Categoria: Sin categoría

Intel·ligència artificial en l’àmbit de la psicologia

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

La psicologia cognitiva es fonamenta en la metàfora ment-ordinador, és a dir que incorpora tots els conceptes i processos informàtics, per tal de comprendre la ment humana. De fet, els partidaris de la vessant congnitiva forta consideren la ment com un sistema de còmput guiat per regles sintàctiques i postulen que funcionalment és idèntica a un programa d´ordinador. Per tant, mantenen que les màquines que fan computacions pensen, és a dir, són intel·ligents.

Això es fonamentaria en la màquina de Turing capaç de calcular qualsevol funció calculable i en el test que aquest mateix autor va proposar per quan és equivalent a acceptar el test de Turing com definició de pensament,  sempre i quan, proporcionada a una computadora, aquesta pugui passar realment dit test.

Un autor anomenat Searle, amb el seu experiment mental de “l´habitació xinesa”, critica aquesta posició de la psicologia cognitiva (no la vessant dèbil que considera als ordinadors útils a nivell psicològic o lingüístic perquè poden simular habilitats mentals; però que en cap cas considera que puguin comprendre o que siguin intel·ligents). Searle el que vol demostrar amb el seu experiment és que els  ordinadors no tenen intel·ligència  artificial, o que almenys fins el moment no han desenvolupat ni la més mínima activitat mental.

Per Searle els ordinadors digitals quan fan correspondre preguntes amb respostes, es limiten a manipular símbols d´acord amb les regles establertes del programa informàtic, i aquesta mera manipulació no és suficient per a garantir per ella mateixa la cognició, la percepció, la comprensió o el pensament.

Per aquest autor, una cosa és manipular símbols a nivell formal (símbols que guarden una relació d´ordre entre ells) o executar un programa, que es el que fan les màquines i una altra de ben diferent és pensar, en el sentit de comprendre i dotar de significació els símbols que es manipulen. Searle defensa que el pensament és una propietat dels sistemes biològics, que no pot ser predicada dels sistemes mecànics.

Pel fet de que l´ordinador sigui capaç de simular amb tota minuciositat el comportament característic d´una intel·ligència,  no hem de  pensar que dita intel·ligència existeixi realment. Malgrat que cada cop s´aconsegueix que els ordinadors simulin millor el cervell humà, per Searle, com hem dit, hi ha una diferència insalvable entre ells i és que l´ordinador treballa d´una manera sintàctica  mentre que els nostres cervells ho fan d´una forma semàntica. De fet, el programa que l´ordinador segueix per obtenir una resposta fa ús d´aquests símbols com seqüències sense sentit, de la mateixa manera que el manual per formar frases en xinès no feia cap referència al significat de dites frases.

Si es vol fer una veritable ciència de la psicologia que estudiï la ment humana, aquesta no tant sols s´ha de basar en un estudi aïllat dels processos computacionals del processament de la informació, sinó que haurà de tenir en compte altres factors i altres model teòrics , ja que considera que el problema de la consciència , la intencionalitat dels actes psíquics i els propòsits són temes difícils de tractar dins la psicologia cognitiva .

Així doncs, les teories cognitives s´ocupen preferentment de les regles, de la sintaxi del funcionament mental, i no del seu contingut concret. D´aquí que hi tinguin poca cabuda els aspectes afectius, emocionals, socials…els quals estan més lligats al contingut de l´experiència mental.

Per altra banda, la psicologia cognitiva no s´ocupa de la ment tal i com l´experimentem (ment fenomènica o consciència), sinó de la ment computacional, considerada com un sistema de coneixement que maneja i transforma la informació continguda en símbols i representacions mentals. És a dir considera la ment com un sistema  de còmput , les operacions de la qual són inaccessibles a la consciència del subjecte, i per tant s´ha d´estudiar des de fora a partir de la conducta observable.

Del funcionalisme al conductisme

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

En aquest article parlarem de la història de la psicologia; concretament de l´evolució de la psicologia americana en la primera meitat del segle XX. Els EE.UU en aquella època i després d´haver sortit d´una guerra civil, es trobaven en un període de ràpid creixement econòmic que els va comportar tot un seguit de canvis a nivell social i industrial.

La societat nord-americana esperava trobar solucions als seus grans conflictes socials, originats com a conseqüència d´aquest nou ordre urbà industrial, en la psicologia i en d´altres ciències naturals; els considerava com  un instrument de progrés per afavorir l´avenç social i en aquest sentit poder millorar la  qualitat de vida dels seus ciutadans  en totes les seves facetes.

En tot aquest procés de reconstrucció de la societat i per tal de donar resposta a una creixent demanda social va tenir lloc una expansió institucional i professional amb la conseqüent creació de laboratoris, revistes i associacions de professionals, que  va ser possible gràcies  a l´afluència de capital privat al món acadèmic i que es van materialitzar amb beques i ajuts econòmics.

La nova psicologia americana en el seus començaments va estar molt influenciada per la psicologia fisiològica experimental alemanya així com per la  Biologia evolucionista britànica, en especial per l´evolucionisme  associacionista de Herbert Spencer. Com a conseqüència d´aquestes influències la  psicologia va començar a donar èmfasis a les diferències individuals, a l´adaptació a l´ambient i al pragmatisme.

