Autor: Imma Vidal

Grau Universitari en Psicologia a la UOC (Universitat Oberta de Catalunya), Barcelona. Màster Universitari en Psicologia General Sanitari a la Universitat Abat Oliba CEU, Barcelona (Gener 2015-Juliol 2016). Llicenciatura de FARMÀCIA Universitat de Barcelona, 1987-1992. Premi Ángel Herrera a l’excel·lència, al millor alumne de Postgrau a nivell nacional (Curs 2015-2016), atorgat pel la Fundació Universitària San Pablo CEU (Madrid). Curs de “Salut mental: de l’atenció primària a l’atenció comunitària”.

Errors en la parla

per Imma Vidal, posted in Lenguaje

No heu dit mai una cosa que no volíeu dir? No us heu preguntat mai per què quan volem dir una paraula en diem una que a priori no hi té massa a veure o, fins i tot, pot ser una de significat oposat?

Els errors de la parla són errors que comet qualsevol parlant de forma espontània, no intencionada, en que l´emissió d´allò que produeix difereix al que inicialment havia planejat dir; és a dir que no hi ha una bona correlació entre el concepte mental que es té i l´enunciat que es diu.

Dits erros es produeixen de forma no habitual, però són sistemàtics en la mesura que quan té lloc la substitució d´una paraula per una altra, sempre es segueixen unes mateixes regles; a més  no es deuen ni a desconeixença de les regles gramaticals, ni a patologia. Malgrat estar fora del control del parlant, amb freqüència aquest es dóna compte de l´error que ha comès i el repara, bé dient la paraula o frase correcta prèviament pensada, o afegint un comentari al voltant del mateix.

De fet, els errors són les manifestacions més tangibles que tenim dels entramats cognitius que es posen en marxa quan una persona vol comunicar-se amb una altra. Per tant, representen una molt bona font per conèixer el processament de la producció del llenguatge, des de la conceptualització a la formulació del mateix, ja que el que fan és reflectir l´estructura i organització de les paraules en el nostre lèxic mental.

És ben conegut que el nostre cervell té una capacitat limitada d´emmagatzenament, i que per tant és impossible que pugui acollir un nombre infinit d´oracions; per tant, cal que el nombre limitat d´elements que allí s´hi troba s´encadenin i s´organitzin de la manera adient per tal de crear els enunciats de la parla, i això es fa seguint unes regles o principis estructurals que són coneguts per tots els parlants d´una llengua, i de fet, és ja des de ben petits que anem aprenem les regularitats de la nostra llengua, i anem teixint xarxes per tal de poder accedir al lèxic i poder ser competents en la nostra llengua.

Els psicolingüistes creuen que el lèxic mental està format per entrades lèxiques que tenen diferents nivells separats, tot i que interconnectats.

a. Els processos de conceptualizació (o preparació conceptual del missatge preverbal): En la qual es realitza la selecció dels conceptes que volem expressar verbalment.

b. Procés de formulació o lexicalizació del missatge preverbal: Es seleccionen les paraules i els conceptes a transmetre del lèxic mental (accés lèxic). Hi ha autors que anomenen aquestes representacions o conceptes lèxics lemes, que no són res més que les descripcions sintàctiques dels ítems lèxics, i que per tant venen especificades semànticament i sintàcticament.

Posteriorment es genera una representació (lexema) de l´estructura fonològica de l´expressió (codificació fonològica).

Així és que, a banda del que serien els conceptes, hi ha tota una sèrie d´entrades lèxiques, les quals venen constituïdes per dos nivells un per la forma semàntica o el que seria el significat de les paraules (la que conté la informació sobre el lema), i una altra per la realització morfològica de l´entrada i les seves propietats fonològiques, de manera que l´expressió lingüística d´un concepte requereix l´associació de concepte i so, de lema i lexema.

c. Procés d´ articulació i execució dels processos motors

En els processos d´accés o recuperació de les unitats lèxiques durant la producció del llenguatge, no usem una única representació sinó, com a mínim, dos: una relativa al significat de la paraula i una altra relativa a la forma fonològica pròpiament dita.

Aleshores la pregunta que ens fem és per què es veu pertorbada la selecció del lema?.

Com dèiem, el nostre diccionari mental conté en compartiments diferents, el significat d’allò que volem dir i la forma que hi ha lligada a aquest significat, i aquestes dues classes de representacions són processades en diferents àrees del cervell i per mecanismes neuronals diferents i és aleshores, en el pas de l´un a l´altre, quan podem cometre els errors.

Si el sistema de la producció de la parla no fos serial, seria més improbable que es donessin aquest tipus d´errors per la capacitat de correcció, ja que no hi hauria subprocessos  i la informació rellevant per qualsevol decisió en la producció de la parla, o d´una paraula, com és el cas al que estem fent referència, estaria disponible en qualsevol moment del processament.

Atenent a totes aquestes consideracions, sembla evident que el lèxic mental estigui estructurat de tal manera que les paraules que semànticament guardin certa relació estiguin en un nivell semblant, de manera que quan volem recuperar una paraula en concret, pot haver-hi l´ activació simultània de qualsevol d´aquelles que estan semànticament relacionades amb ella, la qual cosa fa que se´n pugui seleccionar una d´incorrecte. No seria, per tant, res més que un problema en la selecció del lema correcte, per activació d´altres d´incorrectes.

