Autor: Imma Vidal

Grau Universitari en Psicologia a la UOC (Universitat Oberta de Catalunya), Barcelona. Màster Universitari en Psicologia General Sanitari a la Universitat Abat Oliba CEU, Barcelona (Gener 2015-Juliol 2016). Llicenciatura de FARMÀCIA Universitat de Barcelona, 1987-1992. Premi Ángel Herrera a l’excel·lència, al millor alumne de Postgrau a nivell nacional (Curs 2015-2016), atorgat pel la Fundació Universitària San Pablo CEU (Madrid). Curs de “Salut mental: de l’atenció primària a l’atenció comunitària”.

Coronavirus, com puc portar millor el confinament?

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Amb les circumstàncies actuals de confinament que ens està tocant viure, i més en els casos de les persones que viuen soles，la sensació d’aïllament ens pot portar a episodis d’estat d´ànim de tristesa i abatiment, que si s’allarguen molt en el temps com malauradament sembla que passarà, poden desencadenar en quadres depressius i d’angoixa. A més a més, aquesta situació que vivim d’incertesa, agreuja, pel general, els símptomes d’aquelles persones que ja de per si estan diagnosticades de patir d’ansietat (que es una mala gestió de la por) i de depressió ( que és una mala gestió de la tristesa) .

Aleshores dubtes o inquietuds puntuals que es puguin tenir front a aquesta crisis que estem patint (m’ infectaré?,  podré estar-me sense veure a la família o als amics?, trobaré menjar quan vagi a comprar? és cert el que diuen les xarxes? Quan s’acabarà tot això?..), que alteren l’ànim de qualsevol, i ens poden portar a tenir una pèrdua de sensació de seguretat, fent que ens sentim més vulnerables i que experimentem una sensació d’amenaça vers nosaltres i vers als nostres éssers estimats i amb uns símptomes que cada cop es poden accentuar més de tristesa i ansietat, podent arribar a esdevenir fins i tot patològics.

El fet d’haver de viure confinats o d’estar passant una quarantena comporta la separació dels éssers estimats, la pèrdua de llibertat, la incertesa sobre l’estat de l’epidèmia i avorriment. És un factor predictiu d’estrès agut, amb elevada prevalença de símptomes psicològics generals, trastorns emocionals, depressió, ansietat, estrès, baix estat d’ànim, insomni, símptomes d’estrès posttraumàtic, irritabilitat, ira i esgotament emocional

Quins coses podem fer front l’alarmisme i la preocupació excessiva?

  1. Primer que tot cal mirar d’entendre i normalitzar els símptomes, doncs són part del procés d’adaptació a la situació que ens genera angoixa, i el més probable és que vagin remetent d’una manera gradual.
  2. Identifica i valida las emociones desagradables. És normal en una situació com aquesta. Pren-te el teu temps.
  3. Recolza’t en les persones del teu voltant, sempre que sigui possible; pot ajudar-te parlar i fins i tot escriure sobre com et sents.
  4. Mantenir el contacte i la comunicació amb l’entorn familiar proper i els amics íntims, mitjançant telefonia mòbil (trucades de telèfon, whatsapp…) o enviant-los correus electrònics.
  5. Planifica el teu dia amb una rutina tenint en compte obligacions laborals i domèstiques.
  6. Intenta descansar i dormir allò que sigui suficient per tu, a més a més segueix atenent la teva higiene personal cada dia seguint les teves rutines habituals
  7. Cuida la teva alimentació i evita el consum de drogues o alcohol
  8. Autocures: és molt important guardar un temps per a descansar, desconnectar i gaudir amb alguna activitat que et resulti agradable ( llegir, veure alguna sèrie o pel·lícula, donar-te un bany, practicar ioga o meditació, preparar alguna recepta de cuina, jugar a algun joc de taula amb  la família, pintar, cosir, fer algun tipus de manualitat, escoltar música, ballar…)
  9. Evitar els mitjans de comunicació alarmistes, tot buscant la informació en organismes oficials.
  10. Mantenir la calma i recórrer a tècniques de relaxació y meditació Segueix  una rutina d’activació física, a través d’exercicis. Existeixen molts recursos a la xarxa, així que aprofita per a practicar pilates, zumba, ioga, series de exercicis…
  11. Intenta aïllar-te i pren-te un descans front el que està succeint al teu voltant, apaga la tele i distreu-te amb alguna cosa que et sigui agradable, com les que ja hem citat més amunt
  12. I sobretot pensa en positiu. Si som responsables, aquesta situació aviat passarà i tot podrà retornar de nou a reprendre el seu camí.

Sentiment de catalanisme

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Fa pocs dies, abans que tanquessin els museus pel tema del Coronavirus vaig anar a visitar el Museu d’ Història de Catalunya. Al començament de la visita, se´ns presenten estris que hem de suposar pertanyen a la prehistòria, tot i que podrien correspondre a qualsevol altra civilització o data, o fins i tot podrien ser pedres sense cap mena de valor, trobades al mig d´un camí . O també, càmfores presentades com romanes i que ben bé podrien ser del segle passat; o el cas de la història del vaixell romà Culip IV . Això em fa reflexionar sobre la credibilitat que hom suposa i dota als museus

Però no tan sols això, sinó que tots aquests objectes de la prehistòria s´exposen de manera aïllada, en vitrines, i sense aparent connexió, tot i que evidentment cal suposar que el museu com institució que és, ha emprat tots els recursos i mitjans tècnics i científics per mostrar objectes, continguts i fets fidedignes, o no?.