Aleshores es va passar d´una filosofia de les facultats mentals a una psicologia de les funcions mentals, on s’estudiava des d´un punt de vista genètic la consciència, la qual se suposava era l´eix bàsic per a la vida; doncs era la que feia de guia a l´organisme i feia que aquest es pogués adaptar a l´entorn en la seva lluita per la supervivència, seleccionant en l´acció allò que fos més apropiat per a satisfer les necessitats de l´individu ( tesi fonamental del funcionalisme)

Es passà d´un punt de vista intuïtiu i generalista de la consciència a un altre de genètic i diferencial; d´un centralisme a un periferalisme; del cociencialisme a un metaconductualisme i de l´especulació a l´experimentació.

Però ben aviat es va crear un enfrontament entre els psicòlegs del contingut i de l´acte. La controvèrsia  va enfrontar als qui donaven prioritat a l’anàlisi dels continguts de la consciència i de l´experiència amb els qui es centraven en les seves funcions i utilitats des del punt de vista de l´adaptació i ajust al medi.

L´estucturalisme partia de la base del l´empirisme positivista i de la fisiologia experimental i va ser  defensat per Titchener. Considerava que,  partint de l´analogia existent entre psicologia i biologia, la psicologia estructuralista era similar a la morfologia i per tant s´havia de centrar en l’anàlisi experimental de l´estructura de la ment, per tal de trobar els processos elementals, que entren en connexió per a constituir qualsevol formació conscient. Aquests elements són les sensacions (inclouen la sensació i la idea), i les percepcions que inclouen els afectes ( elements característics de les emocions). Per tal fi, feia servir com eina d´investigació la introspecció experimental.

En canvi segons aquest autor la psicologia funcionalista s´assimilava a la fisiologia i  conseqüentment això l´obligava a centrar-se en l´estudi de les funcions de l´organisme psicofísic. Estava influenciada pel pragmatisme i l´associacionisme evolucionista, i  el que era important  era la funció, entesa com procés o activitat mental, o fins i tot com utilitat pràctica, doncs els funcionalistes van intentar establir les contribucions pràctiques de la ment en el procés d´adaptació al medi ambient. Tot i que no van negar la consciència humana , els funcionalistes van insistir en les seves connexions amb l´acció i, de mica en mica van anar derivant cap l´estudi de la conducta, preparant amb això el camí cap el conductisme. Per tant el seu estudi és la predicció i control de la conducta, per a facilitar l´adaptació a l´ambient i defensaven l´ús de qualsevol mètode capaç d´oferir informació útil (veritable).

Angell va criticar durament a l´estructuralisme i la seva equiparació entre biologia i psicologia, ja que per aquest autor no existien en psicologia estructures comparables a la cèl·lula, doncs els continguts mentals no es repetien mai i a més a més depenien de factors tan canviants com els estímuls ambientals i la condició interna del subjecte.

Va postular que determinar com es desenvolupa la consciència i com funciona és més important que determinar els seus elements constitutius, és a dir que s´ha d´emfatitzar en el “perquè” i “com” en detriment del “què”. A més, el psicòleg funcional s´ha de centrar en descobrir com actua un procés mental, què és el que fa i en quines condicions particulars es produeix en la vida real. Per tant , el funcionalisme és la psicologia de les utilitats fonamentals de la consciència. La funció bàsica de la ment és l´”acomodació de l´organisme davant d´allò que és nou”, el que porta el psicòleg a estudiar els processos mentals, no de manera aïllada , sinó com a parts del més ampli corrent de forces biològiques i com a part del moviment de l´evolució orgànica. La consciència se situa entre l´ambient i les necessitats de l´organisme; és activa i sempre canviant; i no es pot immobilitzar a fi de poder determinar la seva estructura tal i com apuntaven els estructuralistes.

Psicoànalisi

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

En el psicoanàlisi，tot i que l’analista ha de mostrar que està de la part del pacient, ha de mantenir la seva neutralitat resistint-se al desgrat o incomoditat que li poden suposar certes qüestions front les que se li presenten; però a la vegada, no ha de caure tampoc en la tendència espontània de compadir o “comprendre” al pacient. El que cal fer és deixar que el pacient parli lliurament d’allò que li ve de forma espontània a la ment, sense que l’analista intervingui per res en allò que aquest diu, per tal que aquest digui tant allò que vol dir com el que vol ocultar, conscient o inconscientment.

L’analista ha de mantenir-se neutral respecte a les associacions lliures que aquell dugui a terme, sense fer-ne valoracions de judici morals, però tampoc sense privilegiar  una informació respecte d’una altra; a la vegada, però, que en cap cas no ha de desculpabilitzar al pacient perquè el subjecte és culpable del seu propi plaer. Això no significa que haguem de culpar al pacient del que li passa, però el que cal és tenir en compte que la responsabilitat recau en el subjecte -entès com a subjecte de l’inconscient- i no en la persona. Així és que en l’experiència psicoanalítica no s’ha de caure en el domini moral i sí en el de l’ètica, i d’aquesta manera podrem ajudar-lo a trobar l’origen del seu patiment

Si un símptoma persisteix molt de temps, és més que probable que en l’inconscient hi hagi algun element que justifiqui el sentiment de culpa intens que sent el pacient (malgrat nosaltres com analistes no el veiem), i per tal que emergeixi caldrà sostenir el punt de vista de la responsabilitat del subjecte. Aleshores el que caldrà és que la nostra actuació vagi en el sentit de respondre amb una interpretació, però mai desmentint els sentiments de culpa del subjecte per molt que ens semblen injustificats pels fets. És a dir, hauríem de veure els símptomes com una mena de càstigs que s’imposa el mateix subjecte dirigits a calmar poderosos sentiments inconscients de culpa. Per tant, el que cal, no és rebutjar dit símptoma/-es, sinó buscar-hi solucions tractant-lo/-los adequadament; i això l’analista ho haurà de fer mitjançant el maneig de la transferència i la pràctica de la interpretació, de manera que orientarà al pacient per tal de seguir el camí més idoni per la resolució dels seus conflictes.

