“Per desgràcia la situació socioeconòmica que ens ha tocat viure és la que és, i per molt que vulguem és molt difícil canviar-la, almenys ara per ara”. Però el que sí que podríem fer, és millorar el benestar de la gent.

L’home és per naturalesa un ser canviant, i mitjançant un procés que potencies el fet que la persona usés i aprofités totes aquelles eines i recursos que té a l’abast en el seu ambient natural, millorariem considerablement la seva satisfacció amb la vida. Aquesta vindria a ser una intervenció que cauria dins del que anomenem paradigma contextual-dialèctic, ja que el que pretenem és promoure que la persona s’adapti de forma efectiva, no tan sols a les seves demandes internes, sinó també a les circumstàncies que per desgràcia li hi ha tocat viure, i això ho faríem en la mesura del possible incidint en el seu context més immediat.

Concretament podríem recolzar-nos en les directrius que ens dóna la teoria del cicle vital, que representa un model segons el qual el desenvolupament és un procés de canvi que té lloc durant tota la vida de la persona, des que neix fins que es mort; que a més no és tan sols fruit de les característiques pròpies de l’individu a nivell psicològic, biològic i/o social sinó que també és fruit del seu passat, així com del seu futur que encara ha de venir. Per això, si posem en marxa un programa d’intervenció que incideixi no només en les persones individualment, sinó també que es centri en el poble com context de desenvolupament, gràcies a la qual la persona pugui interactuar d’una manera més efectiva, i així pugui enriquir-se en l’intercanvi i comunicació amb les altres persones del poble, aconseguirem la seva satisfacció vital.

Per tant, si volem millorar el benestar psicològic de la població el que cal és que donem una resposta integrada que potenciï el desenvolupament de la persona, no tan sols intel·lectualment, emocionalment, i amb valors, sinó que també haurem de tenir molt en consideració el seu desenvolupament social. En altres paraules, que no només hem d’incidir directament en la persona millorant les seves competències i habilitats, sinó que caldrà produir canvis en el propi context que proporcionin oportunitats a les persones i d’aquesta manera promoure’m un canvi que esdevingui beneficiós per ella.
Queda clar que, a banda de tenir que considerar l’impacte conjunt de cada un d’aquests sistemes, és a dir l’entorn de cooperació i enriquiment que podem crear al poble i l’entorn socioeconòmic, caldrà posar èmfasi en potenciar el desenvolupament d’habilitat genèriques i dotar a la persona de recursos per tal d’afrontar qualsevol adversitat. Com que promourem la participació i la col·laboració, això també anirà a favor de que promourem valors i actituds positives a la persones que segurament aconseguirem que es facin extensibles a altres àrees i circumstàncies de les seves vides.

D’aquesta manera aconseguirem, tal i com la teoria del cicle vital postula, un procés general d’adaptació al llarg de tot el cicle vital, però que serà especialment rellevant ara a conseqüència de la crisi econòmica actual. O sigui que mitjançant una selecció de l’àmbit on durem a terme la intervenció que li estarà suposant a l’individu un nivell de satisfacció elevat tan a nivell cognitiu, com emocional com interpersonal, farà que tingui lloc una optimització d’allò que el propi context li posa a l’abast i compensarà certes pèrdues que hagués pogut patir. Sempre és clar amb la complicitat de les administracions i duent a terme accions destinades a augmentar el recolzament social; i fins i tot disminuir l’estrès social, de manera que els efectes de la crisi econòmica no siguin tan importants