollo

El fenomen anomenat del niu buit del cicle vital familiar es produeix quan els fills marxen de casa, i es relaciona amb el conjunt de pensaments i emocions que per tal causa experimenten els pares.

Tot i que és cert que en la majoria de casos els pares reaccionen adaptant-se bé a l´abandonament de la llar per part dels fills, n’hi ha d’altres que per la pròpia personalitat, perceben, interpreten i experimenten aquests esdeveniments com a pèrdua. Aleshores, com l´estil d´afrontament que es fa és de passivitat, condueix als progenitors a un estat emocional de tristesa. Habitualment els progenitors passen una època dolenta, no es troben bé; des de que els seus fills han marxat de casa es troben sovint tristos, els enyoren molt. Però, a la vegada això implica, de per sí, canvis de rols i estils de vida en la parella.

Aquest síndrome sol afectar més a les mares, ja que pot ser que l´estat de tristesa dels pares no és degui només a la seva personalitat, sinó més aviat als rols i a la diferent i desigual posició estructural d´homes i dones que ha hagut d’assumir en el context social en que es viu. Això, pot abocar a les mares a definir la seva identitat completa en funció dels seus fills. Molts cops és la mare qui dedica la pràctica totalitat del seu temps a tenir cura dels fills, havent descuidat, a més, la relació de parella. Amb els anys els progenitors s´han anat distanciant , i quan tots els seus fills abandonen la llar, el lligam que els mantenia units s´esvaeix.

La parella, junt amb els fills, és un suport important en la vida emocional de les persones, ja que intervé també, tot i que d’una manera parcial, en la definició de la identitat i autoestima d’un mateix, aportant un dels rols socials de la persona, doncs és una essencial i constant font d’interacció.

Tot això pot venir agreujat pel fet que els pares estiguin ben entrada la maduresa; és probable que es trobi, sobretot la mare, vivint una etapa de grans canvis físics propis de la vida d’una dona: l’aparició de la menopausa que ja de per sí pot veure´s com quelcom negatiu en tant en quant és considerada com a pèrdua d´atractiu sexual i de fertilitat, que en la nostra cultura són signes de joventut. A més els símptomes físics derivats dels canvis hormonals que hi ocorren, poden afectar de per sí al sistema nerviós provocant fluctuacions de l´estat d’ànim amb tendència a la tristesa

Recomanacions que podem fer per mirar de superar aquesta situació

Cal que els progenitors visquin aquesta etapa com una etapa alliberadora de gran privacitat, en el sentit que els hi ofereix una oportunitat per retrobar-se amb la seva parella. Cal que redefineixin els seus interessos i metes, per tal de salvar la distància que els separa. El suport de la parella farà que millorin la seva percepció i adaptació a la nova situació familiar. En aquest sentit, doncs, caldrà que augmentin les demostracions d´afecte un en vers l’altre, evitant les interaccions de caràcter potencialment conflictiu, usant un estil de comunicació més positiu i mantenint una vida sexual activa amb ajut de mecanismes compensatoris si cal (lubricants…)

Buscar feina o fer activitats de lleure, doncs els rols fora de la família , tal com els relacionats amb el món laboral, proporcionen altres fonts de satisfacció i benestar que redunden en l´autoconcepte i autoestima; i ajuden a esmorteir els reptes de la maduresa, així com els moments difícils que suposa l´haver construït un projecte de vida sobre la base d´una família regular. A més,els moments de lleure (temps alliberat i alliberador ), són un factor molt relacionat amb la qualitat de vida, la salut mental, el benestar i el desenvolupament personal. Per exemple pràctica d’exercici, llegir…o encara millor si són activitats conjuntes amb la parella (perquè ajudaran a augmentar el vincle d’unió) com anar al cine, passejar, sopar, veure espectacles…; tot això tindrà repercussions psicològiques positives per ambdós progenitors, aportant-els-hi, entre d’altres coses, felicitat.

Continuar mantenint relacions pròximes amb els fills, prestant-los qualsevol ajuda quan ho necessitin; farà que no es sentin tan tristos, doncs ho valoraran positivament. Els hi reportarà una gran font de gratificació emocional el pensar que ha acomplert satisfactòriament amb la funció de criar i educar fills responsables i amb autonomia, però que compten encara amb ells, ja que els vincles afectius establerts es continuaran mantenint forts

Identitat, autoconcepte i autoestima en joves. Estils d’educació parentals

per Imma Vidal, posted in Desarrollo

Als onze dotze anys els nens i nenes comencen a experimentar canvis físics, així com l’esdeveniment de noves inquietuds intel·lectuals (capacitat de reflexió sobre un mateix i la realitat física i social que l´envolta), i l´afrontament de noves situacions, que comportaran una reestructuració de la seva identitat. Però aquesta construcció no rau només en el propi individu, sinó que a més ve afectada per la xarxa de relacions familiars i d’amistat que hom tingui, així com del propi entorn educatiu i cultural, i de fet és un fenomen que ja s´inicia en la primera infància.

