Categoria: Trastorns alimenticis

ADDICCIÓ AL MENJAR

per Imma Vidal, posted in Trastorns alimenticis

Menges compulsivament? Sense gana? Fas servir el menjar com una excusa per evadir-te dels teus problemes i de les teves emocions? Creus que el teu problema no té solució? Vols trobar les possibles causes i resoldre la teva relació amb el menjar?

Menjar és un plaer, d’això no n’hi ha cap dubte, però quan la necessitat per menjar constantment es fa palesa, és possible que es tracti d’una  addicció al menjar.

L’ addicció al menjar és un problema d’alimentació per la qual la persona consumeix una excessiva quantitat de menjar en un petit període de temps, malgrat no tenir gana. Sol menjar en privat i es sol sentir culpable o disgustada poc després d’haver-ho fet.

Sembla que no hi hagi una sola causa en aquest descontrol de la ingesta, sinó que sembla que vingui determinat per una sèrie de variables- algunes d’elles biològiques, algunes culturals, i d’altres degudes als successos específics de la infantesa o als patrons de conducta familiar.

De fet, la ingesta d’aliments constitueix un procés de comunicació, de significats emocionals. El llenguatge, la cultura estan plens de referències en tal sentit. Així, la incapacitat d’expressar emocions pot esdevenir secundària a la carència de relacions, o al desamor amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Però, el que és ben segur és que conèixer els orígens dels problema serà molt útil per controlar el menjar emocional.

La majoria de les emocions comencen amb una transacció interpersonal. I a més s’ha vist que un determinant important del menjar emocional és la seva capacitat de reduir les emocions negatives tals com la por, la depressió, la soledat, l’avorriment i l’ansietat

En aquest sentit, per exemple, en casos de depressió i angoixa, la persona utilitza l’alimentació com una via de escapada i una forma de regular el seu estat emocional Menjar compulsivament és una manera de no pensar o no sentir, una espècie d’anestèsia mental o emocional

Tractament de la ingesta compulsiva

Si aprenem a relacionar-nos millor amb nosaltres mateixos  i a acceptar-nos , ens relacionarem millor amb el menjar

Tot i que l’ajuda psicològica professional és fonamental per superar l’addicció al menjar. És molt difícil superar aquest addicció sense l’ajuda d’un tractament. Els tractaments emprats combinen, en general, estratègies psicològiques i nutricionals.

El tractament psicològic consisteix d’una banda a usar tècniques de modificació de conducta per tal d’identificar aquells estímuls (situacions emocionals o relacionals) que comporten pèrdua de control sobre la ingesta. D’altra banda, consisteix a utilitzar tècniques a nivell cognitiu que serveixin per identificar i modificar els pensaments i sentiment automàtics que afavoreixen i mantenen la ingesta compulsiva.

Amb aquest tractament, la persona que pateix addició al menjar descobrirà com són la seva conducta, pensaments i emocions i la relació que tenen amb els seus hàbits alimentaris inadequats.

Posteriorment, caldrà trobar alternatives més apropiades per mitja de la intervenció en aspectes tals com la impulsivitat, l’autoestima, l’afrontament inadequat de problemes, els dèficits en habilitats socials, la dificultat per regular emocions (bé siguin positives o negatives) o la imatge corporal

També serà molt útil aplicar tècniques de mindfulness a l’hora de menjar: assaborir els aliments, menjar a poc a poc , posant-se cada cop poc menjar a la boca, degustar cada plat, pensar en el sabor del que tenim a la boca, són tècniques recomanades a l’hora de menjar

Tractament dietètic dels trastorns del comportament alimentari.

per Imma Vidal, posted in Nutrició, Trastorns alimenticis

L’anorèxia i bulímia nervioses són trastorns greus, potencialment crònics i que es caracteritzen per períodes de reactivació; per això cal que el seu abordatge terapèutic es faci des d’una perspectiva més àmplia:

  • Tractament dietètic
    • Rehabilitació nutricional, per tal que el pacient assoleixi un pes adequat segons la seva talla, sexe i edat.
    • Recuperació d’hàbits alimentaris sans.
  • Tractament psicoterapèutic
    •  Cal ajudar al pacient al manteniment d’una conducta alimentària adequada.
    •  Cal ajudar-lo a modificar les actituds distorsionades cap a la figura i el pes. 
  • Tractament farmacològic per aquells casos que així ho requereixin.

