Fa pocs dies, abans que tanquessin els museus pel tema del Coronavirus vaig anar a visitar el Museu d’ Història de Catalunya. Al començament de la visita, se´ns presenten estris que hem de suposar pertanyen a la prehistòria, tot i que podrien correspondre a qualsevol altra civilització o data, o fins i tot podrien ser pedres sense cap mena de valor, trobades al mig d´un camí . O també, càmfores presentades com romanes i que ben bé podrien ser del segle passat; o el cas de la història del vaixell romà Culip IV . Això em fa reflexionar sobre la credibilitat que hom suposa i dota als museus
Però no tan sols això, sinó que tots aquests objectes de la prehistòria s´exposen de manera aïllada, en vitrines, i sense aparent connexió, tot i que evidentment cal suposar que el museu com institució que és, ha emprat tots els recursos i mitjans tècnics i científics per mostrar objectes, continguts i fets fidedignes, o no?.
Per altra banda, l´interior de la casa romana , o el despatx de començaments de segle passat, que ens fan transmissors de l’estat benestant de la societat catalana d´aleshores. Evidentment que és impossible saber si va existir una casa romana o un despatx com els que se´ns presenten, però tal i com afirma Pereyra (2006) cal fer-ne correlacions amb les pràctiques discursives i simbòliques amb les que s´han relacionat amb el temps, i aleshores, tindrem una reproducció sinó real, sí que almenys persuasiva i fidedigna.
Per últim, també m´ha fet dubtar la manera com se´ns presenten els continguts dotats d´un veritable fil conductor, sala darrera sala, ja que són il·lusoris, doncs la història és fragmentada i incerta; com diu Schärer “una reconstrucció dels fets és impossible (2003).
Per tant, no existeix una veritat històrica definitiva, segura ni objectiva, sinó tan sols afirmacions (Pereyra, 2006) que venen recolzades per un fons institucional que és el que marca les relacions de poder, i ens presenta la historia com a certa. És el que Dubray (2000) acostumava a dir “se transmite lo más precioso”; i en el nostre cas es potencia i se´ns mostren els fets des de l´òptica d´un catalanisme absolut que d´altra manera no hi trobaríem exposats d´una forma tan radical: sentim, per exemple, gran part de l´estona la cançó dels segadors, veiem pantalles de cinema que ens parlen de les injustícies comeses contra el poble català, gent que es revolta…. paranys tots ells disposats de manera que ens volen transmetre la repressió d´un poble. En cap cas, però ho veig com una manipulació tal i com apunta Fontcuberta que hi ha en el seu discurs (1997) de la tribu que nunca existió.
Aleshores, quan hom visita un museu, no es tracta només de que entri en contacte amb la història a través dels objectes que s´exposen, sinó que a través de les suposadament fidedignes escenografies elaborades, s´incitarà a que aflorin, al llarg de tot el recorregut, els sentiments i emocions de cadascú.
Per tant, per una banda serien els registres tecnològics tal qual les reconstruccions, les tècniques de vídeo i TV, els films o documentals, les vitrines, les escenificacions ( per exemple, l´escena que ens mostra el naixement de la senyera), així com la manera com estan interposats i se´ns mostren els diferents materials; i per l´altra els guies, tallers, o fins i tot el museu virtual des d´Internet.
Cal dir però, que amb les visites guiades, enteses com un lloc de negociació del continguts gràcies a que promouen encara més la interacció amb els visitants; o les activitats directes amb el públic, com poden ser els tallers amb l´alumnat; o fins i tot la visita virtual al museu, faran que es potenciï molt més tot el procés comunicatiu
Aleshores com l´espectador tindrà una estreta relació amb allò que observa, tant els dispositius interactius com els espais interactius de les exposicions, així com els continguts que allí s´hi representen, seran interpretats i transformats (comunicació) en conceptes mitjançant als processos mentals de cada persona, suscitant emocions i experiències individualitzades, que en definitiva no faran altra cosa que comportar una millora qualitativa d´allò que és l´objectiu primordial del museu: “conservar, exposar i transmetre la història de Catalunya com patrimoni col·lectiu i enfortir la identificació dels ciutadans amb la història nacional”
Psicòloga Imma Vidal 