Autor: Imma Vidal

Grau Universitari en Psicologia a la UOC (Universitat Oberta de Catalunya), Barcelona. Màster Universitari en Psicologia General Sanitari a la Universitat Abat Oliba CEU, Barcelona (Gener 2015-Juliol 2016). Llicenciatura de FARMÀCIA Universitat de Barcelona, 1987-1992. Premi Ángel Herrera a l’excel·lència, al millor alumne de Postgrau a nivell nacional (Curs 2015-2016), atorgat pel la Fundació Universitària San Pablo CEU (Madrid). Curs de “Salut mental: de l’atenció primària a l’atenció comunitària”.

La mentida

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Si no som capaços de recordar amb exactitud és millor no mentir, perquè en un moment donat no podrem distingir entre els esdeveniments reals i els inventats.

Cal dir que recordar no és més que haver realitzat adequadament les fases de codificació, retenció i recuperació que conformen el procés de la memòria

La mentida seria com una informació contradictòria o enganyosa que introduïm en el nostre sistema, i al no coincidir amb l´episodi original que percebem, augmenta la probabilitat que es distorsioni d´alguna manera la representació d´aquell episodi original, de manera que fa que introduïm inexactitud i errors en el nostre record.

Pot ocórrer que aquesta informació posterior enganyosa esborri i substitueixi part de la representació original de l´esdeveniment en la memòria del subjecte, o pot ocórrer que tant la informació original de l´esdeveniment com la informació enganyosa coexisteixin en la representació del subjecte i diversos factors determinin que el subjecte accedeixi a una o a una altra.En la codificació i recuperació de la informació serà molt important l´exactitud en que es narren els fets ,en si el que es diu ha passat tal com realment es narra.

La memòria no és tant sols una capacitat , sinó que és un sistema de processament de la informació que opera per mitjà de processos de codificació, emmagatzematge, construcció i reconstrucció; i com conseqüència d´aquest procés la persona respon, és a dir actua

La memòria, per tant, no és una còpia literal de la realitat, sinó que les persones interpreten el que perceben segons els coneixements previs que poden tenir, o la intrusió de vivències diferents al fet originari (vivències alienes, mentides) que fan que contínuament reelaborem la informació representada en la nostra MLT

A més, és vulnerable tant a variables internes com externes que poden alterar i modificar els nostres records i tots aquests factors poden alterar el rendiment de la memòria, fent que aquesta sigui més o menys exacte:

– Característiques del subjecte: capacitat (habilitats per al record); coneixements previs, doncs són els que proporcionen la base que permet de comprendre i organitzar el material entrant. Contra més contradictòria és la informació que ens arriba (mentides), més difícil serà connectar-la amb els nostres esquemes previs de coneixement També són importants el grau de motivació i l´actitud que adoptem alhora de dir mentides ( si la mentida la fem nostra, en el sentit que la vivim, serà més fàcil que després en recordem tots els detalls)

-Variables temporals: temps transcorregut fins el moment de la recuperació (contra més temps hagi passat menys les recordarem). A més si són mentides que hem repetit molts cops (associació repetida) serà més fàcil que les recordem amb exactitud. Així, contra més ben codificada, organitzada i elaborada la mentida, i millor se la doti de significat i se la relacionai amb les nostres experiències i els nostres coneixements anteriors, millor es recordarà

L´interval de temps entre la percepció i el record d´un episodi pot estar relacionat a més amb la quantitat d´informació posteesdeveniment que el subjecte rep i l´efecte distorsionador que aquesta informació pot produir.

-Les estratègies o activitats que desenvolupa en el moment de rebre o recuperar la informació, com pot ser l´organització, l´associació, l´elaboració

– El tipus d´informació que s´emmagatzema i recupera: contra més significatiu és un material s´adquirirà, codificarà, es retindrà i recuperarà millor. Els fets rutinaris s´obliden ràpidament per la interferència que sobre la seva codificació poden tenir esdeveniments similars. Per això les mentides molt significatives per nosaltres, les recordarem amb més facilitat, sense que hi hagi interferència de la veritat

Dins un episodi no totes les accions i objectes que hi estan implicats tenen la mateixa rellevància i el testimoni tendeix a empitjorar quan afecta a elements menys important ( per tant és més fàcil que ens contradiguem quan les mentides no tenen gaire importància per nosaltres)

– Factors contextuals i relatius a la prova de record, que són de màxima importància en la recuperació de la informació. En aquesta recuperació incideixen factors organitzatius i significatius, i també la profunditat amb la qual van ser processats en el moment de l´adquisició. Però, també és important recuperar la memòria en les mateixes condicions internes i externes en què es va codificar, és a dir en un context semblant, ja que poden actuar de claus en el moment de la recuperació ( igual, si estem fora de context, quan ens eludeixin a la nostra mentida no sabrem de què ens parlen)

A més la memòria es relaciona amb l´estrès : en estats de tensió els subjectes cometen més errors ( en una situació que se´ns assetgi, segurament ens contradiurem més)

També serà important la forma en que duem a terme la recuperació (per exemple que sigui un  record amb claus o un record lliure), és a dir que qui ens pregunti ens doni una pista sobre la mentida que vam dir.

Breu història de la psicologia cognitiva

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

La psicologia cognitiva actual ve a ser hereva d´una tradició filosòfica i epistemològica antiga que comença amb Plató, passa per Descartes i engloba tots aquells que s´han qüestionat l´origen i la validesa del nostre coneixement.

