Blog

Debat sobre temes morals en els adolescents

per Imma Vidal, posted in Desarrollo

Com vam veure, el període de les operacions formals permet que el pensament sigui eficaç i flexible fins i tot davant idees abstractes i hipotètiques com és l’avortament o l´eutanàsia. L´adolescent que fa servir un pensament operacional formal pot imaginar les possibilitats de cada situació i compensar mentalment els canvi de la realitat. És capaç, a diferència dels nens, de pensar en idees abstractes en las quals no creu o de treure conclusions de coses que tant sols són possibles o fins i tot de preveure el resultat que un determinat acte pot representar. Les intervencions es basaran en idees abstractes ( en lloc de limitar-se a la realitat concreta), donades de forma multidimensional (en lloc de limitar-se a una sola idea), sent relatiu (i no absolut) i mostrant-se autoirreflexius. Existirà una coherència en el discurs sobre els temes plantejats dels adolescents, en comparació amb els nens. Veurem un major desenvolupament de la capacitat de pensament, ja que els adolescents tenen un major processament automàtic d´informació sobre els temes plantejats en un debat.

L’etapa final del desenvolupament segons Piaget és el pensament operacional formal, aquest pensament és abstracte, especulatiu i independent de l’ambient i els fets immediats, la qual cosa implica el fet de poder comparar fets que poden ocórrer o no i contemplar totes les possibilitats. Aquest pensament es diferència del dels nens en un estadi inferior, en que aquests es conformen en fets observables i concrets i l’adolescent es declina majoritàriament a formular hipòtesis, provar, avaluar i reformular novament aquestes primeres hipòtesis. A més a més, val a dir que als adolescents els molesta que les seves limitacions siguin assenyalades pels altres, molt més que als nens petits. Podríem trobar la possibilitat de manifestació de cert idealisme/radicalisme (manca de matisos) en les seves intervencions, conseqüència de la inexperiència personal de l´adolescent. Les intervencions poden arribar a ser idealistes en el sentit que, sent totalment possibles, esdevinguin inviables o improbables tenint en compte aquesta manca d’experiència (expert adult versus novell adolescent).

Parlant concretament dels dos exemples més amunt plantejats i comparant a com serien el dels

nens …

Un adolescent estarà a favor de l´eutanàsia però en farà una reflexió i justificarà la seva opinió: “s´ha de permetre que algú que no es val per sí mateix, que no té qualitat de vida, ja que es veu impossibilitat i depenent per complet d´altres persones, tingui dret almenys de poder morir dignament en el moment que vulgui…”(l´adolescent pot preveure com serà la vida de la persona en aquest estat, i pot pensar en diferents alternatives possibles i les seves conseqüències (com ara quina situació esdevindrà si viu o què representa triar el morir per la persona). Un nen, segons Piaget, no té aquesta capacitat, i tant sols veuria que l´eutanàsia és un assassinat

O podria estar en contra de l’avortament; un adolescent anirà més enllà de la simple afirmació, i justificarà la seva posició en funció de noves idees que hagi adquirit en aquesta etapa: “perquè l’avortament implica matar a una persona indefensa, i ningú pot decidir sobre la vida de cap altra persona. A més la mare ha de ser responsable i acceptar les conseqüències dels seus actes….” En canvi quan se li pregunti al nen probablement digui el mateix: que hi està en contra, perquè és matar una persona. El que passa és que si a un nen se li plantegen problemes morals cada vegada més complexos es produeix un desequilibri en la seva ment que l’obliga tractar de resoldre aquestes contradiccions fent un pas més cap al pensament abstracte adolescent. Parlarà del fet i no del que representa, i no anirà més enllà en els seus plantejaments, adoptant segurament el punt de vista dels seus pares o del que hagi sentit en el seu entorn més immediat En canvi, l´adolescent a mida que parli pot anar raonant sobre els seus raonaments.

Malgrat tot, en aquesta edat són molt influenciables en l´aspecte moral; els adolescents comencen a assumir principis morals com a personals tot i que en la majoria de casos aquests principis provenen en primera instància de fonts alienes a ells, encara que properes (pares, escola, amics…).

Desenvolupament cognitiu en els adolescents

per Imma Vidal, posted in Desarrollo, Sin categoría

Segons Keating (1990) en l’adolescència tenen lloc quatre assoliments cognitius: augment de l’automaticitat i la capacitat funcional, millor coneixement de continguts sobre els temes a tractar , més àmplia gamma i millor ús d´estratègies per aplicar i, reconeixement de la relativitat i incertesa del coneixement.

