Autor: Imma Vidal

Característiques com la llengua, la família, la religió… poden ser considerats com uns vincles primordials que no venen només determinats com a lligams naturals i necessaris, vinculats a la raça  i imposats a les persones, sinó que més aviat estan constituïts pel sentiment i la visió que d´ells tenim les persones: com a fets inevitables o suposats fets donats, que són els que en definitiva ens atorguen aquell sentiment de pertinença a un grup.

Jo recolzo les idees aportades per un autor com és Geertz, segons el qual, la cultura s´ha d´interpretar en clau significativa o semiòtica, a la manera de la perspectiva comprensiva de Max Weber. A aquest autor, no li preocupa l´autenticitat d´una cultura (situació geogràfica, tradició, raça…) com a Lévi-Strauss, sinó la manera com s´intrepreta el significat dels fets culturals. En altres paraules, està interessat en les formes simbòliques relacionades amb fets socials concrets, i d´aquí la gran importància que té el discurs; tot i que ambdós autors parteixin de la base el procés de mundialització comporta la formació de noves formes culturals híbrides a tot arreu del món. Ara bé, la concepció de cultura geertziana està relacionada més que amb els components psicològics, amb l´espai públic on es donen els actes significatius en el marc del qual cobren sentit, i que molts cops hi tenen joc els conflictes de valors.

Per altra banda, Geertz també és conscient de la difusió del contrastos culturals, però per ell, més que una pèrdua de riquesa cultural amb la desaparició de les diferències, creu que som davant una multiplicació de contrastos culturals en que s´amplia el camp de coneixement cultural propi tot redefinint els propis horitzons, límits o fronteres. I això fa que no hi hagi conflictes només entre pobles, sinó entre persones d´una mateixa societat.

Parla d´un “ immens collage” per descriure l´actual situació que presenta innombrables reptes que posaran en conflicte els valors culturals de les societats d´acollida, però també dels desplaçats. Aleshores per ell, no és vàlida la solució proposada per Lévi-Strauss de certa dosi d´etnocentrisme tradicional, ja que a diferència d´aquest  que parla de la varietat de cultures “com a alternatives a nosaltres”, Geertz ens parla d´elles “ com a alternatives per a nosaltres”.

El que cal, segons Geertz, és que amb l´ajuda de l´etnografia hem mirar de comprendre al qui tenim davant com a pas previ per arribar a una interculturalitat desitjable. Per tant, l´objectiu serà el coneixement mutu, que amb les successives interaccions que es produiran de trets i valors culturals propis, s´arribarà a un canvi d´actitud que possibilitarà un nou marc de convivència. Per tant Geertz, a diferència de Lévi-Strauss, confia en les noves oportunitats i perspectives que es generen a partir del contacte amb la modernitat occidentalitzadora. Aleshores, , per Geerzt el futur ha de passar per la confrontació de sensibilitats entre cultures, que serà el que mantingui aquesta diversitat.

Ara bé també cal tenir present, que els individus s’adscriuran als diferents grups en funció dels beneficis que els hi reportin, i consegüentment adoptarien certes  estratègies específiques per la competició dels recursos tan econòmics com polítics.  

Amb el postmodernisme, s´ha radicalitzat la interpretació simbòlica de Geertz, ja que pel pensament postmodern la  realitat és una construcció social produïda pels homes, i d´aquí la importància de l´àmbit simbòlic en la definició del món i com forma de comunicació. Aleshores es posa èmfasi en el caràcter textual de la cultura, però dut a les seves últimes conseqüències, ja que es critica a Geertz per considerar la cultura com un objecte únic i estàtic que obvia els canvis socials, i per tenir una visió no conflictiva de la història, ja que no pren massa en consideració el context sociohistòric, polític o econòmic en el que té lloc.

Els antropòlegs postmoderns, entre els que hem de citar a James Clifford, no busquen una descripció objectiva de les cultures que expliciten, sinó que es posen en el punt de vista de l´altre per exposar un discurs on s´hi reflecteixen les relacions de poder de la cultura observada per l´antropòleg, i on sobretot es posa èmfasi en obtenir un coneixement fiable de l´altre, és a dir que es centren en una mirada més sociològica, percebent l´entramat cultural com un gran sistema social a escala mundial.