Recordem que per Descartes la ment o res cogitans ( pensament pur i es corresponia amb la consciència)   era considerada una cosa diferent al cos o món físic, i no podia ser explicada per la ciència mecanicista.

Amb Descartes queda establert un dualisme en  la Psicologia, doncs la separació  cos-ànima en dues entitats diferents va comportar l´aparició per una banda d´una psicologia mentalista (que tant  sols s´interessava per l´estudi dels fenòmens de la consciència. Aquí hauríem d´incloure a l´estructuralisme elementalista que estudiava els continguts de la consciència o al funcionalisme que s´ocupava del actes de consciència)  i per una altra una de materialista,fisicalista o reduccionista ( d´on sorgí el conductime, pel qual la psicologia havia de quedar restringida a l´estudi de la conducta observable com expressió de relacions funcionals entre estímuls i respostes; quedant-ne exclosa la ment, que en cap cas es pot mesurar o explicar en temes del món físic)

La psicologia cognitiva intenta reintroduir la ment en la psicologia experimental, creu que el comportament humà no es pot entendre ni explicar científicament sinó s´apel·la a les cognicions i d´altres constructes mentals internes. Hi ha un retorn a la vella tradició mentalista de la psicologia després del parèntesi de ruptura que va suposar el conductivisme (el qual el podem considerar com un reduccionisme monista on no es tenen en compte els processos mentals per explicar la conducta, sinó que qualsevol forma de comportament és analitzada com una cadena de respostes fisiològiques observables i mesurables).

Però no es tracta d´un simple retornar a la psicologia introspeccionista, sinó d´estudiar els processos de percepció, atenció, memòria, raonament, i solució de problemes mitjançant els  mètodes que proporciona la tecnologia moderna. Amb la psicologia cognitiva el mecanicisme s´extén al domini de la ment humana, doncs els processos mentals  s´entenen com processos de còmput que operen amb símbols o representacions. S´arriba a una explicació mecànica del pensament , doncs aquest es pot descompondre en algoritmes i es pot reproduir en una màquina adequada. Aquest és  però un mecanicisme formal i abstracte, diferent al de segles anteriors, doncs no està basat en la matèria o forces físiques, sinó en símbols abstractes connectats per regles formals, és a dir que tant sols atenen a la forma i no al contigut.

Alan M. Turing va ser el que va demostrar que amb una màquina ideal es podria fer mecànicament qualsevol procés de pensament que es pogués expressar, d´una forma ben definida, en un algoritme. Aquesta màquina seria universal, d´una manera semblant a com Descartes va dir que ho era la raó. A partir d´aquí, al considerar la ment humana com un sistema de còmput, clar exemple de la màquina de Turing,  no és d´estranyar que la psicologia cognitiva es fonamenti en l´analogia ment ordinador.

Així dons la psicologia cognitiva considera dos àmbits ontològics diferents a la manera de Descartes: el mon físic  i el món mental., però a la vegada podríem dir que defensa un monisme de caràcter fisicalista. Però, la investigació ontològica seria, aquí, sustituida per una de funcional obrint-se així la possibilitat d´introduir principis lògic-matemàtics i tècnics  per tal d´explicar el funcionament de la ment.

En aquest sentit, la psicologia cognitiva adopta una perspectiva funcionalista en la consideració de  la ment, en el sentit que no cal involucrar el funcionament neuronal del cervell per tal d´explicar els processos mentals, sinó que els hem de comprendre per sí mateixos, en quant a la funció que exerceixen.

Rebutja el dualisme cartesià d´una res cogitans totalment diferent a la res extensa,i concep la ment com un nivell d´anàlisi funcional d´una part de la res extensa, d´una part del cos que és el cervell; la ment és un nivell de descripció diferent a allò que és físic, que no es pot identificar amb el cervell , sinó amb el resultat de la seva organització funcional. D´això en deduïm que no pot existir sense aquest,  però no podrem comprendre el funcionament de la ment si ens limitem a estudiar les propietats físiques del cervell des un punt vista neurològic, Partint de l´analogia amb un ordinador, podríem dir que la ment és com un programa que pot treballar amb qualsevol tipus de màquina, fos quina fos la seva natura física. Per tant és possible estudiar el funcionament cognitiu de la ment sense tenir en compte el cervell.

Amb la psicologia cognitiva s´ha recuperat la ment però no el subjecte, ja que ha abstret aquest de les seves condicions socials i biològiques.   

Origen de la Psicologia cognitiva

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

La psicologia cognitiva actual ve a ser hereva d´una tradició filosòfica i epistemològica antiga que comença amb Plató, passa per Descartes i engloba tots aquells que s´han qüestionat l´origen i la validesa del nostre coneixement.

Recordem que per Descartes la ment o res cogitans ( pensament pur i es corresponia amb la consciència)   era considerada una cosa diferent al cos o món físic, i no podia ser explicada per la ciència mecanicista.

