Etiqueta: Desarrollo

Identitat, autoconcepte i autoestima en joves. Estils d’educació parentals

per Imma Vidal, posted in Desarrollo

Als onze dotze anys els nens i nenes comencen a experimentar canvis físics, així com l’esdeveniment de noves inquietuds intel·lectuals (capacitat de reflexió sobre un mateix i la realitat física i social que l´envolta), i l´afrontament de noves situacions, que comportaran una reestructuració de la seva identitat. Però aquesta construcció no rau només en el propi individu, sinó que a més ve afectada per la xarxa de relacions familiars i d’amistat que hom tingui, així com del propi entorn educatiu i cultural, i de fet és un fenomen que ja s´inicia en la primera infància.

Així imaginem adolescents que tinguin un bon autoconcepte (entès com representació o conjunt d’idees que un té de sí mateix), tant a nivell físic, com psicològic, intel·lectual, social i afectiu. Al tenir aquest bon autoconcepte, farà que tinguin una autoestima ( entesa com la percepció i avaluació que un fa de sí mateix) positiva la qual cosa vol dir que tenen confiança en les seves habilitats i estan satisfets dels seus cossos; en definitiva, tindran seguretat i confiança en ells mateixos, la qual cosa els hi reportarà benestar emocional. Seran, en general, optimistes en front al seu futur, a la vegada que presentaran unes metes educatives i unes aspiracions professionals més altes que d’altres que no tinguin tan elevat l’autoconcepte, i això els conduirà a tenir més probabilitats d’èxit. A més, però, al sentir-se bé amb si mateix, farà que l’adolescent sigui més autònom, més obert, i en conseqüència podrà establir relacions més estretes, basades en la confiança i l´afecte amb els altres

Seran, doncs, adolescents capaços d´afrontar els seus propis canvis interns de tipus biològic i cognitiu (superant els seus problemes o dificultats personals, fiançant la seva personalitat, afavorint la creativitat, …..)i compaginar-los amb les seves noves relacions socials i les demandes de la societat que els envolta; en la mesura de que ho assoleixin sentiran que són únics, coherents i continus al llarg del temps

Molt probablement seran joves que provinguin de famílies amb autoritat que proporcionen suport i control. Aquests pares animen als seus fills a prendre decisions tenint en compte les diferents alternatives, cosa que contribuirà al desenvolupament de la responsabilitat i competència en els adolescents. Així, els acompanyen en el camí cap a l´autonomia fent a més, que estiguin en molt bona posició per ajudar-los a progressar en la tasca de formació de la seva identitat . Seran pares receptius i exigents, que posaran d´una forma racional límits als seus fills, fent-los entendre la utilitat d’un cert control i les conseqüències de la seva conducta. Per tant, establiran normes clares, coherents, negociades en la mesura del possible i, que s´aniran modificant a mida que el fill creixi. Pares que permetran una interacció democràtica amb els seus fills, als quals estant units per llaços afectius forts que possibiliten la comunicació i la presa de decisions conjunta.

Per mitjà de la paraula i el bon exemple, havent-hi a més coherència entre les pràctiques del pare i de la mare, infondran maneres correctes de pensar i actuar, que ajudaran a modelar la personalitat de d’adolescent. Fomentaran a la vegada el desenvolupament de l´autoestima i les habilitats socials. Tindran interès en com van els seus fills en l´estudi i els estimularan més en respecte a la seva activitat dins l´aula, implicant-se en els seus deures. A més, discutiran plans futurs amb els seus fills adolescents, i establiran diàleg amb ells per tal d´ajudar-los en la resolució de qualsevol preocupació o problema, ja siguin físics, sexuals o de qualsevol altra índole, que se´ls presenti . En general, podem dir que son pares compromesos amb els seus fills independents que podran recórrer en la seva ajuda i consell quan aquells ho necessitin .