Ara bé, la causa d´aquesta selecció incorrecte pot tenir diferents orígens o fins i tot en podria ser la suma de varis d´ells: pot ser degut a un fenomen de freqüència d´ús de les paraules relacionades que s´activen i competeixen, per influència del context en que es troben els parlants o per un context previ viscut que fa que es donessin interferències de les paraules prèviament expressades, o fins i tot podria ser degut a un tema de rapidesa o fluïdesa en que el llenguatge es dóna, o simplement per l´efecte d’altres pensaments que es tindrien en el moment d´estar expressant un enunciat.

Com lluitar contra la violència de gènere des de la teràpia psicològica?

per Imma Vidal, posted in Violencia de género

Molts cops, els usuaris venen farts de tot el procés que fa varis anys que els dura, i l’únic que volen és complir i que acabi ja tot. Realment, front els que pensen així, és molt difícil fer-los canviar de manera de pensar i que aprofitin el curs formatiu i totes les eines cognitivo-conductuals que a teràpia se li ofereixen, per millorar el seu dia a dia en tots els conflictes que els hi puguin anar apareixent al llarg de la vida.

Photo by Alexander Grey on Pexels.com

Un altre factor que pot influir negativament en la teràpia és el nivell sociocultural baix que pugui presentar la persona, doncs per molt que es miri de donar tota la informació molt mastegada, molts no arriben a acabar d’entendre del que els hi estem parlant (per ex. les distorsions cognitives, els mecanismes de defensa que hom empra per justificar els seus actes…). Però a banda d’això, també serà molt important els valors i creences vers la dona que puguin tenir influenciats pel context social del que provenen: si a la seva família han vist maltractaments i una actitud masclista, ells la tindran també ben arrelada i serà una qüestió ben difícil de modificar, la qual cosa no ajudarà gaire a l’hora de fer la teràpia. A més, un altre punt clau és tot el masclisme que darrerament corre per Internet.

Photo by Kat Smith on Pexels.com

Un altre factor negatiu en la teràpia pot ser els prejudicis i idees preconcebudes per part del terapeuta. Per exemple, si aquesta és una dona feminista podria prendre-s’ho com una qüestió personal i li pesin més els prototips, les estigmatitzacions o desqualificacions del qui té al davant més que no la seva ètica professional d’ajudar-lo a millorar en futures situacions conflictives. O també podem tenim clara la idea preconcebuda de que és així i no canviarà diguem el que li diguem,  amb la qual cosa l’únic que farem serà, i des d’una posició de superioritat, imposar disciplines alliçonadores que de ben poc serviran perquè canviï. I més fins i tot si partim de la base de que el subjecte pertany a una cultura més masclista que la nostra (persona hindú, dels països àrabs….)

La intervenció sempre va encaminada cap a un mateix sentit, sigui quina sigui la història personal del pacient que tenim davant, i és el reconduir conductes i patrons de violència exercits en l’àmbit de la violència de gènere. Aleshores l’únic que hem de fer és adaptar a cada persona i/o grup la manera d’enfocar el que s’ ensenya, doncs sempre és el mateix: donar suport psicològic i unes eines bàsiques per tal d’ajudar-los a incorporar i fer-se seves noves pautes de conducta, per tal que siguin més adaptatives i respectuoses vers l’altre.

Photo by Pixabay on Pexels.com

Ara bé, cal tenir en compte que un dels elements clau  d’aquests programes d’intervenció amb maltractadors és aconseguir que aquests assumeixin la responsabilitat dels seus actes i que eliminin les racionalitzacions i justificacions que realitzen per excusar la seva conducta. Alguns autors assenyalen que aquells maltractadors que neguen la seva responsabilitat presenten un major risc de reincidència.

Per aconseguir l’assumpció de responsabilitat de la conducta violenta, és necessari treballar la motivació al canvi dels participants, ja que els homes penats per violència domèstica que són enviats a programes d’intervenció, solen tenir una motivació pel canvi molt baixa, i generalment no reconeixen que existeixi un problema en la seva forma de comportar-se. Per tant, és bàsic el treball previ per tal de motivar-los a que vegin al pla formatiu que se’ls posa a l’abast com una oportunitat de canvi i creixement personal, i per tant tots els nostres esforços han d’anar en aquest sentit.

Penso que tot i l’empatia i l’acceptació incondicional de vegades puguin ser difícils d’assolir, són bàsiques en aquet tipus de teràpia; i més si prenem en consideració el que ha fet la persona, que és quelcom reprovable socialment i atempta sobre els principis bàsics de la igualtat entre homes i dones.

La identitat

per Imma Vidal, posted in Intervención social

 La meva identitat és el que fa que jo no sigui idèntic a ningú més. Així, dos bessons tant sols seran rigorosament idèntics al néixer, ja que des dels seus primers passos a la vida, aquesta prendrà un caire diferent, perquè tot i que comparteixin moltes coses i moments, cada u experimentarà les seves pròpies vivències, seguirà les pròpies orientacions i tindrà diferents  relacions amb els altres. Tot això, a la seva vegada, comportarà que puguin tenir una reacció diametralment oposada davant una mateixa situació, sigui quina sigui aquesta.

La identitat està constituïda per multituds d´elements i tot i vivenciar-la com un tot, pot anar canviant amb el temps segons quin sigui l´element que predomini i en quines circumstàncies o context es trobi la persona.