Amb Descartes queda establert un dualisme en  la Psicologia, doncs la separació  cos-ànima en dues entitats diferents va comportar l´aparició per una banda d´una psicologia mentalista (que tant  sols s´interessava per l´estudi dels fenòmens de la consciència. Aquí hauríem d´incloure a l´estructuralisme elementalista que estudiava els continguts de la consciència o al funcionalisme que s´ocupava del actes de consciència)  i per una altra una de materialista,fisicalista o reduccionista ( d´on sorgí el conductime, pel qual la psicologia havia de quedar restringida a l´estudi de la conducta observable com expressió de relacions funcionals entre estímuls i respostes; quedant-ne exclosa la ment, que en cap cas es pot mesurar o explicar en temes del món físic)

La psicologia cognitiva intenta reintroduir la ment en la psicologia experimental, creu que el comportament humà no es pot entendre ni explicar científicament sinó s´apel·la a les cognicions i d´altres constructes mentals internes. Hi ha un retorn a la vella tradició mentalista de la psicologia després del parèntesi de ruptura que va suposar el conductivisme (el qual el podem considerar com un reduccionisme monista on no es tenen en compte els processos mentals per explicar la conducta, sinó que qualsevol forma de comportament és analitzada com una cadena de respostes fisiològiques observables i mesurables).

Però no es tracta d´un simple retornar a la psicologia introspeccionista, sinó d´estudiar els processos de percepció, atenció, memòria, raonament, i solució de problemes mitjançant els  mètodes que proporciona la tecnologia moderna. Amb la psicologia cognitiva el mecanicisme s´extén al domini de la ment humana, doncs els processos mentals  s´entenen com processos de còmput que operen amb símbols o representacions. S´arriba a una explicació mecànica del pensament , doncs aquest es pot descompondre en algoritmes i es pot reproduir en una màquina adequada. Aquest és  però un mecanicisme formal i abstracte, diferent al de segles anteriors, doncs no està basat en la matèria o forces físiques, sinó en símbols abstractes connectats per regles formals, és a dir que tant sols atenen a la forma i no al contigut.

Alan M. Turing va ser el que va demostrar que amb una màquina ideal es podria fer mecànicament qualsevol procés de pensament que es pogués expressar, d´una forma ben definida, en un algoritme. Aquesta màquina seria universal, d´una manera semblant a com Descartes va dir que ho era la raó. A partir d´aquí, al considerar la ment humana com un sistema de còmput, clar exemple de la màquina de Turing,  no és d´estranyar que la psicologia cognitiva es fonamenti en l´analogia ment ordinador.

Així dons la psicologia cognitiva considera dos àmbits ontològics diferents a la manera de Descartes: el mon físic  i el món mental., però a la vegada podríem dir que defensa un monisme de caràcter fisicalista. Però, la investigació ontològica seria, aquí, sustituida per una de funcional obrint-se així la possibilitat d´introduir principis lògic-matemàtics i tècnics  per tal d´explicar el funcionament de la ment.

En aquest sentit, la psicologia cognitiva adopta una perspectiva funcionalista en la consideració de  la ment, en el sentit que no cal involucrar el funcionament neuronal del cervell per tal d´explicar els processos mentals, sinó que els hem de comprendre per sí mateixos, en quant a la funció que exerceixen.

Rebutja el dualisme cartesià d´una res cogitans totalment diferent a la res extensa,i concep la ment com un nivell d´anàlisi funcional d´una part de la res extensa, d´una part del cos que és el cervell; la ment és un nivell de descripció diferent a allò que és físic, que no es pot identificar amb el cervell , sinó amb el resultat de la seva organització funcional. D´això en deduïm que no pot existir sense aquest,  però no podrem comprendre el funcionament de la ment si ens limitem a estudiar les propietats físiques del cervell des un punt vista neurològic, Partint de l´analogia amb un ordinador, podríem dir que la ment és com un programa que pot treballar amb qualsevol tipus de màquina, fos quina fos la seva natura física. Per tant és possible estudiar el funcionament cognitiu de la ment sense tenir en compte el cervell.

Amb la psicologia cognitiva s´ha recuperat la ment però no el subjecte, ja que ha abstret aquest de les seves condicions socials i biològiques.   

Intel·ligència artificial en l’àmbit de la psicologia

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

La psicologia cognitiva es fonamenta en la metàfora ment-ordinador, és a dir que incorpora tots els conceptes i processos informàtics, per tal de comprendre la ment humana. De fet, els partidaris de la vessant congnitiva forta consideren la ment com un sistema de còmput guiat per regles sintàctiques i postulen que funcionalment és idèntica a un programa d´ordinador. Per tant, mantenen que les màquines que fan computacions pensen, és a dir, són intel·ligents.

Això es fonamentaria en la màquina de Turing capaç de calcular qualsevol funció calculable i en el test que aquest mateix autor va proposar per quan és equivalent a acceptar el test de Turing com definició de pensament,  sempre i quan, proporcionada a una computadora, aquesta pugui passar realment dit test.

Un autor anomenat Searle, amb el seu experiment mental de “l´habitació xinesa”, critica aquesta posició de la psicologia cognitiva (no la vessant dèbil que considera als ordinadors útils a nivell psicològic o lingüístic perquè poden simular habilitats mentals; però que en cap cas considera que puguin comprendre o que siguin intel·ligents). Searle el que vol demostrar amb el seu experiment és que els  ordinadors no tenen intel·ligència  artificial, o que almenys fins el moment no han desenvolupat ni la més mínima activitat mental.

Per Searle els ordinadors digitals quan fan correspondre preguntes amb respostes, es limiten a manipular símbols d´acord amb les regles establertes del programa informàtic, i aquesta mera manipulació no és suficient per a garantir per ella mateixa la cognició, la percepció, la comprensió o el pensament.

