Categoria: Sin categoría

Sabem que els nens amb TDHA presenten un problema d´ateció focalitzada, doncs els costa centrar-se en una mateixa tasca, i es solen distreure amb d´altres estímuls de l´ambient, que generalment, per ells són més gratificants. Aleshores una prova per veure el grau en que un nen de, per exemple, 8 o 9 anys pot focalitzar la seva atenció, seria fent-lo entrar en una sala i fent-lo seure davant d´una taula on hi ha una llibreta amb una multiplicació de 4 xifres que és molt assequible pel seu nivells d´estudi (tercer de primària). La complexitat de la multiplicació la faríem variar en funció de l´edat del nen.

Abans d´entrar a la sala, li donem la consigna al nen de que, tan bon punt entri, s´haurà de seure immediatament a la cadira, i fer acte seguit la multiplicació que té preparada i el més ràpid possible; sobretot li recalcarem que tant sols es podrà aixecar de la cadira quan l´hagi acabada.

No li diem, però a l´habitació hi col·loquem diferents distractors com poden ser una TV encesa on fan els seus dibuixos animats o la seva sèrie preferida, o bé un ordinador encès amb un vídeo-joc en marxa, o un munt d´atractives joguines.

Si bé a tots els nens els costaria no distreure´s en aquesta situació, els nens amb TDAH els hi resultarà molt més difícil el resistir-se a dirigir l´atenció cap tots aquests estímuls distractors que li hem posat.

Tasca d´Atenció Sostinguda a la Infància : és una prova computeritzada, la finalitat de la qual és avaluar la capacitat d´atenció sostinguda en nens de 6 a 11 anys mitjançant una tasca de vigilància. És usada en l´avaluació de nens amb TDHA, els quals presenten, també, un dèficit en aquest tipus d´atenció.

En aquesta prova, a la pantalla de l´ordinador apareixen una sèrie de números, de 0 a 9, cada 500 milisegons, els quals resten a la pantalla durant 250 milisegons. El nen ha de  fixar-se en la pantalla i cada cop que vegi un 6 seguit d´un 3, ha de pitjar la barra espaiadora de l´ordinador,  però no ho ha de fer front qualsevol altra combinació de números. El número total d´estímuls que presenta la pantalla és de 600, d´entre els quals la combinació 6-3 es dóna en un 30%dels casos.

La prova computa els encerts (que fan referència a les respostes correctes proporcionades pel participant), les comissions (que reflecteixen les situacions en les que el subjecte ha cregut identificar l´estímul objectiu quan realment no ho era, és a dir, les errades que ha fet), les omissions ( que indiquen el número de estímuls objectiu que el subjecte hagués hagut de detectar, però no ha detectat) i el temps de reacció ( reflexa el temps que la persona tarda en reaccionar).

A mesura que passa un cert temps de dur a terme aquesta tasca que li demana atenció, el nivell d´alerta del nen disminuirà, bé per monotonia, bé per distracció i la seva precisió de resposta també disminuirà; i això serà més significatiu sobretot en nens amb dèficit atencional.

Atenció selectiva: Aquí del que es tracta és de mesurar la capacitat de la persona per mantenir una activitat cognitiva o comportamental específica, en detriment d’altres que s’hauran d’obviar, per tal de dur a teme la primera amb el màxim rendiment possible.

Un bon exercici per veure el grau que el subjecte dur a terme aquest tipus d’atenció, seria posant a una persona auriculars a les orelles. Aleshores, li expliquem que ha d’estar ben atenta a la història que va sentint que li narren per l’orella dreta (tasca rellevant), doncs després ens l’haurà de reproduir el més fidedignament possible en veu alta. Però al mateix temps que sent aquesta narració, per l’oïde esquerra, escoltar una altra història,la qual haurà d’ignorar completament (tasca distractora).

Atenció alternant: en aquest cas hauríem d´avaluar la funció executiva de l´atenció, i per tant la memòria operativa.

Per això, al subjecte li llegim en veu alta una sèrie de números d´un sol dígit, un darrera l´altre, de forma més o menys ràpida i amb un interval de temps sempre constant entre ells.

La persona, per una banda haurà d´escoltar la seqüència de números, per fixar la seva atenció en cada parell contigu de números, els quals haurà de sumar i dir en veu alta el resultat de la suma. Però, a la vegada que diu el resultat, haurà de parar atenció amb el següent número de la seqüència per sumar-lo amb just el seu predecessor, i així tota l´estona fins el final de la llista.

