Cada cop, els éssers humans estem més condicionats per allò que ens envolta: per les telecomunicacions, pel marketing, pel capitalisme de superproducció i els seus productes de consum…Sense que ens adonem ens estan modulant constantment, de manera que, en el desig que cada individu té de dirigir i desenvolupar la seva vida, malgrat sembli provingui de la voluntat pròpia, qui li ho imprimeix és la societat en la que es troba immers.
Ara ja no calen parets per confinar-nos, ni centres de tancament per controlar-nos, sinó que el control es fa a través dels fluxos i moviments interactius on les xarxes tenen un paper destacat.
Així per exemple des de les empreses es fomenta el treball des de casa, o la formació on-line, en principi sense horaris, ni ningú que vigili, tot i que són molts els cops que cal usar el temps lliure per fer-ho, doncs si no ho fem així de ben segur que n’hi haurà un altre que passarà a ocupar el nostre lloc de treball
Com hem dit, ara l’home no està tancat, però, el que fan les societats de control és posar entrebancs de tipus econòmic a l’entrada a certes activitats o serveis, com per exemple màsters i/o postgraus, o a serveis mèdics d’atenció domiciliària,… Aleshores, en dites societats els subjectes són controlats, no perquè no se´ls permeti sortir, sinó per les seves pròpies xifres. És com deia Deleuze (2006): ara l’home està endeutat.
Per tant, les forces repressives no prohibeixen que la gent s’expressi, sinó que el que fan és orientar-les i forçar-les a expressar-se en un determinat sentit: som bombardejats per anuncis i/o per consells de salut que a tothora ens arriben i que ens fan decidir què menjar, o per exemple què fer per mantenir-nos saludables i joves. Així és que no se’ns interna en un hospital, però se’ns sotmet a medicines “preventives” o se´ns obliga a fer formacions permanents. Però no tan sols això, en les nostres compres del dia a dia, en les nostres visites a Internet, anem deixant rastre, de manera que el poder controlador ens orienta també en el nostre consum. Per tant, la vigilància es revela com el mecanisme per a assegurar que ens adeqüem a aquests comportaments, i a aquestes formes de vida, amenaçant-nos amb ser senyalats/-es i exclosos/-es si no ho fem.
Certament ens trobem front un nou ordre social i cultural que ve marcat pel desenvolupament vertiginós de les noves tecnologies de la informaicó i/o comunicació, que ens afecta a tots els nivells com hem vist, des de les pràctiques més quotidianes (a nivell de feina…), a les relacions de poder i control (se´ns incita al consum..), passant per la pròpia identitat tant individual com col·lectiva. Imaginem en aquest darrer cas què passaria si tot el nostre grup d’amics tingués un WhatssAp, i nosaltres fóssim els únics que no; sembla obvi que ens n’hauríem de comprar un si no volguéssim quedar marginats.
Ara bé, en un principi ens pot semblar que les noves tecnologies, per la seva flexibilitat i potencialitat (abast gaire bé planetari, molta capacitat d’emmagatzematge, gran velocitat, i accés massiu), són molt positives per possibilitar una vida més justa (per exemple permetent amb més facilitat i difusió la denúncia d’injustícies, o possibilitant, també, el mostrar el descontent de la gent com en el cas del Procés); i/o per generar una societat més desenvolupada i altament informada amb uns més grans bens culturals.
Ara bé, no ens hem d’enganyar, doncs no sempre arriben a tot arreu i això pot crear exclusions; i/o malgrat si ho fan, molta informació mai no vol dir que sigui sinònim de coneixement, ja que aquella, abans que res, cal processar-la perquè esdevingui com a tal. I això, les persones no tan sols ho fem a partir de les nostra formació sinó també de les nostres subjectivitats i vivències, i per tant, per transmetre cal comunicar; i tot i que malgrat aquesta darrera és una condició necessària per la primera, no n’és una condició suficient. És igual que quan algú en un museu contempla un quadre, o algú és front del televisor, que no és mai un ésser passiu, sinó allò que se li mostra serà vist de diferent forma segons sigui la subjectivitat i formació de cadascú. Per tant, a banda de que les noves tecnologies i els entorns virtuals arribessin més gent, caldria ensenyar a com processar la informació, doncs hi ha una gran desigualtat entre els que tenen accés al coneixement (tecnologia) i els que es veuen relegats al seu ús.
Psicòloga Imma Vidal 