Per aquest autor, una cosa és manipular símbols a nivell formal (símbols que guarden una relació d´ordre entre ells) o executar un programa, que es el que fan les màquines i una altra de ben diferent és pensar, en el sentit de comprendre i dotar de significació els símbols que es manipulen. Searle defensa que el pensament és una propietat dels sistemes biològics, que no pot ser predicada dels sistemes mecànics.

Pel fet de que l´ordinador sigui capaç de simular amb tota minuciositat el comportament característic d´una intel·ligència,  no hem de  pensar que dita intel·ligència existeixi realment. Malgrat que cada cop s´aconsegueix que els ordinadors simulin millor el cervell humà, per Searle, com hem dit, hi ha una diferència insalvable entre ells i és que l´ordinador treballa d´una manera sintàctica  mentre que els nostres cervells ho fan d´una forma semàntica. De fet, el programa que l´ordinador segueix per obtenir una resposta fa ús d´aquests símbols com seqüències sense sentit, de la mateixa manera que el manual per formar frases en xinès no feia cap referència al significat de dites frases.

Si es vol fer una veritable ciència de la psicologia que estudiï la ment humana, aquesta no tant sols s´ha de basar en un estudi aïllat dels processos computacionals del processament de la informació, sinó que haurà de tenir en compte altres factors i altres model teòrics , ja que considera que el problema de la consciència , la intencionalitat dels actes psíquics i els propòsits són temes difícils de tractar dins la psicologia cognitiva .

Així doncs, les teories cognitives s´ocupen preferentment de les regles, de la sintaxi del funcionament mental, i no del seu contingut concret. D´aquí que hi tinguin poca cabuda els aspectes afectius, emocionals, socials…els quals estan més lligats al contingut de l´experiència mental.

Per altra banda, la psicologia cognitiva no s´ocupa de la ment tal i com l´experimentem (ment fenomènica o consciència), sinó de la ment computacional, considerada com un sistema de coneixement que maneja i transforma la informació continguda en símbols i representacions mentals. És a dir considera la ment com un sistema  de còmput , les operacions de la qual són inaccessibles a la consciència del subjecte, i per tant s´ha d´estudiar des de fora a partir de la conducta observable.

Del funcionalisme al conductisme

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

En aquest article parlarem de la història de la psicologia; concretament de l´evolució de la psicologia americana en la primera meitat del segle XX. Els EE.UU en aquella època i després d´haver sortit d´una guerra civil, es trobaven en un període de ràpid creixement econòmic que els va comportar tot un seguit de canvis a nivell social i industrial.

La societat nord-americana esperava trobar solucions als seus grans conflictes socials, originats com a conseqüència d´aquest nou ordre urbà industrial, en la psicologia i en d´altres ciències naturals; els considerava com  un instrument de progrés per afavorir l´avenç social i en aquest sentit poder millorar la  qualitat de vida dels seus ciutadans  en totes les seves facetes.

En tot aquest procés de reconstrucció de la societat i per tal de donar resposta a una creixent demanda social va tenir lloc una expansió institucional i professional amb la conseqüent creació de laboratoris, revistes i associacions de professionals, que  va ser possible gràcies  a l´afluència de capital privat al món acadèmic i que es van materialitzar amb beques i ajuts econòmics.

La nova psicologia americana en el seus començaments va estar molt influenciada per la psicologia fisiològica experimental alemanya així com per la  Biologia evolucionista britànica, en especial per l´evolucionisme  associacionista de Herbert Spencer. Com a conseqüència d´aquestes influències la  psicologia va començar a donar èmfasis a les diferències individuals, a l´adaptació a l´ambient i al pragmatisme.

Aleshores es va passar d´una filosofia de les facultats mentals a una psicologia de les funcions mentals, on s’estudiava des d´un punt de vista genètic la consciència, la qual se suposava era l´eix bàsic per a la vida; doncs era la que feia de guia a l´organisme i feia que aquest es pogués adaptar a l´entorn en la seva lluita per la supervivència, seleccionant en l´acció allò que fos més apropiat per a satisfer les necessitats de l´individu ( tesi fonamental del funcionalisme)

Es passà d´un punt de vista intuïtiu i generalista de la consciència a un altre de genètic i diferencial; d´un centralisme a un periferalisme; del cociencialisme a un metaconductualisme i de l´especulació a l´experimentació.

Però ben aviat es va crear un enfrontament entre els psicòlegs del contingut i de l´acte. La controvèrsia  va enfrontar als qui donaven prioritat a l’anàlisi dels continguts de la consciència i de l´experiència amb els qui es centraven en les seves funcions i utilitats des del punt de vista de l´adaptació i ajust al medi.

L´estucturalisme partia de la base del l´empirisme positivista i de la fisiologia experimental i va ser  defensat per Titchener. Considerava que,  partint de l´analogia existent entre psicologia i biologia, la psicologia estructuralista era similar a la morfologia i per tant s´havia de centrar en l’anàlisi experimental de l´estructura de la ment, per tal de trobar els processos elementals, que entren en connexió per a constituir qualsevol formació conscient. Aquests elements són les sensacions (inclouen la sensació i la idea), i les percepcions que inclouen els afectes ( elements característics de les emocions). Per tal fi, feia servir com eina d´investigació la introspecció experimental.