Per altra banda, l´interior de la casa romana , o el despatx de començaments de segle passat, que ens fan transmissors de l’estat benestant de la societat catalana d´aleshores. Evidentment que és impossible saber si va existir una casa romana o un despatx com els que se´ns presenten, però tal i com afirma Pereyra (2006) cal fer-ne correlacions  amb les pràctiques discursives i simbòliques amb les que s´han relacionat amb el temps, i aleshores, tindrem una reproducció sinó real, sí que almenys persuasiva i fidedigna.

Per últim, també m´ha fet dubtar la manera com se´ns presenten els continguts dotats d´un veritable fil conductor, sala darrera sala, ja que són il·lusoris, doncs la història és fragmentada i incerta; com diu  Schärer “una reconstrucció dels fets és impossible (2003).

Per tant, no existeix una veritat històrica definitiva, segura ni objectiva, sinó tan sols afirmacions (Pereyra, 2006) que venen recolzades per un fons institucional que és el que marca les relacions de poder, i ens presenta la historia com a certa. És el que Dubray (2000) acostumava a dir “se transmite lo más precioso”; i en el nostre cas es potencia i se´ns mostren els fets des de l´òptica d´un catalanisme absolut que d´altra manera no hi trobaríem exposats d´una forma tan radical: sentim, per exemple, gran part de l´estona la cançó dels segadors, veiem pantalles de cinema que ens parlen de les injustícies comeses contra el poble català, gent que es revolta…. paranys tots ells disposats de manera que ens volen transmetre la repressió d´un poble. En cap cas, però ho veig com una manipulació tal i com apunta Fontcuberta que hi ha en el seu discurs (1997) de la tribu que nunca existió.

Aleshores, quan hom visita un museu, no es tracta només de que entri en contacte amb la història a través dels objectes que s´exposen, sinó que a través de les suposadament fidedignes escenografies elaborades, s´incitarà a que aflorin, al llarg de tot el recorregut, els sentiments i emocions de cadascú.

Per tant, per una banda serien els registres tecnològics tal qual les reconstruccions, les tècniques de vídeo i TV, els films o documentals, les vitrines, les escenificacions ( per exemple, l´escena que ens mostra el naixement de la senyera), així com la manera com estan interposats i se´ns mostren els diferents materials;  i per l´altra els guies, tallers, o fins i tot el museu virtual des d´Internet.

Cal dir però, que amb les visites guiades, enteses com un lloc de negociació del continguts gràcies a que promouen encara més la interacció amb els visitants; o les activitats  directes amb el públic, com poden ser els tallers amb l´alumnat; o fins i tot la visita virtual al museu, faran que es potenciï molt més tot el procés comunicatiu

Aleshores com l´espectador tindrà una estreta relació amb allò que observa, tant els  dispositius interactius com els espais interactius de les exposicions, així com els continguts que allí s´hi representen, seran interpretats i transformats (comunicació) en conceptes mitjançant als  processos mentals de cada persona, suscitant emocions i experiències individualitzades, que en definitiva no faran altra cosa que comportar una millora qualitativa d´allò que és l´objectiu primordial del museu: “conservar, exposar i transmetre la història de Catalunya com patrimoni col·lectiu i enfortir la identificació dels ciutadans amb la història nacional”

La meva identitat

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Es miri per on es miri sóc  catalana. Si investigo en les meves arrels tant sols trobo persones originàries de Catalunya. El meu pare, així com a la vegada tots aquells ascendents fins on he pogut arribar a esbrinar, eren catalans i vivien a un poble de Tarragona (La Riera)  que és on jo em vaig criar. El mateix que la meva mare i tots els seus ancestres als quals he pogut igualment arribar fent tot d´indagacions. Per tant el sentir-me 100 %catalana seria un tret de la meva identitat. De fet, aquest és un fet que ja me n´orgullia de petita, doncs quan jugàvem amb les amigues a fer l´arbre genealògic de cadascuna, era la única que no tenia cap avantpassat forani.

Així és que comparteixo amb uns 6 milions de persones una mateixa terra, tot i que potser tant sols el 75% deuen parlar el català, com jo, i encara un percentatge més petit tenen els seus antecessors originaris a Catalunya

A més, com la majoria de catalans professo el catolicisme, però tant sols amb aproximadament la meitat de la població comparteixo la meva feminitat, i només amb certa part d´aquesta que sóc picòloga. Si anéssim acotant més les meves pertinences veuria com sóc un Ens únic, irrepetible, tot i que inicialment semblava que tenia molts trets en comú amb els meu coetanis (llengua, país…). Per molt que originàriament cada poble siguem molt semblants, queda constatat, doncs, que no tots els humans som iguals, sinó que “ la vida és creadora de diferencies” i es pot dir que cadascú és un cas particular (Maalouf,1999)

De fet, Maalouf critica en certa manera que prevalgui la identitat tribal, així com la identitat relegada  a una sola pertinença, perquè diu que torna als homes intolerants, autoritaris i de vegades homicides. Pot semblar en un principi que la seva postura sigui l´adoptada per Barth en el seu concepte d´etnicitat, perquè considera els processos d´autocategorització-categorització dels altres. Segons quina sigui l´adscridció ètnica, segons Barth (1976,Los grupos étnicos y sus fronteras), les interaccions socials seran molt diferents,  tot i que aquest ho inclou en uns processos d´interació social molt més amplis del que fa Maalouf que està sent més particularista. Però, si Maalouf parla de la dualitat nosaltres/ells és com una manera de fer entendre que tant sols compartint i sent tolerants amb la cultura de l´altre trobarem que la nostra també ho és i s´enriqueix. Per tant per aquest autor l´adscripció ètnica no serà tant sols pel simple fet d´on hagi tingut lloc el naixement, sinó que intervindran altres factors o circumstàncies contextuals.