Això és així perquè la identitat no ens ve donada, sinó que es va construint a poc a poc al llarg de l´existència. Aleshores malgrat que tinguem certs trets innats que ens poden determinar (sexe, color de la pell…), serà ben bé l´entorn social qui determinarà  la pertinença d´una persona a un grup determinat, esdevenint-se un “nosaltres” versus “els altres”. I quan la identitat del grup se sent amenaçada pot esdevenir un instrument de guerra i conduir al crim per tal de preservar la pròpia identitat, com tantes vegades ha passat a la història de la humanitat, però això seria una situació que, evidentment, caldria evitar.

És doncs en la interacció social entre grups on cal buscar l´explicació de la gènesi i persistència de les diferències culturals, que àdhuc pot acabar amb genocidi o etnocidi.

De fet, l´etnocentrisme és una característica inherent a totes les cultures, però es pot convertir en un punt de partida de l´etnocidi (o supressió de la cultura de l´altre) sobretot en societats amb estat, ja que aquestes tendeixen a la unificació, i per tant actuen anul·lant la diversitat present en el cos social (redueixen l´alteritat). Però seria imprescindible que això es pogués canviar i que hom s´intentés posar en el lloc de l´altre. D’aquesta manera com més un immigrant sentís respectada la seva cultura d´origen, més s´obriria a la cultura del país d´acollida.

Cada cultura no es troba aïllada, sinó que es desenvolupa gràcies als seus intercanvis amb altres cultures. I per tant, les cultures no són immutables, sinó que es construeixen i són fruit de processos d´interacció amb els altres. Les cultures es posen en contacte o combinen a través de processos migratoris, per exemple. Així és que la diversitat cultural es genera i adquireix sentit en el marc de les relacions entre cultures, però degut a les posicions etnocèntriques molts cops es tendeix a qualificar els estils de vida de les altres cultures com absurdes i de vegades, irracionals

A més, però, amb la diversitat cultural hi ha la possibilitat que la varietat es difumini ràpidament; que no vol dir que tingui lloc la desaparició de les diferències, sinó més aviat una difuminació dels contrastos culturals, en que cada cultura adoptarà, voluntària o involuntàriament, trets de l´altra cultura amb la que està en contacte. Però, cal practicar la tolerància, de manera que tant sols serem respectats, quan l´altre també es trobi que està sent considerat; per tant una paraula clau seria la reciprocitat: “ Conèixer els altres com a pas previ per a canviar-nos a  nosaltres.

L´assimilació per una cultura dominant el que fa és homogeneïtzar la societat, de manera que no es té en compte ni cultura, ni valors o creences d´aquelles persones que constitueixen els “ altres”.

Les relacions i les influències entre grups socials i culturals estan determinats per diferents posicions de poder. Cada cultura és un sistema que organitza la manera de pensar i actuar dels diferents individus i grups socials que la componen, proporcionant-els-hi una certa coherència com a grup. Aleshores quan dues cultures entren en contacte s´establirà un equilibri, que segons relacions de poder pot estar declinat cap a la cultura mes dominant. Però aquest consens en el moment que hi hagi qualsevol  canvi en les relacions de poder, es trencarà

¿De qué depende que una terapia funcione?

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Se puede ser el mejor psicólogo/-a del mundo, estar muy bien formado a nivel de conocimientos teóricos; pero si no se es capaz de hacer que nuestro usuario capte el que lo estamos entendiendo, y vea que sabemos ponernos en su lugar, no conseguiremos ni su adherencia terapéutica, ni lo motivaremos para que sea él el que trabaje para el cambio, con lo que nuestra terapia resultará infructuosa. Y ni decir tiene ya de si se trata de un adolescente obligado a ir a consulta por sus padres,…

Serán las actitudes que el usuario infiera que tenemos y que le mostramos por las que se nos valorará y hará que se abra y confié más o menos en nosotros. De ahí la importancia de empatizar con la persona, con sus necesidades y deseos; siendo asertivos y teniendo en cuenta en todo momento sus sentimientos, afectos, preocupaciones, temores y expectativas;  pero permitiendo, así mismo, el desarrollo de su individualidad y su autonomía, sin  caer ni en paternalismos ni autoritarismos. De esta forma, con el fuerte vínculo terapéutico que estableceremos, le podremos acompañar en la búsqueda de sus recursos y potencialidades para que sea lo más funcional y adaptativo posible afrontando sus problemas.

Es de tal importancia este vínculo empático para que la relación terapéutica sea óptima que no debe desarrollarse sólo dependiendo de las capacidades naturales de cada profesional ni de las características del  que consulta, sino que debe considerarse  como una herramienta de trabajo con finalidad terapéutica y por lo tanto debería ser aprendida y desarrollada por todos los profesionales.

En este sentido, para establecer una relación terapéutica eficaz, la principal herramienta de la que dispone el psicólogo es la comunicación, la cual nos permitirá hacer un abordaje terapéutico holístico de la persona , de forma que podremos manejar tanto emociones, como potenciar su autoestima, o como transmitir autoeficacia, … ; y evidentemente esto sólo lo conseguiremos desde una base de confianza que nos dé credibilidad delante del usuario, de forma que éste se sienta seguro y capaz de realizar cambios en su vida, ya que eso es lo que ve que le transmitimos.

Por otro lado, no debemos olvidar que para que la comunicación sea efectiva, deberemos usar un lenguaje claro y sencillo, utilizando el feedback, parafraseo… Pensemos que la habilidad en comunicación tampoco no es un don innato sino que es el resultado de un proceso de aprendizaje continuo, que es necesario que todo profesional trabaje.

