Categoria: Sin categoría

Àmbit clínic on és important Intel·ligència Emocional

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Des del naixement l´infant es va imbuint de manera inconscient de les emocions d’aquells qui l´envolten, d’aquesta manera van modelant els seus circuits neuronals, fent que es tornin més aptes o més ineptes en el maneig del principis que regeixen la intel·ligència emocional (IE). Per tant la infància ( i més endavant l´adolescència) constituiran una autèntica oportunitat per assimilar els hàbits emocionals fonamentals que governaran la resta de les nostre vides.

En aquest sentit, l´ escola és un dels mitjans més importants a través del qual el nen “aprendrà” i es veurà influenciat en tots els factors que conformen la seva personalitat. A banda d’això, és bàsic un bon aprenentatge en el maneig de la IE per tenir un bon rendiment tant acadèmic com general a la vida, ja que és prou conegut que el coneixement afectiu està molt relacionat amb la maduresa general, autonomia i la competència social del nen.

Per tot això, sóc del parer que s´hauria de dur a terme programes que formessin en intel·ligència emocional a les escoles per tal d’elevar la competència emocional i social dels nens, de manera que s´apliqués una alfabetització emocional des d’edats ben primerenques a tots ells, i no només als que presenten problemes, D’aquesta manera els nens gradualment i imperceptiblement s´anirien fent cada cop més destres en intel·ligència emocional, la qual cosa és sinònim de:

  • Tenir un bon nivell d’autoestima, sentir-se bé amb un mateix
  • Aprendre més i millor
  • Presentar menys problemes de conducta.
  • Ser persones positives i optimistes.
  • Tenir la capacitat d’entendre els sentiments dels altres.
  • Resistir millor la pressió dels seus companys.
  • Superar sense dificultat les frustracions.
  • Resoldre bé els conflictes.
  • Ser més feliços, saludables i tenir més èxit.

Aleshores caldria que des de les escoles s´impartís una educació integral, en que l´ensenyament inclogués tant habilitats pròpiament cognitives com emocionals ( és a dir habilitats tals com l´autoconeixement, l´autocontrol , l’empatia, assertivitat, responsabilitat personal, el saber escoltar i comunicar-se, resoldre conflictes i col·laborar amb els altres ) i això es podria dur a terme dins una metodologia en que la dinàmica de treball es basés en les intel·ligències múltiples de Gardner, ja que aquest parla entre d’altres, d’intel·ligència intrapersonal i interpersonal, que s´equivaldria en certa manera a la intel·ligència emocional de la que parla Goleman).

D’aquesta manera, aquest ensenyaments en educació emocional no els faria com una assignatura o programa a part del currículum escolar, sinó que els aplicaria en totes i cadascuna de les matèries que componen l´àrea curricular escolar. Per tant, l´ escolarització de les emocions (Goleman, 1995) es podria dur a terme analitzant les situacions conflictives i problemes quotidians que es donen en el context escolar i són susceptibles de generar tensió.

Aleshores dins d’aquest marc, des de l´escola, el que s´ha de pretendre és ensenyar als alumnes a modular la seva emocionalitat, desenvolupant a la vegada, la seva Intel·ligència emocional. Amb aquest finalitat però, seria necessari que els mateixos professors es convertissin en models d’equilibri, d’afrontament emocional, d’habilitats empàtiques i de resolució serena, reflexiva i justa dels conflictes interpersonals, com font d’aprenentatge vicari pels seus alumnes. A la vegada que haurien de procurar ajudar als alumnes a mirar en el seu interior sovint per tal que aquests descobrissin quins són els seus estats emocionals i per què estan provocats.

Aplicant aquests programes a l´escola, s´ensenyarà als alumnes a ser emocionalment més intel·ligents, dotant-los d’estratègies i habilitats emocionals bàsiques que els protegeixin dels factors de risc, o al menys, que pal·liïn els seus efectes negatius.

Així doncs, els models d’intervenció que proposaria serien bàsicament de dos tipus

-Aquells en que les lliçons sobre les emocions sorgeixin naturalment i espontàniament a la classe, independentment, com ja hem dit de l´assignatura que es tracti, mitjançant una acció tutorial concreta en cada moment . Per exemple, en quant a potenciar la comunicació: usar qualsevol ocasió que sorgeixi mentre s´està explicant un tema a fer que els alumnes facin intervencions més o menys llargues per acostumar-se a parlar en grup; aprendre a que s´ha de tenir en consideració que s´ha de respectar el torn de paraules; saber escoltar amb atenció i sense interrompre el que parla, mirar les persones quan ens parlen o parlem amb elles, respectar el silenci… O pel que fa a les competències de responsabilitat: atendre els càrrecs als que se´ls assigna (ser l´encarregat de repartir els fulls als companys, per ex); respectar el material, tant propi com comunitari; tornar el que ens han deixat i tenir-ne cura (per exemple intercanviar-se llibres de lectura, i tenir la responsabilitat de que no es faci malbé….)

-Aquells que mitjançant contes, activitats dinàmiques, i fotocopiables permetessin treballar la intel·ligència emocional, basant-se però, en els continguts propis de cada assignatura. Per exemple: s´està treballant les estacions de l´any. Aleshores el professor pot demanar que els nens pensin quins sentiments (tals com tristesa, alegria,..) els hi causa cada estació. O posem un altre exemple a classe de castellà es proposa la lectura d’un conte per fer-ne la posterior comprensió. Però com que el conte va sobre la sinceritat, això s’agafarà com a punt de partida per fer un debat de com sé sent un quan l’enganyen, …, etc

El contingut del programa emocional en quant a històries, recursos s´aniria complicant a mesura que el nen anés travessant els primers cursos de l’educació primària.

Cal dir, però, que a part de tot això, caldria que les escoles promoguessin a que els pares proporcionessin des de casa una educació emocionalment intel·ligent, també.

Per què té tanta importància la intel·ligència emocional?

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Per què el tenir un coeficient intel·lectual elevat no és sinònim d’èxit, ni suposa una més bona capacitat d’adaptació a les diferents circumstàncies i situacions que ens anem trobant al llarg de la vida, i menys encara si aquestes presenten alguna mena de conflicte?.

No és tant important tenir un elevat quocient intel·lectual amb unes elevades habilitats cognitives com saber-se manejar en la vida. En això hi tenen una gran contribució els estats emocionals, ja que amb una bona regulació d’aquests, podrem dominar els impulsos emocionals més destructius i frustrants així com potenciar els més positius.