Per valorar l´atenció dividida buscaríem una prova que ens permetés veure la capacitat de la persona per distribuir els seus recursos atencionals entre vàries tasques o vàries fases d´una  mateixa tasca.

Tasca: col·loquem al subjecte davant de la pantalla de l´ordinador on al mig hi ha una creu, que actua tan sols com punt de fixació ocular. Cada 500 milisegons van apareixent lletres per tota la pantalla de l´ordinador. Però, quan apareix una C sota de la creu, la persona té la consigna que, el més ràpidament que pugui, haurà d´apretar un botó vermell que té a la seva esquerra; i quan apareix una B a la banda esquerra de la creu haurà d´apretar un botó que té a la banda dreta.

Però a la vegada que això, de tant en tant apareix una llum a l´ordinador. Quan aquesta aparegui en el vèrtex superior dret o en el vèrtex inferior esquerra, la persona haurà d´accionar una palanca. Per tant, el que aquí pretenem és veure la compatibilitat entre tasques, de manera que segons sigui la grandària de l´interval en que apareguin les llums amb les quals ha d´accionar la palanca, el rendiment de pitjar els botons quan veu les lletres abans esmentades, pot empitjorar

Per tant, amb aquest exercici mesurarem la flexibilitat mental per canviar el focus d´atenció (escoltar el números i fer la suma de cada número nou amb el que havia escoltat immediatament abans). Aquí, a la memòria operativa és la que permet manejar la informació per tal de fer la suma.

“Per desgràcia la situació socioeconòmica que ens ha tocat viure és la que és, i per molt que vulguem és molt difícil canviar-la, almenys ara per ara”. Però el que sí que podríem fer, és millorar el benestar de la gent.

L’home és per naturalesa un ser canviant, i mitjançant un procés que potencies  el fet que la persona usés i aprofités totes aquelles eines i recursos que té a l’abast en el seu ambient natural, millorariem considerablement la seva satisfacció amb la vida. Aquesta vindria a ser una intervenció que cauria dins del que anomenem paradigma contextual-dialèctic, ja que el que pretenem és promoure que la persona s’adapti de forma efectiva, no tan sols a les seves demandes internes, sinó també a les circumstàncies que per desgràcia li hi ha tocat viure, i això ho faríem en la mesura del possible incidint en el seu context més immediat.

Concretament podríem recolzar-nos en les directrius que ens dóna la teoria del cicle vital, que representa un model segons el qual el desenvolupament és un procés de canvi que té lloc durant tota la vida de la persona, des que neix fins que es mort; que  a més no és tan sols fruit de les característiques pròpies de l’individu a nivell psicològic, biològic i/o social sinó que també és fruit del seu passat, així com del seu futur que encara ha de venir. Per això, si posem en marxa un programa d’intervenció que incideixi no només en les persones individualment, sinó també que es centri en el poble com context de desenvolupament, gràcies a la qual la persona pugui interactuar d’una manera més efectiva, i així pugui enriquir-se en  l’intercanvi i comunicació amb les altres persones del poble, aconseguirem la seva satisfacció vital.

Per tant, si volem millorar el benestar psicològic de la població el que cal és que donem una resposta integrada que potenciï el desenvolupament de la persona, no tan sols intel·lectualment, emocionalment, i amb valors, sinó que també haurem de tenir molt en consideració el seu desenvolupament social. En altres paraules, que no només hem d’incidir directament en la persona millorant les seves competències i habilitats, sinó que caldrà produir canvis en el propi context que proporcionin oportunitats a les persones i  d’aquesta manera promoure’m un canvi que esdevingui beneficiós per ella.

Queda clar que, a banda de tenir que considerar l’impacte conjunt de cada un d’aquests sistemes, és a dir l’entorn de cooperació i enriquiment que podem crear al poble i l’entorn socioeconòmic, caldrà posar èmfasi en potenciar el desenvolupament d’habilitat genèriques i dotar a la persona de recursos per tal d’afrontar qualsevol adversitat.  Com que promourem la participació i la col·laboració, això també anirà a favor de que promourem valors i actituds positives a la persones que segurament aconseguirem que es facin extensibles a altres àrees i circumstàncies  de les seves vides.