Todo ello cobra aún una mayor importancia, cuando se trata de personas con discapacidades funcionales, gente mayor,…  pues por un lado muchas veces no se pueden comunicar (sólo podemos inferir a través de nuestra subjetividad lo que sienten), y por el otro es muy difícil cambiar todas aquellas actitudes que podrían estar relacionadas con la llamada psicología social maligna, en la que se tiende a etiquetar, infantilizar o tratar de forma paternalista y/o autoritaria (ejemplo, le damos instrucciones para hacer una ficha de forma muy rápida a una persona mayor y le cuesta entendernos, con lo que perdemos la paciencia y le vamos diciendo que lo haga ya). Por tanto, no es siempre fácil ponerse en el  lugar del otro, por mucha empatía que sepamos que tengamos que tener, por lo cual una cosa que tampoco deberemos olvidar es que siempre deberemos respetar y adaptarnos a los ritmos  y tiempos de cada persona.

Así es que, en todo momento y con el fin de facilitar la comunicación,  tendríamos que tener en cuenta la perspectiva de la persona afectada, sus preferencias y deseos, que soporte social tiene (pues será necesario que trabajemos conjuntamente en según qué casos con la familia, por ejemplo en casos de un discapacitado o un paciente oncológico); en definitiva valorarla para hacer programas personalizados que aumente su calidad de vida, por mínimo que este incremento pueda ser. Así mismo, toda palabra, mirada y pensamiento que tiene el profesional hacia el paciente debería tener el fin de establecer también una comunicación terapéutica, que nos permitiera conocer sus pródromos la cual cosa podría avisarnos de un posible brote o recaída (muy importante por ejemplo en discapacitados con trastorno de conducta),  lo que ayudaría a que pudiéramos tomar medidas y redundaría en su calidad de vida, ya que cada brote puede suponer un paso atrás para el usuario.

En definitiva pues, es muy importante trabajar mucho la relación terapéutica y la empatía, reconociendo y dando respuesta a la emociones del cliente, así como adaptándonos o gestionando bien los silencios. El paciente necesita saber y sentir que entendemos su dolor su pena ansiedad o cualquiera que sea lo que le ha llevado a consulta. Para ello también  será necesario que validemos mucho tanto sus emociones como sus preocupaciones; no lo debemos cuestionar, tenemos que dejar que la emoción emerja, reforzando y facilitando que el paciente hable de su malestar. Nosotros a través de la escucha activa, y utilizando por ejemplo la paráfrasis, le trasmitiremos que le entendemos y nos ponemos en su lugar.

Es pot augmentar la nostra intel·ligència?

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Una bona educació en un ambient estimulant, pot fer-nos més intel·ligents?

Segons Stenberg, psicòleg estudiós de l’intel·lecte de la universitat de Yale, la millor manera per augmentar i mantenir la intel·ligència és usant-la. Ell la compara amb un múscul, si s’exercita millora, i sinó, es debilita.

Però què entenem per intel·ligència? La Intel·ligència la podem definir com l’habilitat per adquirir coneixements, pensar i raonar amb eficàcia i manegar-se en el medi de forma adaptativa.

Existeixen una infinitat d’estudis que demostren que la intel·ligència de cadascú és el resultat de les capacitats que ens atorga la nostra genètica. Ara bé, també és cert que el grau en que es desenvolupen aquestes capacitats, depèn del necessàries que siguin les mateixes en l’entorn en que vivim.

Així, un nen en un entorn molt pobre d’un poblat africà, no tindrà gaires ocasions per exercir la seva habilitat matemàtica, posem per cas. Però, també succeeix el contrari, ja que una persona amb una escassa capacitat cognitiva no assolirà a desenvolupar habilitats que no té; però si exercita les seves capacitats intel·lectuals, podrà assolir el màxim de la seva capacitat

Aleshores, caldria deixar de suposar que els individus siguin un producte passiu dels seus gens o dels seus ambients, i adoptar una visió de la conducta humana en la que la persona és un ser actiu. De manera que una millor educació i l’entrenament poden augmentar el nivell d’intel·ligència. Per tant, cal usar la intel·ligència en tot moment: en el treball, les relacions, la vida…

Ara bé, també cal preguntar-se per la relació existent entre el que mesuren els test d’intel·ligència i la competència personal, i perquè generalment un alt coeficient intel·lectual no és sinònim d’un millor desenvolupament a la vida. Les persones que obtenen unes puntuacions altes no són ni de lluny més eficaces en les seves relacions, en l’educació exitosa dels seus fills, per exemple, ni en l’obtenció d’un millor benestar físic i mental.

Serà doncs important tenir en compte les nostres debilitats i fortaleses, de manera que si fem un esforç per entrenar aquelles capacitats que tenim més baixes, millorarem no sols la nostra capacitat intel·lectual, sinó que ens desenvoluparem d’una forma més eficaç i exitosa a la vida.

Però no és tan sols això, cal usar intel·ligentment les nostres emocions, doncs aquestes són importants per l’exercici de la raó. Les emocions guien les nostres decisions en cada moment, capacitant o incapacitant el propi pensament. Tant és així, que una bona educació emocional ens ajudarà a dur tots els nostres projectes a bon port.