Com Maalouf diu els “elements de la nostra identitat al néixer no són gaire  nombrosos (sexe, color…) de fet aquesta es va construint i transformant al llarg de l´existència (1999) , i en això hi té un gran paper el context o entorn social i cultural, ja que malgrat que aquest no determini aquells elements innats, com seria el néixer home o dona, si que determinarà “el sentit que tenen en aquella cultura concreta. Per tant segons aquest autor no tindria sentit de parlar d´una pertinença única quan són molts els factors que ens determinen” . Tal i com ja he comentat, per Maalouf la identitat és múltiple en tan en quant hi ha una jerarquia d´elements que constitueixen la identitat de cadascú, que poden anar canviant segons el context i el moment,; per tant com el mateix Maalouf comenta (Les identitats que maten, 1999) els mecanismes de la identitat tenen una gran complexitat

Tot això podríem considerar-ho molt proper a la consideració de lligams primordials, com són la família, tradició o llinatge…, que fa Geertz (2000), ja que segons aquest autor aquests són interpretats des d´un punt de vista simbòlic com donats pels membres d´una comunitat.

Retornant al que deiem abans,  no estaria tant clar si el que influeix més en la identitat és la cultura o el grup ètnic al que es pertany, fent  això que puguem establir una certa relació bidireccional entre cultura-grup étnic. Així doncs, segons Maalouf per un fet accidental o una coincidència fortuïta, pot ser que pesi més en el nostre sentiment d´identitat que no pas la pertinença a una herència mil·lenària” , per tant probablement estaríem més en front un concepte d´identitat cultural, doncs com ja he comentat per ell té una gran importància el context, i segons aquest sigui els sentiments d´identitat podran ser uns o altres ( cas d´un serbi i musulmana que mai no tindran les mateixes percepcions de fe, pàtria després del casament)

Tot i que cal dir, també, que els individus s´adscriuen a una determinada identitat depenent de si els reporten beneficis  o no, i seran el joc de relaccions de poder el que definirà si quelcom és desviat o no.

Quina és la millor teràpia psicològica?

per Imma Vidal, posted in Noves teràpies

El panorama de la intervenció psicològica disposa actualment  de més de 400 teràpies que, moltes vegades, donen com a resultat dades controvertides i converteixen l’estudi sobre la comprensió humana en una espècie de torre de babel. Malgrat tot, la tendència és d’integració. És a dir,  integrar aquests diferents enfocaments, inclús oposats. Tot i així, sembla una tasca impossible si tenim en compte la gran complexitat de la seva naturalesa. Pensem que probablement estem lluny de tenir una visió prou holística de l’ésser humà.

Si partim de la idea que la psicoteràpia evoluciona en funció del que evoluciona la societat, llavors en cada període s’han necessitat tècniques o models diferents per tal d’adaptar-les al tipus de societat. Aquestes teràpies s’haurien anat desenvolupant al llarg de les dècades del segle XX, i haurien anat sorgint en resposta a les demandes específiques d’un determinat ambient o marc social.

El fet que existeixi tal varietat de tècniques ens porta a pensar d’una banda, que en realitat cap ha aconseguit l’èxit d’una manera constant ni en tots els tipus d’individus, i per altra banda, també ens dóna a entendre que cada model té una percepció concreta de cada situació, d’acord amb les seves creences sobre el món. Tot i que el món de la psicoteràpia és relativament recent, podem pensar que les psicoteràpies que es duien a terme als anys vint no es poden aplicar als individus d’avui en dia.

Un  factor a tenir en compte a l’hora de considerar un tipus de psicoteràpia o un altra, és tenir present que els resultats sobre estudis que volen determinar els tractaments eficaços, estan força condicionats per dues tendències:

Les teràpies conductistes són les que més s’han dedicat a mesurar l’eficàcia dels seus resultats i és per això que tenim moltes dades sobre el tant per cent d’èxit de cada tècnica. Però això no implica que siguin les més eficaces sinó que, simplement, són les que han estat més estudiades en comparació d’altres tipus de psicoteràpies, com per exemple el mètode Tomatis, molt més alternatiu, i que alhora no hi ha gaires estudis en base empírica sobre els seus resultats.

L’altre factor a tenir en compte és que els interessos de les companyies d’assegurances, els serveis de salut i fins i tot els governs, condicionen els criteris determinants en base empírica, exigint la pràctica d’un tipus de tècniques, en detriment d’altres que també podrien funcionar, però que no tenen el suport d’aquestes institucions o organitzacions, amb el què veiem que es crea un desequilibri promogut per certs interessos.