Així imaginem adolescents que tinguin un bon autoconcepte (entès com representació o conjunt d’idees que un té de sí mateix), tant a nivell físic, com psicològic, intel·lectual, social i afectiu. Al tenir aquest bon autoconcepte, farà que tinguin una autoestima ( entesa com la percepció i avaluació que un fa de sí mateix) positiva la qual cosa vol dir que tenen confiança en les seves habilitats i estan satisfets dels seus cossos; en definitiva, tindran seguretat i confiança en ells mateixos, la qual cosa els hi reportarà benestar emocional. Seran, en general, optimistes en front al seu futur, a la vegada que presentaran unes metes educatives i unes aspiracions professionals més altes que d’altres que no tinguin tan elevat l’autoconcepte, i això els conduirà a tenir més probabilitats d’èxit. A més, però, al sentir-se bé amb si mateix, farà que l’adolescent sigui més autònom, més obert, i en conseqüència podrà establir relacions més estretes, basades en la confiança i l´afecte amb els altres

Seran, doncs, adolescents capaços d´afrontar els seus propis canvis interns de tipus biològic i cognitiu (superant els seus problemes o dificultats personals, fiançant la seva personalitat, afavorint la creativitat, …..)i compaginar-los amb les seves noves relacions socials i les demandes de la societat que els envolta; en la mesura de que ho assoleixin sentiran que són únics, coherents i continus al llarg del temps

Molt probablement seran joves que provinguin de famílies amb autoritat que proporcionen suport i control. Aquests pares animen als seus fills a prendre decisions tenint en compte les diferents alternatives, cosa que contribuirà al desenvolupament de la responsabilitat i competència en els adolescents. Així, els acompanyen en el camí cap a l´autonomia fent a més, que estiguin en molt bona posició per ajudar-los a progressar en la tasca de formació de la seva identitat . Seran pares receptius i exigents, que posaran d´una forma racional límits als seus fills, fent-los entendre la utilitat d’un cert control i les conseqüències de la seva conducta. Per tant, establiran normes clares, coherents, negociades en la mesura del possible i, que s´aniran modificant a mida que el fill creixi. Pares que permetran una interacció democràtica amb els seus fills, als quals estant units per llaços afectius forts que possibiliten la comunicació i la presa de decisions conjunta.

Per mitjà de la paraula i el bon exemple, havent-hi a més coherència entre les pràctiques del pare i de la mare, infondran maneres correctes de pensar i actuar, que ajudaran a modelar la personalitat de d’adolescent. Fomentaran a la vegada el desenvolupament de l´autoestima i les habilitats socials. Tindran interès en com van els seus fills en l´estudi i els estimularan més en respecte a la seva activitat dins l´aula, implicant-se en els seus deures. A més, discutiran plans futurs amb els seus fills adolescents, i establiran diàleg amb ells per tal d´ajudar-los en la resolució de qualsevol preocupació o problema, ja siguin físics, sexuals o de qualsevol altra índole, que se´ls presenti . En general, podem dir que son pares compromesos amb els seus fills independents que podran recórrer en la seva ajuda i consell quan aquells ho necessitin .

En canvi, si pensem en joves que tinguin una autoestima baixa, aquests tindran inseguretat envers un mateix, autocrítica exacerbada i per tant més possibilitat de patir problemes emocionals tals com ansietat o problemes psicosomàtics. D’altra banda, seran adolescents que no aconseguiran formar un concepte de sí mateix que encaixi de forma realista amb les seves característiques personals i amb el medi en el que viuen, presentant una difusió de la seva identitat que en molts casos podrà portar a adoptar una identitat negativa en tant en quant rebutjaran els valors que se´ls transmet des de la família o del seu entorn social, mostrant una escassa concentració en l´estudi. Així, doncs, tindríem adolescents amb difusió d’identitat, que no han passat per cap període de reflexió sobre les opcions vitals passades ni futures i tampoc no han establert cap compromís amb una opció determinada. Segurament tinguin a més un rendiment baix degut a les dificultats d´assolir objectius realistes i treballar eficaçment per tal d’assolir-los . Tindran, també, dificultats per establir relacions amb els altres o si ho fan ho faran d’una manera tirant, com a submissió o autoritarisme i dominació. Seran adolescents que al no haver rebut estímuls familiars per prendre les seves pròpies decisions, tindran poca experiència en pensar per sí mateixos i fer-ho d’una forma correcta . Aconseguiran, en definitiva, nivells de raonament moral inferiors als del grup que parlàvem a l’inic d’aquest blog, amb autoestima menor i un més gran grau de dependència.

De fet, aquest segon grup de joves dels que parlem, solen provenir de progenitors negligents que no els ofereixen ni suport ni control (pares que deixen prendre qualsevol decisió al seu fill, però que no els orienten per elegir bé o fer front als seus errors) o bé pares que no deixen que els fills tinguin la possibilitat d’expressar-se ni de posseir una mínima independència (són famílies autoritàries), fet que comportarà que els fills tinguin un menor desenvolupament psicosocial, problemes de conducta i escàs benestar emocional, per la manca d’afecte.

Són pares que, en general, no valoraran a més el procés educacional ni respecten els esforços dels professors vers als seus fills i això promourà, en aquests darrers, actituds negatives envers l´escola

Canvis cognitius a la vellesa

per Imma Vidal, posted in Vejez

Dos aspectes de la vida quotidiana rellevants per a moltes persones grans, i on intervenen les seves capacitats cognitives, són la lectura i la comprensió dels prospectes dels medicaments i el seguiment correcte dels tractaments mèdics que necessiten (número de medicaments a prendre, quan i com prendre’ls, etc.)

Aleshores ens podem plantejar quins són els canvis cognitius que poden interferir en aquests aspectes a la vellesa.

És evident que en aquesta etapa del del desenvolupament humà el rendiment en les tasques de comprensió escrita es veu afectada de forma normal pel declivi dels processos sensorials (pèrdua agudesa visual…), havent-hi però una afectació més gran contra més complexa sigui l´estructura sintàctica o contingut del text.

De fet, la dificultat en la comprensió d’instruccions mèdiques ( i per extensió de comprensió dels prospectes que usen la mateixa terminologia) és un dels canvis en mecanismes de processament bàsic associat a l´edat. La disminució de la velocitat de raonament de les persones d’edat avançada dóna lloc a una disminució de la capacitat dels recursos de processament d’informació de l´individu i/o del mecanisme general del sistema de memòria.

