Autor: Imma Vidal

En aquest article parlarem de la història de la psicologia; concretament de l´evolució de la psicologia americana en la primera meitat del segle XX. Els EE.UU en aquella època i després d´haver sortit d´una guerra civil, es trobaven en un període de ràpid creixement econòmic que els va comportar tot un seguit de canvis a nivell social i industrial.

La societat nord-americana esperava trobar solucions als seus grans conflictes socials, originats com a conseqüència d´aquest nou ordre urbà industrial, en la psicologia i en d´altres ciències naturals; els considerava com  un instrument de progrés per afavorir l´avenç social i en aquest sentit poder millorar la  qualitat de vida dels seus ciutadans  en totes les seves facetes.

En tot aquest procés de reconstrucció de la societat i per tal de donar resposta a una creixent demanda social va tenir lloc una expansió institucional i professional amb la conseqüent creació de laboratoris, revistes i associacions de professionals, que  va ser possible gràcies  a l´afluència de capital privat al món acadèmic i que es van materialitzar amb beques i ajuts econòmics.

La nova psicologia americana en el seus començaments va estar molt influenciada per la psicologia fisiològica experimental alemanya així com per la  Biologia evolucionista britànica, en especial per l´evolucionisme  associacionista de Herbert Spencer. Com a conseqüència d´aquestes influències la  psicologia va començar a donar èmfasis a les diferències individuals, a l´adaptació a l´ambient i al pragmatisme.

Aleshores es va passar d´una filosofia de les facultats mentals a una psicologia de les funcions mentals, on s’estudiava des d´un punt de vista genètic la consciència, la qual se suposava era l´eix bàsic per a la vida; doncs era la que feia de guia a l´organisme i feia que aquest es pogués adaptar a l´entorn en la seva lluita per la supervivència, seleccionant en l´acció allò que fos més apropiat per a satisfer les necessitats de l´individu ( tesi fonamental del funcionalisme)

Es passà d´un punt de vista intuïtiu i generalista de la consciència a un altre de genètic i diferencial; d´un centralisme a un periferalisme; del cociencialisme a un metaconductualisme i de l´especulació a l´experimentació.

Però ben aviat es va crear un enfrontament entre els psicòlegs del contingut i de l´acte. La controvèrsia  va enfrontar als qui donaven prioritat a l’anàlisi dels continguts de la consciència i de l´experiència amb els qui es centraven en les seves funcions i utilitats des del punt de vista de l´adaptació i ajust al medi.

L´estucturalisme partia de la base del l´empirisme positivista i de la fisiologia experimental i va ser  defensat per Titchener. Considerava que,  partint de l´analogia existent entre psicologia i biologia, la psicologia estructuralista era similar a la morfologia i per tant s´havia de centrar en l’anàlisi experimental de l´estructura de la ment, per tal de trobar els processos elementals, que entren en connexió per a constituir qualsevol formació conscient. Aquests elements són les sensacions (inclouen la sensació i la idea), i les percepcions que inclouen els afectes ( elements característics de les emocions). Per tal fi, feia servir com eina d´investigació la introspecció experimental.

En canvi segons aquest autor la psicologia funcionalista s´assimilava a la fisiologia i  conseqüentment això l´obligava a centrar-se en l´estudi de les funcions de l´organisme psicofísic. Estava influenciada pel pragmatisme i l´associacionisme evolucionista, i  el que era important  era la funció, entesa com procés o activitat mental, o fins i tot com utilitat pràctica, doncs els funcionalistes van intentar establir les contribucions pràctiques de la ment en el procés d´adaptació al medi ambient. Tot i que no van negar la consciència humana , els funcionalistes van insistir en les seves connexions amb l´acció i, de mica en mica van anar derivant cap l´estudi de la conducta, preparant amb això el camí cap el conductisme. Per tant el seu estudi és la predicció i control de la conducta, per a facilitar l´adaptació a l´ambient i defensaven l´ús de qualsevol mètode capaç d´oferir informació útil (veritable).

Angell va criticar durament a l´estructuralisme i la seva equiparació entre biologia i psicologia, ja que per aquest autor no existien en psicologia estructures comparables a la cèl·lula, doncs els continguts mentals no es repetien mai i a més a més depenien de factors tan canviants com els estímuls ambientals i la condició interna del subjecte.

Va postular que determinar com es desenvolupa la consciència i com funciona és més important que determinar els seus elements constitutius, és a dir que s´ha d´emfatitzar en el “perquè” i “com” en detriment del “què”. A més, el psicòleg funcional s´ha de centrar en descobrir com actua un procés mental, què és el que fa i en quines condicions particulars es produeix en la vida real. Per tant , el funcionalisme és la psicologia de les utilitats fonamentals de la consciència. La funció bàsica de la ment és l´”acomodació de l´organisme davant d´allò que és nou”, el que porta el psicòleg a estudiar els processos mentals, no de manera aïllada , sinó com a parts del més ampli corrent de forces biològiques i com a part del moviment de l´evolució orgànica. La consciència se situa entre l´ambient i les necessitats de l´organisme; és activa i sempre canviant; i no es pot immobilitzar a fi de poder determinar la seva estructura tal i com apuntaven els estructuralistes.