  • Eclecticisme

En l’àmbit clínic, i en la psicoteràpia en particular, podem copsar que enlloc d’anar aprofitant la informació i tècniques de les que ja es disposaven, i anar construint i acumulant coneixement, s’ha optat per una diversificació. Això hauria comportat certa confusió, ja que en comptes d’ajudar creant una sola, acaba esdevenint una gran diversitat d’escoles de psicoteràpia. Aquesta diversitat no busca complementar-se, sinó el contrari,  ha provocat una diferenciació. La recent lluita diferenciativa provoca l’evidència d’un cert desprestigiper la psicoteràpia en sí, degut a que cada escola busca una nova teràpia anunciant la seva originalitat i desprestigiant la resta. “Como terapeutas debemos trascender nuestra tendencia a posicionarnos en concepciones estrechas, polares y dicotómicas de la realidad clínica. Hemos de admitir que las cosas, habitualmente, son más complejas de lo que nuestro paradigma teórico nos sugiere y así relativizar… y evitar creer que nuestra teoría encierra “la verdad” de la conducta humana…” (Rivera, 1980 citat en Feixas)

  • Moviment integrador

El moviment integrador ha estat àmpliament qüestionat tant a nivell terapèutic com a nivell de recursos dels professionals, ja que arribar a obtenir una psicoteràpia més enriquidora, madura i amb coneixements més amplis, no és gens fàcil. El punt de partida és molt divers tant a nivell de teràpia com de les bases amb què es fonamenten.

Durant els anys 80, un grup de psicoterapeutes donen nom a la psicoteràpia integrativa amb l’objectiu de desenvolupar i donar impuls a l’efectivitat terapèutica. L’enfocament integratiu, en psicoteràpia, és actualment una postura on es perfila un potencial desenvolupament dins de la psicoteràpia.

“Si los terapeutas cognitivo-conductuales hubiesen aprendido de los terapeutas psicodinámicas cómo focalizar en el funcionamiento interpersonal de los pacientes, hubiesen mejorado el impacto que producen en su ajuste social. De manera similar, si los terapeutas psicodinámicos hubiesen adoptado algunos procedimientos utilizados por los terapeutas cognitivo-conductuales hubiesen podido mejorar su efectividad a la hora de producir una reducción en los síntomas, (Castonguay, 1990).

Per tant, es construeix fonamentalment per tal de transgredir les ideologies, posant a l’abast del client el model integratiu que millor s’adhereixi al psicoterapeuta, respecte dels factors comuns, la integració teòrica i la integració tècnica.

Control social

per Imma Vidal, posted in Intervención social

Cada cop, els éssers humans estem més condicionats per allò que ens envolta: per les telecomunicacions, pel marketing, pel capitalisme de superproducció i els seus productes de consum…Sense que ens adonem ens estan modulant constantment, de manera que, en el desig que cada individu té de dirigir i desenvolupar la seva vida, malgrat sembli provingui de la voluntat pròpia, qui li ho imprimeix és la societat en la que es troba immers.

Ara ja no calen parets per confinar-nos, ni centres de tancament per controlar-nos, sinó que el control es fa a través dels fluxos i moviments interactius on les xarxes tenen un paper destacat.

Així per exemple des de les empreses es fomenta el treball des de casa, o la formació on-line, en principi sense horaris, ni ningú que vigili, tot  i que són molts els cops que cal usar el temps lliure per fer-ho, doncs si no ho fem així de ben segur que n’hi haurà un altre que passarà a ocupar el nostre lloc de treball

Com hem dit, ara l’home no està tancat, però, el que fan  les societats de control és posar entrebancs de tipus econòmic a l’entrada a certes activitats o serveis, com per exemple màsters i/o postgraus, o a serveis mèdics d’atenció domiciliària,… Aleshores, en dites societats els subjectes són controlats, no perquè no se´ls permeti sortir, sinó per les seves pròpies xifres. És com deia Deleuze (2006): ara l’home està endeutat.

Per tant, les forces repressives no prohibeixen que la gent s’expressi, sinó que el que fan és orientar-les i forçar-les a expressar-se en un determinat sentit: som bombardejats per anuncis i/o per consells de salut que a tothora ens arriben i que ens fan decidir què menjar, o per exemple què fer per mantenir-nos saludables i joves. Així és que no se’ns interna en un hospital, però se’ns sotmet a medicines “preventives” o se´ns obliga a fer formacions permanents. Però no tan sols això, en les nostres compres del dia a dia, en les nostres visites a Internet, anem deixant rastre, de manera que el poder controlador ens orienta també en el nostre consum. Per tant, la vigilància es revela com el mecanisme per a assegurar que ens adeqüem a aquests comportaments, i a aquestes formes de vida, amenaçant-nos amb ser senyalats/-es i exclosos/-es si no ho fem.

Certament ens trobem front un nou ordre social i cultural que ve marcat pel desenvolupament vertiginós de les noves tecnologies de la informaicó i/o comunicació, que ens afecta a tots els nivells com hem vist, des de les pràctiques més quotidianes (a nivell de feina…), a les relacions de poder i control (se´ns incita al consum..),  passant per la pròpia identitat tant individual com col·lectiva. Imaginem en aquest darrer cas què passaria si tot el nostre grup d’amics tingués un WhatssAp, i nosaltres fóssim els únics que no; sembla obvi que ens n’hauríem de comprar un si no volguéssim quedar marginats.

Ara bé, en un principi ens pot semblar que les noves tecnologies, per la seva flexibilitat i potencialitat (abast gaire bé planetari, molta capacitat d’emmagatzematge, gran velocitat, i accés massiu), són molt positives per possibilitar una vida més justa (per exemple permetent amb més facilitat i difusió la denúncia d’injustícies, o possibilitant, també, el mostrar el descontent de la gent com en el cas del Procés); i/o per generar una societat més desenvolupada i altament informada amb uns més grans bens culturals.