D’aquesta manera aconseguirem, tal i com la teoria del cicle vital postula, un procés general d’adaptació al llarg de tot el cicle vital, però que serà especialment rellevant ara a conseqüència de la crisi econòmica actual. O sigui que mitjançant una selecció de l’àmbit on durem a terme la intervenció que li estarà suposant a l’individu un nivell de satisfacció elevat tan a nivell cognitiu, com emocional com interpersonal, farà que tingui lloc una optimització d’allò que el propi context li posa a l’abast i compensarà certes pèrdues que hagués pogut patir. Sempre és clar amb la complicitat de les administracions i duent a terme accions destinades a augmentar el recolzament social; i fins i tot disminuir l’estrès social, de manera que els efectes de la crisi econòmica no siguin tan importants

Amb les circumstàncies actuals de confinament que ens està tocant viure, i més en els casos de les persones que viuen soles，la sensació d’aïllament ens pot portar a episodis d’estat d´ànim de tristesa i abatiment, que si s’allarguen molt en el temps com malauradament sembla que passarà, poden desencadenar en quadres depressius i d’angoixa. A més a més, aquesta situació que vivim d’incertesa, agreuja, pel general, els símptomes d’aquelles persones que ja de per si estan diagnosticades de patir d’ansietat (que es una mala gestió de la por) i de depressió ( que és una mala gestió de la tristesa) .

Aleshores dubtes o inquietuds puntuals que es puguin tenir front a aquesta crisis que estem patint (m’ infectaré?,  podré estar-me sense veure a la família o als amics?, trobaré menjar quan vagi a comprar? és cert el que diuen les xarxes? Quan s’acabarà tot això?..), que alteren l’ànim de qualsevol, i ens poden portar a tenir una pèrdua de sensació de seguretat, fent que ens sentim més vulnerables i que experimentem una sensació d’amenaça vers nosaltres i vers als nostres éssers estimats i amb uns símptomes que cada cop es poden accentuar més de tristesa i ansietat, podent arribar a esdevenir fins i tot patològics.

El fet d’haver de viure confinats o d’estar passant una quarantena comporta la separació dels éssers estimats, la pèrdua de llibertat, la incertesa sobre l’estat de l’epidèmia i avorriment. És un factor predictiu d’estrès agut, amb elevada prevalença de símptomes psicològics generals, trastorns emocionals, depressió, ansietat, estrès, baix estat d’ànim, insomni, símptomes d’estrès posttraumàtic, irritabilitat, ira i esgotament emocional

Quins coses podem fer front l’alarmisme i la preocupació excessiva?

1. Primer que tot cal mirar d’entendre i normalitzar els símptomes, doncs són part del procés d’adaptació a la situació que ens genera angoixa, i el més probable és que vagin remetent d’una manera gradual.
2. Identifica i valida las emociones desagradables. És normal en una situació com aquesta. Pren-te el teu temps.
3. Recolza’t en les persones del teu voltant, sempre que sigui possible; pot ajudar-te parlar i fins i tot escriure sobre com et sents.
4. Mantenir el contacte i la comunicació amb l’entorn familiar proper i els amics íntims, mitjançant telefonia mòbil (trucades de telèfon, whatsapp…) o enviant-los correus electrònics.
5. Planifica el teu dia amb una rutina tenint en compte obligacions laborals i domèstiques.
6. Intenta descansar i dormir allò que sigui suficient per tu, a més a més segueix atenent la teva higiene personal cada dia seguint les teves rutines habituals
7. Cuida la teva alimentació i evita el consum de drogues o alcohol
8. Autocures: és molt important guardar un temps per a descansar, desconnectar i gaudir amb alguna activitat que et resulti agradable ( llegir, veure alguna sèrie o pel·lícula, donar-te un bany, practicar ioga o meditació, preparar alguna recepta de cuina, jugar a algun joc de taula amb  la família, pintar, cosir, fer algun tipus de manualitat, escoltar música, ballar…)
9. Evitar els mitjans de comunicació alarmistes, tot buscant la informació en organismes oficials.
10. Mantenir la calma i recórrer a tècniques de relaxació y meditació Segueix  una rutina d’activació física, a través d’exercicis. Existeixen molts recursos a la xarxa, així que aprofita per a practicar pilates, zumba, ioga, series de exercicis…
11. Intenta aïllar-te i pren-te un descans front el que està succeint al teu voltant, apaga la tele i distreu-te amb alguna cosa que et sigui agradable, com les que ja hem citat més amunt
12. I sobretot pensa en positiu. Si som responsables, aquesta situació aviat passarà i tot podrà retornar de nou a reprendre el seu camí.