Pel que fa a l´aprenentatge, hi ha una disminució de la capacitat per a formar noves associacions, degut a una menor velocitat de processament de la informació, com conseqüència d’una atenció menys eficient o de pèrdua neuronal. L´atenció selectiva disminueix, per una disminució en l´habilitat d’inhibir l´entrada d’informació irrellevant, la qual cosa implica l´existència de pèrdues en la memòria de treball, ja que aquesta veu disminuïda la seva capacitat per a manejar adequadament la informació rellevant.

La memòria a llarg termini també empitjora, degut a una disminució en la capacitat de magatzematge, codificació i recuperació de la informació. Les persones grans tenen a més, àrees del llenguatge afectades (recuperació de paraules..). L’envelliment afecta a la memòria explícita i, concretament, a la denominada memòria episòdica i memòria semàntica(és la base de coneixements de l´individu). Dins de la memòria episòdica afecta sobretot a la memòria retrospectiva (s´assimila al record de fets passats), però també en certa mesura a la memòria prospectiva( implica record d’una acció que s´ha de dur a efecte en el futur).

Una llista de possibles recomanacions que podrien millorar el rendiment de la gent gran en aquestes tasques (lectura/comprensió de prospectes i seguiment correcte de tractaments) serien:

–La memòria és una capacitat no estable que pot veure´s afectada per factors emocionals, educacionals, contextuals….. Per tant, cal entrenar-la, potenciar-la i optimitzar-la.

-El coneixement derivat de més experiència constitueix una via mitjançant la qual es poden reduir les diferències en la capacitat d’atenció com a conseqüència de l´edat. Per tant, cal promoure l’aprenentatge a través de l´entrenament i la pràctica: com més avesat s´estigui a llegir prospectes més fàcil serà la seva comprensió.

-També ajudarà el manteniment d’un bon estat de salut, la pràctica d’exercici, l’entrenament en velocitat de resposta, el control de l´ansietat (no creure que la pèrdua de capacitat cognitiva és la que toca per edat) i l´ús d’estratègies per solució de problemes, com és el llegir més lentament per tal d’assolir una precisió més gran.

-Per optimitzar l´eficàcia de la memòria, un autor anomenat Skinner (1983) proposa facilitar el procés d’autoinducció de la mateixa, és a dir que el record de l´acció que s´ha de realitzar en el futur es posi en marxa quan es doni un determinat esdeveniment ( per ex, perquè hem associat que la presa de pastilles es fa juntament amb els postres )que no pas que es posi en marxa seguint un criteri temporal ( en recordar-se de prendre-les a l’hora de dinar).

–Emprar estratègies per tal de reduir la càrrega de la memòria de treball ( per exemple dedicant més temps al principi del text per a elaborar un model mental o emprar un temps extra per a processar la informació quan així ho requereixi la dificultat del text, o prospecte en el nostre cas

Desenvolupament cognitiu adult

per Imma Vidal, posted in Desarrollo, Sin categoría

Una de les característiques de la vida adulta és que les persones han d’abordar problemàtiques complexes que poden tenir repercussions importants per a la vida. Decisions, per exemple, sobre canvis de feina, nombre i temporalització dels fills, mantenir o finalitzar una relació de parella, canvis de domicili, etc.

Tenint en compte el parlat en aquest blog els dos mesos anteriors, ens podríem plantejar quins són els aspectes del desenvolupament cognitiu que fan que els adults estiguin més preparats per abordar aquests canvis que els adolescents.

Durant la maduresa sabem que les habilitats intel·lectuals primàries (comprensió i fluïdesa verbal,…) augmenten en relació a l´adolescència, en canvi, d´altres capacitats cognitives com la memòria s´estabilitzen o fins i tot disminueixen com la intel·ligència fluïda (habilitats per aplicar nous aprenentatges); però n’hi ha d’altres, com ara la intel·ligència cristal·litzada (coneixements adquirits culturalment) que poden seguir millorant amb els anys, sempre i quan hi hagi estimulació.

Prenent com a referència aquest concepte, diferenciem l´expert adult del novell adolescent. Des de la perspectiva funcional i adaptativa d’autors com Schaie, Labouvie-Vief i Sinnott, el pensament adult presenta canvis qualitatius davant l´adolescent en tant en quant supera els dualismes, i té les característiques de ser relativista i dialèctic. Aquest pensament postformal està vinculat al tipus d’experiències viscudes i a l’educació; aleshores, aquesta més gran perícia assolida per les persones en determinats contextos fa que els individus, amb els anys, siguin capaços d’aportar solucions millors i més adaptades a l´entorn.

Els adults, a més, tenen capacitat per a conceptualitzar el canvi i la relativitat, en el sentit que per entendre el significat dels problemes als quals s´enfronten en la vida quotidiana tenen en compte el context en què ocorren. D´aquesta manera poden resoldre els problemes vinculats als seus principals papers socials (en la família, amb els amics, a la feina..) de manera més eficient que els adolescents, ja que prenen decisions més sensates i eficaces.

Amb el pensament dialèctic s´assumeix que la majoria dels problemes quotidians tenen més d’una solució, per tant això implica una capacitat pe assumir i conviure amb els estats d’incertesa, no tant sols perquè l’adult sigui conscient que no hi ha veritats absolutes, sinó perquè gran part de les situacions quotidianes impliquen processos probabilístics i prendre decisions amb risc.

Un aspecte important del pensament dialèctic és la integració d’allò que és ideal amb allò que és real, així com la capacitat per captar i acceptar les contradiccions. A més, els adults madurs davant de problemes determinats tracten d’adoptar solucions de compromís per tal de superar punts de vista que són antagònics.