Ara bé, no ens hem d’enganyar, doncs no sempre arriben a tot arreu i això pot crear exclusions; i/o malgrat si ho fan, molta informació mai no vol dir que sigui sinònim de coneixement, ja que aquella, abans que res, cal processar-la perquè esdevingui com a tal. I això, les persones no tan sols ho fem a partir de les nostra formació sinó també de les nostres subjectivitats i vivències, i per tant, per transmetre cal comunicar; i tot i que malgrat aquesta darrera és una condició necessària per la primera, no n’és una condició suficient. És igual que quan algú en un museu contempla un quadre, o algú és front del televisor, que no és mai un ésser passiu, sinó allò que se li mostra serà vist de diferent forma segons sigui la subjectivitat i formació de cadascú. Per tant, a banda de que les noves tecnologies i els entorns virtuals arribessin més gent, caldria ensenyar a com processar la informació, doncs hi ha una gran desigualtat entre els que tenen accés al coneixement (tecnologia) i els que es veuen relegats al seu ús.

Noves teràpies en psicologia

per Imma Vidal, posted in Noves teràpies

A diferència de les teràpies clàssiques, interessades en canviar o reduir els pensaments, creences, sensacions o records molestos de la persona ( i que la majoria de vegades l’únic que fan és intensificar-los); les teràpies de tercera generació el que pretenen és alterar-ne la funcionalitat. És a dir, que no pretenen reduir o evitar-ne els símptomes, sinó aconseguir que la persona actuï amb la responsabilitat de l’elecció personal i l’acceptació dels esdeveniments privats que comporti dit procedir.

Així és que no s’intenta canviar el contingut dels processos cognitius sinó tan sols la seva funció, doncs  aquests no són vistos com la causa dels problemes emocionals o de la conducta que la persona presenta. Per tant, estan més interessades en la comprensió de la psicopatologia i del seu tractament, que no d’aplicar protocols estandarditzats d’actuació que l´únic que pretenen és d’una forma directa modificar el comportament del pacient. Per això a diferència d’aquelles, com  parteixen de la base que un anàlisi descontextualitzat i aïllat de  les conductes no permet descobrir-ne la seva funcionalitat, emfatitzen l’ús d’estratègies de canvi basades en l’experiència i en el context, de manera, el que fan és analitzar el comportament en el si del context en què apareix.  

Aquestes noves teràpies s’aproparien a la fenomenologia, en tan en quant no busquen una forma de control del comportament, sinó que  deixen que les coses tinguin lloc per tal de reafirmar la consciència que té el jo de les seves pròpies experiències, sent de gran importància la intencionalitat de l’individu com ésser que sap el que vol.  

El propi subjecte és el propi agent de canvi; el terapeuta tan sols cerca establir una bona aliança terapèutica per tal d’ajudar-lo a aquest fi, tot creant el context socio-verbal adequat de manera que, a través de l’intercanvi verbal i no verbal que s’estableix entre ells dos, el pacient podrà canviar la funcionalitat de les conductes que constitueixen els  problemes motius de consulta. En cap cas el terapeuta qüestionarà què fer, o discutirà sobre la millor o pitjor solució, sinó que la teràpia es farà sobre la base de la pròpia experiència del subjecte.

Així per exemple segons l’ACT (Teràpia d’Acceptació i compromís ) és la pròpia inflexibilitat de la conducta la que causa els problemes psicològics. De fet, això és així en tant en quant els éssers humans disposem del llenguatge, doncs generem relacions i derivem funcions de certs estímuls cap a d’altres que no hi hem tingut mai contacte, i de vegades de forma disfuncional, i un cop els hem introduït costa molt desactivar (tot i que això no vulgui dir que no es pugui canviar la forma de procedir) ja que actuen a nivell simbòlic i han sigut construïts socialment.

És a dir, que tendim a eludir o evitar tots aquells pensaments, sensacions i/o records que ens causen malestar ( doncs és el normatiu acceptable), de manera que malgrat a l’inici puguin produir un cert benestar (per exemple les compulsions que duem a terme per inicialment calmar l’angoixa que sentim, el vòmit provocat en el cas de la bulímia o el quedar-se a casa en cas de l’agarofòbia… ) fan que a la llarga aquests símptomes puguin cronificar-se o agreujar-se o fins i tot puguin ser desplaçats en el sentit freudià del terme.  I és en aquest evitar o controlar certs pensaments, que perdem molts temps en la lluita d’intentar-los allunyar de la nostra ment (el patiment és dolent…he de lluitar per treure-me’l de sobre.. podria ser per exemple una construcció social normativa), farà que a la vegada també perdem un temps preciós per tal de viure una vida plena i satisfactòria.

Pel que respecte al Milndfulness és una tècnica que barreja la relaxació, la respiració i la meditació, de forma que podem observar les sensacions que anem experimentant , tot identificant-les en silenci, ja que l’anomenar a cada sensació pel seu nom ens ajuda a identificar-la i veure-la amb profunditat, de manera que la podrem transformar en un tipus d’energia sana i profitosa per nosaltres. No es tracta d’exercir cap control sobre l’activitat corporal, sinó que l’únic que pretenem és deixar-nos anar.

És a dir que deixem fluir lliurament la nostra ment a través dels nostres pensaments, passant d’un a l’altra conforme aquests es van presentant. Amb això aconseguirem produir insights de la pròpia construcció subjectiva de la nostra experiència”

Com podem ajudar als joves?

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Degut a la situació econòmica actual un ampli sector de la població jove és incapaç de trobar feina i, si més no, d’accedir a un lloc laboral digne, cosa que fa que s´aparti del món laboral i s’obri camí cap a l´exclusió social. I el que és més greu, això ja no tan sols afecta als joves que no tenen cap mena de qualificació, sinó que aquells que estan preparats molts cops tan sols poden accedir a un lloc laboral precari.