Tractament dietètic

Caldrà fer un pla d’alimentació individualitzat, segons la situació orgànica de cada pacient i l’actitud front el menjar i el pes que aquesta persona tingui.

Sobretot s’ha d’incidir en el concepte d’alimentació variada i equilibrada mitjançant recomanacions generals, com ara que és adequada una ingesta proteica que representi el 15-20 % de les calories total diàries ingerides, una ingesta de carbohidrats que representi el 50-55%, i la resta, un 25-30%, s’hauran de prendre en forma de greixos.

Anorèxia nerviosa

Per tal d’aconseguir la normalització de la dieta i la recuperació del pes en persones amb anorèxia caldrà que se’ls estimuli a que progressivament introdueixin aliments que abans rebutjaven pel seu alt contingut energètic.

Posem un exemple, com hem dit cal recomanar una ingesta de greix de l’ordre del 25% al 30% de les calories totals diàries. Malgrat que alguns pacients poden acceptar petites quantitats de greix afegit (oli per amanir..) en la seva dieta, molts el toleraran millor quan el contingut greixós sigui menys evident ( introduir-lo en forma de formatge,…)

Altres pacients poden acceptar, en canvi, que se’ls estimuli perquè de forma gradual passin de consumir productes sense greix (llet desnatada) a productes amb poc greix i finalment a aliments amb el seu contingut normal en greix (llet sencera).

D’aquesta manera, i a la vegada que se’ls ajuda perquè, poc a poc, vagin acceptant els seus canvis corporals, el pacient anirà reestructurant els seus hàbits alimentaris tot seguint una dieta completa, equilibrada i ben distribuïda al llarg del dia.

Caldrà advertir als pacients que durant la realimentació és freqüent que es produeixi distensió abdominal, meteorisme, estrenyiment i dispèpsia que estan relacionats amb un buidament gàstric lent i una hipotonia intestinal a conseqüència de la malaltia, però que a mida que el tractament avança aquests símptomes tenen tendència a desaparèixer.

Quines pautes els poden ajudar?

  • Es recomana fraccionar la ingesta en quatre preses diàries. Si el pacient ho tolera, es pot introduir una altra presa a mig matí.
  • Caldrà regularitzar els horaris de les menjades, sense saltar-se cap àpat
  • Dedicar el temps necessari a cada menjada. No perllongar la duració de la ingesta més enllà d’uns límits raonables
  • Sempre que sigui possible, realitzar les menjades en l’entorn familiar habitual.

De fet, l’assoliment d’un pes ponderal adequat per si sol pot donar lloc a una millor de certes alteracions psicopatològiques com la disminució de l’estat d’ànim, l’obsessivitat, la irritabilitat…que mostren aquests pacients.

I en el cas de la bulímia?  

En els cas dels pacients amb bulímia, caldrà aconseguir l’eliminació dels afartaments i aconseguir que adquireixin hàbits adequats pel que respecte a la conducta alimentària.

Les persones bulímiques han d’aprendre a comportar-se de forma normal quan tenen menjar a prop, a menjar per raons correctes i a seguir una dieta sana sense culpabilitat

Distribució de la dieta

  • Regularitzar els horaris dels àpats; han de menjar poc i sovint, es a dir fer varies menjades al dia ( esmorzar, mig matí, dinar, berenar, sopar, ressopó).
  • Evitar els períodes de dejuni prolongat ja que afavoreix l’afartament.
  • Evitar menjar entre hores.
  • Evitar una dieta molt restrictiva, fins i tot en casos en que existeixi sobrepès, ja que afavorirà la ingesta compulsiva.
  • S’han d’evitar els hidrats de carboni refinats, i incloure en la dieta proteïnes i fruita fresca.
  • Incloure aliments rics en fibra, per tal d’augmentar la sensació de sacietat i així evitar els afartaments

Quins secrets s’amaguen darrera d’una ment anorèxica?

per Imma Vidal, posted in Trastorns alimenticis

A ningú no deixa indiferent la visió d’uns braços i cames esquelètics pertanyent a una noia anorèxica;  imatge que, per desgràcia, cada cop estem més acostumats a veure. Les xifres parlen d’una prevalença del 1% del total de dones joves occidentals. Tot i que és en l’adolescència on més freqüentment s’origina aquest trastorn, cada cop és donen més casos en dones de més de 40 anys, i fins i tot, en nois.

Com s’origina?