Durant la maduresa és possible, també, el pensament metasistèmic (poder comparar i abstreure relacions entre sistemes abstractes de vegades incompatibles). Això fa que els adults resolguin millor que els adolescent analogies de tercer ordre (analogies d’analogies). Per altra banda, la memòria explícita (permet recuperar de manera conscient alguna experiència o coneixement) augmenta des de l’infantesa fins a l´edat adulta. A més, durant la maduresa hi ha variables del context intern (estat anímic, familiaritat del material, etc..) i extern ( claus de recuperació) que també poden influir en el rendiment mnèsic. Tot i així, els adults raonen a un nivell més avançat que els adolescents quan el tema en qüestió resulta especialment emotiu .

Malauradament, molts adults no són bons ‘administradors’ de la seva pròpia vida. Com es podrien optimitzar aquestes habilitats adultes per prendre bones decisions?

– Caldria fer una anàlisis, avaluació i canvi d’idees, pensaments i creences que puguin ser incorrectes i mediatitzin o condicionin el comportament.

-Per optimitzar les habilitats adultes, per tal que contribuïssin al desenvolupament d’estratègies d’adaptació més reeixides i prendre més bones decisions, són claus : el canvi conceptual, el coneixement estratègic i el desenvolupament de les habilitats metacognitives.

-Una més àmplia i millor estructurada base de coneixement conceptual permetria als subjectes d’accedir més ràpidament a la informació emmagatzemada, alliberant així més recursos de processament i optimitzar, en temps real, la codificació de la informació.

-Planificació dels mitjans per l´assoliment de fins (descripció del pla d’acció i dels passos a seguir)

– Caldria també realitzar un nivell elevat en un ampli ventall d’activitats que impliquessin utilitzar capacitats intel·lectuals.

Cinc recomanacions per optimitzar la presa de decisions…

-Les capacitats mentals no es perden, però per alguna raó no s´usen bé per falta de familiaritat amb la situació, bé per falta de motivació, o per problemes de memòria, entre d’altres coses. Per això cal actuar en el sentit de millorar tots aquests aspectes.

-Representar i analitzar més adequadament l´espai del problema, generant de forma automatitzada models mentals més diferents entre sí, la qual cosa portarà a solucions més eficaces. Cal pensar detingudament sobre el que es pot fer, reflexionant sobre els pros i contres de cada una de les diferents alternatives, escollint l’opció que sembli més eficaç i comprovar que els resultats siguin satisfactoris; pot ajudar demanar consell a altres persones per obtenir altres punts de vista sobre la situació. Per fer front als problemes que poden sorgir, sobretot en el món laboral i familiar, cal realitzar un pensament relativista.

– La intel·ligència ens permetrà valorar la capacitat d’adaptació d’un organisme en el seu ambient, i per tant, per a que una persona pugi donar solucions òptimes a problemes de la vida quotidiana caldrà analitzar els coneixements, les estratègies emprades pel processament i les habilitats metacognitives que té el subjecte. Les persones adultes han de tenir coneixements sobre el desenvolupament de la seva vida al llarg del cicle vital, així com sobre les relacions socials i les metes vitals, facilitant un processament d’informació més ràpid, eficaç i flexible.

– A més, caldrà buscar estratègies eficaces per emmagatzemar i recuperar demanera conscient alguna experiència, vivència o coneixement previ. De fet, els individus adults són capaços d’organitzar i elaborar la nova informació formant traces significatives i distintives en connexió als coneixements previs, que a la vegada possibilitaran la seva posterior recuperació , aportant solucions adaptatives a l´ ambient.

-En el procés de presa de decisions té una gran importància el grau de perícia assolit, la familiaritat amb el material però també l´estat d’ànim positiu, la motivació i emocions del subjecte (estímuls que en principi eren neutres van adquirint una certa tonalitat afectiva), ja que faran augmentar les possibilitats subjectives d’èxit i disminuir el risc percebut .

Debat sobre temes morals en els adolescents

per Imma Vidal, posted in Desarrollo

Com vam veure, el període de les operacions formals permet que el pensament sigui eficaç i flexible fins i tot davant idees abstractes i hipotètiques com és l’avortament o l´eutanàsia. L´adolescent que fa servir un pensament operacional formal pot imaginar les possibilitats de cada situació i compensar mentalment els canvi de la realitat. És capaç, a diferència dels nens, de pensar en idees abstractes en las quals no creu o de treure conclusions de coses que tant sols són possibles o fins i tot de preveure el resultat que un determinat acte pot representar. Les intervencions es basaran en idees abstractes ( en lloc de limitar-se a la realitat concreta), donades de forma multidimensional (en lloc de limitar-se a una sola idea), sent relatiu (i no absolut) i mostrant-se autoirreflexius. Existirà una coherència en el discurs sobre els temes plantejats dels adolescents, en comparació amb els nens. Veurem un major desenvolupament de la capacitat de pensament, ja que els adolescents tenen un major processament automàtic d´informació sobre els temes plantejats en un debat.

L’etapa final del desenvolupament segons Piaget és el pensament operacional formal, aquest pensament és abstracte, especulatiu i independent de l’ambient i els fets immediats, la qual cosa implica el fet de poder comparar fets que poden ocórrer o no i contemplar totes les possibilitats. Aquest pensament es diferència del dels nens en un estadi inferior, en que aquests es conformen en fets observables i concrets i l’adolescent es declina majoritàriament a formular hipòtesis, provar, avaluar i reformular novament aquestes primeres hipòtesis. A més a més, val a dir que als adolescents els molesta que les seves limitacions siguin assenyalades pels altres, molt més que als nens petits. Podríem trobar la possibilitat de manifestació de cert idealisme/radicalisme (manca de matisos) en les seves intervencions, conseqüència de la inexperiència personal de l´adolescent. Les intervencions poden arribar a ser idealistes en el sentit que, sent totalment possibles, esdevinguin inviables o improbables tenint en compte aquesta manca d’experiència (expert adult versus novell adolescent).