Cal dir que curar-se d’un símptoma no és res més que obligar a la pulsió a renunciar a una via de satisfacció. I aquesta pulsió l’hem d’entendre com un impuls que s’origina internament i que pugna en tot moment per la descàrrega; i com reconèixer la pulsió crea conflicte, doncs no pot ser acceptada per les creences de la persona, actua la repressió com mecanisme de defensa. Així és que s’origina el símptoma com una manera de satisfer la pulsió, malgrat dit símptoma pugui ser viscut pel subjecte com una forma de displaer. Conseqüentment, l’establiment de la transferència serà essencial per a possibilitar el tractament psicoanalític, doncs l’inconscient al regir-se per la satisfacció immediata i completa del desig, ha  de creure en un Altre omnipotent dipositari del saber i que veurà en la figura de l’analista. D’aquesta manera, el  subjecte, fins i tot sense saber-ho l’inconscient i malgrat pateixi, està implicat en la resposta i en els efectes que s’han produït sobre ell, de manera que per poder-hi operar i que esdevingui la curació caldrà carregar-lo amb la culpa de ser desitjant, ja que la victimització o l’exculpació de tot el que li passa, no porta en lloc. Si situem el subjecte en el nivell de resposta, aquest és sempre responsable malgrat no ho sàpiga i/o sofreixi, però trobarà un resposta construïda pel seu inconscient sota transferència gràcies a estar davant d’un altre en una posició diferent de la de les persones que s’havia trobat fins al moment, i és el que l’ajudarà en la seva curació.

Problemática de la superdotación

per Imma Vidal, posted in Sin categoría
Cute child in front of huge blackboard. He knows answer.

¿Quién no ha sentido envidia en alguna ocasión de un superdotado? Pero la realidad de estas personas no es tan maravillosa como a priori pudiese parecer. Los niños superdotados suelen tener una trayectoria escolar caótica, suelen ser frágiles desde el punto de vista psicológico, y a menudo, viven el mundo de una manera dolorosa. Es cierto que algunos, según su personalidad, lograrán desarrollar defensas y recursos para transformar su particularidad en ventaja, en una dinámica de vida positiva. Pero otros, cuyo desarrollo esté marcado por dificultades afectivas, desarrollarán posteriormente diversos problemas psicológicos. En la adolescencia, las descompensaciones psicológicas son frecuentes y pueden dar como resultado cuadros clínicos atípicos, responsabilidades inasumibles y un pronóstico en ocasiones sombrío. Las dificultades serán más o menos marcadas en función de que el niño haya sido examinado, y de la edad del diagnóstico.

Lo ideal, pues, sería que un superdotado fuera diagnosticado en la niñez, porque a menudo estas personas cuando no saben su condición no encuentran su posición en la vida, y suelen sentirse desgraciados. Muchas veces cuando el diagnóstico no se ha hecho de joven, la propia persona cree carecer de inteligencia, por muy paradójico que pueda parecer.

Por otro lado, cabe decir que la mayoría de niños superdotados corre el riesgo de tender al perfeccionismo, probablemente como consecuencia del elogio externo que reciben y han recibido continuamente por parte de quien les rodea. Sin embargo, y aunque estos sujetos tengan elevadas capacidades, el perfeccionismo va más allá de la excelencia: no deja espacio para el error; el resultado debe ser el mejor

En consecuencia, el perfeccionismo proporciona poca satisfacción y mucha autocrítica porque los resultados no son siempre suficientes para los niños superdotados. En muchos casos, los perfeccionistas son personas de “todo o nada”. Se ven a sí mismos como éxitos perfectos o fracasos totales Estas presiones son sólo algo diferentes de la motivación por la excelencia. Y es esta pequeña diferencia, muy sutil, la que impide a estos niños sentirse bien con ellos mismos y les impide, además, arriesgarse cuando creen que los resultados no van a ser perfectos. En consecuencia, evitan, cortan y se apartan con ansiedad de todo aquello que juzgan que les llevará a no ser todo lo buenos que desean

Abstract fibers neural networks background.