En canvi, si pensem en joves que tinguin una autoestima baixa, aquests tindran inseguretat envers un mateix, autocrítica exacerbada i per tant més possibilitat de patir problemes emocionals tals com ansietat o problemes psicosomàtics. D’altra banda, seran adolescents que no aconseguiran formar un concepte de sí mateix que encaixi de forma realista amb les seves característiques personals i amb el medi en el que viuen, presentant una difusió de la seva identitat que en molts casos podrà portar a adoptar una identitat negativa en tant en quant rebutjaran els valors que se´ls transmet des de la família o del seu entorn social, mostrant una escassa concentració en l´estudi. Així, doncs, tindríem adolescents amb difusió d’identitat, que no han passat per cap període de reflexió sobre les opcions vitals passades ni futures i tampoc no han establert cap compromís amb una opció determinada. Segurament tinguin a més un rendiment baix degut a les dificultats d´assolir objectius realistes i treballar eficaçment per tal d’assolir-los . Tindran, també, dificultats per establir relacions amb els altres o si ho fan ho faran d’una manera tirant, com a submissió o autoritarisme i dominació. Seran adolescents que al no haver rebut estímuls familiars per prendre les seves pròpies decisions, tindran poca experiència en pensar per sí mateixos i fer-ho d’una forma correcta . Aconseguiran, en definitiva, nivells de raonament moral inferiors als del grup que parlàvem a l’inic d’aquest blog, amb autoestima menor i un més gran grau de dependència.

De fet, aquest segon grup de joves dels que parlem, solen provenir de progenitors negligents que no els ofereixen ni suport ni control (pares que deixen prendre qualsevol decisió al seu fill, però que no els orienten per elegir bé o fer front als seus errors) o bé pares que no deixen que els fills tinguin la possibilitat d’expressar-se ni de posseir una mínima independència (són famílies autoritàries), fet que comportarà que els fills tinguin un menor desenvolupament psicosocial, problemes de conducta i escàs benestar emocional, per la manca d’afecte.

Són pares que, en general, no valoraran a més el procés educacional ni respecten els esforços dels professors vers als seus fills i això promourà, en aquests darrers, actituds negatives envers l´escola

Desenvolupament cognitiu adult

per Imma Vidal, posted in Desarrollo, Sin categoría

Una de les característiques de la vida adulta és que les persones han d’abordar problemàtiques complexes que poden tenir repercussions importants per a la vida. Decisions, per exemple, sobre canvis de feina, nombre i temporalització dels fills, mantenir o finalitzar una relació de parella, canvis de domicili, etc.

Tenint en compte el parlat en aquest blog els dos mesos anteriors, ens podríem plantejar quins són els aspectes del desenvolupament cognitiu que fan que els adults estiguin més preparats per abordar aquests canvis que els adolescents.

Durant la maduresa sabem que les habilitats intel·lectuals primàries (comprensió i fluïdesa verbal,…) augmenten en relació a l´adolescència, en canvi, d´altres capacitats cognitives com la memòria s´estabilitzen o fins i tot disminueixen com la intel·ligència fluïda (habilitats per aplicar nous aprenentatges); però n’hi ha d’altres, com ara la intel·ligència cristal·litzada (coneixements adquirits culturalment) que poden seguir millorant amb els anys, sempre i quan hi hagi estimulació.

Prenent com a referència aquest concepte, diferenciem l´expert adult del novell adolescent. Des de la perspectiva funcional i adaptativa d’autors com Schaie, Labouvie-Vief i Sinnott, el pensament adult presenta canvis qualitatius davant l´adolescent en tant en quant supera els dualismes, i té les característiques de ser relativista i dialèctic. Aquest pensament postformal està vinculat al tipus d’experiències viscudes i a l’educació; aleshores, aquesta més gran perícia assolida per les persones en determinats contextos fa que els individus, amb els anys, siguin capaços d’aportar solucions millors i més adaptades a l´entorn.

Els adults, a més, tenen capacitat per a conceptualitzar el canvi i la relativitat, en el sentit que per entendre el significat dels problemes als quals s´enfronten en la vida quotidiana tenen en compte el context en què ocorren. D´aquesta manera poden resoldre els problemes vinculats als seus principals papers socials (en la família, amb els amics, a la feina..) de manera més eficient que els adolescents, ja que prenen decisions més sensates i eficaces.