La intel·ligència emocional ens dóna la capacitat de fer el nostre treball d’una forma més eficient i assolint millors nivells de rendiment, gràcies a que pren en consideració característiques com la capacitat de motivar-nos a nosaltres mateixos, de perseverar en la nostra tasca malgrat les possibles frustracions, de controlar els impulsos, de regular els nostres estats d’ànims, d’evitar que l’angoixa interfereixi amb les nostres facultats racionals, i la capacitat d’empatitzar i confiar amb els altres.

Si som capaços d’entendre, usar i administrar les nostres pròpies emocions en formes que redueixin l’estrès, ajudin a comunicar efectivament, empatitzar amb altres persones, serem capaços de superar desafiaments i resoldre conflictes, reeixint a la vida.

L’ ordre social

per Imma Vidal, posted in Intervención social

Els ciutadans ens comportem socialment seguint una sèrie de coneixements pràctics i duent a terme l’aplicació de certes normes, valors i pautes comunes que són les que ens serveixen de guia per les nostres accions. Aquestes regles i pautes de comportament ens venen determinades i imposades pel propi context, i per tant, no es poden deslligar del marc històric i socio-cultural concret a on s’ubiquen.  Les aprenem i interioritzem a través dels processos de socialització, bé sigui a l’escola o en el si de la família, quan ens donen unes pautes de quina ha de ser la conducta adequada en cada situació, i, a poc a poc, les anem interioritzant.

I és la pròpia dinàmica i comportament de les persones, en la nostra vida quotidiana, qui configura l’ordre social com mecanisme preestablert, sent de fet  tot aquest seguit de regularitzacions, uniformitzacions i repeticions que duem a terme els que ajuden a mantenir-lo.

Per tant, som els propis actors individuals els qui, amb els nostres actes, expectatives i interessos socials, legitimem l’univers simbòlic de significats creat per mitjà d’orientacions normatives i pautes de valor compartides que nosaltres mateixos hem construït. I és en aquesta quotidianitat que comporta un enfortiment del tradicionalisme en les accions, que d’aquesta manera queden institucionalitzades i, per tant, legitimades.

Cal dir que la vida quotidiana l’aprehenc com una realitat objectiva i ordenada, plena d’esquemes tipificadors que són els que m’ajuden i marquen la meva acció, i és mitjançant el llenguatge que puc aprehendre el món d’intersubjectivitats que comparteixo amb els altres. Aquestes tipificacions fan que cada persona es trobi desenvolupant un rol, la qual cosa comportarà que el seu comportament sigui susceptible de coacció per part de la societat on es troba. Per tant, amb els rols queda representat l’ordre institucional.

Però la vida social que observem ( i això a més ho podem fer extensible a qualsevol realitat social) representa interacció social i per tant cooperació i consens, tot i que també podem trobar enfrontament i conflicte. –aleshores si es trena el rol desenvolupat per la persona dins la societat o, les expectatives que porta associades no es compleixen, es quan es pot entrar en conflicte.

Per tant, l’univers simbòlic creat ordena la història i ubica tots els esdeveniments col·lectius, de forma que s’estableix la memòria compartida pels individus socialitzats dins la col·lectivitat. Si el marc referencial comú per la projecció de les accions individuals és diferent, l’ordre que s’establirà serà diferent, així com els conflictes que s’hi originaran.

Per acabar podríem dir que el conflicte el podríem considerar com una possible forma de socialització, en tant en quant, constitueix una de les més vives interaccions recíproques.  Si no existís, significaria que les persones no tenen capacitat d’agència, doncs es sotmetrien a la coacció de la societat, la qual a més restaria inalterable al llarg dels temps, sense possibilitat de transformació o de canvi, doncs únicament es donaria els seu poder normatiu i coerciu. Per tant, el conflicte possibilita el canvi social amb el qual es pretén aconseguir un nou ordre social.

Què és la felicitat?

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Amb l’Any nou, toca reprendre el blog. I amb quin tema podríem encetar de millor manera aquesta nova etapa? Doncs amb un que potser la majoria de persones anhelem: la felicitat.   

A qui no li agradaria viure sempre feliç? Però, és possible o és tan sols una quimera? Què és de fet la felicitat? La podem assolir sempre? És una meta en si mateixa o una forma de vida i de veure el món? Són preguntes que ens podem fer i potser no tenen una resposta senzilla …o sí! Tot dependrà des quin color de vidre ens ho mirem.

La felicitat la podem definir com un estat subjectiu que cada u experimenta de diferent manera, i normalment s’assoleix en moments de benestar complet o quan s’han assolit certs objectius que ens realitzen com a persona. És un concepte autopercebut que influeix en les actituds i comportaments dels individus. Cadascú la vivencia de diferent forma.

Ara bé, el que sí està clar que aquelless persones que tenen un alt grau de felicitat mostren generalment un posat positiu front la vida, al mateix que estan motivades a conquistar noves metes. Al contrari de les persones que no se senten felices i que mostren una visió del món negatiu, fa que es sentint, generalment, sempre frustrades en el desenvolupament de la seva vida.

Aleshores, una bona pregunta a fer-se és saber si això és possible de canviar-ho i que una persona arribi a ser plenament feliç. Nosaltres pensem que sí. Tot  és qüestió d’acceptar el que ens va succeint a la vida i encarar-nos-hi amb una postura no avaluativa front al viure amb un mateix i en el món. Cal centrar-se en el present, experimentant plenament els esdeveniments que van succeint, sense fer-ne una valoració.

