Identitat, autoconcepte i autoestima en joves. Estils d’educació parentals

Als onze dotze anys els nens i nenes comencen a experimentar canvis físics, així com l’esdeveniment de noves inquietuds intel·lectuals (capacitat de reflexió sobre un mateix i la realitat física i social que l´envolta), i l´afrontament de noves situacions, que comportaran una reestructuració de la seva identitat. Però aquesta construcció no rau només en el propi individu, sinó que a més ve afectada per la xarxa de relacions familiars i d’amistat que hom tingui, així com del propi entorn educatiu i cultural, i de fet és un fenomen que ja s´inicia en la primera infància.

Així imaginem adolescents que tinguin un bon autoconcepte (entès com representació o conjunt d’idees que un té de sí mateix), tant a nivell físic, com psicològic, intel·lectual, social i afectiu. Al tenir aquest bon autoconcepte, farà que tinguin una autoestima ( entesa com la percepció i avaluació que un fa de sí mateix) positiva la qual cosa vol dir que tenen confiança en les seves habilitats i estan satisfets dels seus cossos; en definitiva, tindran seguretat i confiança en ells mateixos, la qual cosa els hi reportarà benestar emocional. Seran, en general, optimistes en front al seu futur, a la vegada que presentaran unes metes educatives i unes aspiracions professionals més altes que d’altres que no tinguin tan elevat l’autoconcepte, i això els conduirà a tenir més probabilitats d’èxit. A més, però, al sentir-se bé amb si mateix, farà que l’adolescent sigui més autònom, més obert, i en conseqüència podrà establir relacions més estretes, basades en la confiança i l´afecte amb els altres

Seran, doncs, adolescents capaços d´afrontar els seus propis canvis interns de tipus biològic i cognitiu (superant els seus problemes o dificultats personals, fiançant la seva personalitat, afavorint la creativitat, …..)i compaginar-los amb les seves noves relacions socials i les demandes de la societat que els envolta; en la mesura de que ho assoleixin sentiran que són únics, coherents i continus al llarg del temps

Molt probablement seran joves que provinguin de famílies amb autoritat que proporcionen suport i control. Aquests pares animen als seus fills a prendre decisions tenint en compte les diferents alternatives, cosa que contribuirà al desenvolupament de la responsabilitat i competència en els adolescents. Així, els acompanyen en el camí cap a l´autonomia fent a més, que estiguin en molt bona posició per ajudar-los a progressar en la tasca de formació de la seva identitat . Seran pares receptius i exigents, que posaran d´una forma racional límits als seus fills, fent-los entendre la utilitat d’un cert control i les conseqüències de la seva conducta. Per tant, establiran normes clares, coherents, negociades en la mesura del possible i, que s´aniran modificant a mida que el fill creixi. Pares que permetran una interacció democràtica amb els seus fills, als quals estant units per llaços afectius forts que possibiliten la comunicació i la presa de decisions conjunta.

Per mitjà de la paraula i el bon exemple, havent-hi a més coherència entre les pràctiques del pare i de la mare, infondran maneres correctes de pensar i actuar, que ajudaran a modelar la personalitat de d’adolescent. Fomentaran a la vegada el desenvolupament de l´autoestima i les habilitats socials. Tindran interès en com van els seus fills en l´estudi i els estimularan més en respecte a la seva activitat dins l´aula, implicant-se en els seus deures. A més, discutiran plans futurs amb els seus fills adolescents, i establiran diàleg amb ells per tal d´ajudar-los en la resolució de qualsevol preocupació o problema, ja siguin físics, sexuals o de qualsevol altra índole, que se´ls presenti . En general, podem dir que son pares compromesos amb els seus fills independents que podran recórrer en la seva ajuda i consell quan aquells ho necessitin .

En canvi, si pensem en joves que tinguin una autoestima baixa, aquests tindran inseguretat envers un mateix, autocrítica exacerbada i per tant més possibilitat de patir problemes emocionals tals com ansietat o problemes psicosomàtics. D’altra banda, seran adolescents que no aconseguiran formar un concepte de sí mateix que encaixi de forma realista amb les seves característiques personals i amb el medi en el que viuen, presentant una difusió de la seva identitat que en molts casos podrà portar a adoptar una identitat negativa en tant en quant rebutjaran els valors que se´ls transmet des de la família o del seu entorn social, mostrant una escassa concentració en l´estudi. Així, doncs, tindríem adolescents amb difusió d’identitat, que no han passat per cap període de reflexió sobre les opcions vitals passades ni futures i tampoc no han establert cap compromís amb una opció determinada. Segurament tinguin a més un rendiment baix degut a les dificultats d´assolir objectius realistes i treballar eficaçment per tal d’assolir-los . Tindran, també, dificultats per establir relacions amb els altres o si ho fan ho faran d’una manera tirant, com a submissió o autoritarisme i dominació. Seran adolescents que al no haver rebut estímuls familiars per prendre les seves pròpies decisions, tindran poca experiència en pensar per sí mateixos i fer-ho d’una forma correcta . Aconseguiran, en definitiva, nivells de raonament moral inferiors als del grup que parlàvem a l’inic d’aquest blog, amb autoestima menor i un més gran grau de dependència.