Parlant concretament dels dos exemples més amunt plantejats i comparant a com serien el dels

nens …

Un adolescent estarà a favor de l´eutanàsia però en farà una reflexió i justificarà la seva opinió: “s´ha de permetre que algú que no es val per sí mateix, que no té qualitat de vida, ja que es veu impossibilitat i depenent per complet d´altres persones, tingui dret almenys de poder morir dignament en el moment que vulgui…”(l´adolescent pot preveure com serà la vida de la persona en aquest estat, i pot pensar en diferents alternatives possibles i les seves conseqüències (com ara quina situació esdevindrà si viu o què representa triar el morir per la persona). Un nen, segons Piaget, no té aquesta capacitat, i tant sols veuria que l´eutanàsia és un assassinat

O podria estar en contra de l’avortament; un adolescent anirà més enllà de la simple afirmació, i justificarà la seva posició en funció de noves idees que hagi adquirit en aquesta etapa: “perquè l’avortament implica matar a una persona indefensa, i ningú pot decidir sobre la vida de cap altra persona. A més la mare ha de ser responsable i acceptar les conseqüències dels seus actes….” En canvi quan se li pregunti al nen probablement digui el mateix: que hi està en contra, perquè és matar una persona. El que passa és que si a un nen se li plantegen problemes morals cada vegada més complexos es produeix un desequilibri en la seva ment que l’obliga tractar de resoldre aquestes contradiccions fent un pas més cap al pensament abstracte adolescent. Parlarà del fet i no del que representa, i no anirà més enllà en els seus plantejaments, adoptant segurament el punt de vista dels seus pares o del que hagi sentit en el seu entorn més immediat En canvi, l´adolescent a mida que parli pot anar raonant sobre els seus raonaments.

Malgrat tot, en aquesta edat són molt influenciables en l´aspecte moral; els adolescents comencen a assumir principis morals com a personals tot i que en la majoria de casos aquests principis provenen en primera instància de fonts alienes a ells, encara que properes (pares, escola, amics…).

Desenvolupament cognitiu en els adolescents

per Imma Vidal, posted in Desarrollo, Sin categoría

Segons Keating (1990) en l’adolescència tenen lloc quatre assoliments cognitius: augment de l’automaticitat i la capacitat funcional, millor coneixement de continguts sobre els temes a tractar , més àmplia gamma i millor ús d´estratègies per aplicar i, reconeixement de la relativitat i incertesa del coneixement.

A més, els adolescents fan la seva inserció en la societat dels adults, la qual cosa implica que es consideren igual als adults  i per tant, amb dret de poder-los jutjar dins un pla d´igualtat i reciprocitat. Té lloc, per part  dels adolescents, una nova estructuració lògica (operacions formals), que els permet tenir la capacitat de reflexionar més enllà del present; això els permet construir teories (representacions abstractes d´allò que és real i del que és possible en camps com per exemple l´eutanàsia i l’avortament) i sistemes (conjunt de coneixements organitzats). Teorització sobre la realitat que es perllonga més enllà de la vivència particular i actual, el que li permet raonar sobre ell mateix i sobre la societat en relació a aquests temes, però d´una forma possible; és a dir que el que compte és el que pot ser i no solament el que és.

A més els adolescents tenen la capacitat de raonar d´una forma eficaç i flexible sobre objectes no presents, en el futur i en possibilitats, idees  i hipòtesis que no son concretes ni estan presents. Els neopiagetians, basant-se en l´enfocament del processament de la informació assenyalen que en l´adolescència hi ha un  augment en la capacitat de processament (espai d´emmagatzematge a curt termini), cosa que significa que l´adolescent té la possibilitat d´atendre i mantenir en la memòria un nombre més gran d´elements sobre el tema del debat, i també de relacions entre sí, gràcies a factors maduratius que tenen lloc en aquesta etapa; però també a una major velocitat del processament de la informació- això comportarà canvis en l´ús d´estratègies. De fet, en l´adolescència s’esdevé un ús més estable, generalitzat i eficaç de les estratègies atencionals i de memòria. Tot això, a la vegada, es relaciona amb un augment del coneixement en els diversos dominis (eutanàsia i avortament)degut a la maduresa funcional dels processos cognitius bàsics. A més a més els teòrics del processament de la informació destaquen la millora de la metacognició, que implica una millora de la capacitat per reflexionar sobre el pensament, formular estratègies i plantejar problemes i solucions.

En l´adolescència la comprensió del món social i de les persones i llurs idees i conductes canvia: es comencen a fer interpretacions i deduccions basades en les conductes observables, emergeix una concepció més interaccionista en que la gent i les seves conductes es consideren sovint tenint en compte tant les característiques personals com els factors situacionals; però el coneixement que es té de les persones va més enllà de la simple descripció de com són o com actuen, ja que desenvolupen habilitats d´empatia (adopció d´una pespectiva social o social role taking), és a dir que tenen la capacitat de posar-se en el punt de vista dels altres i comprendre els seus pensaments i sentiments. En quant al processament de la informació social, es veu que hi ha una millora en l´anàlisi  de les situacions en augmentar les capacitats d´atenció, així com també hi ha una comprensió més profunda dels altres, fent que la interpretació de les situacions sigui més adequada.. Al tenir una més gran experiència en la interacció social fa que es coneguin millor les conseqüències de cada acció. Els adolescents són més hàbils que els nens en atenció selectiva, sent més capaços d´ignorar aspectes no rellevants del debat i centrar-se en la informació més important. Tanmateix a l´adolescència té lloc un augment del coneixement de les institucions i costums socials; l´evolució intel·lectual dels adolescents es relaciona amb la comprensió d´un mateix, els altres i l´ordre social.