A més, els adolescents fan la seva inserció en la societat dels adults, la qual cosa implica que es consideren igual als adults  i per tant, amb dret de poder-los jutjar dins un pla d´igualtat i reciprocitat. Té lloc, per part  dels adolescents, una nova estructuració lògica (operacions formals), que els permet tenir la capacitat de reflexionar més enllà del present; això els permet construir teories (representacions abstractes d´allò que és real i del que és possible en camps com per exemple l´eutanàsia i l’avortament) i sistemes (conjunt de coneixements organitzats). Teorització sobre la realitat que es perllonga més enllà de la vivència particular i actual, el que li permet raonar sobre ell mateix i sobre la societat en relació a aquests temes, però d´una forma possible; és a dir que el que compte és el que pot ser i no solament el que és.

A més els adolescents tenen la capacitat de raonar d´una forma eficaç i flexible sobre objectes no presents, en el futur i en possibilitats, idees  i hipòtesis que no son concretes ni estan presents. Els neopiagetians, basant-se en l´enfocament del processament de la informació assenyalen que en l´adolescència hi ha un  augment en la capacitat de processament (espai d´emmagatzematge a curt termini), cosa que significa que l´adolescent té la possibilitat d´atendre i mantenir en la memòria un nombre més gran d´elements sobre el tema del debat, i també de relacions entre sí, gràcies a factors maduratius que tenen lloc en aquesta etapa; però també a una major velocitat del processament de la informació- això comportarà canvis en l´ús d´estratègies. De fet, en l´adolescència s’esdevé un ús més estable, generalitzat i eficaç de les estratègies atencionals i de memòria. Tot això, a la vegada, es relaciona amb un augment del coneixement en els diversos dominis (eutanàsia i avortament)degut a la maduresa funcional dels processos cognitius bàsics. A més a més els teòrics del processament de la informació destaquen la millora de la metacognició, que implica una millora de la capacitat per reflexionar sobre el pensament, formular estratègies i plantejar problemes i solucions.

En l´adolescència la comprensió del món social i de les persones i llurs idees i conductes canvia: es comencen a fer interpretacions i deduccions basades en les conductes observables, emergeix una concepció més interaccionista en que la gent i les seves conductes es consideren sovint tenint en compte tant les característiques personals com els factors situacionals; però el coneixement que es té de les persones va més enllà de la simple descripció de com són o com actuen, ja que desenvolupen habilitats d´empatia (adopció d´una pespectiva social o social role taking), és a dir que tenen la capacitat de posar-se en el punt de vista dels altres i comprendre els seus pensaments i sentiments. En quant al processament de la informació social, es veu que hi ha una millora en l´anàlisi  de les situacions en augmentar les capacitats d´atenció, així com també hi ha una comprensió més profunda dels altres, fent que la interpretació de les situacions sigui més adequada.. Al tenir una més gran experiència en la interacció social fa que es coneguin millor les conseqüències de cada acció. Els adolescents són més hàbils que els nens en atenció selectiva, sent més capaços d´ignorar aspectes no rellevants del debat i centrar-se en la informació més important. Tanmateix a l´adolescència té lloc un augment del coneixement de les institucions i costums socials; l´evolució intel·lectual dels adolescents es relaciona amb la comprensió d´un mateix, els altres i l´ordre social.

Però a més l’adolescent passa a tenir una moral autònoma, allunyada de l´heteròmana de la infància que es veu guiada pel respecte i l´obediència als adults; d´altra banda, segons els estadis evolutius que fa Kolhberg (1976), on estudia el desenvolupament de la consciència a partir dels raonaments que fem davant dilemes morals, tots seguim uns esquemes universals de raonament i, evolucionem d´esquemes infantils i egocèntrics a esquemes més madurs i altruistes. Dels tres nivells que distingeix, els adolescents es trobarien majoritàriament en el segon nivell d´aquest desenvolupament moral (nivell convencional ), això fa que la majoria de joves mostrin principis morals depenent del punt de vista d´altres persones, bé perquè tenen en compte el seu benefici o sobretot per tenir l´aprovació dels altres, especialment del seu grup de companys. Per tant pot afirmar-se que el desenvolupament cognitiu de l’adolescència es caracteritza per un major pensament abstracte y l’ús de la metacognició, que de forma conjunta influeixen en la capacitat dels adolescents en emetre judicis morals.

Clau per a un Bon Desenvolupament Infantil

per Imma Vidal, posted in Desarrollo, Sin categoría

El desenvolupament emocional d´un nen des de la seva primera infància es construeix amb el tracte a les persones, o sigui d´acord amb la comunicació intersubjectiva o capacitat de compartir significats. A més els fenòmens socio-relacionals des d´un bon començament, estan íntimament lligats amb els cognoscitius .

Tot el sistema de vinculació es fa per mitjà de l´intercanvi emocional, per això és molt important que, ja des de les primeres manifestacions expressives del nen, els pares actuïn amb una gran dosi d´afecte i de reciprocitat en front al nadó, així a poc a poc aquest anirà assumint el món de les significacions culturals.

Segons Vygotski tot allò que s´estableix en la ment del nen ho fa per mitjà de la comunicació amb els altres, però no tant sols a partir de la conversa del dia a dia  amb els adults, sinó també de les actituds inconscients en vers a ell de les persones que l´envolten.