Ara bé, tot i que sí que és cert que l´intel·ligència emocional, tant pel que fa referència als estat emocionals propis com els aliens, és un factor rellevant a tenir en compte en el desenvolupament del nostre comportament quotidià, el que és més important serà saber-la utilitzar en positiu per tal d’orientar el nostre comportament de la forma més adaptativa i adequada possible, de manera que si augmentem les nostres capacitats d’autocontrol emocional augmentarem el nostre rendiment general, la qual cosa redundarà a la seva vegada en la nostra felicitat. De res serveix reconèixer les nostre emocions si no les podem manejar de forma adaptativa.

La intel·ligència emocional és important, doncs, en les nostres vides perquè podem incidir en les emocions, regulades pel sistema límbic, tot educant-les per tal que no obstaculitzin les nostres facultats intel·lectuals i ens dificultin la nostra capacitat per fer front les exigències de l´entorn. Per tant, la intel·ligència emocional serà aquella disposició que ens permetrà entendre, regular i dominar els nostres impulsos emocionals, comprendre els sentiments més profunds dels nostres semblants, manejar amb gran destresa les nostres relacions amb els altres; i estimulant dita intel·ligència emocional podrem assolir l´èxit laboral, social o totes aquelles metes que ens proposem a la vida.

Quins són els components que conformen la nostra intel·ligència emocional:

  1. Intrapersonals:
  • Comprensió emocional d’un mateix: adonar-se i comprendre els propis sentiments i emocions, diferenciar-los i conèixer-ne el per què.
  • Assertivitat: expressar sentiments, creences i pensaments sense fer mal als sentiments dels altres, i defensar els nostres drets de manera no destructiva.
  • Autoconcepte: comprendre’s, acceptar-se i respectar-se un mateix, assumint els nostres aspectes positius i negatius, les nostres limitacions i possibilitats. O sigui, tenir tant una valoració adequada així com també confiança en nosaltres mateixos.
  • Autorealització: fer el que realment podem, volem i gaudim de fer; amb motivació i compromís.
  • Independència: auto-dirigir-se, sentir-se segur d’un mateix en els pensaments i en les accions, ser independents emocionalment per a prendre les pròpies decisions.
  1. Interpersonals:
  • Empatia: ser capaç d’entrar en el món dels altres, no solament escoltant, sinó també amb una profunda comprensió de la perspectiva de l’altre.
  • Relacions Interpersonals: establir i mantenir relacions mútues satisfactòries, caracteritzades per un apropament emocional i intimitat.
  • Responsabilitat social: mostrar-se com un membre constructiu del grup social al que es pertany, demostrant-se a un mateix que és una persona que coopera i contribueix.
  1. Adaptabilitat
  • Solució de problemes: tenir habilitat per identificar i definir problemes, fins i tot els que poden passar inadvertits. A la vegada que valorar tots els “peròs i contres” de les diferents solucions possibles que es contemplen, i escollir-ne la que creiem més adient.
  • Prova de la realitat: ser conscient de la coincidència entre allò que emocionalment experimentem ( subjectiu) amb el que passa objectivament a la realitat; no deixar-se endur pels sentiments
  • Flexibilitat: no ser d’idees fixes, ajustar-s als canvis, ja sigui en quant a pensaments com en quant al comportament. Realitzar un ajustament adequat dels nostres pensaments, emocions i conductes a situacions i condicions canviants
  1. Maneig de l´Estrès
  • Tolerància a l´estrès: suportar esdeveniments adversos, situacions estressants i fortes emocions sense col·lapsar ni perdre els papers, afrontant positivament l’estrès.
  • Control dels impulsos: capacitat de resistir o retardar un impuls o temptacions per actuar i controlar les nostres emocions. Si puc controlar les meves emocions que m’impulsen a actuar, segurament aconseguiré un objectiu posterior de major interès.
  1. Estat d’Ànim en general
  • Felicitat: sentir-se satisfet, gaudir d’un mateix i dels altres, gaudint d’aquelles activitats que s’estiguin fent en cada moment.
  • Optimisme: mantenir una actitud positiva malgrat les adversitats i els sentiments negatius, i veure les coses bones que ens ofereix la vida.

La importancia del perdón para la salud mental

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

¿Qué es el perdón?

El perdón es la liberación del resentimiento, la ira o el deseo de venganza. Perdonar no significa justificar, aprobar o minimizar lo que ocurrió. Y no es necesario volver a la misma relación ni aceptar los mismos comportamientos dañinos que nos causaron.

El perdón es fundamental para la salud mental de quienes han sido víctimas. Impulsa a las personas a centrarse en el presente y seguir adelante, en lugar de mantenerlas emocionalmente atrapadas en una injusticia o un trauma. Se ha demostrado que el perdón mejora el estado de ánimo, aumenta el optimismo y protege contra la ira, el estrés, la ansiedad y la depresión. Ahora bien, el perdón es un proceso que requiere tiempo y paciencia.

¿Cómo se puede perdonar a alguien que te ha hecho daño?

Perdonar puede ser un desafío, especialmente cuando la persona que te dañó te ofrece una disculpa falsa o no ofrece nada en absoluto. Sin embargo, suele ser el camino más saludable para ti. Un modelo a seguir para conseguir el perdón sería el que exponemos a continuación:

El primer paso será descubrir tu enojo explorando cómo has evitado o abordado la emoción. De hecho, nos cuesta perdonar porque sentimos que lo que nos pasa es injusto, que las cosas no son como deberían ser. Y es cierto, muchas veces las cosas no son como deberían, el mundo no es siempre justo, ni las personas actúan siempre con justicia o altruismo; además, todos somos humanos y nos equivocamos. Ser consciente de todo esto nos puede hacer sentir tristes, y asumirlo puede requerir un duelo. Por eso es importante analizar si hay malestar por dolor o duelo al que te sigues aferrando, así podrás tomar conciencia de los sentimientos a los que te aferras, para encaminarte a un perdón que será beneficioso para tu salud. Para superar una herida pasada, primero debes saber porqué sigues atascado ahí. Pregúntate y autocuestiónate si te estás culpando, o culpas a los demás por el evento en sí, por no haberlo evitado, por hacer que suceda, o por no hacer lo correcto.

Una vez hecho este análisis, el segundo paso será tomar la decisión de perdonar. Comienza por reconocer que ignorar o afrontar la ofensa no ha funcionado y que, por lo tanto, el perdón podría ser un camino a seguir. Acepta que tienes la opción de perdonar; acepta que ocurrió algo que te hizo daño que estaba fuera de tu control, y recuerda que aceptación no significa ni aprobación ni resignación. No puedes eliminar las frustraciones de la vida, pero siempre puedes crecer un poco más como persona a raíz de esas situaciones.

