A ningú no deixa indiferent la visió d’uns braços i cames esquelètics pertanyent a una noia anorèxica; imatge que, per desgràcia, cada cop estem més acostumats a veure. Les xifres parlen d’una prevalença del 1% del total de dones joves occidentals. Tot i que és en l’adolescència on més freqüentment s’origina aquest trastorn, cada cop és donen més casos en dones de més de 40 anys, i fins i tot, en nois.
Com s’origina?
L’anorèxia és una malaltia complexa que té un origen multicausal en la que intervenen factors psicològics, socioculturals, biològics i també relacionats amb la dinàmica familiar; cadascun d’ells necessari, però cap suficient per sí sol com per a generar la malaltia.
Qui s’amaga darrera la malaltia?
Aquesta és una malaltia que és més propensa a donar-se en persones insegures, amb baixa autoestima, molt perfeccionistes, rígides i autoexigents, amb gran autocontrol, que tenen necessitat d’aprovació, baixa tolerància a la frustració i amb poca habilitat per a les relacions personals.
A més, normalment provenen de famílies on hi ha una excessiva fusió entre els diferents membres i on pot donar-se confusió de rols, amb una escassa privacitat i autonomia individual. Són famílies molt sobreprotectores i bastant rígides per canviar i adaptar-se a nou patrons i situacions. A més, la matriarca està o ha estat en un passat preocupada per la seva pròpia estètica corporal, havent practicat en algun moment o altre règims alimentaris restrictius.
Per altra banda, no és casual que aquesta malaltia incideixi en major percentatge en joves adolescents, doncs podríem veure l’anorèxia nerviosa com una reacció de les adolescents front a certes demandes del medi pròpies de l’edat en que es troben, com per exemple: independència, assumpció de majors responsabilitats, canvis fisiològics en el seu cos, augment de les seves relacions socials i sexuals, etc. I mostraria una errada en la capacitat de l’adolescent d’anar integrant tots aquests canvis en la seva personalitat, que la portarien, aleshores, a adoptar una falsa solució, una sortida malaltissa a la seva crisi d’identitat.
Per a aquestes noies aconseguir la perfecció, amb tot el que això implica, és la única via per aconseguir l’afecte i alliberar-se dels problemes, i part d’aquesta necessitat de perfecció és la imatge ideal d’estar prima, la que mai no pot aconseguir-se.
Què fa que cada cop hi hagi més casos i afecti a un sector de població més gran?
Les influències socioculturals i concretament, la vigència d’un model estètic corporal prim, especialment aplicable al cos femení, és un factor d’innegable importància per a explicar la proliferació i difusió d’aquests quadres. Els estils de vida, el grup d’iguals, la publicitat i les “indústria de l’aprimament’”, i les pròpies cognicions van reforçant dejunis, dietes restrictives i altres pràctiques compensatòries.
Però com la primor mitificada està associada a la nostra societat actual a l’èxit, la seguretat, la bellesa, l’acceptació i al prestigi social, ningú se n’escapa del seu influx i per això la incidència de la malaltia s’està estenent a altres grups d’edat i, fins i tot, a l’altre sexe.
Així, nenes de 7 a 9 anys ja tenen en compte els comentaris de les seves companyes i amigues al voltant de l’estètica corporal, i solen gravar en les seves ments burles i comentaris negatius referits al seu cos, a la seva aparença física. L’impacte d’aquestes apreciacions augmenta quan se entra en l’adolescència.
Perquè neguen la malaltia?
La pèrdua de pes es converteix en un fi per sí mateix, de fet per moltes persones no existeix autoestima sense estar prima.
El problema radica que pateixen una distorsió de la seva imatge corporal que fa que no es vegin mai com voldrien veure’s, la qual cosa fa que s’embarquin en aquesta aventura de l’aprimament, en la cerca de la bellesa ideal i inabastable que els donarà autoconfiança.
A més, arribar a la primor del seu cos els dóna seguretat per afrontar qualsevol repte que els hi pugui sorgir, i es per això que es tan difícil que canviïn la seva manera de pensar.
Existeix un substrat biològic que sustenti la malaltia?
Sembla que existeix una desregulació dels sistemes serotoninèrgic i dopaminèrgic relacionats amb la sacietat, l’estat d’ànim, l’ansietat i les obsessions, així com amb l’estil de processament de la informació centrat en el detall que podrien explicar alteracions en la presa de decisions i alteracions en el control executiu (manca de flexibilitat cognitiva, d’impulsivitat i de capacitat de resolució de problemes) típic de les afectades per aquesta malaltia.
Com les podem ajudar des de la psicologia?
Com psicòlegs la nostra feina serà reconduir a aquestes noies a adoptar un pla de vida saludable, fent tractament psicològic. Ara bé, mentre la societat no canviï la seva fora de pensar tindrem una feina ben àrdua. No sé que en penseu tots vosaltres.
Psicòloga Imma Vidal 