Categoria: Intervención social

Influència del Component històric en el desenvolupament de l’ésser humà

per Imma Vidal, posted in Intervención social

Vigotski planteja el desenvolupament humà (configuració del psiquisme de la persona) com la configuració que es porta a terme dins la relació social o sigui, gràcies a la mediació de les persones que l’envolten i condicionat pel context històric del moment. Considera que el desenvolupament ontogènic(individual) és el resultat del desenvolupament grupal o filogenètic (de l’espècie),per tant, aquest estarà condicionat per la cultura en la que es trobin immersos.

Cada cultura, i això també ho fem extensible a cada època, té un sistema propi de significacions en quant a criança dels fills, socialització i educació es refereix. Això farà que segons les representacions socials de la primera infància que es tinguin en cada societat i en cada família es desenvoluparan uns patrons d´actuació diferents, que es faran patents en el desenvolupament social, afectiu i cognitiu d´aquests.

A més, el desenvolupament mental és part dels processos d’aprenentatge de la llengua i dels raonaments.  Aquestes capacitats es porten a terme a través de la interacció amb els altres, especialment amb els pares, i es produeix a través d’un procés d’internalització, que són les activitats socials dels nens que es desenvolupen per a convertir-se en processos mentals.

A partir d’aquí, el context històric actual no té res a veure amb el de fa uns anys. Abans l’educació es basava més en l’autoritarisme, en la sensació de por i de respecte cap als pares des d’una besant més intransigent, amb unes normes morals i de comportament molt més rígides, la interiorització de les quals afectava el desenvolupament del jo (identitat). En el cas de pares grans, tot això encara es veuria més incrementat.

 La societat d’ara és més oberta,activa i tolerant, les relacions de pares i fills són més de tu a tu, hi ha més comunicació,més interès per a saber les inquietuds dels fills,per a saber com estan i com es senten. La dedicació de les famílies i l’interès per a compartir les activitats dels fills ha augmentat i això ha propiciat que també tinguin més possibilitats d’obertura.

En aquest tema creiem que seria interessant l’aplicació de la teoria dels sistemes desenvolupada per Bronfenbrenner, on la influència dels diferents àmbits (microsistemes)en els quals es moguin els pares i l’infant ,llocs on teixeixin les seves relacions i desenvolupin els seus rols(perspectiva ecològica),determinaran un context social i històric més obert o més tancat.

La cultura occidental té un procés de socialització i alhora de relació molt actiu des que l’infant és petit. Per a posar un exemple, podem parlar de l’escola, primer lloc (a no ser que hagin anat a la llar d’infants)on s’iniciarà la xarxa de relacions del menut i de la seva família amb el que això comporta dins la vida social. Aquest primer pas d’un microsistema (família)a un altre(escola)s’anomena transició ecològica i aquesta serà potencialment positiva ja que serà el camí inductor cap al procés d’una major formació personal tant de la família com de l’infant(desenvolupament ontogènic).

 Actualment,l’actitud dels pares i la relació fora i dins l’àmbit familiar difereix molt d’uns anys enrere. La conversa i la comunicació arriba a ser una necessitat per a les dues bandes, situació impensable en la majoria de casos fa uns anys on tot es feia perque si .

Tot i que no sempre es pot generalitzar,els pares d’avui dia es mantenen joves durant més temps tant a nivell físic com a nivell mental. Si a això hi afegim que els pares grans es plantegin l’educació del seu fill dins la dinàmica social actual com una forma de relacionar-se amb l’exterior, com una obertura recíproca del nucli familiar, considerem que l’efecte de la seva edat dins el component històric actual no ha de diferir del model familiar de pares joves.

Socialització

per Imma Vidal, posted in Intervención social

El procés de socialització comença quan el nen descobreix la seva autonomia i la seva pròpia individualitat. Aquest procés de socialització significa aprendre i acceptar les normes, conductes i valors del grup al que pertany el nen. Bronfenbrenner en el seu enfocament ecològic el descriu com el pas de l’infant per mitjà de diversos àmbits, que comencen per la família i l’escola.