En canvi segons aquest autor la psicologia funcionalista s´assimilava a la fisiologia i  conseqüentment això l´obligava a centrar-se en l´estudi de les funcions de l´organisme psicofísic. Estava influenciada pel pragmatisme i l´associacionisme evolucionista, i  el que era important  era la funció, entesa com procés o activitat mental, o fins i tot com utilitat pràctica, doncs els funcionalistes van intentar establir les contribucions pràctiques de la ment en el procés d´adaptació al medi ambient. Tot i que no van negar la consciència humana , els funcionalistes van insistir en les seves connexions amb l´acció i, de mica en mica van anar derivant cap l´estudi de la conducta, preparant amb això el camí cap el conductisme. Per tant el seu estudi és la predicció i control de la conducta, per a facilitar l´adaptació a l´ambient i defensaven l´ús de qualsevol mètode capaç d´oferir informació útil (veritable).

Angell va criticar durament a l´estructuralisme i la seva equiparació entre biologia i psicologia, ja que per aquest autor no existien en psicologia estructures comparables a la cèl·lula, doncs els continguts mentals no es repetien mai i a més a més depenien de factors tan canviants com els estímuls ambientals i la condició interna del subjecte.

Va postular que determinar com es desenvolupa la consciència i com funciona és més important que determinar els seus elements constitutius, és a dir que s´ha d´emfatitzar en el “perquè” i “com” en detriment del “què”. A més, el psicòleg funcional s´ha de centrar en descobrir com actua un procés mental, què és el que fa i en quines condicions particulars es produeix en la vida real. Per tant , el funcionalisme és la psicologia de les utilitats fonamentals de la consciència. La funció bàsica de la ment és l´”acomodació de l´organisme davant d´allò que és nou”, el que porta el psicòleg a estudiar els processos mentals, no de manera aïllada , sinó com a parts del més ampli corrent de forces biològiques i com a part del moviment de l´evolució orgànica. La consciència se situa entre l´ambient i les necessitats de l´organisme; és activa i sempre canviant; i no es pot immobilitzar a fi de poder determinar la seva estructura tal i com apuntaven els estructuralistes.

Com podem plantar cara a la depressió?

per Imma Vidal, posted in Depresión

Tothom sap a què ens referim quan parlem de depressió, i per això no ens entretindrem ni  en definir-la ni explicar-la. El que voldríem plantejar és quines coses es podrien fer per reduir la seva prevalença. Des del nostre punt de vista si tinguéssim un millor enteniment dels factors de risc i de les causes que l’originen ,  seria possible i més fàcil de prevenir-la, tant des d’un punt de vista sanitari com social.

Dins dels factors de risc que la desencadenen en trobem uns que són modificables, i que per tant podrem mirar de canviar-ne la situació, i d’altres que no es poden modificar. Com exemples de factors de risc immodificables trobaríem el gènere, l’edat, la majoria d’esdeveniments vitals estressants, patir certes malalties, experiència de maltractament a la infància, haver patit amb anterioritat depressió,…. I dins dels que, a priori, es podrien modificar trobaríem:  les dificultats financeres, el recolzament social, la relació amb la parella, la insatisfacció amb el treball….Ara bé, malgrat que la modificació d’aquests darrers factors pugui estar a l’abast de les nostres mans, requereixen canvis psicològics importants i difícils de realitzar sense ajuda externa. Per exemple, en un cas de problemes econòmics serà complicat emprendre accions per millorar-ho si estem deprimits, doncs ens mancaran les ganes per afrontar-nos al problema i sortir del pou.

Per això, convé potenciar també factors que podríem anomenar protectors de la depressió com serien gaudir d’un bon recolzament social o una bona convivència a la llar. Caldria animar a la persona a ser més activa, però sense forçar-la excessivament, i sense fer-li critiques ni retrets , ja que això pot fer que les coses empitjorin.

 A més existeixen una sèrie d’hàbits de vida saludables que poden ajudar a prevenir un estat depressiu, sobretot si ja ha aparegut algun episodi amb antelació:

Planificar el dia

Dur una dieta saludable

Realitzar exercici físic de forma regular

Mantenir una higiene del son adequada

Gaudir dels temps lliure, usant-lo en activitats de lleure que siguin satisfactòries

  També caldrà aprendre  manegar les situacions capaces de generar malestar psíquic, tot afrontant-se a elles. Per tant caldrà  que posem en funcionament estratègies d’afrontament davant d’una demanda  bé sigui interna o bé sigui ambiental. En aquest sentit serà important treballar en el maneig de les preocupacions que produeixen angoixa i la resolució de problemes

Quan les preocupacions no ens fan estar més alerta, no generen acció, o no ens fa preparar-nos millor, passen  a ser desadaptatives o inútils. Així doncs, caldria evitar tots aquells pensaments que girin sobre coses poc importants, que siguin improbables i sobre les que no tinguem control, d’aquesta manera podrem incrementar la nostra qualitat de vida.

Per altra banda caldrà manegar els pensaments persistents o obsessius. Algunes preocupacions són molt difícils de controlar o eliminar, i romanen en els nostres pensaments. Per poder controlar-les , hem de conèixer el tipus de preocupació de la que es tracta; és a dir, si és un problema sobre el que podem fer alguna cosa al respecte, o sobre el que no es pot fer res. En el primer cas , aleshores caldrà veure si l’actuació pot ser immediata o cal que s’estableixi un pla sobre quan, a on i com abordar el problema. També pot ser de gran ajuda mirar de distreure’s realitzant exercici físic, fent jocs mentals o centrar-se en el que ens envolta. Centrar-se en el món exterior ens impedeix pensar en preocupacions

Pel que fa a la resolució de problemes de la que abans parlàvem, es evident que tots tenim problemes i dificultats a la nostra vida diària, que de vegades ens poden causar angoixa i estrès . Aquests sempre els podem abordar en cinc passos:

vencer a la depresion no rendirse

Fer un estudi de la situació problemàtica

Identificar el problema

Escollir una de les solucions generades

Elaborar un pla d’acció

Valorar el resultat de l’acció

Per acabar dir que es molt important mantenir una autoestima alta, ja que quan l’opinió que tenim de nosaltres mateixos es massa negatiu, pot influir en l’aparició de determinades malalties, així com en l’aparició de distorsions negatives, les quals aniran en contra de la nostra salut mental.

