Mes: Setembre de 2020

Defensora com sóc de la teràpia cognitivo-conductual (TCC), m’agradaria seguir parlant-ne una mica més. Penso que per tal que hi hagi una maduració interior del pacient cal primer que la persona aconsegueixi el seu benestar, i això passa per millorar els problemes que  presenta i li causen un perjudici. Molts cops no tan sols reflexionant sobre els problemes es pot arribar a una solució, ni que sigui amb ajuda del terapeuta, doncs pot ser que la persona no pugui veure més enllà de les seves pròpies paraules, i el que primer necessita és dotar-lo d’unes estratègies que l’ajudin a estabilitzar, per dir-ho d’alguna manera, i li permetin un canvi a curt termini per poder començar o seguir la teràpia, i  que no l’abandoni.

De totes maneres, penso que no és cert, com molt que critiquen la TCC afirmen, que no sigui una teràpia que promogui la comprensió, ans ben al contrari. Per alleugerir els símptomes del pacient aquesta teràpia té en compte tant les condicions predisponents, les desencadenants com les de manteniment del problema; o sigui que la  TCC es basa en la comprensió del comportament i dels pensaments per tal de poder fer conscient al pacient de la disfuncionalitat dels pensaments que té respecte qualsevol situació i que estan interferint en la seva vida del dia a dia.

A més a més, des d’aquesta teràpia, i malgrat es centri en els problemes actuals de la persona, si es constata que les dificultats estan relacionades amb presència de condicions personals relativament estables, aquestes s’intervindran per tal d’aconseguir una resolució duradora de la problemàtica del pacient.

I perquè això pugui ser així, és evident que passa primerament per promoure’n la comprensió, doncs en cas contrari no podrem intervenir. És a dir, que aquest és un tipus de tractament psicoterapèutic que ajuda als pacients a comprendre que els pensaments i sentiments que tenen en una determinada situació, i que són fruit de les característiques i circumstancies personals ( en les quals hi intervenen motivacions, valors… ), influeixen en el comportament que se’n deriva.

Aleshores fent-ne un anàlisi, podrem canviar-los per pensaments alternatius i més adaptatius, que permetran també ajudar a la persona a responsabilitzar-se d’allò que fa i a tenir més en consideració al qui té al davant.

La TCC, per tant, no es limita a la discussió i reflexió sobre els problemes per aconseguir que el subjecte se n’adoni d’allò que li succeeix, esperant a que amb això es resolguin , sinó que promou la implicació directa del client perquè posi en marxa noves formes de comportar-se, d’exposar-se a noves experiències i al desenvolupament d’estratègies generals de maneig i resolució de les dificultats. No és això una font d’experiències creatives satisfactòries? (a l’assolir els objectius que un es marca, no és gratificant???)

La teràpia cognitivo-conductual (TCC) és la teràpia amb la que principalment treballo. És una teràpia d’orientació empírica, una de les  poques psicoteràpies que ha sigut provada científicament; tot i que evidentment no s’ha de desprestigiar cap de les altres teràpies, doncs  pot haver, i de fet hi ha, altres teràpies que de moment encara no s’hagin contemplat i no s’hagin sotmès mai a estudis controlats i aleatoritzats, però que en canvi s’han vist clínicament eficaces.

A més, penso que la TCC és dels tipus més investigats de teràpia, en part, perquè el tractament es centra en un objectiu molt específic i concret (la conducta), i els resultats es poden mesurar amb relativa facilitat; en canvi, d’altres teràpies són difícils de valorar des del vessant científic (estadístic) doncs el seu objecte d’anàlisi no es pot observar.

Ara bé, en el que sí estic totalment d’acord  és que la TCC resulta molt eficaç per una gran quantitat, no sols de trastorns mentals, sinó també de salut diferents, ja que empra una gran varietat de tècniques i intervencions que es poden usar tant  de forma aïllada com combinada, adaptant-les plenament a cada cas, i sense seguir cap model teòric concret.

Per altra banda, un dels més grans beneficis de la teràpia cognitivo-conductual és que ajuda als pacients a desenvolupar habilitats d’afrontament i increment d’eines i recursos generals per encarar situacions conflictives que poden ser útils per la persona tant en moment actual (quan fa la teràpia) com en un futur.

Tot i així, tot i que està  orientada a la solució de problemes, cal remarcar que no és l’únic aspecte que tracta, ja que va encaminada, entre d’altres coses a augmentar la competència social, a augmentar l’autocontrol, el maneig de conflictes, la presa de decisions….

També és cert que es tracta d’una teràpia que es centra en els problemes actuals, però caldrà fer èmfasi que sempre d’una forma individualitzada doncs s’atén a les característiques particulars de cada pacient, com ja he comentat.

Pel que fa a la duració de la teràpia, aquesta sol ser curta, però això pot resultar un punt a favor perquè molts cops en una teràpia llarga pot semblar que en les primeres sessions no funciona i aleshores el pacient pensa que no li servirà i la deixa; i/o molts pacients, a més, front una teràpia llarga (psicoanàlisi, per exemple, que sol durar varis anys) poden abandonar el tractament per cansament, cosa que amb la TCC al ser breu és més difícil que passi. O simplement si al pacient no li agrada la introspecció, aquesta teràpia el podrà ajudar més doncs s’hi sentirà molt més còmode.

Per tant, de cara a complimentar la informació pel pacient, els  diria:

-Empra una gran quantitat de tècniques diferents segons sigui el problema a tractar.

-Tècniques que un cop apreses ens serviran per resoldre qualsevol mena de situació conflictiva que es presenti en un futur.  És a dir, que les podrem generalitzar a la vida quotidiana ( no es limita a l’entorn de la teràpia).

-El tractament és individualitzat atenent a les característiques de cada client

– I en tot moment busca tan sols millorar el/-s problema/-es objectiu de la persona, sense obligar-la a fer reflexions sobre els seus problemes. Amb això vull dir que el pacient interpreta i interioritza els esdeveniments , i com aquests no es poden canviar, el terapeuta el que haurà de fer és intentar canviar com els viu la persona. Per tant es una teràpia que busca eliminar o minimitzar aquelles conductes o cognicions problema, sense buscar-ne l’origen (de vegades el pacient no vol remoure el seu passat) o requerir introspeccions

-Al ser una teràpia curta, no és fatigosa pel pacient.

-A més, el pacient ha de prendre un rol actiu i participatiu,  ja que  se l’indueix a que posi en marxa noves formes de comportar-se, a manejar estratègies generals de resolució de les dificultats… la qual cosa  pot fer-lo involucrar més en la teràpia. Això passa per ajudar-la a modificar la manera d’interpretar i valorar subjectiva perquè la persona se n’adoni de l’erroni dels seus pensaments i adopti pensaments més realistes i adaptatius

– En aquest tipus de teràpia, és important la tasca conjunta terapeuta pacient, i aquest darrera cal que desenvolupi un rol actiu no tan sols en la consulta sinó també a casa fent les tasques proposades

– La labor del psicòleg , doncs, no és altre que analitzar i intervenir en els patrons de pensament o sistema de creences disfuncionals, operant i corregint les emocions, conductes i /o respostes fisiològiques del pacient