Els conceptes que integren la noció d’àmbit, les activitats, rols i relacions, estan entreteixits, és a dir, s’impliquen mútuament. Aquest és un exemple de casualitat circular.

El primer àmbit en el que es troba el nen és el familiar. Aquest àmbit és primordial per assolir les primeres conductes dins del nucli i que posteriorment seran les que aprimaran fora d’aquest, que serà l’escola, els amics, la feina, etc.

En aquest primer àmbit hem de tenir en compte no només el tipus de família, sinó la cultura a la que pertany, la classe social, l’edat, etc.. diferents factors que poden influir en el desenvolupament socio-afectiu del nen.

Com ja sabem els pares regulen la vida infantil del nen segons els diferents marcs descrits per K. Kaye. Un d’ells és el marc d’aprenentatge en el que els pares ensenyen els fills, els instrueixen i persuadeixen sobre molts aspectes de la vida quotidiana, els hi ensenyen els valors, creences i objectius que imperen en la seva comunitat cultural.

Un altre marc és el marc de control, és a dir, els pares controlen els fills, els vigilen, els corregeixen i els castiguen segons les conductes de cada comunitat. En la nostra cultura aquest control comença molt aviat, abans que comprenguin els inconvenients que causen.

Un tercer marc és el marc de la conversa. El primer interlocutor és la mare, ja que passa més temps amb el nadó. Abans com la mare generalment no treballava aquesta conversa era molt intensa, però ara amb la incorporació de la mare al mon laboral, aquest paper d’interlocutor ha passat a mans d’unes altres persones, els avis, la guarderia, etc..

Un tipus de conversa és el joc a dos ja que és necessària una narració del joc, ja sigui verbal, il·lustrada, la qual promou preguntes i respostes i origina una comunicació, ingredient necessari de la socialització en totes les seves dimensions: cognitiva, emotiva i social.

En tots aquests marcs s’interioritzen uns significats, donant a tot allò que passa un ordre i un sentit.

Per altra banda, la televisió pot tenir un paper clau com agent socialitzador autòcton dins la mateixa llar, doncs els pares molts cops, àdhuc, poden promoure-la per tal que els nens estiguin entretinguts i ells tenir més temps de lleure ( però no creiem que això sigui un tret característic pel fet de ser els pares grans, sinó més aviat per la vida tan agitada que la societat actual ens marca i que volem, de tant en tant, desconectar i que ens deixin tranquils).

Per finalitzar, cal dir que l ´escola i els companys seran, també, claus en el procés de socialització, a l´hora d´introduir al nen en el coneixement dels rols i habilitats socials. Però així com en el primer cas és una prolongació especialitzada de socialització familiar (els pares trien l´escola en funció dels seus ideals), en el segon els pares no tenen cap mena d´influència en les relacions que texeixen els seus fills).

Tenint en compte tots aquests aspectes, podem arribar a la conclusió de que tenir uns pares grans pot afectar el desenvolupament emotiu-social del nen però segons els factors de cada nucli familiar, segons el nivell cultural, la classe social, i la manera de guiar els nens, sota l’autoritarisme o permissivitat.

