Quan les pautes conductuals que s´apliquen a casa segueixen un patró general de criança s´ha vist que són molt més efectives que no pas aquelles pautes que són específiques i aïllades. Per tant, primer de tot caldrà dur a terme un programa d´intervenció dirigit als pares per tal d´ensenyar-los un estil educatiu basat en l´ús coherent i consistent de reforçaments i càstigs, i a establir una sèrie de regles que permetin al fill de la casa a controlar els seu comportament. És a dir que el que pretenem és proporcionar-los un seguit d´estratègies o tècniques educatives, per tal que siguin capaços de resoldre situacions conflictives i afavorir una adequada interacció i comunicació entre ells i el seu fill. Això, evidentment es complicarà quan els pares estiguin separats, i quan un dels pares sigui reticent a qualsevol intervenció psicològica, doncs afirmarà que el seu fill no té cap problema. Però, tot i això, serà important que els pares no mostrin desacord davant del nen, i també caldrà ajudar-los a que augmentin la seva sensació d´autoeficàcia en les seves habilitats parentals.
El programa d´escola de pares s’haurà de desenvolupar al llarg de 10 sessions de dues hores cada una i amb una periodicitat setmanal. Una de les tècniques que els pares allí aprendran serà la del temps fora, que al ser una estratègia basada en el càstig, els serà molt útil per eliminar o reduir els comportaments desadaptatius del nen, consistents en conductes negatives, desafiants i la desobediència.
A la vegada que els pares duen a terme tot aquest programa, al nen, d´entre altres tècniques cognitivo-conductuals, se l´entrenarà en autoinstruccions, que l´ajudaran a reduir la impulsivitat pròpia dels trastorns pertorbadors. Per fer-ho, mitjançant modelament, ensenyarem al petit com realitzar una tasca donant-se instrucccions a sí mateix (prèviament li hem ensenyat els passos de com fer-ho, doncs som nosaltres qui ens ho hem aplicat), primer en veu alta i després de forma internalitzada, per tal d´afrontar una situació problemàtica d´una forma mes adaptativa i prosocial. Un exemple d´auto-instruccions positives podria ser: a)”A veure què he de fer…he de pen-sar un pla…” b) Ho estic fent bé (donant-se ànims) c) M´he de calmar! d) Ho he fet bé!
Una altra tècnica cognitiva que li podria ser d´utilitat seria l´entrenament en solució de problemes, que ajudarà al nen a pensar més en les solucions alternatives, a plantejar-se les conseqüències dels seus actes i a ser més sensible als conflictes interpersonals, característiques totes elles que manquen amb un nen amb trastorn pertorbador del comportament
Malgrat que la intervenció del Carlos es faci des de casa, també es sol·licitarà la col·laboració amb els professors de l´escola.
Aleshores, per instaurar tot aquest programa a casa, els pares reforçaran positivament amb un reforçador secundari les conductes adequades del seu filll, i n´extingiran les inadequades mitjançant la tècnica de temps fora, anteriorment citada. El primer que caldrà fer és una llista amb les conductes que volen millorar del seu fill, especificant cada una d´elles amb precisió, de manera que el nen sigui conscient del que li demanen els seus pares:
- No oposar-se a les peticions, feines,obligacions i/o regles imposades pels pares
- No discutir amb ells
- No fer rebequeries ni rabietes
- Jugar cada dia una estoneta de mitja hora amb el seu germà petit
A la vegada pactaríem una recompensa (alguna cosa que el motivi o l´interessi) tal qual com:
- Jugar a la Play 20 minuts
- Mirar la TV mitja hora extra abans d´anar a dormir
Per començar, podríem fer una petita graella o calendari, per tal de marcar els dies que aconsegueix cada una de les conductes marcades i els dies que no. Al principi, però, li marcarem tan sols una conducta per aconseguir la recompensa (és a dir, administrar immediatament el reforçador, la recompensa, per no perdre la motivació, l´interés de guanyar-lo) i a mesura que ho vagi aconseguint, anar augmentant el nombre de conductes disruptives a extingir.
Paral·lelament a això, els pares també seria bo que l´anessin reforçant positivament amb comentaris, tal com: “Molt bé fill meu!” “Estem molt contents amb tu!” “Què bé que ho estàs fent!”…
Ara bé, quan el nen trenqui les normes especificades, se li aplicarà la tècnica de temps fora immediatament. De fet, tan sols se li dóna un avís abans que dita tècnica s´usi. Aleshores el que es fa és situar al nen a un lloc prèviament determinat mancat d´estímuls positius com pot ser el passadís. La duració del temps fora serà de 7 minuts (un minut per cada any del nen), i l´ordre d´aplicació haurà de ser feta de forma tranquil·la i sense cridar. Si en Carlos es comporta de forma inadequada i/o intenta cridar l´atenció, el període de temps fora s´inicia de nou, i es repetirà tants cops com sigui necessari. Si el nen es discuteix durant l´aplicació del temps fora, no s´haurà d´argumentar amb ell, ans ben el contrari, caldrà dir-li de forma relaxada: “he escoltat el que estàs deient…això suposa dos minuts més”. En cas que continuï, cal que el pare o la mare facin amb la mà el gest per indicar que té dos minuts més fins que acati l´ordre.”
En aquest cas, en un inici també cal limitar el número de conductes en la que s´aplicarà aquesta tècnica (per ex. podríem començar per la de no plantar cara als pares quan li marquen una obligació), per anar-ho extenent a mida que avança el programa a totes les conductes disruptives que volem eliminar.
A banda de tot això, un altre recurs que haguéssim pogut usar aquí també hagués sigut l´economia de fitxes.
Psicòloga Imma Vidal 