El tercer paso será cultiva el perdón, desarrollando compasión por la persona ofensora. Reflexiona sobre si el acto se debió a malas intenciones o a circunstancias de la vida de la persona que te causó daño. Para recuperar nuestra vida, primero debemos hacer el duelo de nuestras expectativas y creencias sobre el mundo, sobre nosotros mismos o sobre otras personas. El duelo no significa revolcarse en la tristeza o en el resentimiento, sino que nos ayuda a crecer porque nos permite que la pérdida sea plenamente reconocida. Esto nos permitirá estar más abiertos a lo que sucede en el momento presente.

Por último, debes liberar las emociones dañinas y reflexionar sobre cómo has crecido a partir de la experiencia y del acto mismo de perdonar; reconoce que el perdón es un trabajo duro.

¿Cómo supero el resentimiento?

Evidentemente que el resentimiento a veces puede persistir durante años, incluso si creemos haberlo superado o olvidado. Para liberarlo, reflexiona sobre por qué la persona cometió la ofensa, acepta el dolor y luego intenta perdonarla, ya que el perdón puede infundir una sensación de fuerza que supera la amargura.

También es importante decir que perdonar a otra persona es una cosa, pero ¿qué sucede cuando cometemos la ofensa nosotros mismos? Es importante asumir la responsabilidad de los errores, pero la culpa y la vergüenza intensas no son un resultado productivo a largo plazo. El proceso de autoperdón puede ser un desafío doloroso, pero profundamente valioso. La clave de este proceso es reconocer los propios errores, comprender por qué ocurrieron y ayudar a rectificar la situación.

¿Cómo me perdono por los errores del pasado?

Empieza por reconocer tu culpa y asumir la responsabilidad del daño que causaste. Reflexiona sobre por qué ocurrió el evento e identifica cómo evitar una ofensa similar en el futuro. Luego, perdónate concentrándote en el pensamiento, diciéndolo en voz alta o escribiéndolo. Discúlpate con la persona a la que perjudicaste e intenta mejorar su vida de forma significativa.

El perdón y la terapia del perdón se han relacionado con mayores sentimientos de felicidad, esperanza y optimismo. El proceso de perdonar también puede proteger contra afecciones graves como la ansiedad, la depresión y el trastorno de estrés postraumático. Esto puede deberse a que albergar ira y resentimiento hace que el cuerpo libere hormonas del estrés, como el cortisol y la adrenalina. Un flujo constante de estas sustancias químicas puede generar estrés y ansiedad, además de frenar la creatividad y la resolución de problemas. Por tanto, el perdón ofrece muchos beneficios emocionales, pues permite reducir la ira malsana, reparar relaciones potencialmente valiosas, crecer como persona y ejercer la bondad en sí misma, sin importar la respuesta.

Com es pot explicar, estudiar i predir la variabilitat del comportament?

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Per mesurar la variabilitat del comportament ens hem de fixar, a més del comportament observable, en els processos psíquics que el provoquen, tant a nivell cognitiu com emocional, els quals tenen lloc en l`àmbit del no observable. Per dur a terme això, caldria que parléssim de tres nivells d’anàlisi a tenir en compte:

Per una banda caldria parlar d’una variabilitat interindividual que serien aquelles diferències que observem a l´analitzar alguna dimensió concreta del comportament entre diferents individus, considerant que cada un d’ells està afectat per un dels valors possibles, dins d’un continu, d’aquella variable o dimensió. Per tant, caldria definir una variable psicològica determinada i situar-hi a cada persona tot comparant el seu comportament respecte d’altres individus, en una situació i temps determinats. Això a la vegada, serviria per descriure comportaments semblants i definir grups d’individus, tal i com veurem més endavant.

Serien per exemple: dimensions de la personalitat, i habilitats dels subjectes com ara: memòria, capacitat d’aprenentatge, capacitat de raonament abstracte o la fluïdesa verbal, creativitat, motivació, imaginació, capacitat d’autocontrol, estil d’atenció i molts d’altres com els interessos, actituds i valors… Són de fet aquelles diferències que són presents al naixement i es van desenvolupant, en major o menor mesura, al llarg del temps.

Després podríem parlar d’una variabilitat intergrupal quefaria referència a les diferències entre grups. Cal tenir en compte que tots els individus que pertanyen al grup estan afectats per un valor precís de la variable estudiada que els fa ser molt semblant entre sí, però molt diferents a altres grups. Exemples: un síndrome patològic o malaltia, com pot ser el síndrome de Down en que els individus que pertanyen al grup estan afectats per una trisomia al cromosoma 21. També ho podria ser la cultura (oriental, africana…) , la llengua materna o la inclinació sexual, d’entre altres.

Però com he comentat abans, també es poden distingir grups per la mesura d’alguna de les variables típiques de les diferències interindividuals; exemple: qualsevol atribut psicològic mesurable: memòria, atenció, percepció, ….

Per últim, podríem parlar d’unavariabilitat intraindividual que seria la que resultaria de comparar un individu amb sí mateix, i la constituirien les variacions de comportament que se’n derivin al llarg del temps i entre situacions variables. Per tant, resulten de fer comparacions temporals més àmplies de les diferències, prenent a més en consideració que aquesta variabilitat no és idèntica per tots els individus.

Aquí cal que parlem de :

Variabilitat Diacrònica que fa referència als canvis que tenen lloc en l´individu en les diferents etapes del seu cicle vital i es consideren irreversibles. Un exemple: canvi que es produeix en la memòria per l´edat. O l´equipotencialitat hemisfèrica, ja que quan naixem no hi ha una prevalença clara de cap dels dos hemisferis, sinó que l’especialització es va anant adquirint fins a l´edat adulta. També ho podrien ser el desenvolupament cognitiu , el desenvolupament operatiu de la intel·ligència

Variabilitat Sincrònica que vindria a referir-se a com es comporta o organitza un individu en relació a diferents variables psicològiques o trets en dos o més moments. Alguns exemples serien les formes de reacció a l´estrès que seria una diferència individual reversible; velocitat de processament de la informació (parcialment reversible, ja que és una variable que pot estar associada a fenòmens d´aprenentatge i/o certes malalties específiques)…

Una pregunta que ens pot venir a la ment, és com és podria constatar o mesurar empíricament tots aquests tipus de variabilitat. Fixem-nos en el cas específic de l’especialització hemisfèrica (entesa com a procés) que seria una diferència intraindividual irreversible o canvi intraindividual, amb el fi d’estudiar quin són els processos d´aprenentatge i de maduració que hi intervenen. Per estudiar aquestes diferències individuals, faríem ús del mètode correlacional, és a dir en l´observació del fenomen i posterior recollida de dades, que s´ha de fer de forma objectiva, fiable i vàlida. En el nostre cas per fer una recollida objectiva de les dades, el que faríem seria la realització de diferents proves o tests matemàtics i artístics que ens permetessin veure quines són les àrees del cervell que s´activen o, millor dit, que estan més desenvolupades a les diferents edats (estudiant de nens fins a adult que és quan s´assoleix l’especialització). I mitjançant tècniques d’anàlisi estadística analitzaríem la distribució concreta que segueix tot el seguit de dades que tenim