Els nens petits capten de ben aviat les disposicions dels pares cap a ells. Les diferències en l´atenció que rebin ( segons Ainsworth, això farà que s´estableixin diferents modalitats de vincle) des dels primers mesos de vida influirà en la  qualitat de la relació mútua. Si els nens veuen satisfetes les seves demandes expressives s´anirà creant un sentiment de confiança bàsic, segons Erikson, que arrelarà en la criatura. Això  jugarà un paper clau en les futures relacions que pugui establir amb els seus semblants, doncs s´assentaran sobre una base sòlida de confiança i respecte.

Per això és molt important que el clima de reciprocitat afectiva i comunicativa s´estableixi des del moment del naixement i que aquesta bona comunicació  inicial es mantingui al llarg de tot el desenvolupament del nen i àdhuc tota la vida. A més cal que s´estableixi en totes les activitats diàries i rutinàries com durant els àpats, bany, hora d´anar a dormir… Aquests moments són bàsics, però també cal potenciar tot aquest clima,  per exemple, en els jocs a dos entre pares i fills.

Només l´infant del qui s´ha tingut cura que desenvolupi una vida rica emocionalment serà capaç de relacionar-se emocionalment, a la vegada que cognitivament, amb els altres. És crucial el paper que exerceixen les emocions, així com el conjunt d´experiències mantingudes fonamentalment en la infantesa, en la determinació de  l´estil de relacions socials que serà capaç d´establlir més endavant ( Campos afirma que les emocions són senyals que ajuden a les persones a comprendre el significat que l´altre atorga a les accions pròpies i alienes, és a dir que neixen per regular els processos socials).

A més, hem de ser conscients d´adaptar les formes de comunicació al fill, o dit d´una altra manera, que cal posar-se en el seu lloc i saber-lo escoltar i entendre´l , d´aquí naixerà una bona entesa comuna. Cal, també, que vegi als pares com unes persones accessibles, a les que pot acudir en qualsevol moment i que estan plenament disposades a concedir el seu temps i interès quan aquest els hi reclami  l´atenció

Al principi l´univers del nen és petit, es redueix a la família, però si aquest entorn és segur, relaxat, positiu i previsible, si es tracta d´un lloc que pugui explorar i experimentar, si pot confiar en les persones que hi ha en aquest petit món, aleshores estarà millor preparat per assumir nous escenaris i conèixer noves persones.

En aquest sentit és important establir, doncs, una rutina estructurada que doni a la seva vida previsibilitat i seguretat. Les seves vivències repetides es decantaran cap uns mòduls de pensament i  actuació que més tard aplicarà de forma natural; és a dir aprendrà a aprendre. Per Bateson aquelles disposicions que no són directament inculcades, el nen les va interioritzant, i orienten inconscientment el comportament, constituint a la llarga hàbits d´ordre superior.

Mitjançant aquests rituals i rutines  que l´hi estarem marcant podrem proporcionar-li, com a pares, una lògica, una estabilitat, una tranquil·litat i una seguretat.

A més, cal que  els pares modelin i guiïn els comportament del seu infant. Se l´ha d´instruir i persuadir sobre molts aspectes de la vida quotidiana, marcant-li les regles i pautes elementals de comportament i convivència en família. Segons Dunn els pares modelen el comportament dels fills, però també aquests són participants actius del procés de socialització.

Els pares han de controlar els fills, els hi ha d´inculcar les conductes socialment acceptades, vigilar-los, corregir-los i castigar-los quan calgui. Consentir no és estimar, se l´hi ha de fer veure al fill el que està bé i el que està malament.

Kagan manté que és cap els dos anys que els nens comencen a tenir consciència de quines accions o successos són objecte d´aprovació o desaprovació adulta i de com la transgressió de les normes va lligada a un estat emocional dels qui l´envolten (pares)

Per tant, és en la segona infància, quan sobretot hem de posar èmfasi  en l´aplicació de les normes , doncs segons Berger i Luckmann és quan els infants n´interioritzen la significació (socialització primària). Això ho fan, sobretot, en la mesura que han establert un vincle afectiu  amb els pares, ja que els nens s´identifiquen amb ells, i amb els seus sentiments i amb els tons emocionals que impregnen  les seves accions i reaccions.

Per tant existeix un llaç molt estret entre la capacitat de sentir i la comprensió dels motius de les accions  i les seves conseqüències , la qual cosa està íntimament lligada amb el desenvolupament emocional.

Lligant amb el que dèiem al començament, hem de potenciar al màxim les capacitats afectives-relacionals amb el fill. D´aquesta manera es crearà un clima de bona comunicació, afecte i confiança que farà que es resolguin amb facilitat els problemes que puguin sorgir en l´adolescència, com etapa conflictiva que de per sí és.