TERÀPIA SISTÈMICA

per Imma Vidal, posted in Terapia sistèmica

Els models de caire familiar tenen com objecte d’anàlisi la família i les interaccions actuals de tots els seus membres. Per tant no es fixen en la conducta individual ni busquen les causes del símptomes que la persona presenta, ni molts menys una explicació intrapersonal del problema, tal i com fan els models de caire individual, sinó que es centren en la comunicació que és el que, en definitiva,  permet estudiar la interacció entre les persones. Ara bé, el models sistèmics, a l’igual que els de caire individual,  es poden aplicar a un únic individu, doncs no és imprescindible la presència de tota la família a la teràpia; però a diferència d’aquells no es limiten a  buscar el benestar subjectiu del client, sinó a alterar el patró interaccional recurrent i complex que s’ha establert al llarg del temps (i per retroalimentació mútua) dins la família, i el que es pretendrà serà generar pautes d’interacció més saludables gràcies a que les accions de cada membre de la família són interdependents, i s’influeixen les unes en els altres.

Per posar un exemple d’aquestes interaccions en una convivència del dia a dia: imaginem  un pare que és ordenat i una mare que es deixada i no segueix cap mena de rutina, i tenen una filla a la que han diagnosticat un dèficit d’atenció. La psicòloga els hi diu que han d’establir una sèrie de patrons i rutines amb la nena què cada dia hauria de complir si volen que  millori la seva patologia.

Professional doctor. Pleasant beautiful woman looking at her young patient while wanting to help her

El pare veu que si les coses no canvien, la mare no serà un gaire bon exemple per la seva filla, doncs no és massa endreçada. Quan arriba a casa deixa la bossa i les claus al primer lloc on li ve. A l’home aquestes coses sempre l’havien tret de polleguera i ja molts cops havien discutit per això, doncs li ho tirava en cara a la seva dona, la qual es posava a la defensiva. Però ara cada cop les discussions són més freqüents perquè el pare li recorda a la mare que ha de fer les coses amb un ordre i una rutina, i ella es posa nerviosa i com a resposta passa del pare, al qual al seu torn es crispa més doncs veu que si van per aquests camí no podran ajudar a la filla.

De fet la mare interpreta les accions del pare com un control cap a ella, i el pare cada cop es posa més nerviós perquè la seva dona no li fa cas i no es deixa dir res. De fet el significat que cada u atorga a la conducta de l’altre és un mantenidor de la pròpia conducta, que d’aquesta manera es va retroalimentant, i cada vegada que aquella no li fa cas, ell s’exaspera més i li crida, ella s’afiança en el seu rol de tossuderia i independència, i es torna més agressiva, a la vegada que ell encara li insisteix més en com ho ha de fer.

Com a terapeutes el que haurem de fer és flexibilitzar les posicions d’ambdós progenitors , i això ho podrem fer tot discutint l’actitud que adopten a casa, per tal que es donin compte dels constructes que fan servir en les seves interaccions. Per tant, hem de fer-los adonar que són ells mateixos els que fan cada cop el problema més gros, cosa que no ajuda gens ni mica a la seva filla, ans ben el contrari.

Serà hora de canviar conductes i això ho podrem fer amb del cicle de l’experiència, mirant com el que els pertorba no és la realitat o la situació en sí, sinó el fet com la interpreten a través de cada un dels seus constructes (constructes nuclears: home metòdic, mare: independent, feta a la seva). També podrem fer dramatitzacions del seu estil comunicacional, entrenament en assertivitat, de manera que cada u pugui entendre millor les interpretacions que l’altre fa i puguin negociar millor la situació.

Per tant, bàsicament el que caldrà serà trencar aquest bucle repetitiu, i això ho podrem fer també fent ús del cicle de l’experiència en que segons a mida que es vagin fent successives redefinicions del problema, on cada un es posi al lloc del l’altre i/o es vagin demanant perdó, i es donin anticipacions i contrastacions d’hipòtesi, la situació d’entesa mútua entre els pares anirà millorant. I conseqüentment podran afrontar millor i ajudar més a la seva filla.

Psicoànalisi

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

En el psicoanàlisi，tot i que l’analista ha de mostrar que està de la part del pacient, ha de mantenir la seva neutralitat resistint-se al desgrat o incomoditat que li poden suposar certes qüestions front les que se li presenten; però a la vegada, no ha de caure tampoc en la tendència espontània de compadir o “comprendre” al pacient. El que cal fer és deixar que el pacient parli lliurament d’allò que li ve de forma espontània a la ment, sense que l’analista intervingui per res en allò que aquest diu, per tal que aquest digui tant allò que vol dir com el que vol ocultar, conscient o inconscientment.