Existen, además, evidencias que el perfeccionismo puede conllevar, además de dificultades en el trato con los demás, otra serie de problemas asociados, como la visión que de ellos tiene la sociedad y los conflictos que, consecuentemente, se producen en ellos. Porque en un mundo en que la salud emocional se define desde el punto de vista de la satisfacción, la capacidad para estar relajados, la satisfacción con la propia personalidad y con la vida, así como la carencia de conflictos internos, no resulta extraño que el perfeccionista sea percibido por los demás como el neurótico. Peor aún, los mensajes que los perfeccionistas van recibiendo a lo largo de su vida los convence de que hay algún defecto básico en su personalidad que debe ser erradicado. Esto exacerba todavía más la cantidad de conflictos interiores con los que ellos deben funcionar en su vida cotidiana. Y no sólo hace que sientan vergüenza, culpabilidad e inferioridad por no poder encontrar sus propias normas; sino que, además, sienten vergüenza, culpabilidad e inferioridad por tener toda esa serie de conflictos internos. Y en ello es donde radica el problema de los perfeccionistas. Quizás en parte esto podría llegar a evitarse si tanto padres como profesores atendiesen a un respeto por la diversidad y las diferencias individuales, y llegasen a posibilitar el verdadero desarrollo y actualización de la superdotación.

Así es que sería necesario que todos nosotros permitiésemos al superdotado que pudiese llegar a manifestar su propia personalidad, inteligencia, creatividad, motivación e intereses sin tener que avergonzarse por ello. Deberíamos ofrecerles un ambiente basado en la tolerancia, en el que se permita expresar sus diferencias individuales respecto a los demás, con todo el respeto, y ofreciéndoles también un medio adecuado en el que puedan estar en contacto con otros superdotados, para que vean que no son algo anormal, sino que hay otros similares a él.

¿Qué es el miedo?

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

El miedo es una emoción que surge cuando un individuo interpreta que una situación es potencialmente peligrosa y amenazante. Los peligros y amenazas percibidos pueden ser tanto psicológicos como físicos. Las situaciones más comunes que activan el miedo son las que provocan que el individuo anticipe daño físico o psicológico, vulnerabilidad al peligro o una expectativa que las habilidades de enfrentamiento de uno no podrán adaptarse a las circunstancias por venir.

El miedo motiva la defensa, ya que nos sirve para “reaccionar “y escapar eficazmente de cualquier peligro inminente. Funciona como una señal de advertencia que se manifiesta en una excitación del sistema nervioso autónomo. El individuo tiembla, suda, mira a su alrededor y siente tensión nerviosa; todo ello para ayudar a protegerse, cosa que hará que  emprenda el escape o bien que se enfrente a la situación que le causa el miedo.

Cuanto antes se active el sistema de evitación o escape, tanto más probable será que ese individuo consiga el éxito (entendido dicho éxito en términos de incremento en la probabilidad de lograr la adaptación y supervivencia).

El miedo nos permite afrontar y actuar ante situaciones adversas de forma rápida y efectiva, pues ofrece el apoyo motivacional para aprender nuevas respuestas de enfrentamiento que eviten que la persona se tope con el peligro, en primera instancia. Por lo tanto, podemos decir que el miedo, en un principio, es una emoción positiva para los seres vivos. Sin embargo, a veces ocurre que percibimos amenazas en situaciones que no suponen un peligro real.

¿Qué hacer cuando el miedo nos paraliza?

Debido a la capacidad del miedo de generar malestar en nosotros, sería positivo dominar varias estrategias para hacerle frente; esto contribuirá a que mantengamos una salud emocional equilibrada:

  • Realizar una parada e identificar los momentos en que uno siente temor. El hecho de hacer consciente esa emoción, nos permitirá afrontar el miedo más favorablemente
  • No se debe intentar evitarlo. Para enfrentarse a los miedos, éstos se deben de aceptar de forma incondicional. No debemos luchar contra ellos, sino acogerlos y mirarlos de frente desde todos los puntos de vista posibles. Si nos familiarizamos con ellos, aceptándolos, les restaremos fuerza.
  • Es importante también centrarse en la respiración y echar mano de técnicas de relajación
  • Además, es necesario aprender técnicas que nos ayuden a controlarlos, pero siempre desde la calma, pues sino visualizaremos situaciones dañinas y de peligro cosa que hará aumentar nuestro miedo, haciendo que la situación parezca mucho más grave o peor de lo que es.
  • Un ejercicio de apoyo puede ser imaginar el momento o situación que nos aterra y en un estado de calma, visualizar las posibles soluciones o pasos a seguir para afrontarlo.
  • La aceptación de las emociones, los pensamientos y los eventos es útil como estrategia de regulación emocional, así que haciendo una adecuada reestructuración cognitiva de los pensamientos negativos, beneficiaremos nuestra salud psicológica, y podremos trabajar nuestros temores.

¿De qué depende que una terapia funcione?

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Se puede ser el mejor psicólogo/-a del mundo, estar muy bien formado a nivel de conocimientos teóricos; pero si no se es capaz de hacer que nuestro usuario capte el que lo estamos entendiendo, y vea que sabemos ponernos en su lugar, no conseguiremos ni su adherencia terapéutica, ni lo motivaremos para que sea él el que trabaje para el cambio, con lo que nuestra terapia resultará infructuosa. Y ni decir tiene ya de si se trata de un adolescente obligado a ir a consulta por sus padres,…

Serán las actitudes que el usuario infiera que tenemos y que le mostramos por las que se nos valorará y hará que se abra y confié más o menos en nosotros. De ahí la importancia de empatizar con la persona, con sus necesidades y deseos; siendo asertivos y teniendo en cuenta en todo momento sus sentimientos, afectos, preocupaciones, temores y expectativas;  pero permitiendo, así mismo, el desarrollo de su individualidad y su autonomía, sin  caer ni en paternalismos ni autoritarismos. De esta forma, con el fuerte vínculo terapéutico que estableceremos, le podremos acompañar en la búsqueda de sus recursos y potencialidades para que sea lo más funcional y adaptativo posible afrontando sus problemas.