Però a més l’adolescent passa a tenir una moral autònoma, allunyada de l´heteròmana de la infància que es veu guiada pel respecte i l´obediència als adults; d´altra banda, segons els estadis evolutius que fa Kolhberg (1976), on estudia el desenvolupament de la consciència a partir dels raonaments que fem davant dilemes morals, tots seguim uns esquemes universals de raonament i, evolucionem d´esquemes infantils i egocèntrics a esquemes més madurs i altruistes. Dels tres nivells que distingeix, els adolescents es trobarien majoritàriament en el segon nivell d´aquest desenvolupament moral (nivell convencional ), això fa que la majoria de joves mostrin principis morals depenent del punt de vista d´altres persones, bé perquè tenen en compte el seu benefici o sobretot per tenir l´aprovació dels altres, especialment del seu grup de companys. Per tant pot afirmar-se que el desenvolupament cognitiu de l’adolescència es caracteritza per un major pensament abstracte y l’ús de la metacognició, que de forma conjunta influeixen en la capacitat dels adolescents en emetre judicis morals.

Clau per a un Bon Desenvolupament Infantil

per Imma Vidal, posted in Desarrollo, Sin categoría

El desenvolupament emocional d´un nen des de la seva primera infància es construeix amb el tracte a les persones, o sigui d´acord amb la comunicació intersubjectiva o capacitat de compartir significats. A més els fenòmens socio-relacionals des d´un bon començament, estan íntimament lligats amb els cognoscitius .

Tot el sistema de vinculació es fa per mitjà de l´intercanvi emocional, per això és molt important que, ja des de les primeres manifestacions expressives del nen, els pares actuïn amb una gran dosi d´afecte i de reciprocitat en front al nadó, així a poc a poc aquest anirà assumint el món de les significacions culturals.

Segons Vygotski tot allò que s´estableix en la ment del nen ho fa per mitjà de la comunicació amb els altres, però no tant sols a partir de la conversa del dia a dia  amb els adults, sinó també de les actituds inconscients en vers a ell de les persones que l´envolten.

Els nens petits capten de ben aviat les disposicions dels pares cap a ells. Les diferències en l´atenció que rebin ( segons Ainsworth, això farà que s´estableixin diferents modalitats de vincle) des dels primers mesos de vida influirà en la  qualitat de la relació mútua. Si els nens veuen satisfetes les seves demandes expressives s´anirà creant un sentiment de confiança bàsic, segons Erikson, que arrelarà en la criatura. Això  jugarà un paper clau en les futures relacions que pugui establir amb els seus semblants, doncs s´assentaran sobre una base sòlida de confiança i respecte.

Per això és molt important que el clima de reciprocitat afectiva i comunicativa s´estableixi des del moment del naixement i que aquesta bona comunicació  inicial es mantingui al llarg de tot el desenvolupament del nen i àdhuc tota la vida. A més cal que s´estableixi en totes les activitats diàries i rutinàries com durant els àpats, bany, hora d´anar a dormir… Aquests moments són bàsics, però també cal potenciar tot aquest clima,  per exemple, en els jocs a dos entre pares i fills.

Només l´infant del qui s´ha tingut cura que desenvolupi una vida rica emocionalment serà capaç de relacionar-se emocionalment, a la vegada que cognitivament, amb els altres. És crucial el paper que exerceixen les emocions, així com el conjunt d´experiències mantingudes fonamentalment en la infantesa, en la determinació de  l´estil de relacions socials que serà capaç d´establlir més endavant ( Campos afirma que les emocions són senyals que ajuden a les persones a comprendre el significat que l´altre atorga a les accions pròpies i alienes, és a dir que neixen per regular els processos socials).

A més, hem de ser conscients d´adaptar les formes de comunicació al fill, o dit d´una altra manera, que cal posar-se en el seu lloc i saber-lo escoltar i entendre´l , d´aquí naixerà una bona entesa comuna. Cal, també, que vegi als pares com unes persones accessibles, a les que pot acudir en qualsevol moment i que estan plenament disposades a concedir el seu temps i interès quan aquest els hi reclami  l´atenció

Al principi l´univers del nen és petit, es redueix a la família, però si aquest entorn és segur, relaxat, positiu i previsible, si es tracta d´un lloc que pugui explorar i experimentar, si pot confiar en les persones que hi ha en aquest petit món, aleshores estarà millor preparat per assumir nous escenaris i conèixer noves persones.

En aquest sentit és important establir, doncs, una rutina estructurada que doni a la seva vida previsibilitat i seguretat. Les seves vivències repetides es decantaran cap uns mòduls de pensament i  actuació que més tard aplicarà de forma natural; és a dir aprendrà a aprendre. Per Bateson aquelles disposicions que no són directament inculcades, el nen les va interioritzant, i orienten inconscientment el comportament, constituint a la llarga hàbits d´ordre superior.

Mitjançant aquests rituals i rutines  que l´hi estarem marcant podrem proporcionar-li, com a pares, una lògica, una estabilitat, una tranquil·litat i una seguretat.

A més, cal que  els pares modelin i guiïn els comportament del seu infant. Se l´ha d´instruir i persuadir sobre molts aspectes de la vida quotidiana, marcant-li les regles i pautes elementals de comportament i convivència en família. Segons Dunn els pares modelen el comportament dels fills, però també aquests són participants actius del procés de socialització.

Els pares han de controlar els fills, els hi ha d´inculcar les conductes socialment acceptades, vigilar-los, corregir-los i castigar-los quan calgui. Consentir no és estimar, se l´hi ha de fer veure al fill el que està bé i el que està malament.