Greenpeace com institució

per Imma Vidal, posted in Intervención social

Si estem d’acord que Greenpeace té un caire institucional això pressuposa que es tracta d’una organització social amb un cos ideològic, una estructura de rols i relacions de poder tant dintre com fora de l’organització i un conjunt de valors, creences i simbolisme que determinen la conducta dels seus membres establint-ne un cert control i reforçant el caire institucional. Això implica un posicionament dels seus membres, com a instituents-instituïts i el compromís amb les normes grupals. En blogs anteriors, hem vist que la conformació de la identitat social -el self- implica l’acceptació de les normes del grups i la comparació positiva. És evident que l’ acció socialment més significativa a llarg termini no és l’acte puntual d’alt impacte mediàtic sinó la tasca formativa-educativa-informativa social de rerafons que busca la conscienciació i el canvi social. I això implica un impacte sobre la subjectivitat, la modulació d’una consciència social concreta i una conformació i adaptació de la identitat a les normes de la institució i als objectius d’aquesta (dinàmica instituït/instituent). La institució dóna una manera de veure i de pensar el món, però també una manera de realitzar-se en ell, de donar sentit a la vida (cosmovisió) en última instància. El self, el jo, la voluntat del subjecte es veurà lògicament afectada, compromesa amb la manera de mirar el món, els objectius que es plantegen, les respostes que es donen cara a la resta de la societat. La persona no es sentirà pressionada, sinó que sentiria que és ella la que està decidint la seva acció voluntària dins d’aquesta institució (estaria dins del què un autor anomenat Foucault caracteritza com les tecnologies del jo).

Això queda lluny de la meta conformista d’un altre autor anomenat Kiitzinger, ja que en aquest cas el comprimís dels subjectes té derivacions polítiques i econòmiques, i va acompanyat d’una lluita “pacífica” per tal de desmuntar els mecanismes socials que representen una amenaça pel medi ambient.

A més les normes és consideraran les naturals i això entronca amb les relacions de poder-saber-veritat que l’organització utilitza per a utilitzar el seu poder i aconseguir el compromís dels seus membres (la realitat del canvi climàtic, els prejudicis dels transgènics). Tot això crea un marc referencial simbòlic que pot influir en la visió que tenen els integrants de Greenpeace del món, els seus governants i la mateixa ciència (manipulació, tergiversació de la veritat, ocultació d’informació, etc..).

La forma d’exercir influència sobre l’individu és subtil, ja que parteix de principis de llibertat i independència del poder constituït però al mateix temps pot suposar una forma de control social més fèrrea (diferència entre activistes –posseïdors de la veritat- i no compromesos –ignorants-). De fet l’organització crea una realitat complexa i coherent amb el sentit comú que a més ofereix una forma d’alliberament i independència ( tant més quan la pertinença de l’individu al grup és per convicció i no per conformisme). Però la dotació simbòlica que s’ofereix també pot suposar un biaix a la subjectivitat de l’individu que pot prendre per naturals i biològiques les normes de la institució limitant-se d’alguna manera la seva capacitat d’elecció (manifestacions públiques i privades en una determinada línea, actituds actives i compromeses, rebuig automàtic de certs bens de consum, desconfiança d’altres informacions “oficials”, etc…)

Institucions; fins on arriben?

per Imma Vidal, posted in Intervención social

Segons l’estudi d’un autor anomenat Berger, en la societat com a realitat objectiva, el que identifica les accions en una institució, és que aquestes estan tipificades i realitzades per uns determinats actors que han adoptat un rol. A aquestes tipificacions hi tenen accés tots els membres del grup. La institució crea un simbolisme particular amb un codi de valors i creences que d’una forma o altre imposen als seus membres. Aquest fet és evident a les institucions socials “legítimes” i legitimades pel poder vigent per tal de perpetuar-lo, regulant la vida quotidiana i fins i tot les formes de relació social, però pot ser també vàlid en organitzacions, que dins el marc social, busquen un canvi intentant imposar un nou sistema de valors.

Si agafem per exemple d’exemple Greenpeace, aquesta és una organització que va néixer a partir de la unió i sistematització de moviments socials amb consciència ecològica. La institucionalització d’aquest pensament verd pren forma en un entorn físic (oficines, seus) amb una estructura jerarquitzada (coordinadors, col·laboradors, activistes que estableixen determinades relacions de poder) i amb un cos ideològic que es publicita (campanyes, TV) i es difon a través d’una tasca formativa-educativa que cerca la creació d’una consciència i una subjectivitat congruent amb l’ideari. Això fa que tant els actors que hi intervenen com les seves accions siguin tipificats.