Fa pocs dies, abans que tanquessin els museus pel tema del Coronavirus vaig anar a visitar el Museu d’ Història de Catalunya. Al començament de la visita, se´ns presenten estris que hem de suposar pertanyen a la prehistòria, tot i que podrien correspondre a qualsevol altra civilització o data, o fins i tot podrien ser pedres sense cap mena de valor, trobades al mig d´un camí . O també, càmfores presentades com romanes i que ben bé podrien ser del segle passat; o el cas de la història del vaixell romà Culip IV . Això em fa reflexionar sobre la credibilitat que hom suposa i dota als museus

Però no tan sols això, sinó que tots aquests objectes de la prehistòria s´exposen de manera aïllada, en vitrines, i sense aparent connexió, tot i que evidentment cal suposar que el museu com institució que és, ha emprat tots els recursos i mitjans tècnics i científics per mostrar objectes, continguts i fets fidedignes, o no?.

Per altra banda, l´interior de la casa romana , o el despatx de començaments de segle passat, que ens fan transmissors de l’estat benestant de la societat catalana d´aleshores. Evidentment que és impossible saber si va existir una casa romana o un despatx com els que se´ns presenten, però tal i com afirma Pereyra (2006) cal fer-ne correlacions  amb les pràctiques discursives i simbòliques amb les que s´han relacionat amb el temps, i aleshores, tindrem una reproducció sinó real, sí que almenys persuasiva i fidedigna.

Per últim, també m´ha fet dubtar la manera com se´ns presenten els continguts dotats d´un veritable fil conductor, sala darrera sala, ja que són il·lusoris, doncs la història és fragmentada i incerta; com diu  Schärer “una reconstrucció dels fets és impossible (2003).

Per tant, no existeix una veritat històrica definitiva, segura ni objectiva, sinó tan sols afirmacions (Pereyra, 2006) que venen recolzades per un fons institucional que és el que marca les relacions de poder, i ens presenta la historia com a certa. És el que Dubray (2000) acostumava a dir “se transmite lo más precioso”; i en el nostre cas es potencia i se´ns mostren els fets des de l´òptica d´un catalanisme absolut que d´altra manera no hi trobaríem exposats d´una forma tan radical: sentim, per exemple, gran part de l´estona la cançó dels segadors, veiem pantalles de cinema que ens parlen de les injustícies comeses contra el poble català, gent que es revolta…. paranys tots ells disposats de manera que ens volen transmetre la repressió d´un poble. En cap cas, però ho veig com una manipulació tal i com apunta Fontcuberta que hi ha en el seu discurs (1997) de la tribu que nunca existió.

Aleshores, quan hom visita un museu, no es tracta només de que entri en contacte amb la història a través dels objectes que s´exposen, sinó que a través de les suposadament fidedignes escenografies elaborades, s´incitarà a que aflorin, al llarg de tot el recorregut, els sentiments i emocions de cadascú.

Per tant, per una banda serien els registres tecnològics tal qual les reconstruccions, les tècniques de vídeo i TV, els films o documentals, les vitrines, les escenificacions ( per exemple, l´escena que ens mostra el naixement de la senyera), així com la manera com estan interposats i se´ns mostren els diferents materials;  i per l´altra els guies, tallers, o fins i tot el museu virtual des d´Internet.

Cal dir però, que amb les visites guiades, enteses com un lloc de negociació del continguts gràcies a que promouen encara més la interacció amb els visitants; o les activitats  directes amb el públic, com poden ser els tallers amb l´alumnat; o fins i tot la visita virtual al museu, faran que es potenciï molt més tot el procés comunicatiu

• 

Aleshores com l´espectador tindrà una estreta relació amb allò que observa, tant els  dispositius interactius com els espais interactius de les exposicions, així com els continguts que allí s´hi representen, seran interpretats i transformats (comunicació) en conceptes mitjançant als  processos mentals de cada persona, suscitant emocions i experiències individualitzades, que en definitiva no faran altra cosa que comportar una millora qualitativa d´allò que és l´objectiu primordial del museu: “conservar, exposar i transmetre la història de Catalunya com patrimoni col·lectiu i enfortir la identificació dels ciutadans amb la història nacional”

Es miri per on es miri sóc  catalana. Si investigo en les meves arrels tant sols trobo persones originàries de Catalunya. El meu pare, així com a la vegada tots aquells ascendents fins on he pogut arribar a esbrinar, eren catalans i vivien a un poble de Tarragona (La Riera)  que és on jo em vaig criar. El mateix que la meva mare i tots els seus ancestres als quals he pogut igualment arribar fent tot d´indagacions. Per tant el sentir-me 100 %catalana seria un tret de la meva identitat. De fet, aquest és un fet que ja me n´orgullia de petita, doncs quan jugàvem amb les amigues a fer l´arbre genealògic de cadascuna, era la única que no tenia cap avantpassat forani.