Amb el pensament dialèctic s´assumeix que la majoria dels problemes quotidians tenen més d’una solució, per tant això implica una capacitat pe assumir i conviure amb els estats d’incertesa, no tant sols perquè l’adult sigui conscient que no hi ha veritats absolutes, sinó perquè gran part de les situacions quotidianes impliquen processos probabilístics i prendre decisions amb risc.

Un aspecte important del pensament dialèctic és la integració d’allò que és ideal amb allò que és real, així com la capacitat per captar i acceptar les contradiccions. A més, els adults madurs davant de problemes determinats tracten d’adoptar solucions de compromís per tal de superar punts de vista que són antagònics.

Durant la maduresa és possible, també, el pensament metasistèmic (poder comparar i abstreure relacions entre sistemes abstractes de vegades incompatibles). Això fa que els adults resolguin millor que els adolescent analogies de tercer ordre (analogies d’analogies). Per altra banda, la memòria explícita (permet recuperar de manera conscient alguna experiència o coneixement) augmenta des de l’infantesa fins a l´edat adulta. A més, durant la maduresa hi ha variables del context intern (estat anímic, familiaritat del material, etc..) i extern ( claus de recuperació) que també poden influir en el rendiment mnèsic. Tot i així, els adults raonen a un nivell més avançat que els adolescents quan el tema en qüestió resulta especialment emotiu .

Malauradament, molts adults no són bons ‘administradors’ de la seva pròpia vida. Com es podrien optimitzar aquestes habilitats adultes per prendre bones decisions?

– Caldria fer una anàlisis, avaluació i canvi d’idees, pensaments i creences que puguin ser incorrectes i mediatitzin o condicionin el comportament.

-Per optimitzar les habilitats adultes, per tal que contribuïssin al desenvolupament d’estratègies d’adaptació més reeixides i prendre més bones decisions, són claus : el canvi conceptual, el coneixement estratègic i el desenvolupament de les habilitats metacognitives.

-Una més àmplia i millor estructurada base de coneixement conceptual permetria als subjectes d’accedir més ràpidament a la informació emmagatzemada, alliberant així més recursos de processament i optimitzar, en temps real, la codificació de la informació.

-Planificació dels mitjans per l´assoliment de fins (descripció del pla d’acció i dels passos a seguir)

– Caldria també realitzar un nivell elevat en un ampli ventall d’activitats que impliquessin utilitzar capacitats intel·lectuals.

Cinc recomanacions per optimitzar la presa de decisions…

-Les capacitats mentals no es perden, però per alguna raó no s´usen bé per falta de familiaritat amb la situació, bé per falta de motivació, o per problemes de memòria, entre d’altres coses. Per això cal actuar en el sentit de millorar tots aquests aspectes.

-Representar i analitzar més adequadament l´espai del problema, generant de forma automatitzada models mentals més diferents entre sí, la qual cosa portarà a solucions més eficaces. Cal pensar detingudament sobre el que es pot fer, reflexionant sobre els pros i contres de cada una de les diferents alternatives, escollint l’opció que sembli més eficaç i comprovar que els resultats siguin satisfactoris; pot ajudar demanar consell a altres persones per obtenir altres punts de vista sobre la situació. Per fer front als problemes que poden sorgir, sobretot en el món laboral i familiar, cal realitzar un pensament relativista.

– La intel·ligència ens permetrà valorar la capacitat d’adaptació d’un organisme en el seu ambient, i per tant, per a que una persona pugi donar solucions òptimes a problemes de la vida quotidiana caldrà analitzar els coneixements, les estratègies emprades pel processament i les habilitats metacognitives que té el subjecte. Les persones adultes han de tenir coneixements sobre el desenvolupament de la seva vida al llarg del cicle vital, així com sobre les relacions socials i les metes vitals, facilitant un processament d’informació més ràpid, eficaç i flexible.

– A més, caldrà buscar estratègies eficaces per emmagatzemar i recuperar demanera conscient alguna experiència, vivència o coneixement previ. De fet, els individus adults són capaços d’organitzar i elaborar la nova informació formant traces significatives i distintives en connexió als coneixements previs, que a la vegada possibilitaran la seva posterior recuperació , aportant solucions adaptatives a l´ ambient.