Es de tal importancia este vínculo empático para que la relación terapéutica sea óptima que no debe desarrollarse sólo dependiendo de las capacidades naturales de cada profesional ni de las características del  que consulta, sino que debe considerarse  como una herramienta de trabajo con finalidad terapéutica y por lo tanto debería ser aprendida y desarrollada por todos los profesionales.

En este sentido, para establecer una relación terapéutica eficaz, la principal herramienta de la que dispone el psicólogo es la comunicación, la cual nos permitirá hacer un abordaje terapéutico holístico de la persona , de forma que podremos manejar tanto emociones, como potenciar su autoestima, o como transmitir autoeficacia, … ; y evidentemente esto sólo lo conseguiremos desde una base de confianza que nos dé credibilidad delante del usuario, de forma que éste se sienta seguro y capaz de realizar cambios en su vida, ya que eso es lo que ve que le transmitimos.

Por otro lado, no debemos olvidar que para que la comunicación sea efectiva, deberemos usar un lenguaje claro y sencillo, utilizando el feedback, parafraseo… Pensemos que la habilidad en comunicación tampoco no es un don innato sino que es el resultado de un proceso de aprendizaje continuo, que es necesario que todo profesional trabaje.

Todo ello cobra aún una mayor importancia, cuando se trata de personas con discapacidades funcionales, gente mayor,…  pues por un lado muchas veces no se pueden comunicar (sólo podemos inferir a través de nuestra subjetividad lo que sienten), y por el otro es muy difícil cambiar todas aquellas actitudes que podrían estar relacionadas con la llamada psicología social maligna, en la que se tiende a etiquetar, infantilizar o tratar de forma paternalista y/o autoritaria (ejemplo, le damos instrucciones para hacer una ficha de forma muy rápida a una persona mayor y le cuesta entendernos, con lo que perdemos la paciencia y le vamos diciendo que lo haga ya). Por tanto, no es siempre fácil ponerse en el  lugar del otro, por mucha empatía que sepamos que tengamos que tener, por lo cual una cosa que tampoco deberemos olvidar es que siempre deberemos respetar y adaptarnos a los ritmos  y tiempos de cada persona.

Así es que, en todo momento y con el fin de facilitar la comunicación,  tendríamos que tener en cuenta la perspectiva de la persona afectada, sus preferencias y deseos, que soporte social tiene (pues será necesario que trabajemos conjuntamente en según qué casos con la familia, por ejemplo en casos de un discapacitado o un paciente oncológico); en definitiva valorarla para hacer programas personalizados que aumente su calidad de vida, por mínimo que este incremento pueda ser. Así mismo, toda palabra, mirada y pensamiento que tiene el profesional hacia el paciente debería tener el fin de establecer también una comunicación terapéutica, que nos permitiera conocer sus pródromos la cual cosa podría avisarnos de un posible brote o recaída (muy importante por ejemplo en discapacitados con trastorno de conducta),  lo que ayudaría a que pudiéramos tomar medidas y redundaría en su calidad de vida, ya que cada brote puede suponer un paso atrás para el usuario.

En definitiva pues, es muy importante trabajar mucho la relación terapéutica y la empatía, reconociendo y dando respuesta a la emociones del cliente, así como adaptándonos o gestionando bien los silencios. El paciente necesita saber y sentir que entendemos su dolor su pena ansiedad o cualquiera que sea lo que le ha llevado a consulta. Para ello también  será necesario que validemos mucho tanto sus emociones como sus preocupaciones; no lo debemos cuestionar, tenemos que dejar que la emoción emerja, reforzando y facilitando que el paciente hable de su malestar. Nosotros a través de la escucha activa, y utilizando por ejemplo la paráfrasis, le trasmitiremos que le entendemos y nos ponemos en su lugar.

Es pot augmentar la nostra intel·ligència?

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Una bona educació en un ambient estimulant, pot fer-nos més intel·ligents?

Segons Stenberg, psicòleg estudiós de l’intel·lecte de la universitat de Yale, la millor manera per augmentar i mantenir la intel·ligència és usant-la. Ell la compara amb un múscul, si s’exercita millora, i sinó, es debilita.

Però què entenem per intel·ligència? La Intel·ligència la podem definir com l’habilitat per adquirir coneixements, pensar i raonar amb eficàcia i manegar-se en el medi de forma adaptativa.

Existeixen una infinitat d’estudis que demostren que la intel·ligència de cadascú és el resultat de les capacitats que ens atorga la nostra genètica. Ara bé, també és cert que el grau en que es desenvolupen aquestes capacitats, depèn del necessàries que siguin les mateixes en l’entorn en que vivim.

