Mes: febrer de 2020

La meva identitat

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Es miri per on es miri sóc  catalana. Si investigo en les meves arrels tant sols trobo persones originàries de Catalunya. El meu pare, així com a la vegada tots aquells ascendents fins on he pogut arribar a esbrinar, eren catalans i vivien a un poble de Tarragona (La Riera)  que és on jo em vaig criar. El mateix que la meva mare i tots els seus ancestres als quals he pogut igualment arribar fent tot d´indagacions. Per tant el sentir-me 100 %catalana seria un tret de la meva identitat. De fet, aquest és un fet que ja me n´orgullia de petita, doncs quan jugàvem amb les amigues a fer l´arbre genealògic de cadascuna, era la única que no tenia cap avantpassat forani.

Així és que comparteixo amb uns 6 milions de persones una mateixa terra, tot i que potser tant sols el 75% deuen parlar el català, com jo, i encara un percentatge més petit tenen els seus antecessors originaris a Catalunya

A més, com la majoria de catalans professo el catolicisme, però tant sols amb aproximadament la meitat de la població comparteixo la meva feminitat, i només amb certa part d´aquesta que sóc picòloga. Si anéssim acotant més les meves pertinences veuria com sóc un Ens únic, irrepetible, tot i que inicialment semblava que tenia molts trets en comú amb els meu coetanis (llengua, país…). Per molt que originàriament cada poble siguem molt semblants, queda constatat, doncs, que no tots els humans som iguals, sinó que “ la vida és creadora de diferencies” i es pot dir que cadascú és un cas particular (Maalouf,1999)

De fet, Maalouf critica en certa manera que prevalgui la identitat tribal, així com la identitat relegada  a una sola pertinença, perquè diu que torna als homes intolerants, autoritaris i de vegades homicides. Pot semblar en un principi que la seva postura sigui l´adoptada per Barth en el seu concepte d´etnicitat, perquè considera els processos d´autocategorització-categorització dels altres. Segons quina sigui l´adscridció ètnica, segons Barth (1976,Los grupos étnicos y sus fronteras), les interaccions socials seran molt diferents,  tot i que aquest ho inclou en uns processos d´interació social molt més amplis del que fa Maalouf que està sent més particularista. Però, si Maalouf parla de la dualitat nosaltres/ells és com una manera de fer entendre que tant sols compartint i sent tolerants amb la cultura de l´altre trobarem que la nostra també ho és i s´enriqueix. Per tant per aquest autor l´adscripció ètnica no serà tant sols pel simple fet d´on hagi tingut lloc el naixement, sinó que intervindran altres factors o circumstàncies contextuals.

Com Maalouf diu els “elements de la nostra identitat al néixer no són gaire  nombrosos (sexe, color…) de fet aquesta es va construint i transformant al llarg de l´existència (1999) , i en això hi té un gran paper el context o entorn social i cultural, ja que malgrat que aquest no determini aquells elements innats, com seria el néixer home o dona, si que determinarà “el sentit que tenen en aquella cultura concreta. Per tant segons aquest autor no tindria sentit de parlar d´una pertinença única quan són molts els factors que ens determinen” . Tal i com ja he comentat, per Maalouf la identitat és múltiple en tan en quant hi ha una jerarquia d´elements que constitueixen la identitat de cadascú, que poden anar canviant segons el context i el moment,; per tant com el mateix Maalouf comenta (Les identitats que maten, 1999) els mecanismes de la identitat tenen una gran complexitat

Tot això podríem considerar-ho molt proper a la consideració de lligams primordials, com són la família, tradició o llinatge…, que fa Geertz (2000), ja que segons aquest autor aquests són interpretats des d´un punt de vista simbòlic com donats pels membres d´una comunitat.

Retornant al que deiem abans,  no estaria tant clar si el que influeix més en la identitat és la cultura o el grup ètnic al que es pertany, fent  això que puguem establir una certa relació bidireccional entre cultura-grup étnic. Així doncs, segons Maalouf per un fet accidental o una coincidència fortuïta, pot ser que pesi més en el nostre sentiment d´identitat que no pas la pertinença a una herència mil·lenària” , per tant probablement estaríem més en front un concepte d´identitat cultural, doncs com ja he comentat per ell té una gran importància el context, i segons aquest sigui els sentiments d´identitat podran ser uns o altres ( cas d´un serbi i musulmana que mai no tindran les mateixes percepcions de fe, pàtria després del casament)

Tot i que cal dir, també, que els individus s´adscriuen a una determinada identitat depenent de si els reporten beneficis  o no, i seran el joc de relaccions de poder el que definirà si quelcom és desviat o no.