Per altra banda, Geertz, tot i compartir la interculturalitat postulada per Lévi-Strauss, és molt més positiu ja que afirma que només coneixent a l´altre serem capaços de conèixer-nos a nosaltres mateixos, i veu la diversitat com una oportunitat.

Tot i que cada un d´ells té la seva part de raó, amb el postmodernisme es radicalitzen posicions i es passen a considerar els contextos socio-històrics on la globalització i les noves tecnologies predominen, així com els conflictes i canvis socials que es generen.

Actualment, en antropologia s’accepta l’afirmació segons la qual no existeix la societat o comunitat aïllada. Qualsevol grup ètnic del segle XXI té alguna relació amb el sistema-món, tal com l’anomena Wallerstein. Aquests nous entramats formats des del marc de les noves tecnologies limiten i condicionen les diferents possibilitats de present i futur de comunitats atrapades entre diversos moments històrics, a part del seu propi.

Aquest mes de febrer, i arrel del tristos i incidents esdevinguts a Barcelona i a altres ciutats de Catalunya, crec que ens hem de posar a reflexionar d’una forma molt profunda. Per tant, avui i el proper mes de març, penjaré una publicació d’allò més teòrica!, per veure si podem entendre cap on va aquesta humanitat que sembla que es negui a valorar, aprofitar i gaudir del bé tan valuós que ens ha sigut donat: la vida i el nostre planeta.

Per un autor com és Pierre Clastres (1980) la cultura està supeditada al poder polític i consegüentment al poder econòmic (“Lo politico precede a lo económico en la aparición del estado”); i una característica inherent a totes les cultures és l´etnocentrisme, segons el qual es considera la cultura pròpia com a representativa per excel·lència d´allò que es humà, i per tant que cal fer-la extensiva als altres.

Aleshores, Clastres ens està presentant una visió pessimista de les relacions interculturals, doncs tan sols pren en consideració aquelles formes d´interculturalitat que podem considerar negatives: l´etnocidi i el genocidi.

Per Clastres, tota cultura és etnocèntrica i aquest fet, juntament amb l´estructura política de l´estat modern i de la seva economia capitalista, fa que es desemboqui a la pràctica de l´etnocidi (com una forma de transformar l´altre) i/o i del genocidi (com una forma d´aniquilar-lo). Per tant, aquest sistema genera la unificació de la identitat cultural, i promou el gust per allò que és igual, sent un model egocèntric que vetlla pels seus propis interessos. Aleshores, l´única forma d´acabar amb aquesta relació de poder, seria acabant amb la jerarquització cultural.

A l´igual que Clastres, Levi-Strauss (1993) centra el seu estudi en els tipus de relació intercultural més negatius per al manteniment i preservació de la diversitat cultural: té en compte tots aquells aspectes de la realitat sociocultural, entesa com una estructura, que intervenen en la problemàtica de les diferències humanes, com són: etnocentrisme, raça, racisme, aculturació i sobretot , el procés de pèrdua de diversitat cultural derivat de la globalització i/o imposició de la cultura occidental.

Per Lévi-Strauss cultura serien totes aquelles formes de vida, motivacions, creences i judicis que fa que ens sentim com formant part d´una comunitat amb límits geogràfics prèviament determinats, i que es constitueix com un sistema de referència que ens marca el com hem d´actuar, com hem de vestir-nos, o com hem d´educar als nostres fills, entre d´altres Tot això és transmès, mitjançant l´educació, d´una generació a la següent. Però el cert és que tan sols hi formem part circumstancialment, pel nostre naixement; l´origen últim de les regles que ens regeixen no és biològic, sinó social.

Aquest autor veu la cultura com un sistema de comunicació simbòlica, i jo puntualitzaria que, de fet, la cultura és el nexe comunicacional entre el món i la societat, en que l´ home actua com permutador, i també és el lloc on  s´evidencia l´assimilabilitat home-societat-llenguatge. Com acabo de dir, segons Lévi-Straus, la cultura és comunicació i, es constitueix d´unitats mínimes que combinades en unitats més grans segons certes regles pròpies de cada societat, les doten de significat, i aleshores entenent aquestes regles podrem entendre el significat de la cultura.