Front a aquesta gran vulnerabilitat en que es troben els joves, i per evitar el risc de que aquesta generació quedi descavalcada del mercat laboral, la qual cosa suposaria una ruptura de l´estabilitat i cohesió social, caldria que els governs fessin tot un pla d´actuació per tal que es possibilités el  seu accés al món laboral.

Les estadístiques, recolzades en dades oficials de l´INEM i de l´Institut Nacional d’Estadística (2019), parlen per si soles: un 10’9% de la població en edat de treballar està a l´atur a Catalunya, tot i que hi ha encara una dada més preocupant, la xifra de parats entre els joves de 16 a 25 anys és del 23’7% .

Una gran part d’aquests joves no ha acabat l’ESO o, si l´ha acabat, no té cap altra formació. A tot això se suma, que la majoria de vegades són joves que provenen de situacions familiars desfavorides, amb manca de motivació i d´esperança per un futur que veuen molt  incert.

El que caldria per tant és que es duguessin a terme per a ells una sèrie d’activitats encaminades cap un triple objectiu :

-Oferir als que no tenen estudis, formació sobretot dirigida cap a aquells sectors que generen llocs de treball amb relativa facilitat (hostaleria, restauració, assistència de malalts i gent gran, reparació de la llar.. )

-Activitats encaminades a animar als joves cap un canvi d´actitud més positiva,  a ajudar-los a trobar una motivació i una il·lusió.

-Accions encaminades a millorar el propi ambient social i familiar que envolta als joves més desfavorits socialment, doncs són joves que provenen de famílies desestructurades, sense referents educatius i de barris on el nivell d´exclusió és molt alt.

Això podria dur-se a terme dins un projecte que durés uns 18 mesos, i que a la seva vegada promogués la inserció de joves mitjançant un procés integral que els permetés accedir al mercat laboral o d´altres formacions.

Accions concretes s’haurien de dur a terme:

A nivell educatiu, de formació i capacitació:

-Pels joves afectats: Cursos formatius, sobretot en aquelles àrees que estan en creixement com són serveis (hostaleria, cambrer, restauració) i el sector d´assistència a la llar o gent gran; però també reparacions de la llar, lampistes, electricistes…

També tallers de formació en habilitats socials, de com presentar-se a les entrevistes, fer currículums i cartes de presentació

-Tractar l´entorn familiar del jove afectat, per minimitzar les dificultats psicosocials en les que es veu immers i que obstaculitzen el desenvolupament del procés (donant-los-hi suport alimentari, material, ensenyar normes bàsiques d´estructura familiar, educació dels fills….)

-Intervenció educativa dels companys de feina quan el jove s´integra a un lloc de treball

-Formació més exhaustiva i especialitzada dels professionals formadors

A nivell d´advocacia social

-Donar a conèixer el pla als mitjans de comunicacions perquè la societat i les empreses es sensibilitzin del  problema, a la vegada que es possibilitin els acords de col·laboració i que els joves no siguin vistos com col·lectiu problemàtic, sinó com un dels grans perjudicats pel sistema capitalista actual.

A nivell mediador per trobar feina

-Disposar d´una àmplia borsa de treball, on s´hi trobin empreses de diferents àmbits

-Possibilitat l´acord de feina amb l´estranger

Desenvolupament de recursos humans i socials

-És necessari fer una més gran diversificació dels cursos, així com formar als formadors. Caldrà buscar col·laboracions entre diferents centres formadors.

-Fer arribar al major número possible d’empreses aquest projecte, per tal d’augmentar la possibilitat de pràctiques en empresa o els plans de contractació

-Pactes de col.laboració amb universitats, centres esportius, mitjans de comunicació.

Acció de dinamització comunitària:

A l´implicar als joves, doncs els plans d´actuació sempre haurien de ser  consensuats amb ells, els ajuda a guanyar en motivació. Pot ser d’aquesta manera contribuiriem a disminuir el vandalisme en el mobiliari urbà                   

Independència des d’una perspectiva social

per Imma Vidal, posted in Intervención social

Tal i com afirmava Hacking (1999) les idees no sorgeixen en el buit sinó en un escenari social concret, doncs tota societat es regeix per uns paràmetres, bé en forma de lleis o normes, bé en forma d´imaginaris socials compartits  que ens ajuden a interpretar el món i a establir-hi uns marcs de referència mitjançant els quals pensar i actuar.

Per això institucions, coneixement i actuacions que es donen en el si de cada societat  s´han anat construint de mica en mica, com conseqüència d´unes relacions de poder, i  han fet que es posin en joc unes pràctiques i discursos normatius i no unes altres, que a més són acceptats com a veritat  inqüestionable en aquell moment determinat. Tot i que, evidentment cal dir que, aquest és un procés dinàmic i canviant, doncs sempre queda la possibilitat que s´alcin veus crítiques amb el marc legal regulador imperant com ara col·lectius, grups de pressió o moviments socials de persones afectades que també contribuiran a tot aquest entramat social.   

Ara bé, tot allò que es surti del que és normatiu, en funció de l´àmplia xarxa de valors, coneixements, normes, regles de convivència, rols… que predominen en un moment sociohistòric concret, serà vist com una mancança i com un no compliment de les necessitats de les persones, o si més no se´n tindrà una percepció que això és així, i donarà lloc a una situació problemàtica, doncs no tan sols s´estarà trencant l´harmonia amb els valors hegemònics sinó que s´estarà provocant conflictes de  valors i interessos sobre els que caldrà intervenir.