Pot resultar molt simplista, però la felicitat la podem trobar en cada petit acte, en cada petit moment de la nostra vida. I com ho podem fer això? Doncs ben senzill, gaudint i posant tots els nostres sentits en allò que estem fent. Bé sigui llegint, menjant, prenent un bany o simplement caminant.

Només cal que transformem la nostra experiència del món; i per això necessitem permetre’ns a nosaltres mateixos experimentar el món directament, sense transformar-lo, tal com és, ni més ni menys. Cal acceptar el que va succeint, però entès des de la compassió , l’amabilitat, l’apertura, el centrar-se en el present i la disposició.  És a dir acceptació entesa com l’experimentar els esdeveniments plenament i sense defensar-se’n. Però sent proactius.

L’acceptació, en definitiva, té a veure amb la capacitat de decisió, doncs està estretament lligada a l’acció voluntària i propositiva perquè estar disposat és acceptar el que hi ha, junt amb el respondre al que hi ha d’una manera eficaç i apropiada. És fer allò que serveix  i, precisament, el que es necessita en la situació o el moment actuals tal i com ja postulava Linehan (1993).

Però a més, i a banda d’això, creiem que les relacions són també una font molt important de felicitat. De get, creiem que les persones que més connectades estan amb altres persones, mantenen el seu cervell saludable durant més temps i es poden encarar d’un forma més positiva amb la vida, i de retruc això els hi aporta més felicitat.

¿Qué es el mindfulness?

per Imma Vidal, posted in Noves teràpies

El mindfulness es la focalización de la atención en el momento presente, es un método para conseguir la atención plena, centrándonos en lo que está sucediendo “aquí y ahora”, aceptándolo sin más, sin intentar cambiar, ni juzgar nada. Su significado es plena consciencia. Concentrarse en lo que sucede en nosotros y en nuestro alrededor y saber renunciar al ruido y a las distracciones.

El mindfulness no es nada nuevo. Es una técnica muy antigua que se ha adoptado de las tradiciones budistas, empleada hace ya 2500 años, relacionada con la espiritualidad y con el acto general de meditar, tan habitual en estos monjes y que nosotros la hemos occidentalizado.

El doctor Jon Kabat-Zinn y su equipo, en el año 1979, comenzaron a utilizar mindfulness de modo terapéutico en la clínica de la reducción del estrés del Hospital de la Universidad de Massachusetts, en USA. De esta forma desarrollaron un programa de 8 semanas basado en mindfulness para la reducción del estrés  (MBSR), programa creado para ayudar a las personas a aprender a convivir con condiciones médicas crónicas. 

Diversas investigaciones científicas posteriores están comprobando que incluyendo en nuestra rutina diaria conseguimos muchos beneficios para nuestra salud física y mental gracias al mindfulness, es muy positivo para el autocontrol en los niños, para el desarrollo de la resiliencia y de los recursos de afrontamiento en personas enfermas y para la mejora en niveles objetivos de salud. Entre ellos es fundamental para reducir el estrés y la ansiedad, para mejorar los niveles de concentración y nuestra memoria, para descartar los tan incapacitantes pensamientos intrusivos y para la mejora del dolor.

En la práctica, lo que experimenta una persona con el mindfulness es una conexión muy estrecha consigo mismo, con su cuerpo, con su mente y con sus emociones. Es por ello que se convierte en una práctica imprescindible si quieres gestionar correctamente tus pensamientos y emociones.

Al practicar mindfulness te ves a ti mismo desde otra perspectiva, como si fueras un observador que ve todo cuanto acontece en ti y en tu entorno, de modo que te haces más consciente de lo que sientes y piensas. Esto te dará mayor capacidad para alinear tus pensamientos y sentimientos con cualquier propósito que tengas en la vida.

El objetivo del mindfulness es lograr un profundo estado de conciencia durante la sesión. Se usan diferentes técnicas concretas para alcanzarlo. Se busca conseguir que nuestra conciencia se relaje y no elabore juicios de nuestras sensaciones, sentimientos o pensamientos.

¿Cómo se practica?

En relación al tiempo, es recomendable empezar practicando varios minutos al día e ir ampliando en función vayas adquiriendo la rutina hasta llegar al ritmo ideal de 30 minutos diarios. Hay que ser perseverante, no abandonar si no notamos cambios al principio e intentar no avanzar demasiado rápido. Ten paciencia.

  • Encuentra tu momento tranquilo del día: por la mañana justo después de despertarte, antes de acostarte al terminar la jornada, después de comer al medio día…
  • Escoge un ambiente o sitio relajado: libre de ruidos y/o distractores externos, con una temperatura adecuada y en el que nos sintamos muy a gusto: en tu cuarto, en la oficina, en un parque al aire libre, en el jardín…
  • Ponte ropa cómoda y colócate: también en una postura cómoda. Sentado en el suelo con la espalda recta para no obstaculizar la respiración o tumbado sobre una esterilla.
  • Céntrate en tu respiración: concéntrate en cómo el aire entre por tus fosas nasales hacia tus pulmones, cómo nutre de oxígeno todo tu cuerpo y cómo sale de nuevo por la nariz, llevándose con él todo lo malo y lo negativo. En cuanto tu mente se distraiga llévala de nuevo a la atención de tu respiración. Con la práctica, poco a poco irás mejorando la técnica y cada vez te llevará menos tiempo alcanzarlo.
  • Deja que aparezcan libremente los pensamientos y emociones que vayan surgiendo: Es imprescindible mantener una actitud neutral ante ellos, no juzgarlos como buenos o malos, simplemente percibirlos y observarlos de manera impersonal.