L’analista ha de mantenir-se neutral respecte a les associacions lliures que aquell dugui a terme, sense fer-ne valoracions de judici morals, però tampoc sense privilegiar  una informació respecte d’una altra; a la vegada, però, que en cap cas no ha de desculpabilitzar al pacient perquè el subjecte és culpable del seu propi plaer. Això no significa que haguem de culpar al pacient del que li passa, però el que cal és tenir en compte que la responsabilitat recau en el subjecte -entès com a subjecte de l’inconscient- i no en la persona. Així és que en l’experiència psicoanalítica no s’ha de caure en el domini moral i sí en el de l’ètica, i d’aquesta manera podrem ajudar-lo a trobar l’origen del seu patiment

Si un símptoma persisteix molt de temps, és més que probable que en l’inconscient hi hagi algun element que justifiqui el sentiment de culpa intens que sent el pacient (malgrat nosaltres com analistes no el veiem), i per tal que emergeixi caldrà sostenir el punt de vista de la responsabilitat del subjecte. Aleshores el que caldrà és que la nostra actuació vagi en el sentit de respondre amb una interpretació, però mai desmentint els sentiments de culpa del subjecte per molt que ens semblen injustificats pels fets. És a dir, hauríem de veure els símptomes com una mena de càstigs que s’imposa el mateix subjecte dirigits a calmar poderosos sentiments inconscients de culpa. Per tant, el que cal, no és rebutjar dit símptoma/-es, sinó buscar-hi solucions tractant-lo/-los adequadament; i això l’analista ho haurà de fer mitjançant el maneig de la transferència i la pràctica de la interpretació, de manera que orientarà al pacient per tal de seguir el camí més idoni per la resolució dels seus conflictes.

Cal dir que curar-se d’un símptoma no és res més que obligar a la pulsió a renunciar a una via de satisfacció. I aquesta pulsió l’hem d’entendre com un impuls que s’origina internament i que pugna en tot moment per la descàrrega; i com reconèixer la pulsió crea conflicte, doncs no pot ser acceptada per les creences de la persona, actua la repressió com mecanisme de defensa. Així és que s’origina el símptoma com una manera de satisfer la pulsió, malgrat dit símptoma pugui ser viscut pel subjecte com una forma de displaer. Conseqüentment, l’establiment de la transferència serà essencial per a possibilitar el tractament psicoanalític, doncs l’inconscient al regir-se per la satisfacció immediata i completa del desig, ha  de creure en un Altre omnipotent dipositari del saber i que veurà en la figura de l’analista. D’aquesta manera, el  subjecte, fins i tot sense saber-ho l’inconscient i malgrat pateixi, està implicat en la resposta i en els efectes que s’han produït sobre ell, de manera que per poder-hi operar i que esdevingui la curació caldrà carregar-lo amb la culpa de ser desitjant, ja que la victimització o l’exculpació de tot el que li passa, no porta en lloc. Si situem el subjecte en el nivell de resposta, aquest és sempre responsable malgrat no ho sàpiga i/o sofreixi, però trobarà un resposta construïda pel seu inconscient sota transferència gràcies a estar davant d’un altre en una posició diferent de la de les persones que s’havia trobat fins al moment, i és el que l’ajudarà en la seva curació.

Problemática de la superdotación

per Imma Vidal, posted in Sin categoría
Cute child in front of huge blackboard. He knows answer.

¿Quién no ha sentido envidia en alguna ocasión de un superdotado? Pero la realidad de estas personas no es tan maravillosa como a priori pudiese parecer. Los niños superdotados suelen tener una trayectoria escolar caótica, suelen ser frágiles desde el punto de vista psicológico, y a menudo, viven el mundo de una manera dolorosa. Es cierto que algunos, según su personalidad, lograrán desarrollar defensas y recursos para transformar su particularidad en ventaja, en una dinámica de vida positiva. Pero otros, cuyo desarrollo esté marcado por dificultades afectivas, desarrollarán posteriormente diversos problemas psicológicos. En la adolescencia, las descompensaciones psicológicas son frecuentes y pueden dar como resultado cuadros clínicos atípicos, responsabilidades inasumibles y un pronóstico en ocasiones sombrío. Las dificultades serán más o menos marcadas en función de que el niño haya sido examinado, y de la edad del diagnóstico.

Lo ideal, pues, sería que un superdotado fuera diagnosticado en la niñez, porque a menudo estas personas cuando no saben su condición no encuentran su posición en la vida, y suelen sentirse desgraciados. Muchas veces cuando el diagnóstico no se ha hecho de joven, la propia persona cree carecer de inteligencia, por muy paradójico que pueda parecer.

Por otro lado, cabe decir que la mayoría de niños superdotados corre el riesgo de tender al perfeccionismo, probablemente como consecuencia del elogio externo que reciben y han recibido continuamente por parte de quien les rodea. Sin embargo, y aunque estos sujetos tengan elevadas capacidades, el perfeccionismo va más allá de la excelencia: no deja espacio para el error; el resultado debe ser el mejor

En consecuencia, el perfeccionismo proporciona poca satisfacción y mucha autocrítica porque los resultados no son siempre suficientes para los niños superdotados. En muchos casos, los perfeccionistas son personas de “todo o nada”. Se ven a sí mismos como éxitos perfectos o fracasos totales Estas presiones son sólo algo diferentes de la motivación por la excelencia. Y es esta pequeña diferencia, muy sutil, la que impide a estos niños sentirse bien con ellos mismos y les impide, además, arriesgarse cuando creen que los resultados no van a ser perfectos. En consecuencia, evitan, cortan y se apartan con ansiedad de todo aquello que juzgan que les llevará a no ser todo lo buenos que desean

Abstract fibers neural networks background.