Influència del Component històric en el desenvolupament de l’ésser humà

per Imma Vidal, posted in Intervención social

Vigotski planteja el desenvolupament humà (configuració del psiquisme de la persona) com la configuració que es porta a terme dins la relació social o sigui, gràcies a la mediació de les persones que l’envolten i condicionat pel context històric del moment. Considera que el desenvolupament ontogènic(individual) és el resultat del desenvolupament grupal o filogenètic (de l’espècie),per tant, aquest estarà condicionat per la cultura en la que es trobin immersos.

Cada cultura, i això també ho fem extensible a cada època, té un sistema propi de significacions en quant a criança dels fills, socialització i educació es refereix. Això farà que segons les representacions socials de la primera infància que es tinguin en cada societat i en cada família es desenvoluparan uns patrons d´actuació diferents, que es faran patents en el desenvolupament social, afectiu i cognitiu d´aquests.

A més, el desenvolupament mental és part dels processos d’aprenentatge de la llengua i dels raonaments.  Aquestes capacitats es porten a terme a través de la interacció amb els altres, especialment amb els pares, i es produeix a través d’un procés d’internalització, que són les activitats socials dels nens que es desenvolupen per a convertir-se en processos mentals.

A partir d’aquí, el context històric actual no té res a veure amb el de fa uns anys. Abans l’educació es basava més en l’autoritarisme, en la sensació de por i de respecte cap als pares des d’una besant més intransigent, amb unes normes morals i de comportament molt més rígides, la interiorització de les quals afectava el desenvolupament del jo (identitat). En el cas de pares grans, tot això encara es veuria més incrementat.

 La societat d’ara és més oberta,activa i tolerant, les relacions de pares i fills són més de tu a tu, hi ha més comunicació,més interès per a saber les inquietuds dels fills,per a saber com estan i com es senten. La dedicació de les famílies i l’interès per a compartir les activitats dels fills ha augmentat i això ha propiciat que també tinguin més possibilitats d’obertura.

En aquest tema creiem que seria interessant l’aplicació de la teoria dels sistemes desenvolupada per Bronfenbrenner, on la influència dels diferents àmbits (microsistemes)en els quals es moguin els pares i l’infant ,llocs on teixeixin les seves relacions i desenvolupin els seus rols(perspectiva ecològica),determinaran un context social i històric més obert o més tancat.

La cultura occidental té un procés de socialització i alhora de relació molt actiu des que l’infant és petit. Per a posar un exemple, podem parlar de l’escola, primer lloc (a no ser que hagin anat a la llar d’infants)on s’iniciarà la xarxa de relacions del menut i de la seva família amb el que això comporta dins la vida social. Aquest primer pas d’un microsistema (família)a un altre(escola)s’anomena transició ecològica i aquesta serà potencialment positiva ja que serà el camí inductor cap al procés d’una major formació personal tant de la família com de l’infant(desenvolupament ontogènic).

 Actualment,l’actitud dels pares i la relació fora i dins l’àmbit familiar difereix molt d’uns anys enrere. La conversa i la comunicació arriba a ser una necessitat per a les dues bandes, situació impensable en la majoria de casos fa uns anys on tot es feia perque si .

Tot i que no sempre es pot generalitzar,els pares d’avui dia es mantenen joves durant més temps tant a nivell físic com a nivell mental. Si a això hi afegim que els pares grans es plantegin l’educació del seu fill dins la dinàmica social actual com una forma de relacionar-se amb l’exterior, com una obertura recíproca del nucli familiar, considerem que l’efecte de la seva edat dins el component històric actual no ha de diferir del model familiar de pares joves.

Desenvolupament comunicatiu (al llarg dels dos primers anys de vida)

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Mitjançant les atencions familiars i els intercanvis expressius que tenen lloc des del naixement de l’infant (comunicació preverbal) i més tard altres formes de comunicació fins arribar al llenguatge, es van establint tot un seguit de relacions i vincles afectius(modalitat de vincles) entre aquest i les persones més pròximes que l’envolten(pares) que influiran decisivament en totes les facetes del seu desenvolupament.

Tenint en compte que la primera comunicació que trobem és la preverbal, volem fer un estudi d’aquesta per arribar a la conclusió de si l’edat dels pares és o no un condicionant en el desenvolupament del llenguatge al llarg dels dos primers anys de vida. Bases de la comunicació preverbal:

1-La sensibilitat cenestèsica (intercanvis afectius més primordials, contacte corporal)on el que serà més important en aquest cas és el missatge emocional, que transmet la mare al nadó, com el transmet més que el què transmet (Margaret Bullowa).

 2- Capacitats receptives i expressives de l’infant (visió i oïda).Comunicació activa amb la mare on les seves expressions i forma de dir les coses a l’infant seran determinants com a base de la comunicació posterior.