De fet, aquest segon grup de joves dels que parlem, solen provenir de progenitors negligents que no els ofereixen ni suport ni control (pares que deixen prendre qualsevol decisió al seu fill, però que no els orienten per elegir bé o fer front als seus errors) o bé pares que no deixen que els fills tinguin la possibilitat d’expressar-se ni de posseir una mínima independència (són famílies autoritàries), fet que comportarà que els fills tinguin un menor desenvolupament psicosocial, problemes de conducta i escàs benestar emocional, per la manca d’afecte.

Són pares que, en general, no valoraran a més el procés educacional ni respecten els esforços dels professors vers als seus fills i això promourà, en aquests darrers, actituds negatives envers l´escola

La identitat

La identitat del nen es forja gradualment al llarg de la vida, en paral·lel al seu procés de socialització, en el marc d´uns significats culturals, i gràcies al llenguatge i a la relació interpersonal. Al començament és l´entorn familiar més proper qui ofereix a l´infant els elements amb que elaborar el seu sentit del jo, més endavant és el vincle afectiu establert en les  relacions d´amistat o amoroses que ell escull, entre d´altres.

El desenvolupament de la identitat pròpia va construint-se en un dilema entre la vinculació a altres persones i l´autonomia que l´individu va guanyant progressivament.

Aquesta vinculació no és tant sols de caràcter afectiu, sinó també de cooperació i compromís, d´adopció d´una posició compartida respecte a determinats valors. Per tant, serà molt important la posició que els pares adoptin.

En aquest sentit uns pares grans, amb la seva ànsia que no falti de res al seu fill, potser el sobreprotegeixin i això anirà en detriment de la seva autonomia com individu i per tant, de la seva identitat (segons un autor anomenatTaylorla identitat és la forma d’adquirir compromisos i identificar-se, és a dir, la manera de posicionar-se davant les situacions de la vida), doncs no serà capaç de pensar de forma autònoma, sinó que requerirà sempre de l´aprovació del demés.

Aquests pares segurament adoptin el rol de la permissibilitat, amb la conseqüent complaença de tots els desitjos de l´infant.. El nen anirà interioritzant aquest sistema de normes i valors, on no hi ha negatives ni càstigs, i en base a això, el nen anirà estructurant la seva personalitat, la seva manera de pensar, les seves conductes, la seva identitat, en definitiva, el seu desenvolupament mental i social. El problema arribarà a mesura que l’edat li doni una autonomia per moure’s en societat per ell mateix, i acostumat com està a fer allò que ell vol, veurà que la realitat del seu nucli familiar difereix molt de la resta que es guia per unes normes.

A més per la major diferència d´edats, és probable sinó s´ha mantingut una bona  comunicació (la criatura adquereix la identitat en la conversa dia a dia amb aquells que l´envolten) que la mentalitat entre ells estigui bastant allunyada i aquesta discrepància, en quant a valors, es veurà incrementada a mida que el nen es faci més gran. Aleshores en la cerca de la seva identitat els adolescents s´aniran separant dels seus pares i es  refugiaran en el grup d´amics molt més afins psicològicament i a nivell d´actuació a ells. La diferència amb els pares serà insalvable; la falta de comunicació aleshores serà total

En cas que els pares per edat i creences adoptin una posició més autoritària, més crítica i de control, com la necessitat d´autonomia  es posa molt més demanifest a nivell d´adolescència, sorgiran  també actes de rebeldia en la seva cerca d´un mateix, amb el distanciament que això provocarà.

La identitat del nen depèn de molts factors exògens però també hi ha una part interna que fa que aquests factors externs influeixin de diferent manera segons la personalitat de cada nen. Dins el mateix àmbit familiar, amb les mateixes costums, creences, valors dels pares, els germans no reaccionen igual. Cadascú, malgrat haver rebut la mateixa educació, serà diferent durant tota la vida. És clar que raonen i discorren, però no ho fan de la mateixa manera, apliquen el seu raonament sobre les experiències viscudes però l’entenen de diferent manera perquè el seu mètode intern, la seva via de raonament, és igualment diferent.