Existen, además, evidencias que el perfeccionismo puede conllevar, además de dificultades en el trato con los demás, otra serie de problemas asociados, como la visión que de ellos tiene la sociedad y los conflictos que, consecuentemente, se producen en ellos. Porque en un mundo en que la salud emocional se define desde el punto de vista de la satisfacción, la capacidad para estar relajados, la satisfacción con la propia personalidad y con la vida, así como la carencia de conflictos internos, no resulta extraño que el perfeccionista sea percibido por los demás como el neurótico. Peor aún, los mensajes que los perfeccionistas van recibiendo a lo largo de su vida los convence de que hay algún defecto básico en su personalidad que debe ser erradicado. Esto exacerba todavía más la cantidad de conflictos interiores con los que ellos deben funcionar en su vida cotidiana. Y no sólo hace que sientan vergüenza, culpabilidad e inferioridad por no poder encontrar sus propias normas; sino que, además, sienten vergüenza, culpabilidad e inferioridad por tener toda esa serie de conflictos internos. Y en ello es donde radica el problema de los perfeccionistas. Quizás en parte esto podría llegar a evitarse si tanto padres como profesores atendiesen a un respeto por la diversidad y las diferencias individuales, y llegasen a posibilitar el verdadero desarrollo y actualización de la superdotación.

Así es que sería necesario que todos nosotros permitiésemos al superdotado que pudiese llegar a manifestar su propia personalidad, inteligencia, creatividad, motivación e intereses sin tener que avergonzarse por ello. Deberíamos ofrecerles un ambiente basado en la tolerancia, en el que se permita expresar sus diferencias individuales respecto a los demás, con todo el respeto, y ofreciéndoles también un medio adecuado en el que puedan estar en contacto con otros superdotados, para que vean que no son algo anormal, sino que hay otros similares a él.

ADDICCIÓ AL MENJAR

per Imma Vidal, posted in Trastorns alimenticis

Menges compulsivament? Sense gana? Fas servir el menjar com una excusa per evadir-te dels teus problemes i de les teves emocions? Creus que el teu problema no té solució? Vols trobar les possibles causes i resoldre la teva relació amb el menjar?

Menjar és un plaer, d’això no n’hi ha cap dubte, però quan la necessitat per menjar constantment es fa palesa, és possible que es tracti d’una  addicció al menjar.

L’ addicció al menjar és un problema d’alimentació per la qual la persona consumeix una excessiva quantitat de menjar en un petit període de temps, malgrat no tenir gana. Sol menjar en privat i es sol sentir culpable o disgustada poc després d’haver-ho fet.

Sembla que no hi hagi una sola causa en aquest descontrol de la ingesta, sinó que sembla que vingui determinat per una sèrie de variables- algunes d’elles biològiques, algunes culturals, i d’altres degudes als successos específics de la infantesa o als patrons de conducta familiar.

De fet, la ingesta d’aliments constitueix un procés de comunicació, de significats emocionals. El llenguatge, la cultura estan plens de referències en tal sentit. Així, la incapacitat d’expressar emocions pot esdevenir secundària a la carència de relacions, o al desamor amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Però, el que és ben segur és que conèixer els orígens dels problema serà molt útil per controlar el menjar emocional.

La majoria de les emocions comencen amb una transacció interpersonal. I a més s’ha vist que un determinant important del menjar emocional és la seva capacitat de reduir les emocions negatives tals com la por, la depressió, la soledat, l’avorriment i l’ansietat

En aquest sentit, per exemple, en casos de depressió i angoixa, la persona utilitza l’alimentació com una via de escapada i una forma de regular el seu estat emocional Menjar compulsivament és una manera de no pensar o no sentir, una espècie d’anestèsia mental o emocional

Tractament de la ingesta compulsiva

Si aprenem a relacionar-nos millor amb nosaltres mateixos  i a acceptar-nos , ens relacionarem millor amb el menjar

Tot i que l’ajuda psicològica professional és fonamental per superar l’addicció al menjar. És molt difícil superar aquest addicció sense l’ajuda d’un tractament. Els tractaments emprats combinen, en general, estratègies psicològiques i nutricionals.

El tractament psicològic consisteix d’una banda a usar tècniques de modificació de conducta per tal d’identificar aquells estímuls (situacions emocionals o relacionals) que comporten pèrdua de control sobre la ingesta. D’altra banda, consisteix a utilitzar tècniques a nivell cognitiu que serveixin per identificar i modificar els pensaments i sentiment automàtics que afavoreixen i mantenen la ingesta compulsiva.

Amb aquest tractament, la persona que pateix addició al menjar descobrirà com són la seva conducta, pensaments i emocions i la relació que tenen amb els seus hàbits alimentaris inadequats.

Posteriorment, caldrà trobar alternatives més apropiades per mitja de la intervenció en aspectes tals com la impulsivitat, l’autoestima, l’afrontament inadequat de problemes, els dèficits en habilitats socials, la dificultat per regular emocions (bé siguin positives o negatives) o la imatge corporal

També serà molt útil aplicar tècniques de mindfulness a l’hora de menjar: assaborir els aliments, menjar a poc a poc , posant-se cada cop poc menjar a la boca, degustar cada plat, pensar en el sabor del que tenim a la boca, són tècniques recomanades a l’hora de menjar