Els ciutadans ens comportem socialment seguint una sèrie de coneixements pràctics i duent a terme l’aplicació de certes normes, valors i pautes comunes que són les que ens serveixen de guia per les nostres accions. Aquestes regles i pautes de comportament ens venen determinades i imposades pel propi context, i per tant, no es poden deslligar del marc històric i socio-cultural concret a on s’ubiquen. Les aprenem i interioritzem a través dels processos de socialització, bé sigui a l’escola o en el si de la família, quan ens donen unes pautes de quina ha de ser la conducta adequada en cada situació, i, a poc a poc, les anem interioritzant.
I és la pròpia dinàmica i comportament de les persones, en la nostra vida quotidiana, qui configura l’ordre social com mecanisme preestablert, sent de fet tot aquest seguit de regularitzacions, uniformitzacions i repeticions que duem a terme els que ajuden a mantenir-lo.
Per tant, som els propis actors individuals els qui, amb els nostres actes, expectatives i interessos socials, legitimem l’univers simbòlic de significats creat per mitjà d’orientacions normatives i pautes de valor compartides que nosaltres mateixos hem construït. I és en aquesta quotidianitat que comporta un enfortiment del tradicionalisme en les accions, que d’aquesta manera queden institucionalitzades i, per tant, legitimades.
Cal dir que la vida quotidiana l’aprehenc com una realitat objectiva i ordenada, plena d’esquemes tipificadors que són els que m’ajuden i marquen la meva acció, i és mitjançant el llenguatge que puc aprehendre el món d’intersubjectivitats que comparteixo amb els altres. Aquestes tipificacions fan que cada persona es trobi desenvolupant un rol, la qual cosa comportarà que el seu comportament sigui susceptible de coacció per part de la societat on es troba. Per tant, amb els rols queda representat l’ordre institucional.
Però la vida social que observem ( i això a més ho podem fer extensible a qualsevol realitat social) representa interacció social i per tant cooperació i consens, tot i que també podem trobar enfrontament i conflicte. –aleshores si es trena el rol desenvolupat per la persona dins la societat o, les expectatives que porta associades no es compleixen, es quan es pot entrar en conflicte.
Per tant, l’univers simbòlic creat ordena la història i ubica tots els esdeveniments col·lectius, de forma que s’estableix la memòria compartida pels individus socialitzats dins la col·lectivitat. Si el marc referencial comú per la projecció de les accions individuals és diferent, l’ordre que s’establirà serà diferent, així com els conflictes que s’hi originaran.
Per acabar podríem dir que el conflicte el podríem considerar com una possible forma de socialització, en tant en quant, constitueix una de les més vives interaccions recíproques. Si no existís, significaria que les persones no tenen capacitat d’agència, doncs es sotmetrien a la coacció de la societat, la qual a més restaria inalterable al llarg dels temps, sense possibilitat de transformació o de canvi, doncs únicament es donaria els seu poder normatiu i coerciu. Per tant, el conflicte possibilita el canvi social amb el qual es pretén aconseguir un nou ordre social.
Psicòloga Imma Vidal 