És a dir, que en cada moment es constitueix una pauta d´acció concreta,  que serà única i anirà en concordança amb les idees i valors de dita institució i serà la que els portarà a actuar conjuntament. Aquesta evolució institucional-política es manifesta en diferentes campanyes algunes de les quals tenen un clar patró institucional:

  • Els campus i colònies d’estiu per a joves. Ajuden a fomentar un tipus de pensament i conscienciació medioambiental no exempta de subjectivitat i que, de forma subtil, imposa un determinat estil de vida segons unes normes establertes de forma tàcita o explícita (sostenibilitat, reciclatge, racionalització energètica, pautes de producció alimentària, etc..). És evident que l’objectiu és promoure un determinat marc d’actuació i visió social i un control sobre la conducta adient i la que no.
  • El posicionament polític en les reunions sobre canvi climàtic amb un compromís divulgatiu i de pressió sobre governs amb la força que dona a la institució la seva trajectòria,  manca d’interessos econòmics obvis i el caire altruista dels seus objectius (cercant el benefici comú). Per altra banda aquest posicionament és presoner del propi rol que l’organització s’ha atribuit a la societat i la voluntat de canvi que intenta impulsar. L’anàlisi institucional ens permet resaltar l’acció política de Greenpeace com a institució.

Moviment gai i lèsbic com moviment social

per Imma Vidal, posted in Intervención social

Els moviments socials venen determinats per grups d’individus o col·lectivitats amb una consciència col·lectiva -identitat grupal- que els defineix i que busquen el canvi de l’estructura social mitjançant l’acció.

Un exemple paradigmàtic del que són els nous moviments socials serien els Moviments prodefensa dels homosexuals (col·lectiu del moviment gai i lèsbic). Són grups amplis i duradors, homogenis malgrat agrupen individus molt heterogenis en altres aspectes amb una identitat basada en l’orientació sexual i valors comuns plenament legítims i fins i tot realitzen actes reivindicatius de la seva identitat positiva com la celebració del dia de l’orgull gai. Estan descontents no tant del model social com del tracte que en reben, i convençuts que mitjançant l’acció col·lectiva poden millorar la seva situació.

La perspectiva construccionista  ens permetria una bona aproximació ja que el grup prodefensa del drets gai NO busca la crisi sinó la creació de noves normes i solidaritat social qüestionant el sistema de valors presents. El matrimoni, pel seu pes simbòlic permet la seva participació a les institucions nuclears socials (matrimoni i família) eliminant la distintivitat negativa i assolint la possibilitat d’incorporar-se en tot el ventall d’agrupacions socials reconegudes normativament i gaudir-ne dels beneficis instituïts per ales mateixes (herències, adopció,…).

Ara bé, encara que aquesta mobilització pot veure’s com a un procés d’influència de la minoria, a més, pot utilitzar com a recursos mitjans de comunicació d’influència liberal, moviments polítics progressistes, i fins i tot recórrer a personatges públics de gran autoritat social (artistes, escriptors, polítics) que es declarin pro-moviment com ara Moviments d’esquerres (o liberals). Aquests són moviments racionals amplis que existeixen de forma permanent a la societat, amb arrelament polític. Es fan visibles en front a situacions en que hi ha discrepància entre els estàndards de la societat i els d’aquests grups que porten al descontent, com és el cas de la discriminació que pateixen els homosexuals. Volen promoure el canvi social per tal d’acabar amb dita discriminació social.

Però han de trobar-se, per força, amb la resistència de la majoria. En l’estructura social majoritària, el sistema de valors de la qual es tracta de canviar, podem trobar-hi institucions (grups heterodoxos, partits polítics ultraconservadors, l’Església mateixa com a estructura) que es manifestin en contra. A més a més,  aquestes institucions poden promoure la formació de moviments socials reactius. Aquestes col·lectivitats (grups cristians, moviments pro-familía..) poden agrupar-se i generar una acció social destinada a mantenir l’status quo i la immutabilitat dels valors i creences preestablerts.