Ara bé, Lévi-Strauss postula que alhora d´adaptar-se al medi es dona una certa complementarietat entre trets culturals i biològics, però creu que l´origen dels plantejaments racistes es troba en la diversitat cultural, i no que siguin les diferents races la causa explicativa de dites diferències. Concretament afirma que les diferents societats s´esdeven a partir de circumstàncies geogràfiques, històriques i sociològiques específiques.

Segons la seva tesi, cada cultura es desenvolupa gràcies als intercanvis que té amb altres cultures; i aleshores és evident que la diversitat cultural tan sols es pot generar i adquirir sentit en el marc de les relacions entre cultures. I de fet, són les posicions etnocèntriques que fa que el contacte cultural creï diferència, ja que es veu la pròpia cultura com superior, i es creen prejudicis racistes tot establint-se entre elles relacions de dominació.

Tot i que en la mateixa línia que Clastres, veiem que Lévi-Strauss no es centra en aspectes tant concrets com aquell (etnocidi i genocidi), sinó que fa referència a una forta interculturalitat, on predomina principalment la cultura occidental, capitalista i globalitzadora, que s´imposa a les altres cultures i provoca un procés d´uniformitzaciió i de consegüent aculturació (prejudici racista basant en la inferioritat moral i intel·lectual d´aquells grups humans que no tenen la pell blanca ).

Si fem una mica de reflexió, arribem a la conclusió que Lévi-Strauss destil·la una visió molt pessimista respecte l´ evolució de la humanitat, ja que creu que la diversitat està en vies de fer desaparèixer els particularismes culturals històrics .

La solució que ens planteja és prescindir del filtre etnocèntric, que fa que s´ignorin les altres cultures diferents a la pròpia, i adoptar un punt de vista proper al relativisme cultural, de manera que no es jutgi cap cultura com superior a l´altra; i així podrem qualificar les diferents cultures com a acumulatives o estacionàries segons vagin o no, respectivament, en la mateixa direcció als nostres valors i criteris.

Com el progrés cultural es crea a partir de la coalició entre diferents cultures (història acumulativa), el progrés té més probabilitats de generar-se com més cultures participin en la coalició i més diverses aquestes siguin. El problema però segons Lévi-Strauss, com ja he apuntat, és que les diferents cultures tendeixin a l´homogeneització; a l´igual que Clastres, emfatitza en la importància dels aspectes econòmics, com a punt de partida de la construcció de la mundialització, i centra el seu discurs en el riscos que comporta aquesta civilització mundial, ja que creu, que si seguim així, aviat no quedarà cap tret cultural per intercanviar.

Sabem que els nens amb TDHA presenten un problema d´ateció focalitzada, doncs els costa centrar-se en una mateixa tasca, i es solen distreure amb d´altres estímuls de l´ambient, que generalment, per ells són més gratificants. Aleshores una prova per veure el grau en que un nen de, per exemple, 8 o 9 anys pot focalitzar la seva atenció, seria fent-lo entrar en una sala i fent-lo seure davant d´una taula on hi ha una llibreta amb una multiplicació de 4 xifres que és molt assequible pel seu nivells d´estudi (tercer de primària). La complexitat de la multiplicació la faríem variar en funció de l´edat del nen.

Abans d´entrar a la sala, li donem la consigna al nen de que, tan bon punt entri, s´haurà de seure immediatament a la cadira, i fer acte seguit la multiplicació que té preparada i el més ràpid possible; sobretot li recalcarem que tant sols es podrà aixecar de la cadira quan l´hagi acabada.

No li diem, però a l´habitació hi col·loquem diferents distractors com poden ser una TV encesa on fan els seus dibuixos animats o la seva sèrie preferida, o bé un ordinador encès amb un vídeo-joc en marxa, o un munt d´atractives joguines.