-En el procés de presa de decisions té una gran importància el grau de perícia assolit, la familiaritat amb el material però també l´estat d’ànim positiu, la motivació i emocions del subjecte (estímuls que en principi eren neutres van adquirint una certa tonalitat afectiva), ja que faran augmentar les possibilitats subjectives d’èxit i disminuir el risc percebut .

Influència del Component històric en el desenvolupament de l’ésser humà

per Imma Vidal, posted in Intervención social

Vigotski planteja el desenvolupament humà (configuració del psiquisme de la persona) com la configuració que es porta a terme dins la relació social o sigui, gràcies a la mediació de les persones que l’envolten i condicionat pel context històric del moment. Considera que el desenvolupament ontogènic(individual) és el resultat del desenvolupament grupal o filogenètic (de l’espècie),per tant, aquest estarà condicionat per la cultura en la que es trobin immersos.

Cada cultura, i això també ho fem extensible a cada època, té un sistema propi de significacions en quant a criança dels fills, socialització i educació es refereix. Això farà que segons les representacions socials de la primera infància que es tinguin en cada societat i en cada família es desenvoluparan uns patrons d´actuació diferents, que es faran patents en el desenvolupament social, afectiu i cognitiu d´aquests.

A més, el desenvolupament mental és part dels processos d’aprenentatge de la llengua i dels raonaments.  Aquestes capacitats es porten a terme a través de la interacció amb els altres, especialment amb els pares, i es produeix a través d’un procés d’internalització, que són les activitats socials dels nens que es desenvolupen per a convertir-se en processos mentals.

A partir d’aquí, el context històric actual no té res a veure amb el de fa uns anys. Abans l’educació es basava més en l’autoritarisme, en la sensació de por i de respecte cap als pares des d’una besant més intransigent, amb unes normes morals i de comportament molt més rígides, la interiorització de les quals afectava el desenvolupament del jo (identitat). En el cas de pares grans, tot això encara es veuria més incrementat.

 La societat d’ara és més oberta,activa i tolerant, les relacions de pares i fills són més de tu a tu, hi ha més comunicació,més interès per a saber les inquietuds dels fills,per a saber com estan i com es senten. La dedicació de les famílies i l’interès per a compartir les activitats dels fills ha augmentat i això ha propiciat que també tinguin més possibilitats d’obertura.

En aquest tema creiem que seria interessant l’aplicació de la teoria dels sistemes desenvolupada per Bronfenbrenner, on la influència dels diferents àmbits (microsistemes)en els quals es moguin els pares i l’infant ,llocs on teixeixin les seves relacions i desenvolupin els seus rols(perspectiva ecològica),determinaran un context social i històric més obert o més tancat.

La cultura occidental té un procés de socialització i alhora de relació molt actiu des que l’infant és petit. Per a posar un exemple, podem parlar de l’escola, primer lloc (a no ser que hagin anat a la llar d’infants)on s’iniciarà la xarxa de relacions del menut i de la seva família amb el que això comporta dins la vida social. Aquest primer pas d’un microsistema (família)a un altre(escola)s’anomena transició ecològica i aquesta serà potencialment positiva ja que serà el camí inductor cap al procés d’una major formació personal tant de la família com de l’infant(desenvolupament ontogènic).

 Actualment,l’actitud dels pares i la relació fora i dins l’àmbit familiar difereix molt d’uns anys enrere. La conversa i la comunicació arriba a ser una necessitat per a les dues bandes, situació impensable en la majoria de casos fa uns anys on tot es feia perque si .

Tot i que no sempre es pot generalitzar,els pares d’avui dia es mantenen joves durant més temps tant a nivell físic com a nivell mental. Si a això hi afegim que els pares grans es plantegin l’educació del seu fill dins la dinàmica social actual com una forma de relacionar-se amb l’exterior, com una obertura recíproca del nucli familiar, considerem que l’efecte de la seva edat dins el component històric actual no ha de diferir del model familiar de pares joves.