Així, un nen en un entorn molt pobre d’un poblat africà, no tindrà gaires ocasions per exercir la seva habilitat matemàtica, posem per cas. Però, també succeeix el contrari, ja que una persona amb una escassa capacitat cognitiva no assolirà a desenvolupar habilitats que no té; però si exercita les seves capacitats intel·lectuals, podrà assolir el màxim de la seva capacitat

Aleshores, caldria deixar de suposar que els individus siguin un producte passiu dels seus gens o dels seus ambients, i adoptar una visió de la conducta humana en la que la persona és un ser actiu. De manera que una millor educació i l’entrenament poden augmentar el nivell d’intel·ligència. Per tant, cal usar la intel·ligència en tot moment: en el treball, les relacions, la vida…

Ara bé, també cal preguntar-se per la relació existent entre el que mesuren els test d’intel·ligència i la competència personal, i perquè generalment un alt coeficient intel·lectual no és sinònim d’un millor desenvolupament a la vida. Les persones que obtenen unes puntuacions altes no són ni de lluny més eficaces en les seves relacions, en l’educació exitosa dels seus fills, per exemple, ni en l’obtenció d’un millor benestar físic i mental.

Serà doncs important tenir en compte les nostres debilitats i fortaleses, de manera que si fem un esforç per entrenar aquelles capacitats que tenim més baixes, millorarem no sols la nostra capacitat intel·lectual, sinó que ens desenvoluparem d’una forma més eficaç i exitosa a la vida.

Però no és tan sols això, cal usar intel·ligentment les nostres emocions, doncs aquestes són importants per l’exercici de la raó. Les emocions guien les nostres decisions en cada moment, capacitant o incapacitant el propi pensament. Tant és així, que una bona educació emocional ens ajudarà a dur tots els nostres projectes a bon port.

La intel·ligència emocional ens dóna la capacitat de fer el nostre treball d’una forma més eficient i assolint millors nivells de rendiment, gràcies a que pren en consideració característiques com la capacitat de motivar-nos a nosaltres mateixos, de perseverar en la nostra tasca malgrat les possibles frustracions, de controlar els impulsos, de regular els nostres estats d’ànims, d’evitar que l’angoixa interfereixi amb les nostres facultats racionals, i la capacitat d’empatitzar i confiar amb els altres.

Si som capaços d’entendre, usar i administrar les nostres pròpies emocions en formes que redueixin l’estrès, ajudin a comunicar efectivament, empatitzar amb altres persones, serem capaços de superar desafiaments i resoldre conflictes, reeixint a la vida.

Què és la felicitat?

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Amb l’Any nou, toca reprendre el blog. I amb quin tema podríem encetar de millor manera aquesta nova etapa? Doncs amb un que potser la majoria de persones anhelem: la felicitat.   

A qui no li agradaria viure sempre feliç? Però, és possible o és tan sols una quimera? Què és de fet la felicitat? La podem assolir sempre? És una meta en si mateixa o una forma de vida i de veure el món? Són preguntes que ens podem fer i potser no tenen una resposta senzilla …o sí! Tot dependrà des quin color de vidre ens ho mirem.

La felicitat la podem definir com un estat subjectiu que cada u experimenta de diferent manera, i normalment s’assoleix en moments de benestar complet o quan s’han assolit certs objectius que ens realitzen com a persona. És un concepte autopercebut que influeix en les actituds i comportaments dels individus. Cadascú la vivencia de diferent forma.

Ara bé, el que sí està clar que aquelless persones que tenen un alt grau de felicitat mostren generalment un posat positiu front la vida, al mateix que estan motivades a conquistar noves metes. Al contrari de les persones que no se senten felices i que mostren una visió del món negatiu, fa que es sentint, generalment, sempre frustrades en el desenvolupament de la seva vida.

Aleshores, una bona pregunta a fer-se és saber si això és possible de canviar-ho i que una persona arribi a ser plenament feliç. Nosaltres pensem que sí. Tot  és qüestió d’acceptar el que ens va succeint a la vida i encarar-nos-hi amb una postura no avaluativa front al viure amb un mateix i en el món. Cal centrar-se en el present, experimentant plenament els esdeveniments que van succeint, sense fer-ne una valoració.

Pot resultar molt simplista, però la felicitat la podem trobar en cada petit acte, en cada petit moment de la nostra vida. I com ho podem fer això? Doncs ben senzill, gaudint i posant tots els nostres sentits en allò que estem fent. Bé sigui llegint, menjant, prenent un bany o simplement caminant.

Només cal que transformem la nostra experiència del món; i per això necessitem permetre’ns a nosaltres mateixos experimentar el món directament, sense transformar-lo, tal com és, ni més ni menys. Cal acceptar el que va succeint, però entès des de la compassió , l’amabilitat, l’apertura, el centrar-se en el present i la disposició.  És a dir acceptació entesa com l’experimentar els esdeveniments plenament i sense defensar-se’n. Però sent proactius.

L’acceptació, en definitiva, té a veure amb la capacitat de decisió, doncs està estretament lligada a l’acció voluntària i propositiva perquè estar disposat és acceptar el que hi ha, junt amb el respondre al que hi ha d’una manera eficaç i apropiada. És fer allò que serveix  i, precisament, el que es necessita en la situació o el moment actuals tal i com ja postulava Linehan (1993).

Però a més, i a banda d’això, creiem que les relacions són també una font molt important de felicitat. De get, creiem que les persones que més connectades estan amb altres persones, mantenen el seu cervell saludable durant més temps i es poden encarar d’un forma més positiva amb la vida, i de retruc això els hi aporta més felicitat.

Interculturalitat

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Característiques com la llengua, la família, la religió… poden ser considerats com uns vincles primordials que no venen només determinats com a lligams naturals i necessaris, vinculats a la raça  i imposats a les persones, sinó que més aviat estan constituïts pel sentiment i la visió que d´ells tenim les persones: com a fets inevitables o suposats fets donats, que són els que en definitiva ens atorguen aquell sentiment de pertinença a un grup.