Dins la variabilitat intraindivudual ens trobem amb els canvis intraindividuals en que la variabilitat es relaciona amb processos evolutius que tenen lloc al llarg del cicle vital de la persona, com conseqüència de l´aprenentatge i maduració. En aquest cas (plantejament diacrònic , irreversible)la recollida de dades la faríem mitjançant un disseny longitudinal, ja que així podríem estudiar l´evolució de la variable al llarg del temps en un individu, cosa que a més ens permetrà fer generalitzacions (quina àrea cerebral és la que està més desenvolupada en el temps: la matemàtica i lògica, o la creativa i imaginativa) Ara bé en el moment que estiguéssim comparant els subjectes de la mateixa edat, però en els diferents grups, faríem ús del disseny transversal (procés sincrònics).

La tècnica d’anàlisi estadística que més ens serviria per fer l´estudi seria l´anàlisi factorial perquè així podríem veure quines múltiples variables tenen incidència en el procés d´especialització hemisfèrica i veure com hi incideixen d´una manera relativament senzilla (usant factors ), sense perdre informació.

Psicologia diferencial: què és i què estudia

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Des de l´inici del Pensament humà ha existit l´interès per l´estudi de la similitud i les diferències que existeixen entre els individus d’una mateixa espècie.

Van ser els filòsofs grecs, qui a partir de les seves observacions, començaren a reflexionar sobre aquesta variabilitat buscant lleis o principis racionals i lògics que l’expliquessin. Podem dir, doncs, que des de ben aviat hi ha una tendència a classificar els individus en funció de les seves característiques morals o de capacitats comunes, de manera que fan un anàlisi de les diferències entre els individus seguint diferents propostes de tipologies (que seran molt rellevants per la futura psicologia Diferencial) o classificacions amb una intenció aplicada de predicció del comportament dels individus. Així per exemple, Plató a la República assigna els individus a tasques segons les característiques pròpies de cada un. O Teofrast que descriu trenta tipus de persones als Caràcters, prèvia classificació dels seus trets dominants, considerant important l´ambient per a explicar les diferències individuals.

Ara bé, totes aquestes aportacions filosòfiques són intuïtives i encara no estan basades en el coneixement científic, doncs es creia que les diferències humanes eren cosustancials a la naturalesa humana, és a dir que eren diferències fixades per la pròpia constitució natural de l´individu.

No és fins Darwin que el fenomen de la variabilitat entre els éssers vius no assolirà una explicació científica completa, doncs amb la seva Teoria Evolutiva s´acabarà per descartar la visió teològica de l´home i del seu comportament.

Ara, al contrari que en l´etapa precientífica, es passa de l´observació de les diferències individuals a la demostració de la seva existència de tal manera que a més es poden mesurar objectivament, és a dir que es comença a seguir un mètode científic alhora d’estudiar les diferències individuals.

La teoria evolucionista proporciona una concepció de l´individu complexa, indivisible i únic, que té unes característiques psicològiques y biològiques idiosincràtiques, que fan que els individus humans presentin una enorme diversitat i variació dels seus trets físics, així com del seus comportaments i facultats. Aquesta variabilitat és considerada com un fenomen natural amb caràcter hereditari i adaptatiu, de manera que les diferents espècies no són estàtiques, sinó que canvien contínuament; uns s´originen i les altres s’extingeixen, i això es fa per selecció natural.

Però, tot i l´herència, es considera l´ambient com un factor rellevant per entendre les diferències individuals, cosa que facilitarà l´anàlisi social.

Així és que l´activitat taxonòmica, de sistematitzacions i descripcions de lleis tant dels antecedents precientífics com dels científics ha estat molt important per assentar les bases de la psicologia Diferencial

L´haver anat descrivint lleis que regulen el comportament , ha ajudat a descobrir que aquest, malgrat la seves diferències mostren una sèrie de constants que són susceptibles de ser analitzades

En concret, l´obra de Darwin va implicar una revolució metodològica per la psicologia al vincular estretament el psiquisme humà amb les ciències biològiques. Però, a més, les diferències entre els individus, enteses com variacions rellevants que constitueixen l’autèntic motor de l´evolució de la naturalesa , es transformen en variables mesurables a partir d´una metodologia científica i sota una orientació marcadament geneticista que és el que a la llarga ajudarà a establir un nou àmbit científic: la Psicologia de les diferències individuals

Tot això, ens han portat a disposar d’una disciplina que permetrà classificar els individus segons criteris de comunalitat i alhora, diferenciar-los segons el grau amb què comparteixen aquests criteris, ja que no tant sols les persones som diferents entre sí, sinó que mostrem conductes, actituds, sentiments diferents i idiosincràtics. A l´estudiar les diferents variables psicològiques entre els individus, ens facilitarà el tenir una major comprensió d’aquests i de les seves diferències. Aleshores podrem fer prediccions del seu comportament que podran ser aplicades a la nostra societat bé per assolir un major benestar social, de cara a fer aplicacions en el camp escolar per millorar-ne el rendiment, per fer intervencions en nens que van enrederits…(o en general, intervencions per reduir diferències), de la clínica alhora de diagnosticar i tractar pacients o en el camp del món laboral.

Des dels grecs ha persistit la creença que tot en la naturalesa té un propòsit i que aquests processos conduiran al món a una perfecció cada cop millor. Partint d’aquesta idea penso que el fet que siguem diferents no deixa de ser un tema adaptatiu, d´altra manera no podria existit el progrés doncs tots pensaríem de la mateixa manera, actuaríem igual. La variabilitat promou la supervivència, ja que degut a la complexitat de la conducta humana que rep la influència de nombroses variables, fa que no hi hagi una resposta de conducta i pensament universal, sinó que fa que cada individu respongui diferent davant d’un cert estímul o situació.