3-Ritmes neonatals. Afectivitat recíproca entre la mare i el fill/a que caracteritza diversos comportaments.(Interacció entre els dos, on l’infant anirà captant l’actitud dels pares tant emocional com emotiva i això ,segons la reacció dels pares davant les seves demandes, pot marcar un patró de relació on el menut inconscientment manipuli l’actuació dels pares, encara que, no cal ser pares grans perquè això es produeixi).

Si tenim en compte el que Trevarthen anomena intersubjectivitat primària(primeres interpretacions de les expressions del seu interlocutor)on el nen és capaç d’interpretar les expressions amoroses de la mare com un senyal d’afectivitat, l’edat no serà un factor diferenciador.

L’adult serà el responsable de promoure l’expressivitat de l’infant, la seva comunicació recíproca, en el procés evolutiu, a partir dels sis o set mesos, l’infant deixarà la seva “passivitat” comunicativa per iniciar una acció sobre la persona esperant que aquesta actuï com ell desitja (actes protoimperatius).Després passaran a un nivell superior de comunicació (acte protodeclaratiu)on la seva fita serà compartir l’atenció i l’experiència amb l’adult.

A partir d’aquí podem parlar del sorgiment del llenguatge com acte comunicatiu. No podem obviar que les primeres vocalitzacions les faran cap als 9-10 mesos, després passaran a l’etapa d’utilitzar una paraula i al final dels dos anys hi haurà un increment molt important i sobtat del vocabulari. Les  funcions del llenguatge seran les de fer-se entendre, per tant en un inici no serà tant important tal com diu Bruner “el què diu” sinó “com ho diu” (entonació per moure al seu interlocutor per satisfer les seves necessitats)si ho aconsegueix direm que ha tingut una bona competència comunicativa (Searle).

Els psicolingüistes d’orientació semàntica han intentat entendre el  desenvolupament del llenguatge i han posat molt d’èmfasi en la comunicació preverbal per que consideren que és una etapa molt rica en entonacions, on el nen capta que la comunicació és una forma d’acció recíproca  i que si  aconsegueix els seus propòsits de fer-se entendre, el llenguatge serà una evolució d’aquesta.

Creiem que en aquesta primera fase de comunicació, l’edat dels pares no és un condicionant, perquè el que més condicionarà serà l’afectivitat dels progenitors i les seves ganes de comunicar-se amb l’infant i en aquest cas que no faltaran.

Socialització

per Imma Vidal, posted in Intervención social

El procés de socialització comença quan el nen descobreix la seva autonomia i la seva pròpia individualitat. Aquest procés de socialització significa aprendre i acceptar les normes, conductes i valors del grup al que pertany el nen. Bronfenbrenner en el seu enfocament ecològic el descriu com el pas de l’infant per mitjà de diversos àmbits, que comencen per la família i l’escola.

Els conceptes que integren la noció d’àmbit, les activitats, rols i relacions, estan entreteixits, és a dir, s’impliquen mútuament. Aquest és un exemple de casualitat circular.

El primer àmbit en el que es troba el nen és el familiar. Aquest àmbit és primordial per assolir les primeres conductes dins del nucli i que posteriorment seran les que aprimaran fora d’aquest, que serà l’escola, els amics, la feina, etc.

En aquest primer àmbit hem de tenir en compte no només el tipus de família, sinó la cultura a la que pertany, la classe social, l’edat, etc.. diferents factors que poden influir en el desenvolupament socio-afectiu del nen.

Com ja sabem els pares regulen la vida infantil del nen segons els diferents marcs descrits per K. Kaye. Un d’ells és el marc d’aprenentatge en el que els pares ensenyen els fills, els instrueixen i persuadeixen sobre molts aspectes de la vida quotidiana, els hi ensenyen els valors, creences i objectius que imperen en la seva comunitat cultural.

Un altre marc és el marc de control, és a dir, els pares controlen els fills, els vigilen, els corregeixen i els castiguen segons les conductes de cada comunitat. En la nostra cultura aquest control comença molt aviat, abans que comprenguin els inconvenients que causen.

Un tercer marc és el marc de la conversa. El primer interlocutor és la mare, ja que passa més temps amb el nadó. Abans com la mare generalment no treballava aquesta conversa era molt intensa, però ara amb la incorporació de la mare al mon laboral, aquest paper d’interlocutor ha passat a mans d’unes altres persones, els avis, la guarderia, etc..

Un tipus de conversa és el joc a dos ja que és necessària una narració del joc, ja sigui verbal, il·lustrada, la qual promou preguntes i respostes i origina una comunicació, ingredient necessari de la socialització en totes les seves dimensions: cognitiva, emotiva i social.

En tots aquests marcs s’interioritzen uns significats, donant a tot allò que passa un ordre i un sentit.