Així, moviments pro-familía (Foro Família…), moviments catolicocristians i altres moviments conservadors poden fer un front comú i esdevenir part d’un mateix moviment social, en tant en quant  tenen un sistema de valors compartits, sentit de comunitat, normes per l’acció i busquen influir en l’ordre social amb la seva ideologia conservadora. S’arrelen en grups ja existents i organitzats, però que emergeixen en un context social particular de forma espontània i cíclica, fent ús de la protesta. Exemple: manifestació convocada a Madrid pel Foro Español de la Familia, així com per altres associacions (incloses les catòliques) per oposar-se al matrimoni homosexual, amb la recollida de signatures. Es veuen recolzats per formes institucionalitzades de poder com:Partit de l’oposició (PP) i altres conservadors, l’Església Catòlica. Altres integrants socials actuen al marge com a Actors econòmics: en un article es fa referència al “mercat rosa”, sorgit de les necessitats de les minories homosexuals, i aprofitat per empresaris per crear tot un mercat específic per a aquestes minories o espectadors: la societat en tant en quant rep de forma indirecte la influencia de la minoria, i va canviant de mica en mica les seves opinions i actituds en front els homosexuals.

La identitat

per Imma Vidal, posted in Intervención social

 La meva identitat és el que fa que jo no sigui idèntic a ningú més. Així, dos bessons tant sols seran rigorosament idèntics al néixer, ja que des dels seus primers passos a la vida, aquesta prendrà un caire diferent, perquè tot i que comparteixin moltes coses i moments, cada u experimentarà les seves pròpies vivències, seguirà les pròpies orientacions i tindrà diferents  relacions amb els altres. Tot això, a la seva vegada, comportarà que puguin tenir una reacció diametralment oposada davant una mateixa situació, sigui quina sigui aquesta.

La identitat està constituïda per multituds d´elements i tot i vivenciar-la com un tot, pot anar canviant amb el temps segons quin sigui l´element que predomini i en quines circumstàncies o context es trobi la persona.

Això és així perquè la identitat no ens ve donada, sinó que es va construint a poc a poc al llarg de l´existència. Aleshores malgrat que tinguem certs trets innats que ens poden determinar (sexe, color de la pell…), serà ben bé l´entorn social qui determinarà  la pertinença d´una persona a un grup determinat, esdevenint-se un “nosaltres” versus “els altres”. I quan la identitat del grup se sent amenaçada pot esdevenir un instrument de guerra i conduir al crim per tal de preservar la pròpia identitat, com tantes vegades ha passat a la història de la humanitat, però això seria una situació que, evidentment, caldria evitar.

És doncs en la interacció social entre grups on cal buscar l´explicació de la gènesi i persistència de les diferències culturals, que àdhuc pot acabar amb genocidi o etnocidi.

De fet, l´etnocentrisme és una característica inherent a totes les cultures, però es pot convertir en un punt de partida de l´etnocidi (o supressió de la cultura de l´altre) sobretot en societats amb estat, ja que aquestes tendeixen a la unificació, i per tant actuen anul·lant la diversitat present en el cos social (redueixen l´alteritat). Però seria imprescindible que això es pogués canviar i que hom s´intentés posar en el lloc de l´altre. D’aquesta manera com més un immigrant sentís respectada la seva cultura d´origen, més s´obriria a la cultura del país d´acollida.

Cada cultura no es troba aïllada, sinó que es desenvolupa gràcies als seus intercanvis amb altres cultures. I per tant, les cultures no són immutables, sinó que es construeixen i són fruit de processos d´interacció amb els altres. Les cultures es posen en contacte o combinen a través de processos migratoris, per exemple. Així és que la diversitat cultural es genera i adquireix sentit en el marc de les relacions entre cultures, però degut a les posicions etnocèntriques molts cops es tendeix a qualificar els estils de vida de les altres cultures com absurdes i de vegades, irracionals

A més, però, amb la diversitat cultural hi ha la possibilitat que la varietat es difumini ràpidament; que no vol dir que tingui lloc la desaparició de les diferències, sinó més aviat una difuminació dels contrastos culturals, en que cada cultura adoptarà, voluntària o involuntàriament, trets de l´altra cultura amb la que està en contacte. Però, cal practicar la tolerància, de manera que tant sols serem respectats, quan l´altre també es trobi que està sent considerat; per tant una paraula clau seria la reciprocitat: “ Conèixer els altres com a pas previ per a canviar-nos a  nosaltres.