Tots tenim una herència que ens determina, però al llarg del nostre cicle vital i mitjançant els processos de socialització ens anem formant, de manera que cada individu adquireix la seva pròpia individualitat a resultes de la genètica que el determina, així com de les pròpies característiques psicològiques i culturals que el van modelant. Aleshores tots aquells canvis que facin que tinguem una millor adaptabilitat i desenvolupament en el medi, evidentment seran inconscientment interioritzats i ensenyats o transmesos ( en el cas de ser canvis orgànics, morfològics…) a generacions posteriors que a la vegada faran seus dits canvis. Aleshores com cada individu és únic i té la seva pròpia identitat física i psíquica, aquests canvis seran processats d´una forma no universal, sinó processats per la individualitat de cada individu el qual reaccionarà o es comportarà de la forma que creu més convenient fent que cada cop les diferències l´enforteixin de cara a noves situacions que li toquen viure.

Per tant, si ens plantegem la pregunta de perquè som tant diferents uns dels altres, malgrat la nostra similitud, és evident que l´herència i la cultura hi influeixen.

És evident que quan es forma part d´un grup, l’individu tendeix a actuar i pensar segons les directrius generals del grup, però a la vegada la pertinença a un grup fa que els altres tinguin unes reaccions vers aquells que venen influïdes pel coneixement del grup al que pertany, això farà que a la seva vegada l´individu actuï en funció de les actituds socials que troba. Aleshores. també les diferències entre individus serveixen per provocar l’aparició de grups o manteniment dels mateixos, cosa que contribuirà que els canvis es perpetuïn

Llavors, totes aquestes diferències seran objecte d’estudi científic per part de la Psicologia Diferencial amb el propòsit de trobar unes regularitats bàsiques , que siguin capaces d’explicar les accions, tant de les persones com dels grups.

Desenvolupament cognitiu adult

per Imma Vidal, posted in Desarrollo, Sin categoría

Una de les característiques de la vida adulta és que les persones han d’abordar problemàtiques complexes que poden tenir repercussions importants per a la vida. Decisions, per exemple, sobre canvis de feina, nombre i temporalització dels fills, mantenir o finalitzar una relació de parella, canvis de domicili, etc.

Tenint en compte el parlat en aquest blog els dos mesos anteriors, ens podríem plantejar quins són els aspectes del desenvolupament cognitiu que fan que els adults estiguin més preparats per abordar aquests canvis que els adolescents.

Durant la maduresa sabem que les habilitats intel·lectuals primàries (comprensió i fluïdesa verbal,…) augmenten en relació a l´adolescència, en canvi, d´altres capacitats cognitives com la memòria s´estabilitzen o fins i tot disminueixen com la intel·ligència fluïda (habilitats per aplicar nous aprenentatges); però n’hi ha d’altres, com ara la intel·ligència cristal·litzada (coneixements adquirits culturalment) que poden seguir millorant amb els anys, sempre i quan hi hagi estimulació.

Prenent com a referència aquest concepte, diferenciem l´expert adult del novell adolescent. Des de la perspectiva funcional i adaptativa d’autors com Schaie, Labouvie-Vief i Sinnott, el pensament adult presenta canvis qualitatius davant l´adolescent en tant en quant supera els dualismes, i té les característiques de ser relativista i dialèctic. Aquest pensament postformal està vinculat al tipus d’experiències viscudes i a l’educació; aleshores, aquesta més gran perícia assolida per les persones en determinats contextos fa que els individus, amb els anys, siguin capaços d’aportar solucions millors i més adaptades a l´entorn.

Els adults, a més, tenen capacitat per a conceptualitzar el canvi i la relativitat, en el sentit que per entendre el significat dels problemes als quals s´enfronten en la vida quotidiana tenen en compte el context en què ocorren. D´aquesta manera poden resoldre els problemes vinculats als seus principals papers socials (en la família, amb els amics, a la feina..) de manera més eficient que els adolescents, ja que prenen decisions més sensates i eficaces.

Amb el pensament dialèctic s´assumeix que la majoria dels problemes quotidians tenen més d’una solució, per tant això implica una capacitat pe assumir i conviure amb els estats d’incertesa, no tant sols perquè l’adult sigui conscient que no hi ha veritats absolutes, sinó perquè gran part de les situacions quotidianes impliquen processos probabilístics i prendre decisions amb risc.

Un aspecte important del pensament dialèctic és la integració d’allò que és ideal amb allò que és real, així com la capacitat per captar i acceptar les contradiccions. A més, els adults madurs davant de problemes determinats tracten d’adoptar solucions de compromís per tal de superar punts de vista que són antagònics.

Durant la maduresa és possible, també, el pensament metasistèmic (poder comparar i abstreure relacions entre sistemes abstractes de vegades incompatibles). Això fa que els adults resolguin millor que els adolescent analogies de tercer ordre (analogies d’analogies). Per altra banda, la memòria explícita (permet recuperar de manera conscient alguna experiència o coneixement) augmenta des de l’infantesa fins a l´edat adulta. A més, durant la maduresa hi ha variables del context intern (estat anímic, familiaritat del material, etc..) i extern ( claus de recuperació) que també poden influir en el rendiment mnèsic. Tot i així, els adults raonen a un nivell més avançat que els adolescents quan el tema en qüestió resulta especialment emotiu .

Malauradament, molts adults no són bons ‘administradors’ de la seva pròpia vida. Com es podrien optimitzar aquestes habilitats adultes per prendre bones decisions?

– Caldria fer una anàlisis, avaluació i canvi d’idees, pensaments i creences que puguin ser incorrectes i mediatitzin o condicionin el comportament.

-Per optimitzar les habilitats adultes, per tal que contribuïssin al desenvolupament d’estratègies d’adaptació més reeixides i prendre més bones decisions, són claus : el canvi conceptual, el coneixement estratègic i el desenvolupament de les habilitats metacognitives.

-Una més àmplia i millor estructurada base de coneixement conceptual permetria als subjectes d’accedir més ràpidament a la informació emmagatzemada, alliberant així més recursos de processament i optimitzar, en temps real, la codificació de la informació.

-Planificació dels mitjans per l´assoliment de fins (descripció del pla d’acció i dels passos a seguir)

– Caldria també realitzar un nivell elevat en un ampli ventall d’activitats que impliquessin utilitzar capacitats intel·lectuals.

Cinc recomanacions per optimitzar la presa de decisions…

-Les capacitats mentals no es perden, però per alguna raó no s´usen bé per falta de familiaritat amb la situació, bé per falta de motivació, o per problemes de memòria, entre d’altres coses. Per això cal actuar en el sentit de millorar tots aquests aspectes.

-Representar i analitzar més adequadament l´espai del problema, generant de forma automatitzada models mentals més diferents entre sí, la qual cosa portarà a solucions més eficaces. Cal pensar detingudament sobre el que es pot fer, reflexionant sobre els pros i contres de cada una de les diferents alternatives, escollint l’opció que sembli més eficaç i comprovar que els resultats siguin satisfactoris; pot ajudar demanar consell a altres persones per obtenir altres punts de vista sobre la situació. Per fer front als problemes que poden sorgir, sobretot en el món laboral i familiar, cal realitzar un pensament relativista.