Jo recolzo les idees aportades per un autor com és Geertz, segons el qual, la cultura s´ha d´interpretar en clau significativa o semiòtica, a la manera de la perspectiva comprensiva de Max Weber. A aquest autor, no li preocupa l´autenticitat d´una cultura (situació geogràfica, tradició, raça…) com a Lévi-Strauss, sinó la manera com s´intrepreta el significat dels fets culturals. En altres paraules, està interessat en les formes simbòliques relacionades amb fets socials concrets, i d´aquí la gran importància que té el discurs; tot i que ambdós autors parteixin de la base el procés de mundialització comporta la formació de noves formes culturals híbrides a tot arreu del món. Ara bé, la concepció de cultura geertziana està relacionada més que amb els components psicològics, amb l´espai públic on es donen els actes significatius en el marc del qual cobren sentit, i que molts cops hi tenen joc els conflictes de valors.

Per altra banda, Geertz també és conscient de la difusió del contrastos culturals, però per ell, més que una pèrdua de riquesa cultural amb la desaparició de les diferències, creu que som davant una multiplicació de contrastos culturals en que s´amplia el camp de coneixement cultural propi tot redefinint els propis horitzons, límits o fronteres. I això fa que no hi hagi conflictes només entre pobles, sinó entre persones d´una mateixa societat.

Parla d´un “ immens collage” per descriure l´actual situació que presenta innombrables reptes que posaran en conflicte els valors culturals de les societats d´acollida, però també dels desplaçats. Aleshores per ell, no és vàlida la solució proposada per Lévi-Strauss de certa dosi d´etnocentrisme tradicional, ja que a diferència d´aquest  que parla de la varietat de cultures “com a alternatives a nosaltres”, Geertz ens parla d´elles “ com a alternatives per a nosaltres”.

El que cal, segons Geertz, és que amb l´ajuda de l´etnografia hem mirar de comprendre al qui tenim davant com a pas previ per arribar a una interculturalitat desitjable. Per tant, l´objectiu serà el coneixement mutu, que amb les successives interaccions que es produiran de trets i valors culturals propis, s´arribarà a un canvi d´actitud que possibilitarà un nou marc de convivència. Per tant Geertz, a diferència de Lévi-Strauss, confia en les noves oportunitats i perspectives que es generen a partir del contacte amb la modernitat occidentalitzadora. Aleshores, , per Geerzt el futur ha de passar per la confrontació de sensibilitats entre cultures, que serà el que mantingui aquesta diversitat.

Ara bé també cal tenir present, que els individus s’adscriuran als diferents grups en funció dels beneficis que els hi reportin, i consegüentment adoptarien certes  estratègies específiques per la competició dels recursos tan econòmics com polítics.  

Amb el postmodernisme, s´ha radicalitzat la interpretació simbòlica de Geertz, ja que pel pensament postmodern la  realitat és una construcció social produïda pels homes, i d´aquí la importància de l´àmbit simbòlic en la definició del món i com forma de comunicació. Aleshores es posa èmfasi en el caràcter textual de la cultura, però dut a les seves últimes conseqüències, ja que es critica a Geertz per considerar la cultura com un objecte únic i estàtic que obvia els canvis socials, i per tenir una visió no conflictiva de la història, ja que no pren massa en consideració el context sociohistòric, polític o econòmic en el que té lloc.

Els antropòlegs postmoderns, entre els que hem de citar a James Clifford, no busquen una descripció objectiva de les cultures que expliciten, sinó que es posen en el punt de vista de l´altre per exposar un discurs on s´hi reflecteixen les relacions de poder de la cultura observada per l´antropòleg, i on sobretot es posa èmfasi en obtenir un coneixement fiable de l´altre, és a dir que es centren en una mirada més sociològica, percebent l´entramat cultural com un gran sistema social a escala mundial.

Per altra banda, Geertz, tot i compartir la interculturalitat postulada per Lévi-Strauss, és molt més positiu ja que afirma que només coneixent a l´altre serem capaços de conèixer-nos a nosaltres mateixos, i veu la diversitat com una oportunitat.

Tot i que cada un d´ells té la seva part de raó, amb el postmodernisme es radicalitzen posicions i es passen a considerar els contextos socio-històrics on la globalització i les noves tecnologies predominen, així com els conflictes i canvis socials que es generen.

Actualment, en antropologia s’accepta l’afirmació segons la qual no existeix la societat o comunitat aïllada. Qualsevol grup ètnic del segle XXI té alguna relació amb el sistema-món, tal com l’anomena Wallerstein. Aquests nous entramats formats des del marc de les noves tecnologies limiten i condicionen les diferents possibilitats de present i futur de comunitats atrapades entre diversos moments històrics, a part del seu propi.

Cultura

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Aquest mes de febrer, i arrel del tristos i incidents esdevinguts a Barcelona i a altres ciutats de Catalunya, crec que ens hem de posar a reflexionar d’una forma molt profunda. Per tant, avui i el proper mes de març, penjaré una publicació d’allò més teòrica!, per veure si podem entendre cap on va aquesta humanitat que sembla que es negui a valorar, aprofitar i gaudir del bé tan valuós que ens ha sigut donat: la vida i el nostre planeta.

