En el psicoanàlisi，tot i que l’analista ha de mostrar que està de la part del pacient, ha de mantenir la seva neutralitat resistint-se al desgrat o incomoditat que li poden suposar certes qüestions front les que se li presenten; però a la vegada, no ha de caure tampoc en la tendència espontània de compadir o “comprendre” al pacient. El que cal fer és deixar que el pacient parli lliurament d’allò que li ve de forma espontània a la ment, sense que l’analista intervingui per res en allò que aquest diu, per tal que aquest digui tant allò que vol dir com el que vol ocultar, conscient o inconscientment.
L’analista ha de mantenir-se neutral respecte a les associacions lliures que aquell dugui a terme, sense fer-ne valoracions de judici morals, però tampoc sense privilegiar una informació respecte d’una altra; a la vegada, però, que en cap cas no ha de desculpabilitzar al pacient perquè el subjecte és culpable del seu propi plaer. Això no significa que haguem de culpar al pacient del que li passa, però el que cal és tenir en compte que la responsabilitat recau en el subjecte -entès com a subjecte de l’inconscient- i no en la persona. Així és que en l’experiència psicoanalítica no s’ha de caure en el domini moral i sí en el de l’ètica, i d’aquesta manera podrem ajudar-lo a trobar l’origen del seu patiment
Si un símptoma persisteix molt de temps, és més que probable que en l’inconscient hi hagi algun element que justifiqui el sentiment de culpa intens que sent el pacient (malgrat nosaltres com analistes no el veiem), i per tal que emergeixi caldrà sostenir el punt de vista de la responsabilitat del subjecte. Aleshores el que caldrà és que la nostra actuació vagi en el sentit de respondre amb una interpretació, però mai desmentint els sentiments de culpa del subjecte per molt que ens semblen injustificats pels fets. És a dir, hauríem de veure els símptomes com una mena de càstigs que s’imposa el mateix subjecte dirigits a calmar poderosos sentiments inconscients de culpa. Per tant, el que cal, no és rebutjar dit símptoma/-es, sinó buscar-hi solucions tractant-lo/-los adequadament; i això l’analista ho haurà de fer mitjançant el maneig de la transferència i la pràctica de la interpretació, de manera que orientarà al pacient per tal de seguir el camí més idoni per la resolució dels seus conflictes.
Cal dir que curar-se d’un símptoma no és res més que obligar a la pulsió a renunciar a una via de satisfacció. I aquesta pulsió l’hem d’entendre com un impuls que s’origina internament i que pugna en tot moment per la descàrrega; i com reconèixer la pulsió crea conflicte, doncs no pot ser acceptada per les creences de la persona, actua la repressió com mecanisme de defensa. Així és que s’origina el símptoma com una manera de satisfer la pulsió, malgrat dit símptoma pugui ser viscut pel subjecte com una forma de displaer. Conseqüentment, l’establiment de la transferència serà essencial per a possibilitar el tractament psicoanalític, doncs l’inconscient al regir-se per la satisfacció immediata i completa del desig, ha de creure en un Altre omnipotent dipositari del saber i que veurà en la figura de l’analista. D’aquesta manera, el subjecte, fins i tot sense saber-ho l’inconscient i malgrat pateixi, està implicat en la resposta i en els efectes que s’han produït sobre ell, de manera que per poder-hi operar i que esdevingui la curació caldrà carregar-lo amb la culpa de ser desitjant, ja que la victimització o l’exculpació de tot el que li passa, no porta en lloc. Si situem el subjecte en el nivell de resposta, aquest és sempre responsable malgrat no ho sàpiga i/o sofreixi, però trobarà un resposta construïda pel seu inconscient sota transferència gràcies a estar davant d’un altre en una posició diferent de la de les persones que s’havia trobat fins al moment, i és el que l’ajudarà en la seva curació.
Psicòloga Imma Vidal 