La identitat del nen es forja gradualment al llarg de la vida, en paral·lel al seu procés de socialització, en el marc d´uns significats culturals, i gràcies al llenguatge i a la relació interpersonal. Al començament és l´entorn familiar més proper qui ofereix a l´infant els elements amb que elaborar el seu sentit del jo, més endavant és el vincle afectiu establert en les relacions d´amistat o amoroses que ell escull, entre d´altres.
El desenvolupament de la identitat pròpia va construint-se en un dilema entre la vinculació a altres persones i l´autonomia que l´individu va guanyant progressivament.
Aquesta vinculació no és tant sols de caràcter afectiu, sinó també de cooperació i compromís, d´adopció d´una posició compartida respecte a determinats valors. Per tant, serà molt important la posició que els pares adoptin.
En aquest sentit uns pares grans, amb la seva ànsia que no falti de res al seu fill, potser el sobreprotegeixin i això anirà en detriment de la seva autonomia com individu i per tant, de la seva identitat (segons un autor anomenatTaylorla identitat és la forma d’adquirir compromisos i identificar-se, és a dir, la manera de posicionar-se davant les situacions de la vida), doncs no serà capaç de pensar de forma autònoma, sinó que requerirà sempre de l´aprovació del demés.
Aquests pares segurament adoptin el rol de la permissibilitat, amb la conseqüent complaença de tots els desitjos de l´infant.. El nen anirà interioritzant aquest sistema de normes i valors, on no hi ha negatives ni càstigs, i en base a això, el nen anirà estructurant la seva personalitat, la seva manera de pensar, les seves conductes, la seva identitat, en definitiva, el seu desenvolupament mental i social. El problema arribarà a mesura que l’edat li doni una autonomia per moure’s en societat per ell mateix, i acostumat com està a fer allò que ell vol, veurà que la realitat del seu nucli familiar difereix molt de la resta que es guia per unes normes.
A més per la major diferència d´edats, és probable sinó s´ha mantingut una bona comunicació (la criatura adquereix la identitat en la conversa dia a dia amb aquells que l´envolten) que la mentalitat entre ells estigui bastant allunyada i aquesta discrepància, en quant a valors, es veurà incrementada a mida que el nen es faci més gran. Aleshores en la cerca de la seva identitat els adolescents s´aniran separant dels seus pares i es refugiaran en el grup d´amics molt més afins psicològicament i a nivell d´actuació a ells. La diferència amb els pares serà insalvable; la falta de comunicació aleshores serà total
En cas que els pares per edat i creences adoptin una posició més autoritària, més crítica i de control, com la necessitat d´autonomia es posa molt més demanifest a nivell d´adolescència, sorgiran també actes de rebeldia en la seva cerca d´un mateix, amb el distanciament que això provocarà.
La identitat del nen depèn de molts factors exògens però també hi ha una part interna que fa que aquests factors externs influeixin de diferent manera segons la personalitat de cada nen. Dins el mateix àmbit familiar, amb les mateixes costums, creences, valors dels pares, els germans no reaccionen igual. Cadascú, malgrat haver rebut la mateixa educació, serà diferent durant tota la vida. És clar que raonen i discorren, però no ho fan de la mateixa manera, apliquen el seu raonament sobre les experiències viscudes però l’entenen de diferent manera perquè el seu mètode intern, la seva via de raonament, és igualment diferent.
La identitat, com hem dit es construeix amb la interacció social (creació de vincles) i és el resultat de com cada persona es veu a ella mateixa segons com la veuen els altres (és una representació de representacions).Per tant, tal i com hem anat veient, on hi haurà una manifestació més gran de la problemàtica serà en l´adolescència, ja que és l’etapa on l’infant deixa de ser-ho i necessita d’uns miralls externs als familiars per a saber com es veu i com el veuen.
Psicòloga Imma Vidal 