Per un autor com és Pierre Clastres (1980) la cultura està supeditada al poder polític i consegüentment al poder econòmic (“Lo politico precede a lo económico en la aparición del estado”); i una característica inherent a totes les cultures és l´etnocentrisme, segons el qual es considera la cultura pròpia com a representativa per excel·lència d´allò que es humà, i per tant que cal fer-la extensiva als altres.

Aleshores, Clastres ens està presentant una visió pessimista de les relacions interculturals, doncs tan sols pren en consideració aquelles formes d´interculturalitat que podem considerar negatives: l´etnocidi i el genocidi.

Per Clastres, tota cultura és etnocèntrica i aquest fet, juntament amb l´estructura política de l´estat modern i de la seva economia capitalista, fa que es desemboqui a la pràctica de l´etnocidi (com una forma de transformar l´altre) i/o i del genocidi (com una forma d´aniquilar-lo). Per tant, aquest sistema genera la unificació de la identitat cultural, i promou el gust per allò que és igual, sent un model egocèntric que vetlla pels seus propis interessos. Aleshores, l´única forma d´acabar amb aquesta relació de poder, seria acabant amb la jerarquització cultural.

A l´igual que Clastres, Levi-Strauss (1993) centra el seu estudi en els tipus de relació intercultural més negatius per al manteniment i preservació de la diversitat cultural: té en compte tots aquells aspectes de la realitat sociocultural, entesa com una estructura, que intervenen en la problemàtica de les diferències humanes, com són: etnocentrisme, raça, racisme, aculturació i sobretot , el procés de pèrdua de diversitat cultural derivat de la globalització i/o imposició de la cultura occidental.

Per Lévi-Strauss cultura serien totes aquelles formes de vida, motivacions, creences i judicis que fa que ens sentim com formant part d´una comunitat amb límits geogràfics prèviament determinats, i que es constitueix com un sistema de referència que ens marca el com hem d´actuar, com hem de vestir-nos, o com hem d´educar als nostres fills, entre d´altres Tot això és transmès, mitjançant l´educació, d´una generació a la següent. Però el cert és que tan sols hi formem part circumstancialment, pel nostre naixement; l´origen últim de les regles que ens regeixen no és biològic, sinó social.

Aquest autor veu la cultura com un sistema de comunicació simbòlica, i jo puntualitzaria que, de fet, la cultura és el nexe comunicacional entre el món i la societat, en que l´ home actua com permutador, i també és el lloc on  s´evidencia l´assimilabilitat home-societat-llenguatge. Com acabo de dir, segons Lévi-Straus, la cultura és comunicació i, es constitueix d´unitats mínimes que combinades en unitats més grans segons certes regles pròpies de cada societat, les doten de significat, i aleshores entenent aquestes regles podrem entendre el significat de la cultura.

Ara bé, Lévi-Strauss postula que alhora d´adaptar-se al medi es dona una certa complementarietat entre trets culturals i biològics, però creu que l´origen dels plantejaments racistes es troba en la diversitat cultural, i no que siguin les diferents races la causa explicativa de dites diferències. Concretament afirma que les diferents societats s´esdeven a partir de circumstàncies geogràfiques, històriques i sociològiques específiques.

Segons la seva tesi, cada cultura es desenvolupa gràcies als intercanvis que té amb altres cultures; i aleshores és evident que la diversitat cultural tan sols es pot generar i adquirir sentit en el marc de les relacions entre cultures. I de fet, són les posicions etnocèntriques que fa que el contacte cultural creï diferència, ja que es veu la pròpia cultura com superior, i es creen prejudicis racistes tot establint-se entre elles relacions de dominació.

Tot i que en la mateixa línia que Clastres, veiem que Lévi-Strauss no es centra en aspectes tant concrets com aquell (etnocidi i genocidi), sinó que fa referència a una forta interculturalitat, on predomina principalment la cultura occidental, capitalista i globalitzadora, que s´imposa a les altres cultures i provoca un procés d´uniformitzaciió i de consegüent aculturació (prejudici racista basant en la inferioritat moral i intel·lectual d´aquells grups humans que no tenen la pell blanca ).

Si fem una mica de reflexió, arribem a la conclusió que Lévi-Strauss destil·la una visió molt pessimista respecte l´ evolució de la humanitat, ja que creu que la diversitat està en vies de fer desaparèixer els particularismes culturals històrics .

La solució que ens planteja és prescindir del filtre etnocèntric, que fa que s´ignorin les altres cultures diferents a la pròpia, i adoptar un punt de vista proper al relativisme cultural, de manera que no es jutgi cap cultura com superior a l´altra; i així podrem qualificar les diferents cultures com a acumulatives o estacionàries segons vagin o no, respectivament, en la mateixa direcció als nostres valors i criteris.

Com el progrés cultural es crea a partir de la coalició entre diferents cultures (història acumulativa), el progrés té més probabilitats de generar-se com més cultures participin en la coalició i més diverses aquestes siguin. El problema però segons Lévi-Strauss, com ja he apuntat, és que les diferents cultures tendeixin a l´homogeneització; a l´igual que Clastres, emfatitza en la importància dels aspectes econòmics, com a punt de partida de la construcció de la mundialització, i centra el seu discurs en el riscos que comporta aquesta civilització mundial, ja que creu, que si seguim així, aviat no quedarà cap tret cultural per intercanviar.