Kagan manté que és cap els dos anys que els nens comencen a tenir consciència de quines accions o successos són objecte d´aprovació o desaprovació adulta i de com la transgressió de les normes va lligada a un estat emocional dels qui l´envolten (pares)

Per tant, és en la segona infància, quan sobretot hem de posar èmfasi  en l´aplicació de les normes , doncs segons Berger i Luckmann és quan els infants n´interioritzen la significació (socialització primària). Això ho fan, sobretot, en la mesura que han establert un vincle afectiu  amb els pares, ja que els nens s´identifiquen amb ells, i amb els seus sentiments i amb els tons emocionals que impregnen  les seves accions i reaccions.

Per tant existeix un llaç molt estret entre la capacitat de sentir i la comprensió dels motius de les accions  i les seves conseqüències , la qual cosa està íntimament lligada amb el desenvolupament emocional.

Lligant amb el que dèiem al començament, hem de potenciar al màxim les capacitats afectives-relacionals amb el fill. D´aquesta manera es crearà un clima de bona comunicació, afecte i confiança que farà que es resolguin amb facilitat els problemes que puguin sorgir en l´adolescència, com etapa conflictiva que de per sí és.

Influència del Component històric en el desenvolupament de l’ésser humà

per Imma Vidal, posted in Intervención social

Vigotski planteja el desenvolupament humà (configuració del psiquisme de la persona) com la configuració que es porta a terme dins la relació social o sigui, gràcies a la mediació de les persones que l’envolten i condicionat pel context històric del moment. Considera que el desenvolupament ontogènic(individual) és el resultat del desenvolupament grupal o filogenètic (de l’espècie),per tant, aquest estarà condicionat per la cultura en la que es trobin immersos.

Cada cultura, i això també ho fem extensible a cada època, té un sistema propi de significacions en quant a criança dels fills, socialització i educació es refereix. Això farà que segons les representacions socials de la primera infància que es tinguin en cada societat i en cada família es desenvoluparan uns patrons d´actuació diferents, que es faran patents en el desenvolupament social, afectiu i cognitiu d´aquests.

A més, el desenvolupament mental és part dels processos d’aprenentatge de la llengua i dels raonaments.  Aquestes capacitats es porten a terme a través de la interacció amb els altres, especialment amb els pares, i es produeix a través d’un procés d’internalització, que són les activitats socials dels nens que es desenvolupen per a convertir-se en processos mentals.

A partir d’aquí, el context històric actual no té res a veure amb el de fa uns anys. Abans l’educació es basava més en l’autoritarisme, en la sensació de por i de respecte cap als pares des d’una besant més intransigent, amb unes normes morals i de comportament molt més rígides, la interiorització de les quals afectava el desenvolupament del jo (identitat). En el cas de pares grans, tot això encara es veuria més incrementat.

 La societat d’ara és més oberta,activa i tolerant, les relacions de pares i fills són més de tu a tu, hi ha més comunicació,més interès per a saber les inquietuds dels fills,per a saber com estan i com es senten. La dedicació de les famílies i l’interès per a compartir les activitats dels fills ha augmentat i això ha propiciat que també tinguin més possibilitats d’obertura.

En aquest tema creiem que seria interessant l’aplicació de la teoria dels sistemes desenvolupada per Bronfenbrenner, on la influència dels diferents àmbits (microsistemes)en els quals es moguin els pares i l’infant ,llocs on teixeixin les seves relacions i desenvolupin els seus rols(perspectiva ecològica),determinaran un context social i històric més obert o més tancat.

La cultura occidental té un procés de socialització i alhora de relació molt actiu des que l’infant és petit. Per a posar un exemple, podem parlar de l’escola, primer lloc (a no ser que hagin anat a la llar d’infants)on s’iniciarà la xarxa de relacions del menut i de la seva família amb el que això comporta dins la vida social. Aquest primer pas d’un microsistema (família)a un altre(escola)s’anomena transició ecològica i aquesta serà potencialment positiva ja que serà el camí inductor cap al procés d’una major formació personal tant de la família com de l’infant(desenvolupament ontogènic).

 Actualment,l’actitud dels pares i la relació fora i dins l’àmbit familiar difereix molt d’uns anys enrere. La conversa i la comunicació arriba a ser una necessitat per a les dues bandes, situació impensable en la majoria de casos fa uns anys on tot es feia perque si .

Tot i que no sempre es pot generalitzar,els pares d’avui dia es mantenen joves durant més temps tant a nivell físic com a nivell mental. Si a això hi afegim que els pares grans es plantegin l’educació del seu fill dins la dinàmica social actual com una forma de relacionar-se amb l’exterior, com una obertura recíproca del nucli familiar, considerem que l’efecte de la seva edat dins el component històric actual no ha de diferir del model familiar de pares joves.

Desenvolupament comunicatiu (al llarg dels dos primers anys de vida)

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Mitjançant les atencions familiars i els intercanvis expressius que tenen lloc des del naixement de l’infant (comunicació preverbal) i més tard altres formes de comunicació fins arribar al llenguatge, es van establint tot un seguit de relacions i vincles afectius(modalitat de vincles) entre aquest i les persones més pròximes que l’envolten(pares) que influiran decisivament en totes les facetes del seu desenvolupament.

Tenint en compte que la primera comunicació que trobem és la preverbal, volem fer un estudi d’aquesta per arribar a la conclusió de si l’edat dels pares és o no un condicionant en el desenvolupament del llenguatge al llarg dels dos primers anys de vida. Bases de la comunicació preverbal:

1-La sensibilitat cenestèsica (intercanvis afectius més primordials, contacte corporal)on el que serà més important en aquest cas és el missatge emocional, que transmet la mare al nadó, com el transmet més que el què transmet (Margaret Bullowa).

 2- Capacitats receptives i expressives de l’infant (visió i oïda).Comunicació activa amb la mare on les seves expressions i forma de dir les coses a l’infant seran determinants com a base de la comunicació posterior.