Si bé a tots els nens els costaria no distreure´s en aquesta situació, els nens amb TDAH els hi resultarà molt més difícil el resistir-se a dirigir l´atenció cap tots aquests estímuls distractors que li hem posat.

Tasca d´Atenció Sostinguda a la Infància : és una prova computeritzada, la finalitat de la qual és avaluar la capacitat d´atenció sostinguda en nens de 6 a 11 anys mitjançant una tasca de vigilància. És usada en l´avaluació de nens amb TDHA, els quals presenten, també, un dèficit en aquest tipus d´atenció.

En aquesta prova, a la pantalla de l´ordinador apareixen una sèrie de números, de 0 a 9, cada 500 milisegons, els quals resten a la pantalla durant 250 milisegons. El nen ha de  fixar-se en la pantalla i cada cop que vegi un 6 seguit d´un 3, ha de pitjar la barra espaiadora de l´ordinador,  però no ho ha de fer front qualsevol altra combinació de números. El número total d´estímuls que presenta la pantalla és de 600, d´entre els quals la combinació 6-3 es dóna en un 30%dels casos.

La prova computa els encerts (que fan referència a les respostes correctes proporcionades pel participant), les comissions (que reflecteixen les situacions en les que el subjecte ha cregut identificar l´estímul objectiu quan realment no ho era, és a dir, les errades que ha fet), les omissions ( que indiquen el número de estímuls objectiu que el subjecte hagués hagut de detectar, però no ha detectat) i el temps de reacció ( reflexa el temps que la persona tarda en reaccionar).

A mesura que passa un cert temps de dur a terme aquesta tasca que li demana atenció, el nivell d´alerta del nen disminuirà, bé per monotonia, bé per distracció i la seva precisió de resposta també disminuirà; i això serà més significatiu sobretot en nens amb dèficit atencional.

Atenció selectiva: Aquí del que es tracta és de mesurar la capacitat de la persona per mantenir una activitat cognitiva o comportamental específica, en detriment d’altres que s’hauran d’obviar, per tal de dur a teme la primera amb el màxim rendiment possible.

Un bon exercici per veure el grau que el subjecte dur a terme aquest tipus d’atenció, seria posant a una persona auriculars a les orelles. Aleshores, li expliquem que ha d’estar ben atenta a la història que va sentint que li narren per l’orella dreta (tasca rellevant), doncs després ens l’haurà de reproduir el més fidedignament possible en veu alta. Però al mateix temps que sent aquesta narració, per l’oïde esquerra, escoltar una altra història,la qual haurà d’ignorar completament (tasca distractora).

Atenció alternant: en aquest cas hauríem d´avaluar la funció executiva de l´atenció, i per tant la memòria operativa.

Per això, al subjecte li llegim en veu alta una sèrie de números d´un sol dígit, un darrera l´altre, de forma més o menys ràpida i amb un interval de temps sempre constant entre ells.

La persona, per una banda haurà d´escoltar la seqüència de números, per fixar la seva atenció en cada parell contigu de números, els quals haurà de sumar i dir en veu alta el resultat de la suma. Però, a la vegada que diu el resultat, haurà de parar atenció amb el següent número de la seqüència per sumar-lo amb just el seu predecessor, i així tota l´estona fins el final de la llista.

Per valorar l´atenció dividida buscaríem una prova que ens permetés veure la capacitat de la persona per distribuir els seus recursos atencionals entre vàries tasques o vàries fases d´una  mateixa tasca.

Tasca: col·loquem al subjecte davant de la pantalla de l´ordinador on al mig hi ha una creu, que actua tan sols com punt de fixació ocular. Cada 500 milisegons van apareixent lletres per tota la pantalla de l´ordinador. Però, quan apareix una C sota de la creu, la persona té la consigna que, el més ràpidament que pugui, haurà d´apretar un botó vermell que té a la seva esquerra; i quan apareix una B a la banda esquerra de la creu haurà d´apretar un botó que té a la banda dreta.