Per altra banda, la televisió pot tenir un paper clau com agent socialitzador autòcton dins la mateixa llar, doncs els pares molts cops, àdhuc, poden promoure-la per tal que els nens estiguin entretinguts i ells tenir més temps de lleure ( però no creiem que això sigui un tret característic pel fet de ser els pares grans, sinó més aviat per la vida tan agitada que la societat actual ens marca i que volem, de tant en tant, desconectar i que ens deixin tranquils).

Per finalitzar, cal dir que l ´escola i els companys seran, també, claus en el procés de socialització, a l´hora d´introduir al nen en el coneixement dels rols i habilitats socials. Però així com en el primer cas és una prolongació especialitzada de socialització familiar (els pares trien l´escola en funció dels seus ideals), en el segon els pares no tenen cap mena d´influència en les relacions que texeixen els seus fills).

Tenint en compte tots aquests aspectes, podem arribar a la conclusió de que tenir uns pares grans pot afectar el desenvolupament emotiu-social del nen però segons els factors de cada nucli familiar, segons el nivell cultural, la classe social, i la manera de guiar els nens, sota l’autoritarisme o permissivitat.

La identitat

per Imma Vidal, posted in Desarrollo

La identitat del nen es forja gradualment al llarg de la vida, en paral·lel al seu procés de socialització, en el marc d´uns significats culturals, i gràcies al llenguatge i a la relació interpersonal. Al començament és l´entorn familiar més proper qui ofereix a l´infant els elements amb que elaborar el seu sentit del jo, més endavant és el vincle afectiu establert en les  relacions d´amistat o amoroses que ell escull, entre d´altres.

El desenvolupament de la identitat pròpia va construint-se en un dilema entre la vinculació a altres persones i l´autonomia que l´individu va guanyant progressivament.

Aquesta vinculació no és tant sols de caràcter afectiu, sinó també de cooperació i compromís, d´adopció d´una posició compartida respecte a determinats valors. Per tant, serà molt important la posició que els pares adoptin.

En aquest sentit uns pares grans, amb la seva ànsia que no falti de res al seu fill, potser el sobreprotegeixin i això anirà en detriment de la seva autonomia com individu i per tant, de la seva identitat (segons un autor anomenatTaylorla identitat és la forma d’adquirir compromisos i identificar-se, és a dir, la manera de posicionar-se davant les situacions de la vida), doncs no serà capaç de pensar de forma autònoma, sinó que requerirà sempre de l´aprovació del demés.

Aquests pares segurament adoptin el rol de la permissibilitat, amb la conseqüent complaença de tots els desitjos de l´infant.. El nen anirà interioritzant aquest sistema de normes i valors, on no hi ha negatives ni càstigs, i en base a això, el nen anirà estructurant la seva personalitat, la seva manera de pensar, les seves conductes, la seva identitat, en definitiva, el seu desenvolupament mental i social. El problema arribarà a mesura que l’edat li doni una autonomia per moure’s en societat per ell mateix, i acostumat com està a fer allò que ell vol, veurà que la realitat del seu nucli familiar difereix molt de la resta que es guia per unes normes.

A més per la major diferència d´edats, és probable sinó s´ha mantingut una bona  comunicació (la criatura adquereix la identitat en la conversa dia a dia amb aquells que l´envolten) que la mentalitat entre ells estigui bastant allunyada i aquesta discrepància, en quant a valors, es veurà incrementada a mida que el nen es faci més gran. Aleshores en la cerca de la seva identitat els adolescents s´aniran separant dels seus pares i es  refugiaran en el grup d´amics molt més afins psicològicament i a nivell d´actuació a ells. La diferència amb els pares serà insalvable; la falta de comunicació aleshores serà total

En cas que els pares per edat i creences adoptin una posició més autoritària, més crítica i de control, com la necessitat d´autonomia  es posa molt més demanifest a nivell d´adolescència, sorgiran  també actes de rebeldia en la seva cerca d´un mateix, amb el distanciament que això provocarà.

La identitat del nen depèn de molts factors exògens però també hi ha una part interna que fa que aquests factors externs influeixin de diferent manera segons la personalitat de cada nen. Dins el mateix àmbit familiar, amb les mateixes costums, creences, valors dels pares, els germans no reaccionen igual. Cadascú, malgrat haver rebut la mateixa educació, serà diferent durant tota la vida. És clar que raonen i discorren, però no ho fan de la mateixa manera, apliquen el seu raonament sobre les experiències viscudes però l’entenen de diferent manera perquè el seu mètode intern, la seva via de raonament, és igualment diferent.

La identitat, com hem dit  es construeix amb la interacció social (creació de vincles) i és el resultat de com cada persona es veu a ella mateixa segons com la veuen els altres (és una representació  de representacions).Per tant, tal i com hem anat veient, on hi haurà una manifestació més gran de la problemàtica serà en l´adolescència, ja que és l’etapa on l’infant deixa de ser-ho i necessita d’uns miralls externs als familiars per a saber com es veu i com el veuen.