L´assimilació per una cultura dominant el que fa és homogeneïtzar la societat, de manera que no es té en compte ni cultura, ni valors o creences d´aquelles persones que constitueixen els “ altres”.

Les relacions i les influències entre grups socials i culturals estan determinats per diferents posicions de poder. Cada cultura és un sistema que organitza la manera de pensar i actuar dels diferents individus i grups socials que la componen, proporcionant-els-hi una certa coherència com a grup. Aleshores quan dues cultures entren en contacte s´establirà un equilibri, que segons relacions de poder pot estar declinat cap a la cultura mes dominant. Però aquest consens en el moment que hi hagi qualsevol  canvi en les relacions de poder, es trencarà

L’ ordre social

per Imma Vidal, posted in Intervención social

Els ciutadans ens comportem socialment seguint una sèrie de coneixements pràctics i duent a terme l’aplicació de certes normes, valors i pautes comunes que són les que ens serveixen de guia per les nostres accions. Aquestes regles i pautes de comportament ens venen determinades i imposades pel propi context, i per tant, no es poden deslligar del marc històric i socio-cultural concret a on s’ubiquen.  Les aprenem i interioritzem a través dels processos de socialització, bé sigui a l’escola o en el si de la família, quan ens donen unes pautes de quina ha de ser la conducta adequada en cada situació, i, a poc a poc, les anem interioritzant.

I és la pròpia dinàmica i comportament de les persones, en la nostra vida quotidiana, qui configura l’ordre social com mecanisme preestablert, sent de fet  tot aquest seguit de regularitzacions, uniformitzacions i repeticions que duem a terme els que ajuden a mantenir-lo.

Per tant, som els propis actors individuals els qui, amb els nostres actes, expectatives i interessos socials, legitimem l’univers simbòlic de significats creat per mitjà d’orientacions normatives i pautes de valor compartides que nosaltres mateixos hem construït. I és en aquesta quotidianitat que comporta un enfortiment del tradicionalisme en les accions, que d’aquesta manera queden institucionalitzades i, per tant, legitimades.

Cal dir que la vida quotidiana l’aprehenc com una realitat objectiva i ordenada, plena d’esquemes tipificadors que són els que m’ajuden i marquen la meva acció, i és mitjançant el llenguatge que puc aprehendre el món d’intersubjectivitats que comparteixo amb els altres. Aquestes tipificacions fan que cada persona es trobi desenvolupant un rol, la qual cosa comportarà que el seu comportament sigui susceptible de coacció per part de la societat on es troba. Per tant, amb els rols queda representat l’ordre institucional.

Però la vida social que observem ( i això a més ho podem fer extensible a qualsevol realitat social) representa interacció social i per tant cooperació i consens, tot i que també podem trobar enfrontament i conflicte. –aleshores si es trena el rol desenvolupat per la persona dins la societat o, les expectatives que porta associades no es compleixen, es quan es pot entrar en conflicte.

Per tant, l’univers simbòlic creat ordena la història i ubica tots els esdeveniments col·lectius, de forma que s’estableix la memòria compartida pels individus socialitzats dins la col·lectivitat. Si el marc referencial comú per la projecció de les accions individuals és diferent, l’ordre que s’establirà serà diferent, així com els conflictes que s’hi originaran.

Per acabar podríem dir que el conflicte el podríem considerar com una possible forma de socialització, en tant en quant, constitueix una de les més vives interaccions recíproques.  Si no existís, significaria que les persones no tenen capacitat d’agència, doncs es sotmetrien a la coacció de la societat, la qual a més restaria inalterable al llarg dels temps, sense possibilitat de transformació o de canvi, doncs únicament es donaria els seu poder normatiu i coerciu. Per tant, el conflicte possibilita el canvi social amb el qual es pretén aconseguir un nou ordre social.