La identitat, com hem dit  es construeix amb la interacció social (creació de vincles) i és el resultat de com cada persona es veu a ella mateixa segons com la veuen els altres (és una representació  de representacions).Per tant, tal i com hem anat veient, on hi haurà una manifestació més gran de la problemàtica serà en l´adolescència, ja que és l’etapa on l’infant deixa de ser-ho i necessita d’uns miralls externs als familiars per a saber com es veu i com el veuen.

La identitat

 La meva identitat és el que fa que jo no sigui idèntic a ningú més. Així, dos bessons tant sols seran rigorosament idèntics al néixer, ja que des dels seus primers passos a la vida, aquesta prendrà un caire diferent, perquè tot i que comparteixin moltes coses i moments, cada u experimentarà les seves pròpies vivències, seguirà les pròpies orientacions i tindrà diferents  relacions amb els altres. Tot això, a la seva vegada, comportarà que puguin tenir una reacció diametralment oposada davant una mateixa situació, sigui quina sigui aquesta.

La identitat està constituïda per multituds d´elements i tot i vivenciar-la com un tot, pot anar canviant amb el temps segons quin sigui l´element que predomini i en quines circumstàncies o context es trobi la persona.

Això és així perquè la identitat no ens ve donada, sinó que es va construint a poc a poc al llarg de l´existència. Aleshores malgrat que tinguem certs trets innats que ens poden determinar (sexe, color de la pell…), serà ben bé l´entorn social qui determinarà  la pertinença d´una persona a un grup determinat, esdevenint-se un “nosaltres” versus “els altres”. I quan la identitat del grup se sent amenaçada pot esdevenir un instrument de guerra i conduir al crim per tal de preservar la pròpia identitat, com tantes vegades ha passat a la història de la humanitat, però això seria una situació que, evidentment, caldria evitar.

És doncs en la interacció social entre grups on cal buscar l´explicació de la gènesi i persistència de les diferències culturals, que àdhuc pot acabar amb genocidi o etnocidi.

De fet, l´etnocentrisme és una característica inherent a totes les cultures, però es pot convertir en un punt de partida de l´etnocidi (o supressió de la cultura de l´altre) sobretot en societats amb estat, ja que aquestes tendeixen a la unificació, i per tant actuen anul·lant la diversitat present en el cos social (redueixen l´alteritat). Però seria imprescindible que això es pogués canviar i que hom s´intentés posar en el lloc de l´altre. D’aquesta manera com més un immigrant sentís respectada la seva cultura d´origen, més s´obriria a la cultura del país d´acollida.

Cada cultura no es troba aïllada, sinó que es desenvolupa gràcies als seus intercanvis amb altres cultures. I per tant, les cultures no són immutables, sinó que es construeixen i són fruit de processos d´interacció amb els altres. Les cultures es posen en contacte o combinen a través de processos migratoris, per exemple. Així és que la diversitat cultural es genera i adquireix sentit en el marc de les relacions entre cultures, però degut a les posicions etnocèntriques molts cops es tendeix a qualificar els estils de vida de les altres cultures com absurdes i de vegades, irracionals

A més, però, amb la diversitat cultural hi ha la possibilitat que la varietat es difumini ràpidament; que no vol dir que tingui lloc la desaparició de les diferències, sinó més aviat una difuminació dels contrastos culturals, en que cada cultura adoptarà, voluntària o involuntàriament, trets de l´altra cultura amb la que està en contacte. Però, cal practicar la tolerància, de manera que tant sols serem respectats, quan l´altre també es trobi que està sent considerat; per tant una paraula clau seria la reciprocitat: “ Conèixer els altres com a pas previ per a canviar-nos a  nosaltres.

L´assimilació per una cultura dominant el que fa és homogeneïtzar la societat, de manera que no es té en compte ni cultura, ni valors o creences d´aquelles persones que constitueixen els “ altres”.

Les relacions i les influències entre grups socials i culturals estan determinats per diferents posicions de poder. Cada cultura és un sistema que organitza la manera de pensar i actuar dels diferents individus i grups socials que la componen, proporcionant-els-hi una certa coherència com a grup. Aleshores quan dues cultures entren en contacte s´establirà un equilibri, que segons relacions de poder pot estar declinat cap a la cultura mes dominant. Però aquest consens en el moment que hi hagi qualsevol  canvi en les relacions de poder, es trencarà