Quina és la millor teràpia psicològica?

per Imma Vidal, posted in Noves teràpies

El panorama de la intervenció psicològica disposa actualment  de més de 400 teràpies que, moltes vegades, donen com a resultat dades controvertides i converteixen l’estudi sobre la comprensió humana en una espècie de torre de babel. Malgrat tot, la tendència és d’integració. És a dir,  integrar aquests diferents enfocaments, inclús oposats. Tot i així, sembla una tasca impossible si tenim en compte la gran complexitat de la seva naturalesa. Pensem que probablement estem lluny de tenir una visió prou holística de l’ésser humà.

Si partim de la idea que la psicoteràpia evoluciona en funció del que evoluciona la societat, llavors en cada període s’han necessitat tècniques o models diferents per tal d’adaptar-les al tipus de societat. Aquestes teràpies s’haurien anat desenvolupant al llarg de les dècades del segle XX, i haurien anat sorgint en resposta a les demandes específiques d’un determinat ambient o marc social.

El fet que existeixi tal varietat de tècniques ens porta a pensar d’una banda, que en realitat cap ha aconseguit l’èxit d’una manera constant ni en tots els tipus d’individus, i per altra banda, també ens dóna a entendre que cada model té una percepció concreta de cada situació, d’acord amb les seves creences sobre el món. Tot i que el món de la psicoteràpia és relativament recent, podem pensar que les psicoteràpies que es duien a terme als anys vint no es poden aplicar als individus d’avui en dia.

Un  factor a tenir en compte a l’hora de considerar un tipus de psicoteràpia o un altra, és tenir present que els resultats sobre estudis que volen determinar els tractaments eficaços, estan força condicionats per dues tendències:

Les teràpies conductistes són les que més s’han dedicat a mesurar l’eficàcia dels seus resultats i és per això que tenim moltes dades sobre el tant per cent d’èxit de cada tècnica. Però això no implica que siguin les més eficaces sinó que, simplement, són les que han estat més estudiades en comparació d’altres tipus de psicoteràpies, com per exemple el mètode Tomatis, molt més alternatiu, i que alhora no hi ha gaires estudis en base empírica sobre els seus resultats.

L’altre factor a tenir en compte és que els interessos de les companyies d’assegurances, els serveis de salut i fins i tot els governs, condicionen els criteris determinants en base empírica, exigint la pràctica d’un tipus de tècniques, en detriment d’altres que també podrien funcionar, però que no tenen el suport d’aquestes institucions o organitzacions, amb el què veiem que es crea un desequilibri promogut per certs interessos.

  • Eclecticisme

En l’àmbit clínic, i en la psicoteràpia en particular, podem copsar que enlloc d’anar aprofitant la informació i tècniques de les que ja es disposaven, i anar construint i acumulant coneixement, s’ha optat per una diversificació. Això hauria comportat certa confusió, ja que en comptes d’ajudar creant una sola, acaba esdevenint una gran diversitat d’escoles de psicoteràpia. Aquesta diversitat no busca complementar-se, sinó el contrari,  ha provocat una diferenciació. La recent lluita diferenciativa provoca l’evidència d’un cert desprestigiper la psicoteràpia en sí, degut a que cada escola busca una nova teràpia anunciant la seva originalitat i desprestigiant la resta. “Como terapeutas debemos trascender nuestra tendencia a posicionarnos en concepciones estrechas, polares y dicotómicas de la realidad clínica. Hemos de admitir que las cosas, habitualmente, son más complejas de lo que nuestro paradigma teórico nos sugiere y así relativizar… y evitar creer que nuestra teoría encierra “la verdad” de la conducta humana…” (Rivera, 1980 citat en Feixas)

  • Moviment integrador

El moviment integrador ha estat àmpliament qüestionat tant a nivell terapèutic com a nivell de recursos dels professionals, ja que arribar a obtenir una psicoteràpia més enriquidora, madura i amb coneixements més amplis, no és gens fàcil. El punt de partida és molt divers tant a nivell de teràpia com de les bases amb què es fonamenten.

Durant els anys 80, un grup de psicoterapeutes donen nom a la psicoteràpia integrativa amb l’objectiu de desenvolupar i donar impuls a l’efectivitat terapèutica. L’enfocament integratiu, en psicoteràpia, és actualment una postura on es perfila un potencial desenvolupament dins de la psicoteràpia.

“Si los terapeutas cognitivo-conductuales hubiesen aprendido de los terapeutas psicodinámicas cómo focalizar en el funcionamiento interpersonal de los pacientes, hubiesen mejorado el impacto que producen en su ajuste social. De manera similar, si los terapeutas psicodinámicos hubiesen adoptado algunos procedimientos utilizados por los terapeutas cognitivo-conductuales hubiesen podido mejorar su efectividad a la hora de producir una reducción en los síntomas, (Castonguay, 1990).

Per tant, es construeix fonamentalment per tal de transgredir les ideologies, posant a l’abast del client el model integratiu que millor s’adhereixi al psicoterapeuta, respecte dels factors comuns, la integració teòrica i la integració tècnica.