Però a la vegada que això, de tant en tant apareix una llum a l´ordinador. Quan aquesta aparegui en el vèrtex superior dret o en el vèrtex inferior esquerra, la persona haurà d´accionar una palanca. Per tant, el que aquí pretenem és veure la compatibilitat entre tasques, de manera que segons sigui la grandària de l´interval en que apareguin les llums amb les quals ha d´accionar la palanca, el rendiment de pitjar els botons quan veu les lletres abans esmentades, pot empitjorar

Per tant, amb aquest exercici mesurarem la flexibilitat mental per canviar el focus d´atenció (escoltar el números i fer la suma de cada número nou amb el que havia escoltat immediatament abans). Aquí, a la memòria operativa és la que permet manejar la informació per tal de fer la suma.

“Per desgràcia la situació socioeconòmica que ens ha tocat viure és la que és, i per molt que vulguem és molt difícil canviar-la, almenys ara per ara”. Però el que sí que podríem fer, és millorar el benestar de la gent.

L’home és per naturalesa un ser canviant, i mitjançant un procés que potencies  el fet que la persona usés i aprofités totes aquelles eines i recursos que té a l’abast en el seu ambient natural, millorariem considerablement la seva satisfacció amb la vida. Aquesta vindria a ser una intervenció que cauria dins del que anomenem paradigma contextual-dialèctic, ja que el que pretenem és promoure que la persona s’adapti de forma efectiva, no tan sols a les seves demandes internes, sinó també a les circumstàncies que per desgràcia li hi ha tocat viure, i això ho faríem en la mesura del possible incidint en el seu context més immediat.

Concretament podríem recolzar-nos en les directrius que ens dóna la teoria del cicle vital, que representa un model segons el qual el desenvolupament és un procés de canvi que té lloc durant tota la vida de la persona, des que neix fins que es mort; que  a més no és tan sols fruit de les característiques pròpies de l’individu a nivell psicològic, biològic i/o social sinó que també és fruit del seu passat, així com del seu futur que encara ha de venir. Per això, si posem en marxa un programa d’intervenció que incideixi no només en les persones individualment, sinó també que es centri en el poble com context de desenvolupament, gràcies a la qual la persona pugui interactuar d’una manera més efectiva, i així pugui enriquir-se en  l’intercanvi i comunicació amb les altres persones del poble, aconseguirem la seva satisfacció vital.

Per tant, si volem millorar el benestar psicològic de la població el que cal és que donem una resposta integrada que potenciï el desenvolupament de la persona, no tan sols intel·lectualment, emocionalment, i amb valors, sinó que també haurem de tenir molt en consideració el seu desenvolupament social. En altres paraules, que no només hem d’incidir directament en la persona millorant les seves competències i habilitats, sinó que caldrà produir canvis en el propi context que proporcionin oportunitats a les persones i  d’aquesta manera promoure’m un canvi que esdevingui beneficiós per ella.

Queda clar que, a banda de tenir que considerar l’impacte conjunt de cada un d’aquests sistemes, és a dir l’entorn de cooperació i enriquiment que podem crear al poble i l’entorn socioeconòmic, caldrà posar èmfasi en potenciar el desenvolupament d’habilitat genèriques i dotar a la persona de recursos per tal d’afrontar qualsevol adversitat.  Com que promourem la participació i la col·laboració, això també anirà a favor de que promourem valors i actituds positives a la persones que segurament aconseguirem que es facin extensibles a altres àrees i circumstàncies  de les seves vides.

D’aquesta manera aconseguirem, tal i com la teoria del cicle vital postula, un procés general d’adaptació al llarg de tot el cicle vital, però que serà especialment rellevant ara a conseqüència de la crisi econòmica actual. O sigui que mitjançant una selecció de l’àmbit on durem a terme la intervenció que li estarà suposant a l’individu un nivell de satisfacció elevat tan a nivell cognitiu, com emocional com interpersonal, farà que tingui lloc una optimització d’allò que el propi context li posa a l’abast i compensarà certes pèrdues que hagués pogut patir. Sempre és clar amb la complicitat de les administracions i duent a terme accions destinades a augmentar el recolzament social; i fins i tot disminuir l’estrès social, de manera que els efectes de la crisi econòmica no siguin tan importants