– La intel·ligència ens permetrà valorar la capacitat d’adaptació d’un organisme en el seu ambient, i per tant, per a que una persona pugi donar solucions òptimes a problemes de la vida quotidiana caldrà analitzar els coneixements, les estratègies emprades pel processament i les habilitats metacognitives que té el subjecte. Les persones adultes han de tenir coneixements sobre el desenvolupament de la seva vida al llarg del cicle vital, així com sobre les relacions socials i les metes vitals, facilitant un processament d’informació més ràpid, eficaç i flexible.

– A més, caldrà buscar estratègies eficaces per emmagatzemar i recuperar demanera conscient alguna experiència, vivència o coneixement previ. De fet, els individus adults són capaços d’organitzar i elaborar la nova informació formant traces significatives i distintives en connexió als coneixements previs, que a la vegada possibilitaran la seva posterior recuperació , aportant solucions adaptatives a l´ ambient.

-En el procés de presa de decisions té una gran importància el grau de perícia assolit, la familiaritat amb el material però també l´estat d’ànim positiu, la motivació i emocions del subjecte (estímuls que en principi eren neutres van adquirint una certa tonalitat afectiva), ja que faran augmentar les possibilitats subjectives d’èxit i disminuir el risc percebut .

Desenvolupament cognitiu en els adolescents

per Imma Vidal, posted in Desarrollo, Sin categoría

Segons Keating (1990) en l’adolescència tenen lloc quatre assoliments cognitius: augment de l’automaticitat i la capacitat funcional, millor coneixement de continguts sobre els temes a tractar , més àmplia gamma i millor ús d´estratègies per aplicar i, reconeixement de la relativitat i incertesa del coneixement.

A més, els adolescents fan la seva inserció en la societat dels adults, la qual cosa implica que es consideren igual als adults  i per tant, amb dret de poder-los jutjar dins un pla d´igualtat i reciprocitat. Té lloc, per part  dels adolescents, una nova estructuració lògica (operacions formals), que els permet tenir la capacitat de reflexionar més enllà del present; això els permet construir teories (representacions abstractes d´allò que és real i del que és possible en camps com per exemple l´eutanàsia i l’avortament) i sistemes (conjunt de coneixements organitzats). Teorització sobre la realitat que es perllonga més enllà de la vivència particular i actual, el que li permet raonar sobre ell mateix i sobre la societat en relació a aquests temes, però d´una forma possible; és a dir que el que compte és el que pot ser i no solament el que és.

A més els adolescents tenen la capacitat de raonar d´una forma eficaç i flexible sobre objectes no presents, en el futur i en possibilitats, idees  i hipòtesis que no son concretes ni estan presents. Els neopiagetians, basant-se en l´enfocament del processament de la informació assenyalen que en l´adolescència hi ha un  augment en la capacitat de processament (espai d´emmagatzematge a curt termini), cosa que significa que l´adolescent té la possibilitat d´atendre i mantenir en la memòria un nombre més gran d´elements sobre el tema del debat, i també de relacions entre sí, gràcies a factors maduratius que tenen lloc en aquesta etapa; però també a una major velocitat del processament de la informació- això comportarà canvis en l´ús d´estratègies. De fet, en l´adolescència s’esdevé un ús més estable, generalitzat i eficaç de les estratègies atencionals i de memòria. Tot això, a la vegada, es relaciona amb un augment del coneixement en els diversos dominis (eutanàsia i avortament)degut a la maduresa funcional dels processos cognitius bàsics. A més a més els teòrics del processament de la informació destaquen la millora de la metacognició, que implica una millora de la capacitat per reflexionar sobre el pensament, formular estratègies i plantejar problemes i solucions.

En l´adolescència la comprensió del món social i de les persones i llurs idees i conductes canvia: es comencen a fer interpretacions i deduccions basades en les conductes observables, emergeix una concepció més interaccionista en que la gent i les seves conductes es consideren sovint tenint en compte tant les característiques personals com els factors situacionals; però el coneixement que es té de les persones va més enllà de la simple descripció de com són o com actuen, ja que desenvolupen habilitats d´empatia (adopció d´una pespectiva social o social role taking), és a dir que tenen la capacitat de posar-se en el punt de vista dels altres i comprendre els seus pensaments i sentiments. En quant al processament de la informació social, es veu que hi ha una millora en l´anàlisi  de les situacions en augmentar les capacitats d´atenció, així com també hi ha una comprensió més profunda dels altres, fent que la interpretació de les situacions sigui més adequada.. Al tenir una més gran experiència en la interacció social fa que es coneguin millor les conseqüències de cada acció. Els adolescents són més hàbils que els nens en atenció selectiva, sent més capaços d´ignorar aspectes no rellevants del debat i centrar-se en la informació més important. Tanmateix a l´adolescència té lloc un augment del coneixement de les institucions i costums socials; l´evolució intel·lectual dels adolescents es relaciona amb la comprensió d´un mateix, els altres i l´ordre social.

Però a més l’adolescent passa a tenir una moral autònoma, allunyada de l´heteròmana de la infància que es veu guiada pel respecte i l´obediència als adults; d´altra banda, segons els estadis evolutius que fa Kolhberg (1976), on estudia el desenvolupament de la consciència a partir dels raonaments que fem davant dilemes morals, tots seguim uns esquemes universals de raonament i, evolucionem d´esquemes infantils i egocèntrics a esquemes més madurs i altruistes. Dels tres nivells que distingeix, els adolescents es trobarien majoritàriament en el segon nivell d´aquest desenvolupament moral (nivell convencional ), això fa que la majoria de joves mostrin principis morals depenent del punt de vista d´altres persones, bé perquè tenen en compte el seu benefici o sobretot per tenir l´aprovació dels altres, especialment del seu grup de companys. Per tant pot afirmar-se que el desenvolupament cognitiu de l’adolescència es caracteritza per un major pensament abstracte y l’ús de la metacognició, que de forma conjunta influeixen en la capacitat dels adolescents en emetre judicis morals.

Clau per a un Bon Desenvolupament Infantil

per Imma Vidal, posted in Desarrollo, Sin categoría

El desenvolupament emocional d´un nen des de la seva primera infància es construeix amb el tracte a les persones, o sigui d´acord amb la comunicació intersubjectiva o capacitat de compartir significats. A més els fenòmens socio-relacionals des d´un bon començament, estan íntimament lligats amb els cognoscitius .