Para practicar Mindfulness tan solo hay que prestar atención al momento presente, al aquí y al ahora. ¿Parece fácil, no? Pues si alguna vez lo has intentado, sabrás que de fácil no tiene nada. Detener el incesante “rumiar” mental al que estamos acostumbrados no es nada sencillo. En realidad, el objetivo de empezar a practicar Mindfulness es conseguir vivir en un estado permanente de “Atención Plena”. Es decir, al principio, lo practicamos de manera puntual para entrenar la mente en la plena consciencia, es decir, para estar atentos al momento presente (algo que, al principio, resulta especialmente difícil). Pero con el paso del tiempo, el objetivo es detener el “ruido” mental y experimentar el presente en los máximos momentos posibles a lo largo del día

Lo más importante es que, con el paso del tiempo y la destreza en la práctica, la mente se acostumbre a vivir cada vez más el presente de modo que, aunque no estés haciendo una sesión de Mindfulness en sí, tu mente practique la Atención Plena mucho tiempo, a cualquier hora del día, en cualquier circunstancia, que tu mente y tu cuerpo permanezcan unidos la mayor parte del tiempo sea cual sea la actividad que estés realizando.

Empoderar a la gent gran

per Imma Vidal, posted in Vejez

Malgrat existir una gran variabilitat, la vellesa sol comportar canvis econòmics, biològics i físics, que esdevenen transicions normatives a la vida, però que suposen canvis d’estatus i de rols importants (jubilació, niu buit, dol pel cònjuge…). Aleshores, les necessitats de recolzament de la gent gran es fa palesa, ja que qualsevol canvi requereix ajustaments i transformacions d’hàbits per tal d’adaptar-se a la nova realitat

Soc de l’opinió  que seria necessari potenciar els recursos de la gent gran, per tal de fer de la vellesa una etapa de creixement. De fet, està comprovat que el recolzament social afavoreix la salut física i psicològica i l’adaptació a la malaltia, afavorint el manteniment de pautes de salut. Però no tan sols és vital el recolzament rebut, bé sigui formal o informal, sinó que també ho és el recolzament percebut per la persona. A més, qualsevol canvi s’assumeix millor a través d’un període de preparació que permeti l’ajustament individual i social.

Per tal fi, caldria dissenyar programes que per una banda proporcionessin coneixements sobre la pròpia vellesa, que treballessin sobretot la capacitació de l’individu a ser independent i que estimulessin la pròpia iniciativa i activitat; iper l’altra augmentessin les seves relacions interpersonals. Per tant, penso que seria bo agafar com referència les teories del cicle vital i la teoria de Bronfenbrenner, segons les quals dotant de recursos i estratègies òptimes a les persones grans, doncs es podria aconseguir la seva realització personal i social amb una participació plena i sentiment de competència, mentre no es manifestessin discapacitats o dependències significatives. Així és que la persona no tan sols seria receptora del programa sinó que, com a individu, proporcionaria recolzament als altres sentint-se útil i conseqüentment s’evitaria l’aïllament.

He estat molts anys treballant en l’àrea del Raval de Barcelona, i el que me n’he adonat és que hi ha molta gent que viu en la solitud. Penso que el que s’hauria de fer, és que partint dels seus punts forts i de les seves experiències, els hauríem de dotar de serveis específics que donessin resposta a les seves necessitats. Hauria de ser però la pròpia gent gran la que exposés les seves preocupacions i inquietuds, i a partir d’aquí i del que haguem pogut observar a nivell de carrer, decidir tots plegats el millor programa a desenvolupar.

Cal posar èmfasis en les potencialitats de l‘individu, tot afavorint les seves habilitats i competències amb l’objectiu d’augmentar la seva capacitat per afrontar amb  èxit futures situacions potencialment adverses i esmorteir els efectes nocius dels estressors de la vellesa i, en general, per a promoure un funcionament òptimament competent i saludable. Però penso com he dit que són especialment importants en aquesta etapa les intervencions per a promoure la interacció i el contacte social ja que són una de les formes més potents d’ afavorir l’adaptació. Està provat que l’aïllament social i la soledat de la gent gran va lligat a un declivi tant a nivell físic com mental; però si potenciem les habilitats socials, indirectament estarem disminuint els possibles estressors que poden emergir en el curs d’aquestes relacions interpersonals. I a més a més, afavorint el contacte entre iguals i/o amb altres generacions aconseguirem encara més reduir l’estrès social.

Objectiu prioritari: Prevenir, compensar o demorar els canvis físics, cognitius…i en últim terme millorar la qualitat de vida i el benestar de la persona grans

Objectius específics

Potenciant els recursos individuals per afrontar els esdeveniments vitals que tenen lloc a la vellesa

Potenciant les capacitats cognitives i motores

Potenciant que la gent gran desenvolupi un paper més actiu a la societat i aprofitant les seves experiències i habilitats en benefici a la societat

Potenciant la participació social i les relacions i la solidaritat intergeneracional

Potenciant a que realitzin activitats socials interessants per ells i la comunitat, potenciant a la vegada la seva autoestima

Fomentant espais i situacions d’intercanvi d’experiències i de coneixements, per tal de construir i donar força a la cultura

Reelaborant el rol del jubilat trencant estereotips i actituds negatius envers la vellesa(tradicionalment vellesa s’associa a retir, malaltia o dependència).

