Teràpia cognitivo-conductual

La teràpia cognitivo-conductual (TCC) és la teràpia amb la que principalment treballo. És una teràpia d’orientació empírica, una de les  poques psicoteràpies que ha sigut provada científicament; tot i que evidentment no s’ha de desprestigiar cap de les altres teràpies, doncs  pot haver, i de fet hi ha, altres teràpies que de moment encara no s’hagin contemplat i no s’hagin sotmès mai a estudis controlats i aleatoritzats, però que en canvi s’han vist clínicament eficaces.

A més, penso que la TCC és dels tipus més investigats de teràpia, en part, perquè el tractament es centra en un objectiu molt específic i concret (la conducta), i els resultats es poden mesurar amb relativa facilitat; en canvi, d’altres teràpies són difícils de valorar des del vessant científic (estadístic) doncs el seu objecte d’anàlisi no es pot observar.

Ara bé, en el que sí estic totalment d’acord  és que la TCC resulta molt eficaç per una gran quantitat, no sols de trastorns mentals, sinó també de salut diferents, ja que empra una gran varietat de tècniques i intervencions que es poden usar tant  de forma aïllada com combinada, adaptant-les plenament a cada cas, i sense seguir cap model teòric concret.

Per altra banda, un dels més grans beneficis de la teràpia cognitivo-conductual és que ajuda als pacients a desenvolupar habilitats d’afrontament i increment d’eines i recursos generals per encarar situacions conflictives que poden ser útils per la persona tant en moment actual (quan fa la teràpia) com en un futur.

Tot i així, tot i que està  orientada a la solució de problemes, cal remarcar que no és l’únic aspecte que tracta, ja que va encaminada, entre d’altres coses a augmentar la competència social, a augmentar l’autocontrol, el maneig de conflictes, la presa de decisions….

També és cert que es tracta d’una teràpia que es centra en els problemes actuals, però caldrà fer èmfasi que sempre d’una forma individualitzada doncs s’atén a les característiques particulars de cada pacient, com ja he comentat.

Pel que fa a la duració de la teràpia, aquesta sol ser curta, però això pot resultar un punt a favor perquè molts cops en una teràpia llarga pot semblar que en les primeres sessions no funciona i aleshores el pacient pensa que no li servirà i la deixa; i/o molts pacients, a més, front una teràpia llarga (psicoanàlisi, per exemple, que sol durar varis anys) poden abandonar el tractament per cansament, cosa que amb la TCC al ser breu és més difícil que passi. O simplement si al pacient no li agrada la introspecció, aquesta teràpia el podrà ajudar més doncs s’hi sentirà molt més còmode.

Per tant, de cara a complimentar la informació pel pacient, els  diria:

-Empra una gran quantitat de tècniques diferents segons sigui el problema a tractar.

-Tècniques que un cop apreses ens serviran per resoldre qualsevol mena de situació conflictiva que es presenti en un futur.  És a dir, que les podrem generalitzar a la vida quotidiana ( no es limita a l’entorn de la teràpia).

-El tractament és individualitzat atenent a les característiques de cada client

– I en tot moment busca tan sols millorar el/-s problema/-es objectiu de la persona, sense obligar-la a fer reflexions sobre els seus problemes. Amb això vull dir que el pacient interpreta i interioritza els esdeveniments , i com aquests no es poden canviar, el terapeuta el que haurà de fer és intentar canviar com els viu la persona. Per tant es una teràpia que busca eliminar o minimitzar aquelles conductes o cognicions problema, sense buscar-ne l’origen (de vegades el pacient no vol remoure el seu passat) o requerir introspeccions

-Al ser una teràpia curta, no és fatigosa pel pacient.

-A més, el pacient ha de prendre un rol actiu i participatiu,  ja que  se l’indueix a que posi en marxa noves formes de comportar-se, a manejar estratègies generals de resolució de les dificultats… la qual cosa  pot fer-lo involucrar més en la teràpia. Això passa per ajudar-la a modificar la manera d’interpretar i valorar subjectiva perquè la persona se n’adoni de l’erroni dels seus pensaments i adopti pensaments més realistes i adaptatius

– En aquest tipus de teràpia, és important la tasca conjunta terapeuta pacient, i aquest darrera cal que desenvolupi un rol actiu no tan sols en la consulta sinó també a casa fent les tasques proposades

– La labor del psicòleg , doncs, no és altre que analitzar i intervenir en els patrons de pensament o sistema de creences disfuncionals, operant i corregint les emocions, conductes i /o respostes fisiològiques del pacient