Control social

per Imma Vidal, posted in Intervención social

Cada cop, els éssers humans estem més condicionats per allò que ens envolta: per les telecomunicacions, pel marketing, pel capitalisme de superproducció i els seus productes de consum…Sense que ens adonem ens estan modulant constantment, de manera que, en el desig que cada individu té de dirigir i desenvolupar la seva vida, malgrat sembli provingui de la voluntat pròpia, qui li ho imprimeix és la societat en la que es troba immers.

Ara ja no calen parets per confinar-nos, ni centres de tancament per controlar-nos, sinó que el control es fa a través dels fluxos i moviments interactius on les xarxes tenen un paper destacat.

Així per exemple des de les empreses es fomenta el treball des de casa, o la formació on-line, en principi sense horaris, ni ningú que vigili, tot  i que són molts els cops que cal usar el temps lliure per fer-ho, doncs si no ho fem així de ben segur que n’hi haurà un altre que passarà a ocupar el nostre lloc de treball

Com hem dit, ara l’home no està tancat, però, el que fan  les societats de control és posar entrebancs de tipus econòmic a l’entrada a certes activitats o serveis, com per exemple màsters i/o postgraus, o a serveis mèdics d’atenció domiciliària,… Aleshores, en dites societats els subjectes són controlats, no perquè no se´ls permeti sortir, sinó per les seves pròpies xifres. És com deia Deleuze (2006): ara l’home està endeutat.

Per tant, les forces repressives no prohibeixen que la gent s’expressi, sinó que el que fan és orientar-les i forçar-les a expressar-se en un determinat sentit: som bombardejats per anuncis i/o per consells de salut que a tothora ens arriben i que ens fan decidir què menjar, o per exemple què fer per mantenir-nos saludables i joves. Així és que no se’ns interna en un hospital, però se’ns sotmet a medicines “preventives” o se´ns obliga a fer formacions permanents. Però no tan sols això, en les nostres compres del dia a dia, en les nostres visites a Internet, anem deixant rastre, de manera que el poder controlador ens orienta també en el nostre consum. Per tant, la vigilància es revela com el mecanisme per a assegurar que ens adeqüem a aquests comportaments, i a aquestes formes de vida, amenaçant-nos amb ser senyalats/-es i exclosos/-es si no ho fem.

Certament ens trobem front un nou ordre social i cultural que ve marcat pel desenvolupament vertiginós de les noves tecnologies de la informaicó i/o comunicació, que ens afecta a tots els nivells com hem vist, des de les pràctiques més quotidianes (a nivell de feina…), a les relacions de poder i control (se´ns incita al consum..),  passant per la pròpia identitat tant individual com col·lectiva. Imaginem en aquest darrer cas què passaria si tot el nostre grup d’amics tingués un WhatssAp, i nosaltres fóssim els únics que no; sembla obvi que ens n’hauríem de comprar un si no volguéssim quedar marginats.

Ara bé, en un principi ens pot semblar que les noves tecnologies, per la seva flexibilitat i potencialitat (abast gaire bé planetari, molta capacitat d’emmagatzematge, gran velocitat, i accés massiu), són molt positives per possibilitar una vida més justa (per exemple permetent amb més facilitat i difusió la denúncia d’injustícies, o possibilitant, també, el mostrar el descontent de la gent com en el cas del Procés); i/o per generar una societat més desenvolupada i altament informada amb uns més grans bens culturals.

Ara bé, no ens hem d’enganyar, doncs no sempre arriben a tot arreu i això pot crear exclusions; i/o malgrat si ho fan, molta informació mai no vol dir que sigui sinònim de coneixement, ja que aquella, abans que res, cal processar-la perquè esdevingui com a tal. I això, les persones no tan sols ho fem a partir de les nostra formació sinó també de les nostres subjectivitats i vivències, i per tant, per transmetre cal comunicar; i tot i que malgrat aquesta darrera és una condició necessària per la primera, no n’és una condició suficient. És igual que quan algú en un museu contempla un quadre, o algú és front del televisor, que no és mai un ésser passiu, sinó allò que se li mostra serà vist de diferent forma segons sigui la subjectivitat i formació de cadascú. Per tant, a banda de que les noves tecnologies i els entorns virtuals arribessin més gent, caldria ensenyar a com processar la informació, doncs hi ha una gran desigualtat entre els que tenen accés al coneixement (tecnologia) i els que es veuen relegats al seu ús.