3-Ritmes neonatals. Afectivitat recíproca entre la mare i el fill/a que caracteritza diversos comportaments.(Interacció entre els dos, on l’infant anirà captant l’actitud dels pares tant emocional com emotiva i això ,segons la reacció dels pares davant les seves demandes, pot marcar un patró de relació on el menut inconscientment manipuli l’actuació dels pares, encara que, no cal ser pares grans perquè això es produeixi).

Si tenim en compte el que Trevarthen anomena intersubjectivitat primària(primeres interpretacions de les expressions del seu interlocutor)on el nen és capaç d’interpretar les expressions amoroses de la mare com un senyal d’afectivitat, l’edat no serà un factor diferenciador.

L’adult serà el responsable de promoure l’expressivitat de l’infant, la seva comunicació recíproca, en el procés evolutiu, a partir dels sis o set mesos, l’infant deixarà la seva “passivitat” comunicativa per iniciar una acció sobre la persona esperant que aquesta actuï com ell desitja (actes protoimperatius).Després passaran a un nivell superior de comunicació (acte protodeclaratiu)on la seva fita serà compartir l’atenció i l’experiència amb l’adult.

A partir d’aquí podem parlar del sorgiment del llenguatge com acte comunicatiu. No podem obviar que les primeres vocalitzacions les faran cap als 9-10 mesos, després passaran a l’etapa d’utilitzar una paraula i al final dels dos anys hi haurà un increment molt important i sobtat del vocabulari. Les  funcions del llenguatge seran les de fer-se entendre, per tant en un inici no serà tant important tal com diu Bruner “el què diu” sinó “com ho diu” (entonació per moure al seu interlocutor per satisfer les seves necessitats)si ho aconsegueix direm que ha tingut una bona competència comunicativa (Searle).

Els psicolingüistes d’orientació semàntica han intentat entendre el  desenvolupament del llenguatge i han posat molt d’èmfasi en la comunicació preverbal per que consideren que és una etapa molt rica en entonacions, on el nen capta que la comunicació és una forma d’acció recíproca  i que si  aconsegueix els seus propòsits de fer-se entendre, el llenguatge serà una evolució d’aquesta.

Creiem que en aquesta primera fase de comunicació, l’edat dels pares no és un condicionant, perquè el que més condicionarà serà l’afectivitat dels progenitors i les seves ganes de comunicar-se amb l’infant i en aquest cas que no faltaran.

Socialització

per Imma Vidal, posted in Intervención social

El procés de socialització comença quan el nen descobreix la seva autonomia i la seva pròpia individualitat. Aquest procés de socialització significa aprendre i acceptar les normes, conductes i valors del grup al que pertany el nen. Bronfenbrenner en el seu enfocament ecològic el descriu com el pas de l’infant per mitjà de diversos àmbits, que comencen per la família i l’escola.

Els conceptes que integren la noció d’àmbit, les activitats, rols i relacions, estan entreteixits, és a dir, s’impliquen mútuament. Aquest és un exemple de casualitat circular.

El primer àmbit en el que es troba el nen és el familiar. Aquest àmbit és primordial per assolir les primeres conductes dins del nucli i que posteriorment seran les que aprimaran fora d’aquest, que serà l’escola, els amics, la feina, etc.

En aquest primer àmbit hem de tenir en compte no només el tipus de família, sinó la cultura a la que pertany, la classe social, l’edat, etc.. diferents factors que poden influir en el desenvolupament socio-afectiu del nen.

Com ja sabem els pares regulen la vida infantil del nen segons els diferents marcs descrits per K. Kaye. Un d’ells és el marc d’aprenentatge en el que els pares ensenyen els fills, els instrueixen i persuadeixen sobre molts aspectes de la vida quotidiana, els hi ensenyen els valors, creences i objectius que imperen en la seva comunitat cultural.

Un altre marc és el marc de control, és a dir, els pares controlen els fills, els vigilen, els corregeixen i els castiguen segons les conductes de cada comunitat. En la nostra cultura aquest control comença molt aviat, abans que comprenguin els inconvenients que causen.

Un tercer marc és el marc de la conversa. El primer interlocutor és la mare, ja que passa més temps amb el nadó. Abans com la mare generalment no treballava aquesta conversa era molt intensa, però ara amb la incorporació de la mare al mon laboral, aquest paper d’interlocutor ha passat a mans d’unes altres persones, els avis, la guarderia, etc..

Un tipus de conversa és el joc a dos ja que és necessària una narració del joc, ja sigui verbal, il·lustrada, la qual promou preguntes i respostes i origina una comunicació, ingredient necessari de la socialització en totes les seves dimensions: cognitiva, emotiva i social.

En tots aquests marcs s’interioritzen uns significats, donant a tot allò que passa un ordre i un sentit.

Per altra banda, la televisió pot tenir un paper clau com agent socialitzador autòcton dins la mateixa llar, doncs els pares molts cops, àdhuc, poden promoure-la per tal que els nens estiguin entretinguts i ells tenir més temps de lleure ( però no creiem que això sigui un tret característic pel fet de ser els pares grans, sinó més aviat per la vida tan agitada que la societat actual ens marca i que volem, de tant en tant, desconectar i que ens deixin tranquils).

Per finalitzar, cal dir que l ´escola i els companys seran, també, claus en el procés de socialització, a l´hora d´introduir al nen en el coneixement dels rols i habilitats socials. Però així com en el primer cas és una prolongació especialitzada de socialització familiar (els pares trien l´escola en funció dels seus ideals), en el segon els pares no tenen cap mena d´influència en les relacions que texeixen els seus fills).

Tenint en compte tots aquests aspectes, podem arribar a la conclusió de que tenir uns pares grans pot afectar el desenvolupament emotiu-social del nen però segons els factors de cada nucli familiar, segons el nivell cultural, la classe social, i la manera de guiar els nens, sota l’autoritarisme o permissivitat.