Greenpeace com institució

per Imma Vidal, posted in Intervención social

Si estem d’acord que Greenpeace té un caire institucional això pressuposa que es tracta d’una organització social amb un cos ideològic, una estructura de rols i relacions de poder tant dintre com fora de l’organització i un conjunt de valors, creences i simbolisme que determinen la conducta dels seus membres establint-ne un cert control i reforçant el caire institucional. Això implica un posicionament dels seus membres, com a instituents-instituïts i el compromís amb les normes grupals. En blogs anteriors, hem vist que la conformació de la identitat social -el self- implica l’acceptació de les normes del grups i la comparació positiva. És evident que l’ acció socialment més significativa a llarg termini no és l’acte puntual d’alt impacte mediàtic sinó la tasca formativa-educativa-informativa social de rerafons que busca la conscienciació i el canvi social. I això implica un impacte sobre la subjectivitat, la modulació d’una consciència social concreta i una conformació i adaptació de la identitat a les normes de la institució i als objectius d’aquesta (dinàmica instituït/instituent). La institució dóna una manera de veure i de pensar el món, però també una manera de realitzar-se en ell, de donar sentit a la vida (cosmovisió) en última instància. El self, el jo, la voluntat del subjecte es veurà lògicament afectada, compromesa amb la manera de mirar el món, els objectius que es plantegen, les respostes que es donen cara a la resta de la societat. La persona no es sentirà pressionada, sinó que sentiria que és ella la que està decidint la seva acció voluntària dins d’aquesta institució (estaria dins del què un autor anomenat Foucault caracteritza com les tecnologies del jo).

Això queda lluny de la meta conformista d’un altre autor anomenat Kiitzinger, ja que en aquest cas el comprimís dels subjectes té derivacions polítiques i econòmiques, i va acompanyat d’una lluita “pacífica” per tal de desmuntar els mecanismes socials que representen una amenaça pel medi ambient.

A més les normes és consideraran les naturals i això entronca amb les relacions de poder-saber-veritat que l’organització utilitza per a utilitzar el seu poder i aconseguir el compromís dels seus membres (la realitat del canvi climàtic, els prejudicis dels transgènics). Tot això crea un marc referencial simbòlic que pot influir en la visió que tenen els integrants de Greenpeace del món, els seus governants i la mateixa ciència (manipulació, tergiversació de la veritat, ocultació d’informació, etc..).

La forma d’exercir influència sobre l’individu és subtil, ja que parteix de principis de llibertat i independència del poder constituït però al mateix temps pot suposar una forma de control social més fèrrea (diferència entre activistes –posseïdors de la veritat- i no compromesos –ignorants-). De fet l’organització crea una realitat complexa i coherent amb el sentit comú que a més ofereix una forma d’alliberament i independència ( tant més quan la pertinença de l’individu al grup és per convicció i no per conformisme). Però la dotació simbòlica que s’ofereix també pot suposar un biaix a la subjectivitat de l’individu que pot prendre per naturals i biològiques les normes de la institució limitant-se d’alguna manera la seva capacitat d’elecció (manifestacions públiques i privades en una determinada línea, actituds actives i compromeses, rebuig automàtic de certs bens de consum, desconfiança d’altres informacions “oficials”, etc…)

Institucions; fins on arriben?

per Imma Vidal, posted in Intervención social

Segons l’estudi d’un autor anomenat Berger, en la societat com a realitat objectiva, el que identifica les accions en una institució, és que aquestes estan tipificades i realitzades per uns determinats actors que han adoptat un rol. A aquestes tipificacions hi tenen accés tots els membres del grup. La institució crea un simbolisme particular amb un codi de valors i creences que d’una forma o altre imposen als seus membres. Aquest fet és evident a les institucions socials “legítimes” i legitimades pel poder vigent per tal de perpetuar-lo, regulant la vida quotidiana i fins i tot les formes de relació social, però pot ser també vàlid en organitzacions, que dins el marc social, busquen un canvi intentant imposar un nou sistema de valors.

Si agafem per exemple d’exemple Greenpeace, aquesta és una organització que va néixer a partir de la unió i sistematització de moviments socials amb consciència ecològica. La institucionalització d’aquest pensament verd pren forma en un entorn físic (oficines, seus) amb una estructura jerarquitzada (coordinadors, col·laboradors, activistes que estableixen determinades relacions de poder) i amb un cos ideològic que es publicita (campanyes, TV) i es difon a través d’una tasca formativa-educativa que cerca la creació d’una consciència i una subjectivitat congruent amb l’ideari. Això fa que tant els actors que hi intervenen com les seves accions siguin tipificats.