Potenciant la sensació de control personal, mitjançant la identificació d’estratègies per a augmentar la percepció de control i autoeficàcia

Interculturalitat

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Característiques com la llengua, la família, la religió… poden ser considerats com uns vincles primordials que no venen només determinats com a lligams naturals i necessaris, vinculats a la raça  i imposats a les persones, sinó que més aviat estan constituïts pel sentiment i la visió que d´ells tenim les persones: com a fets inevitables o suposats fets donats, que són els que en definitiva ens atorguen aquell sentiment de pertinença a un grup.

Jo recolzo les idees aportades per un autor com és Geertz, segons el qual, la cultura s´ha d´interpretar en clau significativa o semiòtica, a la manera de la perspectiva comprensiva de Max Weber. A aquest autor, no li preocupa l´autenticitat d´una cultura (situació geogràfica, tradició, raça…) com a Lévi-Strauss, sinó la manera com s´intrepreta el significat dels fets culturals. En altres paraules, està interessat en les formes simbòliques relacionades amb fets socials concrets, i d´aquí la gran importància que té el discurs; tot i que ambdós autors parteixin de la base el procés de mundialització comporta la formació de noves formes culturals híbrides a tot arreu del món. Ara bé, la concepció de cultura geertziana està relacionada més que amb els components psicològics, amb l´espai públic on es donen els actes significatius en el marc del qual cobren sentit, i que molts cops hi tenen joc els conflictes de valors.

Per altra banda, Geertz també és conscient de la difusió del contrastos culturals, però per ell, més que una pèrdua de riquesa cultural amb la desaparició de les diferències, creu que som davant una multiplicació de contrastos culturals en que s´amplia el camp de coneixement cultural propi tot redefinint els propis horitzons, límits o fronteres. I això fa que no hi hagi conflictes només entre pobles, sinó entre persones d´una mateixa societat.

Parla d´un “ immens collage” per descriure l´actual situació que presenta innombrables reptes que posaran en conflicte els valors culturals de les societats d´acollida, però també dels desplaçats. Aleshores per ell, no és vàlida la solució proposada per Lévi-Strauss de certa dosi d´etnocentrisme tradicional, ja que a diferència d´aquest  que parla de la varietat de cultures “com a alternatives a nosaltres”, Geertz ens parla d´elles “ com a alternatives per a nosaltres”.

El que cal, segons Geertz, és que amb l´ajuda de l´etnografia hem mirar de comprendre al qui tenim davant com a pas previ per arribar a una interculturalitat desitjable. Per tant, l´objectiu serà el coneixement mutu, que amb les successives interaccions que es produiran de trets i valors culturals propis, s´arribarà a un canvi d´actitud que possibilitarà un nou marc de convivència. Per tant Geertz, a diferència de Lévi-Strauss, confia en les noves oportunitats i perspectives que es generen a partir del contacte amb la modernitat occidentalitzadora. Aleshores, , per Geerzt el futur ha de passar per la confrontació de sensibilitats entre cultures, que serà el que mantingui aquesta diversitat.

Ara bé també cal tenir present, que els individus s’adscriuran als diferents grups en funció dels beneficis que els hi reportin, i consegüentment adoptarien certes  estratègies específiques per la competició dels recursos tan econòmics com polítics.  

Amb el postmodernisme, s´ha radicalitzat la interpretació simbòlica de Geertz, ja que pel pensament postmodern la  realitat és una construcció social produïda pels homes, i d´aquí la importància de l´àmbit simbòlic en la definició del món i com forma de comunicació. Aleshores es posa èmfasi en el caràcter textual de la cultura, però dut a les seves últimes conseqüències, ja que es critica a Geertz per considerar la cultura com un objecte únic i estàtic que obvia els canvis socials, i per tenir una visió no conflictiva de la història, ja que no pren massa en consideració el context sociohistòric, polític o econòmic en el que té lloc.

Els antropòlegs postmoderns, entre els que hem de citar a James Clifford, no busquen una descripció objectiva de les cultures que expliciten, sinó que es posen en el punt de vista de l´altre per exposar un discurs on s´hi reflecteixen les relacions de poder de la cultura observada per l´antropòleg, i on sobretot es posa èmfasi en obtenir un coneixement fiable de l´altre, és a dir que es centren en una mirada més sociològica, percebent l´entramat cultural com un gran sistema social a escala mundial.

Per altra banda, Geertz, tot i compartir la interculturalitat postulada per Lévi-Strauss, és molt més positiu ja que afirma que només coneixent a l´altre serem capaços de conèixer-nos a nosaltres mateixos, i veu la diversitat com una oportunitat.

Tot i que cada un d´ells té la seva part de raó, amb el postmodernisme es radicalitzen posicions i es passen a considerar els contextos socio-històrics on la globalització i les noves tecnologies predominen, així com els conflictes i canvis socials que es generen.

Actualment, en antropologia s’accepta l’afirmació segons la qual no existeix la societat o comunitat aïllada. Qualsevol grup ètnic del segle XXI té alguna relació amb el sistema-món, tal com l’anomena Wallerstein. Aquests nous entramats formats des del marc de les noves tecnologies limiten i condicionen les diferents possibilitats de present i futur de comunitats atrapades entre diversos moments històrics, a part del seu propi.