Molts cops, els usuaris venen farts de tot el procés que fa varis anys que els dura, i l’únic que volen és complir i que acabi ja tot. Realment, front els que pensen així, és molt difícil fer-los canviar de manera de pensar i que aprofitin el curs formatiu i totes les eines cognitivo-conductuals que a teràpia se li ofereixen, per millorar el seu dia a dia en tots els conflictes que els hi puguin anar apareixent al llarg de la vida.
Un altre factor que pot influir negativament en la teràpia és el nivell sociocultural baix que pugui presentar la persona, doncs per molt que es miri de donar tota la informació molt mastegada, molts no arriben a acabar d’entendre del que els hi estem parlant (per ex. les distorsions cognitives, els mecanismes de defensa que hom empra per justificar els seus actes…). Però a banda d’això, també serà molt important els valors i creences vers la dona que puguin tenir influenciats pel context social del que provenen: si a la seva família han vist maltractaments i una actitud masclista, ells la tindran també ben arrelada i serà una qüestió ben difícil de modificar, la qual cosa no ajudarà gaire a l’hora de fer la teràpia. A més, un altre punt clau és tot el masclisme que darrerament corre per Internet.
Un altre factor negatiu en la teràpia pot ser els prejudicis i idees preconcebudes per part del terapeuta. Per exemple, si aquesta és una dona feminista podria prendre-s’ho com una qüestió personal i li pesin més els prototips, les estigmatitzacions o desqualificacions del qui té al davant més que no la seva ètica professional d’ajudar-lo a millorar en futures situacions conflictives. O també podem tenim clara la idea preconcebuda de que és així i no canviarà diguem el que li diguem, amb la qual cosa l’únic que farem serà, i des d’una posició de superioritat, imposar disciplines alliçonadores que de ben poc serviran perquè canviï. I més fins i tot si partim de la base de que el subjecte pertany a una cultura més masclista que la nostra (persona hindú, dels països àrabs….)
La intervenció sempre va encaminada cap a un mateix sentit, sigui quina sigui la història personal del pacient que tenim davant, i és el reconduir conductes i patrons de violència exercits en l’àmbit de la violència de gènere. Aleshores l’únic que hem de fer és adaptar a cada persona i/o grup la manera d’enfocar el que s’ ensenya, doncs sempre és el mateix: donar suport psicològic i unes eines bàsiques per tal d’ajudar-los a incorporar i fer-se seves noves pautes de conducta, per tal que siguin més adaptatives i respectuoses vers l’altre.
Ara bé, cal tenir en compte que un dels elements clau d’aquests programes d’intervenció amb maltractadors és aconseguir que aquests assumeixin la responsabilitat dels seus actes i que eliminin les racionalitzacions i justificacions que realitzen per excusar la seva conducta. Alguns autors assenyalen que aquells maltractadors que neguen la seva responsabilitat presenten un major risc de reincidència.
Per aconseguir l’assumpció de responsabilitat de la conducta violenta, és necessari treballar la motivació al canvi dels participants, ja que els homes penats per violència domèstica que són enviats a programes d’intervenció, solen tenir una motivació pel canvi molt baixa, i generalment no reconeixen que existeixi un problema en la seva forma de comportar-se. Per tant, és bàsic el treball previ per tal de motivar-los a que vegin al pla formatiu que se’ls posa a l’abast com una oportunitat de canvi i creixement personal, i per tant tots els nostres esforços han d’anar en aquest sentit.
Penso que tot i l’empatia i l’acceptació incondicional de vegades puguin ser difícils d’assolir, són bàsiques en aquet tipus de teràpia; i més si prenem en consideració el que ha fet la persona, que és quelcom reprovable socialment i atempta sobre els principis bàsics de la igualtat entre homes i dones.
Psicòloga Imma Vidal 