Si no, pensem en per exemple els nostres polítics que fa dos anys que són a la presó, Evidentment, que està havent-hi una vulneració dels seus drets fonamentals com a persona, però en canvi, això, no és percebut així per l’estat espanyol, que pensen que s’ha actuat contra les lleis i es un càstig merescut.

Per tant, cada col·lectiu, context o territori vindrà afectat per problemes socials diferents sobre els quals s´hi voldrà influir i/o intervenir per provocar el canvi social , però això es portarà a terme mitjançant pràctiques que cauen dins dels anomenats règims de veritat, que no són altra cosa que una forma d´exercir poder i control social, per tal que aquella situació que es desvia de les conductes considerades adequades pugui ser intervinguda en nom del bé comú (governabilitat)

Malgrat sigui l´estat qui determina les polítiques públiques a realitzar, es dóna una descentralització, de manera que mitjançant veus expertes i persones especialistes, autoritzades i legitimades per la pròpia organització social tal qual agents, professionals institucions, grups de pressió,.. seran les qui s´encarregaran de detectar quan una situació impacta negativament en les persones causant malestar social, bé detectant una manca de benestar individual o col.lectiu, bé detectant situacions d´ exclusió social, o de manca de qualitat de vida…

En últim terme, del que es tractarà és de reconduir la situació problemàtica als estandards predominants a través de les perspectives teòriques, metodològiques i tècniques dotades del saber i la veritat, en el que podríem dir té lloc un exercici de poder (autoritat).

Així, per exemple, es buscarà fer una intervencio sobre Catalunya, potser a través d´una política imperialista oferint-los-hi la possibilitat d´aconseguir una bona reforma de la financiació econòmica, però en cap cas incidiran o indagaran sobre les causes del perquè aquest moviment independentista es dóna, com podrien ser el descontentament amb el poder, la política…o el propi ofegament econòmic del que estem subjectes, ja que aquests serien aspectes massa compromesos.

La depressió què és?

per Imma Vidal, posted in Depresión

“No sé què em passa. No puc amb la meva ànima. No tinc forces per arribar a final del dia. Tan sols em ve de gust estar estirat. No tinc ganes de sortir, ni de veure ningú… Res que no tinc ganes de res”

La depressió és un trastorn afectiu que provoca un estat d’ànim de tristesa i abatiment, que causa  malestar mental i físic a les persones que la pateixen. És, de fet, una malaltia que afecta l’individu, els seus hàbits i la seva convivència familiar, laboral i social.

Els seus límits són difusos ja que mostra una gran heterogeneïtat en relació a les causes que la desencadenen, a la seva evolució, o a la intensitat en que es presenta: des d’una forma de reacció de relativa normalitat del ser humà front un esdeveniment de la vida (menopausa, part, dol…), fins a quadres molt greus que incapaciten al pacient per a dur a terme una vida normal respecte al seu treball, a la seva  família o a les seves relacions socials.

A mig camí trobaríem símptomes que poden aparèixer en forma d’episodi (un episodi que pot durar diversos mesos) i que, a vegades, es pot presentar més d’un cop a la vida. En altres ocasions, els símptomes poden no ser tan greus, tot i que poden ser persistents o, fins i tot, poden estar presents durant anys si no es tracten convenientment.

En els últims anys s’ha assistit a un important increment de la prevalença de la depressió a nivell mundial i, de forma paral·lela, a una disminució de la seva edat d’inici, de manera que s’ha convertit, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), en un important problema de salut pública que afecta a uns 120 milions de persones, de les que menys del 25% tenen accés a tractaments efectius. A més a més, una de cada cinc persones arribarà a desenvolupar un trastorn depressiu al llarg de la seva vida, proporció que augmentarà si concorren altres factors, com malalties mèdiques o situacions d’estrès.

El seu tractament consisteix en fàrmacs o psicoteràpia, o bé en una combinació de tots dos, sempre en funció de la gravetat de la depressió i del tipus. Normalment les recurrències de la malaltia suposen un pitjor funcionament general, per tant, la finalitat dels tractaments, sobre tot les intervencions psicològiques, s’haurien de dissenyar de manera que redueixin el risc de patir recaigudes

Per això, un cop finalitzat el tractament serà necessari entrenar al pacient perquè segueixi determinats consells i formes de vida per a continuar amb aquesta millora, com ara realitzar exercici físic, seguir una dieta equilibrada, tenir cura de la salut, parlar amb el terapeuta de forma periòdica, tenir pensaments positius, expressar les emocions, etc.

Per altra banda, també és molt important realitzar tasques de prevenció del trastorn depressiu per tal que la persona que presenta els primers símptomes busqui ajuda de seguida i així eviti un agreujament de la malaltia.

Maltrato a la gente mayor

per Imma Vidal, posted in Vejez

En nuestra sociedad, hay muchos estereotipos preestablecidos sobre la vejez que hacen que situaciones que en otros colectivos pudiesen ser considerados como malos tratos, en el grupo de personas mayores no lo sean o pasen más desapercibidos.

Aunque en principio las necesidades físicas de la persona mayor estén bien atendidas, de forma involuntaria y/o por omisión, se puede estar propiciando a ésta tratos abusivos o negligentes que quedan enmascarados o incluso no sean considerados como tales, sino que son vistos como una práctica habitual, aceptada y normalizada, tanto a nivel familiar como a nivel institucional.

