Característiques com la llengua, la família, la religió… poden ser considerats com uns vincles primordials que no venen només determinats com a lligams naturals i necessaris, vinculats a la raça i imposats a les persones, sinó que més aviat estan constituïts pel sentiment i la visió que d´ells tenim les persones: com a fets inevitables o suposats fets donats, que són els que en definitiva ens atorguen aquell sentiment de pertinença a un grup.
Jo recolzo les idees aportades per un autor com és Geertz, segons el qual, la cultura s´ha d´interpretar en clau significativa o semiòtica, a la manera de la perspectiva comprensiva de Max Weber. A aquest autor, no li preocupa l´autenticitat d´una cultura (situació geogràfica, tradició, raça…) com a Lévi-Strauss, sinó la manera com s´intrepreta el significat dels fets culturals. En altres paraules, està interessat en les formes simbòliques relacionades amb fets socials concrets, i d´aquí la gran importància que té el discurs; tot i que ambdós autors parteixin de la base el procés de mundialització comporta la formació de noves formes culturals híbrides a tot arreu del món. Ara bé, la concepció de cultura geertziana està relacionada més que amb els components psicològics, amb l´espai públic on es donen els actes significatius en el marc del qual cobren sentit, i que molts cops hi tenen joc els conflictes de valors.
Per altra banda, Geertz també és conscient de la difusió del contrastos culturals, però per ell, més que una pèrdua de riquesa cultural amb la desaparició de les diferències, creu que som davant una multiplicació de contrastos culturals en que s´amplia el camp de coneixement cultural propi tot redefinint els propis horitzons, límits o fronteres. I això fa que no hi hagi conflictes només entre pobles, sinó entre persones d´una mateixa societat.
Parla d´un “ immens collage” per descriure l´actual situació que presenta innombrables reptes que posaran en conflicte els valors culturals de les societats d´acollida, però també dels desplaçats. Aleshores per ell, no és vàlida la solució proposada per Lévi-Strauss de certa dosi d´etnocentrisme tradicional, ja que a diferència d´aquest que parla de la varietat de cultures “com a alternatives a nosaltres”, Geertz ens parla d´elles “ com a alternatives per a nosaltres”.
El que cal, segons Geertz, és que amb l´ajuda de l´etnografia hem mirar de comprendre al qui tenim davant com a pas previ per arribar a una interculturalitat desitjable. Per tant, l´objectiu serà el coneixement mutu, que amb les successives interaccions que es produiran de trets i valors culturals propis, s´arribarà a un canvi d´actitud que possibilitarà un nou marc de convivència. Per tant Geertz, a diferència de Lévi-Strauss, confia en les noves oportunitats i perspectives que es generen a partir del contacte amb la modernitat occidentalitzadora. Aleshores, , per Geerzt el futur ha de passar per la confrontació de sensibilitats entre cultures, que serà el que mantingui aquesta diversitat.
Ara bé també cal tenir present, que els individus s’adscriuran als diferents grups en funció dels beneficis que els hi reportin, i consegüentment adoptarien certes estratègies específiques per la competició dels recursos tan econòmics com polítics.
Amb el postmodernisme, s´ha radicalitzat la interpretació simbòlica de Geertz, ja que pel pensament postmodern la realitat és una construcció social produïda pels homes, i d´aquí la importància de l´àmbit simbòlic en la definició del món i com forma de comunicació. Aleshores es posa èmfasi en el caràcter textual de la cultura, però dut a les seves últimes conseqüències, ja que es critica a Geertz per considerar la cultura com un objecte únic i estàtic que obvia els canvis socials, i per tenir una visió no conflictiva de la història, ja que no pren massa en consideració el context sociohistòric, polític o econòmic en el que té lloc.
Els antropòlegs postmoderns, entre els que hem de citar a James Clifford, no busquen una descripció objectiva de les cultures que expliciten, sinó que es posen en el punt de vista de l´altre per exposar un discurs on s´hi reflecteixen les relacions de poder de la cultura observada per l´antropòleg, i on sobretot es posa èmfasi en obtenir un coneixement fiable de l´altre, és a dir que es centren en una mirada més sociològica, percebent l´entramat cultural com un gran sistema social a escala mundial.
Per altra banda, Geertz, tot i compartir la interculturalitat postulada per Lévi-Strauss, és molt més positiu ja que afirma que només coneixent a l´altre serem capaços de conèixer-nos a nosaltres mateixos, i veu la diversitat com una oportunitat.
Tot i que cada un d´ells té la seva part de raó, amb el postmodernisme es radicalitzen posicions i es passen a considerar els contextos socio-històrics on la globalització i les noves tecnologies predominen, així com els conflictes i canvis socials que es generen.
Actualment, en antropologia s’accepta l’afirmació segons la qual no existeix la societat o comunitat aïllada. Qualsevol grup ètnic del segle XXI té alguna relació amb el sistema-món, tal com l’anomena Wallerstein. Aquests nous entramats formats des del marc de les noves tecnologies limiten i condicionen les diferents possibilitats de present i futur de comunitats atrapades entre diversos moments històrics, a part del seu propi.
Psicòloga Imma Vidal 