Així és que comparteixo amb uns 6 milions de persones una mateixa terra, tot i que potser tant sols el 75% deuen parlar el català, com jo, i encara un percentatge més petit tenen els seus antecessors originaris a Catalunya

A més, com la majoria de catalans professo el catolicisme, però tant sols amb aproximadament la meitat de la població comparteixo la meva feminitat, i només amb certa part d´aquesta que sóc picòloga. Si anéssim acotant més les meves pertinences veuria com sóc un Ens únic, irrepetible, tot i que inicialment semblava que tenia molts trets en comú amb els meu coetanis (llengua, país…). Per molt que originàriament cada poble siguem molt semblants, queda constatat, doncs, que no tots els humans som iguals, sinó que “ la vida és creadora de diferencies” i es pot dir que cadascú és un cas particular (Maalouf,1999)

De fet, Maalouf critica en certa manera que prevalgui la identitat tribal, així com la identitat relegada  a una sola pertinença, perquè diu que torna als homes intolerants, autoritaris i de vegades homicides. Pot semblar en un principi que la seva postura sigui l´adoptada per Barth en el seu concepte d´etnicitat, perquè considera els processos d´autocategorització-categorització dels altres. Segons quina sigui l´adscridció ètnica, segons Barth (1976,Los grupos étnicos y sus fronteras), les interaccions socials seran molt diferents,  tot i que aquest ho inclou en uns processos d´interació social molt més amplis del que fa Maalouf que està sent més particularista. Però, si Maalouf parla de la dualitat nosaltres/ells és com una manera de fer entendre que tant sols compartint i sent tolerants amb la cultura de l´altre trobarem que la nostra també ho és i s´enriqueix. Per tant per aquest autor l´adscripció ètnica no serà tant sols pel simple fet d´on hagi tingut lloc el naixement, sinó que intervindran altres factors o circumstàncies contextuals.

Com Maalouf diu els “elements de la nostra identitat al néixer no són gaire  nombrosos (sexe, color…) de fet aquesta es va construint i transformant al llarg de l´existència (1999) , i en això hi té un gran paper el context o entorn social i cultural, ja que malgrat que aquest no determini aquells elements innats, com seria el néixer home o dona, si que determinarà “el sentit que tenen en aquella cultura concreta. Per tant segons aquest autor no tindria sentit de parlar d´una pertinença única quan són molts els factors que ens determinen” . Tal i com ja he comentat, per Maalouf la identitat és múltiple en tan en quant hi ha una jerarquia d´elements que constitueixen la identitat de cadascú, que poden anar canviant segons el context i el moment,; per tant com el mateix Maalouf comenta (Les identitats que maten, 1999) els mecanismes de la identitat tenen una gran complexitat

Tot això podríem considerar-ho molt proper a la consideració de lligams primordials, com són la família, tradició o llinatge…, que fa Geertz (2000), ja que segons aquest autor aquests són interpretats des d´un punt de vista simbòlic com donats pels membres d´una comunitat.

Retornant al que deiem abans,  no estaria tant clar si el que influeix més en la identitat és la cultura o el grup ètnic al que es pertany, fent  això que puguem establir una certa relació bidireccional entre cultura-grup étnic. Així doncs, segons Maalouf per un fet accidental o una coincidència fortuïta, pot ser que pesi més en el nostre sentiment d´identitat que no pas la pertinença a una herència mil·lenària” , per tant probablement estaríem més en front un concepte d´identitat cultural, doncs com ja he comentat per ell té una gran importància el context, i segons aquest sigui els sentiments d´identitat podran ser uns o altres ( cas d´un serbi i musulmana que mai no tindran les mateixes percepcions de fe, pàtria després del casament)

Tot i que cal dir, també, que els individus s´adscriuen a una determinada identitat depenent de si els reporten beneficis  o no, i seran el joc de relaccions de poder el que definirà si quelcom és desviat o no.