Así es que  cuidadores o familiares, aun no siendo conscientes, pueden tener actitudes que conducen a un trato denigrante o vejatorio hacia este colectivo, pues pueden estar vulnerando la dignidad y los derechos básicos que toda persona tiene, y estar propiciando sin querer:

Maltrato psicológico:

  • Humillación y ridiculización de la persona: en ocasiones se ignora la presencia de la persona mayor y se hacen comentarios inadecuados, hirientes o incluso humillantes, como si el padre o la madre no estuvieran delante: “A dónde vamos a llegar, ya chochea”.
  • Ataque a la integridad moral mediante agresiones verbales (“Abuela se te ha parado el reloj. Tú no entiendes como son las cosas ahora…”)
  • O un ataque a la dignidad de la persona en una institución para gente mayor sería: “No te preocupes Juanillo, puedes hacértelo encima, llevas pañal”. Se está anteponiendo la comodidad del cuidador, de no tener que llevar a la persona al baño, ante la necesidad de ir de éste
  • No dejarle tomar sus propias decisiones, y lo que es peor en ningún momento pensar en los intereses del padre o madre, en lo que ella quiere y/o necesita, menoscabando su capacidad para asumir responsabilidades. Con su oposición se está vulnerando su autonomía (por ej. hijos que deciden unilateralmente por sus padres: si le ponen o no una cuidadora, cuantas horas la contratarán…., o hijos que deciden como debe ir vestido su familiar…)
  • Falta de consideración de los deseos de la persona mayor y sobreprotección  que seguramente esté generando sentimiento de inutilidad (“En vacaciones no se nunca donde estaré, dice una señora mayor, que debe adaptarse a las vacaciones de sus tres hijos).
  • A nivel institucional: Despersonalización en el trato, proporcionando servicios de acuerdo a criterios generales (hora del baño) que desatienden las necesidades particulares de cada usuario (igual no le apetece bañarse en esos momentos, o al contrario le desatienden cuando quiere ir al baño con el pretexto que ya lleva pañal).
  • Infantilización en el lenguaje, y en el trato: “¿Qué tal vamos Juanillo? Esto a ciencia cierta provoca pérdida de identidad y baja autoestima, pues lo tratan como si fuese un niño.
  • En ese mismo sentido, uso de la primera persona de plural; ¿Qué tal vamos Juanillo? ¿Hemos dormido bien?
  • Y también el paternalismo: “Juanillo, no te acuerdas” “No te preocupes Juanillo”

Maltrato económico: hijo que, sin consentimiento explícito del padre, va a disponer de su dinero para ponerle una persona para que la cuide.

Maltrato físico: cuando se les da una pastilla para que nos dejen dormir(se está haciendo un inadecuado uso de medicación con el fin de favorecer el descanso y la tranquilidad de los cuidadores sea a nivel residencial o familiar).

Negligencia de tipo emocional/psicológica

  • Cuando en una residencia, los dos auxiliares que atienden a la persona mayor (lavándola, por ejemplo) están hablando entre ellos de sus cosas. La indiferencia  o trato de silencio es una de las formas menos visible de maltrato a los mayores.
  • También vemos una negligencia importante (física y emocional) cuando una persona mayor demanda ir al baño y le dicen que no lo necesita que ya lleva pañal (trato denigrante y vejatorio; en lugar de potenciar o mantener su autonomía, lo que se está haciendo es propiciar o agravar su incontinencia). Lo he vivido en mis propias carnes, cuando tenía a mi madre en una residencia.

Esto es así porque los prejuicios y mitos existentes sobre este colectivo influyen en cómo nos acercamos a ellos y en cómo los tratamos. En nuestra sociedad, el envejecer lleva consigo el marginamiento.

El envejecimiento se ve como algo negativo, y estas concepciones erróneas favorecen una visión deshumanizada de las personas mayores, lo cual influye en las actitudes que la gente tiene respecto a ellos, y de aquí que sea más fácil la impunidad frente a los malos tratos que padecen, por un simple desconocimiento del problema

Pero ya no sólo eso, al lado de la escasa sensibilidad y consciencia social del problema, existe muchas veces una negación de su existencia por parte de los profesionales de centros residenciales seguramente influido por el propio edadismo.  Además, las incapacidades físicas o psíquicas, contribuyen a que las personas mayores aumenten su dependencia del cuidador para el apoyo psicológico, físico y material.

Esto a la larga constituye una carga para este último que puede generar estrés. Esa situación puede verse exacerbada por la falta de recursos (mínimo personal en las instituciones) y de servicios de apoyo, con lo que hace que cada cuidador tenga sólo un corto periodo de tiempo para dedicar a quien ha de atender y se vea sobrepasado por la situación.

Por otro lado, es evidente que si una persona cree en un determinado mensaje (que no vale nada), se lo acabará creyendo, lo interiorizará y actuará o seguirá un guion que se ajustará a la conducta que se espera de él (ajustada a esos estereotipos sociales), con lo que esa autopercepción negativa hará que la persona mayor asuma, aún más, un rol pasivo que será la causa de su baja autoestima y autoconcepto negativo, que a su vez, llevará a que haya un cumplimiento de expectativas y, por tanto, se cerrará el ciclo vicioso, retroalimentándose los estereotipos sociales.

En definitiva, lo que impera actualmente es lo joven y bello, y por desgracia se da muy poca importancia al bienestar y la humanidad de las personas mayores, lo que va a provocar una pérdida prematura de dependencia. Y lo peor es que difícilmente estos estereotipos desaparecerán si no se trabajan desde todos los ámbitos de la sociedad, incluidos desde los medios de comunicación.