Tot el sistema de vinculació es fa per mitjà de l´intercanvi emocional, per això és molt important que, ja des de les primeres manifestacions expressives del nen, els pares actuïn amb una gran dosi d´afecte i de reciprocitat en front al nadó, així a poc a poc aquest anirà assumint el món de les significacions culturals.

Segons Vygotski tot allò que s´estableix en la ment del nen ho fa per mitjà de la comunicació amb els altres, però no tant sols a partir de la conversa del dia a dia  amb els adults, sinó també de les actituds inconscients en vers a ell de les persones que l´envolten.

Els nens petits capten de ben aviat les disposicions dels pares cap a ells. Les diferències en l´atenció que rebin ( segons Ainsworth, això farà que s´estableixin diferents modalitats de vincle) des dels primers mesos de vida influirà en la  qualitat de la relació mútua. Si els nens veuen satisfetes les seves demandes expressives s´anirà creant un sentiment de confiança bàsic, segons Erikson, que arrelarà en la criatura. Això  jugarà un paper clau en les futures relacions que pugui establir amb els seus semblants, doncs s´assentaran sobre una base sòlida de confiança i respecte.

Per això és molt important que el clima de reciprocitat afectiva i comunicativa s´estableixi des del moment del naixement i que aquesta bona comunicació  inicial es mantingui al llarg de tot el desenvolupament del nen i àdhuc tota la vida. A més cal que s´estableixi en totes les activitats diàries i rutinàries com durant els àpats, bany, hora d´anar a dormir… Aquests moments són bàsics, però també cal potenciar tot aquest clima,  per exemple, en els jocs a dos entre pares i fills.

Només l´infant del qui s´ha tingut cura que desenvolupi una vida rica emocionalment serà capaç de relacionar-se emocionalment, a la vegada que cognitivament, amb els altres. És crucial el paper que exerceixen les emocions, així com el conjunt d´experiències mantingudes fonamentalment en la infantesa, en la determinació de  l´estil de relacions socials que serà capaç d´establlir més endavant ( Campos afirma que les emocions són senyals que ajuden a les persones a comprendre el significat que l´altre atorga a les accions pròpies i alienes, és a dir que neixen per regular els processos socials).

A més, hem de ser conscients d´adaptar les formes de comunicació al fill, o dit d´una altra manera, que cal posar-se en el seu lloc i saber-lo escoltar i entendre´l , d´aquí naixerà una bona entesa comuna. Cal, també, que vegi als pares com unes persones accessibles, a les que pot acudir en qualsevol moment i que estan plenament disposades a concedir el seu temps i interès quan aquest els hi reclami  l´atenció

Al principi l´univers del nen és petit, es redueix a la família, però si aquest entorn és segur, relaxat, positiu i previsible, si es tracta d´un lloc que pugui explorar i experimentar, si pot confiar en les persones que hi ha en aquest petit món, aleshores estarà millor preparat per assumir nous escenaris i conèixer noves persones.

En aquest sentit és important establir, doncs, una rutina estructurada que doni a la seva vida previsibilitat i seguretat. Les seves vivències repetides es decantaran cap uns mòduls de pensament i  actuació que més tard aplicarà de forma natural; és a dir aprendrà a aprendre. Per Bateson aquelles disposicions que no són directament inculcades, el nen les va interioritzant, i orienten inconscientment el comportament, constituint a la llarga hàbits d´ordre superior.

Mitjançant aquests rituals i rutines  que l´hi estarem marcant podrem proporcionar-li, com a pares, una lògica, una estabilitat, una tranquil·litat i una seguretat.

A més, cal que  els pares modelin i guiïn els comportament del seu infant. Se l´ha d´instruir i persuadir sobre molts aspectes de la vida quotidiana, marcant-li les regles i pautes elementals de comportament i convivència en família. Segons Dunn els pares modelen el comportament dels fills, però també aquests són participants actius del procés de socialització.

Els pares han de controlar els fills, els hi ha d´inculcar les conductes socialment acceptades, vigilar-los, corregir-los i castigar-los quan calgui. Consentir no és estimar, se l´hi ha de fer veure al fill el que està bé i el que està malament.

Kagan manté que és cap els dos anys que els nens comencen a tenir consciència de quines accions o successos són objecte d´aprovació o desaprovació adulta i de com la transgressió de les normes va lligada a un estat emocional dels qui l´envolten (pares)

Per tant, és en la segona infància, quan sobretot hem de posar èmfasi  en l´aplicació de les normes , doncs segons Berger i Luckmann és quan els infants n´interioritzen la significació (socialització primària). Això ho fan, sobretot, en la mesura que han establert un vincle afectiu  amb els pares, ja que els nens s´identifiquen amb ells, i amb els seus sentiments i amb els tons emocionals que impregnen  les seves accions i reaccions.

Per tant existeix un llaç molt estret entre la capacitat de sentir i la comprensió dels motius de les accions  i les seves conseqüències , la qual cosa està íntimament lligada amb el desenvolupament emocional.

Lligant amb el que dèiem al començament, hem de potenciar al màxim les capacitats afectives-relacionals amb el fill. D´aquesta manera es crearà un clima de bona comunicació, afecte i confiança que farà que es resolguin amb facilitat els problemes que puguin sorgir en l´adolescència, com etapa conflictiva que de per sí és.

Desenvolupament comunicatiu (al llarg dels dos primers anys de vida)

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Mitjançant les atencions familiars i els intercanvis expressius que tenen lloc des del naixement de l’infant (comunicació preverbal) i més tard altres formes de comunicació fins arribar al llenguatge, es van establint tot un seguit de relacions i vincles afectius(modalitat de vincles) entre aquest i les persones més pròximes que l’envolten(pares) que influiran decisivament en totes les facetes del seu desenvolupament.

Tenint en compte que la primera comunicació que trobem és la preverbal, volem fer un estudi d’aquesta per arribar a la conclusió de si l’edat dels pares és o no un condicionant en el desenvolupament del llenguatge al llarg dels dos primers anys de vida. Bases de la comunicació preverbal:

1-La sensibilitat cenestèsica (intercanvis afectius més primordials, contacte corporal)on el que serà més important en aquest cas és el missatge emocional, que transmet la mare al nadó, com el transmet més que el què transmet (Margaret Bullowa).

 2- Capacitats receptives i expressives de l’infant (visió i oïda).Comunicació activa amb la mare on les seves expressions i forma de dir les coses a l’infant seran determinants com a base de la comunicació posterior.

3-Ritmes neonatals. Afectivitat recíproca entre la mare i el fill/a que caracteritza diversos comportaments.(Interacció entre els dos, on l’infant anirà captant l’actitud dels pares tant emocional com emotiva i això ,segons la reacció dels pares davant les seves demandes, pot marcar un patró de relació on el menut inconscientment manipuli l’actuació dels pares, encara que, no cal ser pares grans perquè això es produeixi).