Degut a la situació econòmica actual un ampli sector de la població jove és incapaç de trobar feina i, si més no, d’accedir a un lloc laboral digne, cosa que fa que s´aparti del món laboral i s’obri camí cap a l´exclusió social. I el que és més greu, això ja no tan sols afecta als joves que no tenen cap mena de qualificació, sinó que aquells que estan preparats molts cops tan sols poden accedir a un lloc laboral precari.

Front a aquesta gran vulnerabilitat en que es troben els joves, i per evitar el risc de que aquesta generació quedi descavalcada del mercat laboral, la qual cosa suposaria una ruptura de l´estabilitat i cohesió social, caldria que els governs fessin tot un pla d´actuació per tal que es possibilités el  seu accés al món laboral.

Les estadístiques, recolzades en dades oficials de l´INEM i de l´Institut Nacional d’Estadística (2019), parlen per si soles: un 10’9% de la població en edat de treballar està a l´atur a Catalunya, tot i que hi ha encara una dada més preocupant, la xifra de parats entre els joves de 16 a 25 anys és del 23’7% .

Una gran part d’aquests joves no ha acabat l’ESO o, si l´ha acabat, no té cap altra formació. A tot això se suma, que la majoria de vegades són joves que provenen de situacions familiars desfavorides, amb manca de motivació i d´esperança per un futur que veuen molt  incert.

El que caldria per tant és que es duguessin a terme per a ells una sèrie d’activitats encaminades cap un triple objectiu :

-Oferir als que no tenen estudis, formació sobretot dirigida cap a aquells sectors que generen llocs de treball amb relativa facilitat (hostaleria, restauració, assistència de malalts i gent gran, reparació de la llar.. )

-Activitats encaminades a animar als joves cap un canvi d´actitud més positiva,  a ajudar-los a trobar una motivació i una il·lusió.

-Accions encaminades a millorar el propi ambient social i familiar que envolta als joves més desfavorits socialment, doncs són joves que provenen de famílies desestructurades, sense referents educatius i de barris on el nivell d´exclusió és molt alt.

Això podria dur-se a terme dins un projecte que durés uns 18 mesos, i que a la seva vegada promogués la inserció de joves mitjançant un procés integral que els permetés accedir al mercat laboral o d´altres formacions.

Accions concretes s’haurien de dur a terme:

A nivell educatiu, de formació i capacitació:

-Pels joves afectats: Cursos formatius, sobretot en aquelles àrees que estan en creixement com són serveis (hostaleria, cambrer, restauració) i el sector d´assistència a la llar o gent gran; però també reparacions de la llar, lampistes, electricistes…

També tallers de formació en habilitats socials, de com presentar-se a les entrevistes, fer currículums i cartes de presentació

-Tractar l´entorn familiar del jove afectat, per minimitzar les dificultats psicosocials en les que es veu immers i que obstaculitzen el desenvolupament del procés (donant-los-hi suport alimentari, material, ensenyar normes bàsiques d´estructura familiar, educació dels fills….)

-Intervenció educativa dels companys de feina quan el jove s´integra a un lloc de treball

-Formació més exhaustiva i especialitzada dels professionals formadors

A nivell d´advocacia social

-Donar a conèixer el pla als mitjans de comunicacions perquè la societat i les empreses es sensibilitzin del  problema, a la vegada que es possibilitin els acords de col·laboració i que els joves no siguin vistos com col·lectiu problemàtic, sinó com un dels grans perjudicats pel sistema capitalista actual.

A nivell mediador per trobar feina

-Disposar d´una àmplia borsa de treball, on s´hi trobin empreses de diferents àmbits

-Possibilitat l´acord de feina amb l´estranger

Desenvolupament de recursos humans i socials

-És necessari fer una més gran diversificació dels cursos, així com formar als formadors. Caldrà buscar col·laboracions entre diferents centres formadors.

-Fer arribar al major número possible d’empreses aquest projecte, per tal d’augmentar la possibilitat de pràctiques en empresa o els plans de contractació

-Pactes de col.laboració amb universitats, centres esportius, mitjans de comunicació.

Acció de dinamització comunitària:

A l´implicar als joves, doncs els plans d´actuació sempre haurien de ser  consensuats amb ells, els ajuda a guanyar en motivació. Pot ser d’aquesta manera contribuiriem a disminuir el vandalisme en el mobiliari urbà