Factors del pensament

L’anorèxia és una malaltia complexa que té un origen multicausal en la que  intervenen factors psicològics, socioculturals, biològics i també relacionats amb la dinàmica familiar; cadascun d’ells necessari, però cap  suficient per sí sol com per a generar la malaltia.

 Qui s’amaga darrera la malaltia?

Aquesta és una malaltia que és més propensa a donar-se en persones insegures, amb baixa autoestima, molt  perfeccionistes, rígides i autoexigents, amb gran autocontrol, que tenen necessitat d’aprovació, baixa tolerància a la frustració i amb poca habilitat per a les relacions personals.

A més, normalment provenen de famílies on hi ha una excessiva fusió entre els diferents membres i on pot donar-se confusió de rols, amb una escassa privacitat i autonomia individual. Són famílies molt sobreprotectores i bastant rígides per canviar i adaptar-se a nou patrons i situacions. A més, la matriarca està o ha estat en un passat preocupada per la seva pròpia estètica corporal, havent practicat en algun moment o altre règims alimentaris restrictius.

Per altra banda, no és casual que aquesta malaltia incideixi en major percentatge en joves adolescents, doncs podríem veure l’anorèxia nerviosa com una reacció de les adolescents front a certes demandes del medi pròpies de l’edat en que es troben, com per exemple: independència, assumpció de majors responsabilitats, canvis fisiològics en el seu cos, augment de les seves relacions socials i sexuals, etc. I  mostraria una errada en la capacitat de l’adolescent d’anar integrant tots aquests canvis en la seva personalitat, que la portarien, aleshores, a adoptar una falsa solució, una sortida malaltissa a la seva crisi d’identitat.

Per a aquestes noies aconseguir la perfecció,  amb tot el que això implica, és la única via per aconseguir l’afecte i alliberar-se dels problemes, i part d’aquesta necessitat de perfecció és la imatge ideal d’estar prima, la que mai no pot aconseguir-se.

Què fa que cada cop hi hagi més casos i afecti a un sector de població més gran?

Les influències socioculturals i concretament, la vigència d’un model estètic corporal prim, especialment aplicable al cos femení, és un factor d’innegable importància per a explicar la proliferació i difusió d’aquests quadres. Els estils de vida, el grup d’iguals, la publicitat i les “indústria de l’aprimament’”, i les pròpies cognicions van reforçant dejunis, dietes restrictives i altres pràctiques compensatòries.

Però com la primor mitificada està associada a la nostra societat actual a l’èxit, la seguretat, la bellesa, l’acceptació i  al prestigi social, ningú se n’escapa del seu influx i per això la incidència de la malaltia s’està estenent a altres grups d’edat i, fins i tot, a l’altre sexe.

Així, nenes de 7 a 9 anys ja tenen en compte els comentaris de les seves companyes i amigues al voltant de l’estètica corporal, i solen gravar en les seves ments burles i comentaris negatius referits al seu cos, a la seva aparença física. L’impacte d’aquestes  apreciacions augmenta quan se entra en l’adolescència.

Perquè neguen la malaltia?

La pèrdua de pes es converteix en un fi per sí mateix, de fet per moltes persones no existeix autoestima sense estar prima.

El problema radica que pateixen una distorsió de la seva imatge corporal que fa que no es vegin mai com voldrien veure’s, la qual cosa fa que s’embarquin en aquesta aventura de l’aprimament, en la cerca de la bellesa ideal i inabastable que els donarà autoconfiança.

A més, arribar a la primor del seu cos els dóna seguretat per afrontar qualsevol repte que els hi pugui sorgir, i es per això que es tan difícil que canviïn la seva manera de pensar.

Existeix un substrat biològic que sustenti la malaltia?

Sembla que existeix una desregulació dels sistemes serotoninèrgic i dopaminèrgic relacionats amb la sacietat, l’estat d’ànim, l’ansietat i les obsessions, així com amb l’estil de processament de la informació centrat en el detall que podrien explicar alteracions en la presa de decisions i alteracions en el control executiu (manca de flexibilitat cognitiva, d’impulsivitat i de capacitat de resolució de problemes) típic de les afectades per aquesta malaltia.

Com les podem ajudar des de la psicologia?

Com psicòlegs la nostra feina serà reconduir a aquestes noies a adoptar un pla de vida saludable, fent tractament psicològic. Ara bé, mentre la societat no canviï la seva fora de pensar tindrem una feina ben àrdua. No sé que en penseu tots vosaltres.