Si tenim en compte el que Trevarthen anomena intersubjectivitat primària(primeres interpretacions de les expressions del seu interlocutor)on el nen és capaç d’interpretar les expressions amoroses de la mare com un senyal d’afectivitat, l’edat no serà un factor diferenciador.

L’adult serà el responsable de promoure l’expressivitat de l’infant, la seva comunicació recíproca, en el procés evolutiu, a partir dels sis o set mesos, l’infant deixarà la seva “passivitat” comunicativa per iniciar una acció sobre la persona esperant que aquesta actuï com ell desitja (actes protoimperatius).Després passaran a un nivell superior de comunicació (acte protodeclaratiu)on la seva fita serà compartir l’atenció i l’experiència amb l’adult.

A partir d’aquí podem parlar del sorgiment del llenguatge com acte comunicatiu. No podem obviar que les primeres vocalitzacions les faran cap als 9-10 mesos, després passaran a l’etapa d’utilitzar una paraula i al final dels dos anys hi haurà un increment molt important i sobtat del vocabulari. Les  funcions del llenguatge seran les de fer-se entendre, per tant en un inici no serà tant important tal com diu Bruner “el què diu” sinó “com ho diu” (entonació per moure al seu interlocutor per satisfer les seves necessitats)si ho aconsegueix direm que ha tingut una bona competència comunicativa (Searle).

Els psicolingüistes d’orientació semàntica han intentat entendre el  desenvolupament del llenguatge i han posat molt d’èmfasi en la comunicació preverbal per que consideren que és una etapa molt rica en entonacions, on el nen capta que la comunicació és una forma d’acció recíproca  i que si  aconsegueix els seus propòsits de fer-se entendre, el llenguatge serà una evolució d’aquesta.

Creiem que en aquesta primera fase de comunicació, l’edat dels pares no és un condicionant, perquè el que més condicionarà serà l’afectivitat dels progenitors i les seves ganes de comunicar-se amb l’infant i en aquest cas que no faltaran.

La mentida

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Si no som capaços de recordar amb exactitud és millor no mentir, perquè en un moment donat no podrem distingir entre els esdeveniments reals i els inventats.

Cal dir que recordar no és més que haver realitzat adequadament les fases de codificació, retenció i recuperació que conformen el procés de la memòria

La mentida seria com una informació contradictòria o enganyosa que introduïm en el nostre sistema, i al no coincidir amb l´episodi original que percebem, augmenta la probabilitat que es distorsioni d´alguna manera la representació d´aquell episodi original, de manera que fa que introduïm inexactitud i errors en el nostre record.

Pot ocórrer que aquesta informació posterior enganyosa esborri i substitueixi part de la representació original de l´esdeveniment en la memòria del subjecte, o pot ocórrer que tant la informació original de l´esdeveniment com la informació enganyosa coexisteixin en la representació del subjecte i diversos factors determinin que el subjecte accedeixi a una o a una altra.En la codificació i recuperació de la informació serà molt important l´exactitud en que es narren els fets ,en si el que es diu ha passat tal com realment es narra.

La memòria no és tant sols una capacitat , sinó que és un sistema de processament de la informació que opera per mitjà de processos de codificació, emmagatzematge, construcció i reconstrucció; i com conseqüència d´aquest procés la persona respon, és a dir actua

La memòria, per tant, no és una còpia literal de la realitat, sinó que les persones interpreten el que perceben segons els coneixements previs que poden tenir, o la intrusió de vivències diferents al fet originari (vivències alienes, mentides) que fan que contínuament reelaborem la informació representada en la nostra MLT

A més, és vulnerable tant a variables internes com externes que poden alterar i modificar els nostres records i tots aquests factors poden alterar el rendiment de la memòria, fent que aquesta sigui més o menys exacte:

– Característiques del subjecte: capacitat (habilitats per al record); coneixements previs, doncs són els que proporcionen la base que permet de comprendre i organitzar el material entrant. Contra més contradictòria és la informació que ens arriba (mentides), més difícil serà connectar-la amb els nostres esquemes previs de coneixement També són importants el grau de motivació i l´actitud que adoptem alhora de dir mentides ( si la mentida la fem nostra, en el sentit que la vivim, serà més fàcil que després en recordem tots els detalls)

-Variables temporals: temps transcorregut fins el moment de la recuperació (contra més temps hagi passat menys les recordarem). A més si són mentides que hem repetit molts cops (associació repetida) serà més fàcil que les recordem amb exactitud. Així, contra més ben codificada, organitzada i elaborada la mentida, i millor se la doti de significat i se la relacionai amb les nostres experiències i els nostres coneixements anteriors, millor es recordarà

L´interval de temps entre la percepció i el record d´un episodi pot estar relacionat a més amb la quantitat d´informació posteesdeveniment que el subjecte rep i l´efecte distorsionador que aquesta informació pot produir.

-Les estratègies o activitats que desenvolupa en el moment de rebre o recuperar la informació, com pot ser l´organització, l´associació, l´elaboració

– El tipus d´informació que s´emmagatzema i recupera: contra més significatiu és un material s´adquirirà, codificarà, es retindrà i recuperarà millor. Els fets rutinaris s´obliden ràpidament per la interferència que sobre la seva codificació poden tenir esdeveniments similars. Per això les mentides molt significatives per nosaltres, les recordarem amb més facilitat, sense que hi hagi interferència de la veritat

Dins un episodi no totes les accions i objectes que hi estan implicats tenen la mateixa rellevància i el testimoni tendeix a empitjorar quan afecta a elements menys important ( per tant és més fàcil que ens contradiguem quan les mentides no tenen gaire importància per nosaltres)

– Factors contextuals i relatius a la prova de record, que són de màxima importància en la recuperació de la informació. En aquesta recuperació incideixen factors organitzatius i significatius, i també la profunditat amb la qual van ser processats en el moment de l´adquisició. Però, també és important recuperar la memòria en les mateixes condicions internes i externes en què es va codificar, és a dir en un context semblant, ja que poden actuar de claus en el moment de la recuperació ( igual, si estem fora de context, quan ens eludeixin a la nostra mentida no sabrem de què ens parlen)

A més la memòria es relaciona amb l´estrès : en estats de tensió els subjectes cometen més errors ( en una situació que se´ns assetgi, segurament ens contradiurem més)

També serà important la forma en que duem a terme la recuperació (per exemple que sigui un  record amb claus o un record lliure), és a dir que qui ens pregunti ens doni una pista sobre la mentida que vam dir.