El panorama de la intervenció psicològica disposa actualment de més de 400 teràpies que, moltes vegades, donen com a resultat dades controvertides i converteixen l’estudi sobre la comprensió humana en una espècie de torre de babel. Malgrat tot, la tendència és d’integració. És a dir, integrar aquests diferents enfocaments, inclús oposats. Tot i així, sembla una tasca impossible si tenim en compte la gran complexitat de la seva naturalesa. Pensem que probablement estem lluny de tenir una visió prou holística de l’ésser humà.
Si partim de la idea que la psicoteràpia evoluciona en funció del que evoluciona la societat, llavors en cada període s’han necessitat tècniques o models diferents per tal d’adaptar-les al tipus de societat. Aquestes teràpies s’haurien anat desenvolupant al llarg de les dècades del segle XX, i haurien anat sorgint en resposta a les demandes específiques d’un determinat ambient o marc social.
El fet que existeixi tal varietat de tècniques ens porta a pensar d’una banda, que en realitat cap ha aconseguit l’èxit d’una manera constant ni en tots els tipus d’individus, i per altra banda, també ens dóna a entendre que cada model té una percepció concreta de cada situació, d’acord amb les seves creences sobre el món. Tot i que el món de la psicoteràpia és relativament recent, podem pensar que les psicoteràpies que es duien a terme als anys vint no es poden aplicar als individus d’avui en dia.
Un factor a tenir en compte a l’hora de considerar un tipus de psicoteràpia o un altra, és tenir present que els resultats sobre estudis que volen determinar els tractaments eficaços, estan força condicionats per dues tendències:
Les teràpies conductistes són les que més s’han dedicat a mesurar l’eficàcia dels seus resultats i és per això que tenim moltes dades sobre el tant per cent d’èxit de cada tècnica. Però això no implica que siguin les més eficaces sinó que, simplement, són les que han estat més estudiades en comparació d’altres tipus de psicoteràpies, com per exemple el mètode Tomatis, molt més alternatiu, i que alhora no hi ha gaires estudis en base empírica sobre els seus resultats.
L’altre factor a tenir en compte és que els interessos de les companyies d’assegurances, els serveis de salut i fins i tot els governs, condicionen els criteris determinants en base empírica, exigint la pràctica d’un tipus de tècniques, en detriment d’altres que també podrien funcionar, però que no tenen el suport d’aquestes institucions o organitzacions, amb el què veiem que es crea un desequilibri promogut per certs interessos.
- Eclecticisme
En l’àmbit clínic, i en la psicoteràpia en particular, podem copsar que enlloc d’anar aprofitant la informació i tècniques de les que ja es disposaven, i anar construint i acumulant coneixement, s’ha optat per una diversificació. Això hauria comportat certa confusió, ja que en comptes d’ajudar creant una sola, acaba esdevenint una gran diversitat d’escoles de psicoteràpia. Aquesta diversitat no busca complementar-se, sinó el contrari, ha provocat una diferenciació. La recent lluita diferenciativa provoca l’evidència d’un cert desprestigiper la psicoteràpia en sí, degut a que cada escola busca una nova teràpia anunciant la seva originalitat i desprestigiant la resta. “Como terapeutas debemos trascender nuestra tendencia a posicionarnos en concepciones estrechas, polares y dicotómicas de la realidad clínica. Hemos de admitir que las cosas, habitualmente, son más complejas de lo que nuestro paradigma teórico nos sugiere y así relativizar… y evitar creer que nuestra teoría encierra “la verdad” de la conducta humana…” (Rivera, 1980 citat en Feixas)
- Moviment integrador
El moviment integrador ha estat àmpliament qüestionat tant a nivell terapèutic com a nivell de recursos dels professionals, ja que arribar a obtenir una psicoteràpia més enriquidora, madura i amb coneixements més amplis, no és gens fàcil. El punt de partida és molt divers tant a nivell de teràpia com de les bases amb què es fonamenten.
Durant els anys 80, un grup de psicoterapeutes donen nom a la psicoteràpia integrativa amb l’objectiu de desenvolupar i donar impuls a l’efectivitat terapèutica. L’enfocament integratiu, en psicoteràpia, és actualment una postura on es perfila un potencial desenvolupament dins de la psicoteràpia.
“Si los terapeutas cognitivo-conductuales hubiesen aprendido de los terapeutas psicodinámicas cómo focalizar en el funcionamiento interpersonal de los pacientes, hubiesen mejorado el impacto que producen en su ajuste social. De manera similar, si los terapeutas psicodinámicos hubiesen adoptado algunos procedimientos utilizados por los terapeutas cognitivo-conductuales hubiesen podido mejorar su efectividad a la hora de producir una reducción en los síntomas, (Castonguay, 1990).
Per tant, es construeix fonamentalment per tal de transgredir les ideologies, posant a l’abast del client el model integratiu que millor s’adhereixi al psicoterapeuta, respecte dels factors comuns, la integració teòrica i la integració tècnica.
Psicòloga Imma Vidal 