Independència des d’una perspectiva social

per Imma Vidal, posted in Intervención social

Tal i com afirmava Hacking (1999) les idees no sorgeixen en el buit sinó en un escenari social concret, doncs tota societat es regeix per uns paràmetres, bé en forma de lleis o normes, bé en forma d´imaginaris socials compartits  que ens ajuden a interpretar el món i a establir-hi uns marcs de referència mitjançant els quals pensar i actuar.

Per això institucions, coneixement i actuacions que es donen en el si de cada societat  s´han anat construint de mica en mica, com conseqüència d´unes relacions de poder, i  han fet que es posin en joc unes pràctiques i discursos normatius i no unes altres, que a més són acceptats com a veritat  inqüestionable en aquell moment determinat. Tot i que, evidentment cal dir que, aquest és un procés dinàmic i canviant, doncs sempre queda la possibilitat que s´alcin veus crítiques amb el marc legal regulador imperant com ara col·lectius, grups de pressió o moviments socials de persones afectades que també contribuiran a tot aquest entramat social.   

Ara bé, tot allò que es surti del que és normatiu, en funció de l´àmplia xarxa de valors, coneixements, normes, regles de convivència, rols… que predominen en un moment sociohistòric concret, serà vist com una mancança i com un no compliment de les necessitats de les persones, o si més no se´n tindrà una percepció que això és així, i donarà lloc a una situació problemàtica, doncs no tan sols s´estarà trencant l´harmonia amb els valors hegemònics sinó que s´estarà provocant conflictes de  valors i interessos sobre els que caldrà intervenir.

Si no, pensem en per exemple els nostres polítics que fa dos anys que són a la presó, Evidentment, que està havent-hi una vulneració dels seus drets fonamentals com a persona, però en canvi, això, no és percebut així per l’estat espanyol, que pensen que s’ha actuat contra les lleis i es un càstig merescut.

Per tant, cada col·lectiu, context o territori vindrà afectat per problemes socials diferents sobre els quals s´hi voldrà influir i/o intervenir per provocar el canvi social , però això es portarà a terme mitjançant pràctiques que cauen dins dels anomenats règims de veritat, que no són altra cosa que una forma d´exercir poder i control social, per tal que aquella situació que es desvia de les conductes considerades adequades pugui ser intervinguda en nom del bé comú (governabilitat)

Malgrat sigui l´estat qui determina les polítiques públiques a realitzar, es dóna una descentralització, de manera que mitjançant veus expertes i persones especialistes, autoritzades i legitimades per la pròpia organització social tal qual agents, professionals institucions, grups de pressió,.. seran les qui s´encarregaran de detectar quan una situació impacta negativament en les persones causant malestar social, bé detectant una manca de benestar individual o col.lectiu, bé detectant situacions d´ exclusió social, o de manca de qualitat de vida…

En últim terme, del que es tractarà és de reconduir la situació problemàtica als estandards predominants a través de les perspectives teòriques, metodològiques i tècniques dotades del saber i la veritat, en el que podríem dir té lloc un exercici de poder (autoritat).

Així, per exemple, es buscarà fer una intervencio sobre Catalunya, potser a través d´una política imperialista oferint-los-hi la possibilitat d´aconseguir una bona reforma de la financiació econòmica, però en cap cas incidiran o indagaran sobre les causes del perquè aquest moviment independentista es dóna, com podrien ser el descontentament amb el poder, la política…o el propi ofegament econòmic del que estem subjectes, ja que aquests serien aspectes massa compromesos.