Els models de caire familiar tenen com objecte d’anàlisi la família i les interaccions actuals de tots els seus membres. Per tant no es fixen en la conducta individual ni busquen les causes del símptomes que la persona presenta, ni molts menys una explicació intrapersonal del problema, tal i com fan els models de caire individual, sinó que es centren en la comunicació que és el que, en definitiva, permet estudiar la interacció entre les persones. Ara bé, el models sistèmics, a l’igual que els de caire individual, es poden aplicar a un únic individu, doncs no és imprescindible la presència de tota la família a la teràpia; però a diferència d’aquells no es limiten a buscar el benestar subjectiu del client, sinó a alterar el patró interaccional recurrent i complex que s’ha establert al llarg del temps (i per retroalimentació mútua) dins la família, i el que es pretendrà serà generar pautes d’interacció més saludables gràcies a que les accions de cada membre de la família són interdependents, i s’influeixen les unes en els altres.
Per posar un exemple d’aquestes interaccions en una convivència del dia a dia: imaginem un pare que és ordenat i una mare que es deixada i no segueix cap mena de rutina, i tenen una filla a la que han diagnosticat un dèficit d’atenció. La psicòloga els hi diu que han d’establir una sèrie de patrons i rutines amb la nena què cada dia hauria de complir si volen que millori la seva patologia.
El pare veu que si les coses no canvien, la mare no serà un gaire bon exemple per la seva filla, doncs no és massa endreçada. Quan arriba a casa deixa la bossa i les claus al primer lloc on li ve. A l’home aquestes coses sempre l’havien tret de polleguera i ja molts cops havien discutit per això, doncs li ho tirava en cara a la seva dona, la qual es posava a la defensiva. Però ara cada cop les discussions són més freqüents perquè el pare li recorda a la mare que ha de fer les coses amb un ordre i una rutina, i ella es posa nerviosa i com a resposta passa del pare, al qual al seu torn es crispa més doncs veu que si van per aquests camí no podran ajudar a la filla.
De fet la mare interpreta les accions del pare com un control cap a ella, i el pare cada cop es posa més nerviós perquè la seva dona no li fa cas i no es deixa dir res. De fet el significat que cada u atorga a la conducta de l’altre és un mantenidor de la pròpia conducta, que d’aquesta manera es va retroalimentant, i cada vegada que aquella no li fa cas, ell s’exaspera més i li crida, ella s’afiança en el seu rol de tossuderia i independència, i es torna més agressiva, a la vegada que ell encara li insisteix més en com ho ha de fer.
Com a terapeutes el que haurem de fer és flexibilitzar les posicions d’ambdós progenitors , i això ho podrem fer tot discutint l’actitud que adopten a casa, per tal que es donin compte dels constructes que fan servir en les seves interaccions. Per tant, hem de fer-los adonar que són ells mateixos els que fan cada cop el problema més gros, cosa que no ajuda gens ni mica a la seva filla, ans ben el contrari.
Serà hora de canviar conductes i això ho podrem fer amb del cicle de l’experiència, mirant com el que els pertorba no és la realitat o la situació en sí, sinó el fet com la interpreten a través de cada un dels seus constructes (constructes nuclears: home metòdic, mare: independent, feta a la seva). També podrem fer dramatitzacions del seu estil comunicacional, entrenament en assertivitat, de manera que cada u pugui entendre millor les interpretacions que l’altre fa i puguin negociar millor la situació.
Per tant, bàsicament el que caldrà serà trencar aquest bucle repetitiu, i això ho podrem fer també fent ús del cicle de l’experiència en que segons a mida que es vagin fent successives redefinicions del problema, on cada un es posi al lloc del l’altre i/o es vagin demanant perdó, i es donin anticipacions i contrastacions d’hipòtesi, la situació d’entesa mútua entre els pares anirà millorant. I conseqüentment podran afrontar millor i ajudar més a la seva filla.
Psicòloga Imma Vidal 