És a dir, que en cada moment es constitueix una pauta d´acció concreta,  que serà única i anirà en concordança amb les idees i valors de dita institució i serà la que els portarà a actuar conjuntament. Aquesta evolució institucional-política es manifesta en diferentes campanyes algunes de les quals tenen un clar patró institucional:

  • Els campus i colònies d’estiu per a joves. Ajuden a fomentar un tipus de pensament i conscienciació medioambiental no exempta de subjectivitat i que, de forma subtil, imposa un determinat estil de vida segons unes normes establertes de forma tàcita o explícita (sostenibilitat, reciclatge, racionalització energètica, pautes de producció alimentària, etc..). És evident que l’objectiu és promoure un determinat marc d’actuació i visió social i un control sobre la conducta adient i la que no.
  • El posicionament polític en les reunions sobre canvi climàtic amb un compromís divulgatiu i de pressió sobre governs amb la força que dona a la institució la seva trajectòria,  manca d’interessos econòmics obvis i el caire altruista dels seus objectius (cercant el benefici comú). Per altra banda aquest posicionament és presoner del propi rol que l’organització s’ha atribuit a la societat i la voluntat de canvi que intenta impulsar. L’anàlisi institucional ens permet resaltar l’acció política de Greenpeace com a institució.

Moviment gai i lèsbic com moviment social

per Imma Vidal, posted in Intervención social

Els moviments socials venen determinats per grups d’individus o col·lectivitats amb una consciència col·lectiva -identitat grupal- que els defineix i que busquen el canvi de l’estructura social mitjançant l’acció.

Un exemple paradigmàtic del que són els nous moviments socials serien els Moviments prodefensa dels homosexuals (col·lectiu del moviment gai i lèsbic). Són grups amplis i duradors, homogenis malgrat agrupen individus molt heterogenis en altres aspectes amb una identitat basada en l’orientació sexual i valors comuns plenament legítims i fins i tot realitzen actes reivindicatius de la seva identitat positiva com la celebració del dia de l’orgull gai. Estan descontents no tant del model social com del tracte que en reben, i convençuts que mitjançant l’acció col·lectiva poden millorar la seva situació.

La perspectiva construccionista  ens permetria una bona aproximació ja que el grup prodefensa del drets gai NO busca la crisi sinó la creació de noves normes i solidaritat social qüestionant el sistema de valors presents. El matrimoni, pel seu pes simbòlic permet la seva participació a les institucions nuclears socials (matrimoni i família) eliminant la distintivitat negativa i assolint la possibilitat d’incorporar-se en tot el ventall d’agrupacions socials reconegudes normativament i gaudir-ne dels beneficis instituïts per ales mateixes (herències, adopció,…).

Ara bé, encara que aquesta mobilització pot veure’s com a un procés d’influència de la minoria, a més, pot utilitzar com a recursos mitjans de comunicació d’influència liberal, moviments polítics progressistes, i fins i tot recórrer a personatges públics de gran autoritat social (artistes, escriptors, polítics) que es declarin pro-moviment com ara Moviments d’esquerres (o liberals). Aquests són moviments racionals amplis que existeixen de forma permanent a la societat, amb arrelament polític. Es fan visibles en front a situacions en que hi ha discrepància entre els estàndards de la societat i els d’aquests grups que porten al descontent, com és el cas de la discriminació que pateixen els homosexuals. Volen promoure el canvi social per tal d’acabar amb dita discriminació social.

Però han de trobar-se, per força, amb la resistència de la majoria. En l’estructura social majoritària, el sistema de valors de la qual es tracta de canviar, podem trobar-hi institucions (grups heterodoxos, partits polítics ultraconservadors, l’Església mateixa com a estructura) que es manifestin en contra. A més a més,  aquestes institucions poden promoure la formació de moviments socials reactius. Aquestes col·lectivitats (grups cristians, moviments pro-familía..) poden agrupar-se i generar una acció social destinada a mantenir l’status quo i la immutabilitat dels valors i creences preestablerts.

Així, moviments pro-familía (Foro Família…), moviments catolicocristians i altres moviments conservadors poden fer un front comú i esdevenir part d’un mateix moviment social, en tant en quant  tenen un sistema de valors compartits, sentit de comunitat, normes per l’acció i busquen influir en l’ordre social amb la seva ideologia conservadora. S’arrelen en grups ja existents i organitzats, però que emergeixen en un context social particular de forma espontània i cíclica, fent ús de la protesta. Exemple: manifestació convocada a Madrid pel Foro Español de la Familia, així com per altres associacions (incloses les catòliques) per oposar-se al matrimoni homosexual, amb la recollida de signatures. Es veuen recolzats per formes institucionalitzades de poder com:Partit de l’oposició (PP) i altres conservadors, l’Església Catòlica. Altres integrants socials actuen al marge com a Actors econòmics: en un article es fa referència al “mercat rosa”, sorgit de les necessitats de les minories homosexuals, i aprofitat per empresaris per crear tot un mercat específic per a aquestes minories o espectadors: la societat en tant en quant rep de forma indirecte la influencia de la minoria, i va canviant de mica en mica les seves opinions i actituds en front els homosexuals.