Des sempre, la desigualtat de gènere existent entre homes i dones es fa extensible a tots els nivells, àdhuc al llenguatge.
L´estudi de la diferència sexual amb les llengües va començar amb Frazer (1900), el qual postulà que l´estudi del gènere gramatical i les diferències lingüístiques vinculades al sexe guardaven una relació de naturalesa històrica.
Tot i que homes i dones fan servir la mateixa llengua, la seva parla presenta diferències tal qual un perllongament de la desigualtat existent entre els gèneres en el terreny físic i moral, i que es manifesten en la pronunciació, la sintaxi i el vocabulari.
Però a partir del segle XX, tot això no és vist, tant sols, com una conseqüència de les estructures socials, culturals i psíquiques, sinó que passa a convertir-se’n en la causa mateixa.
Sabem que la llengua materna influeix en la manera que tenim d’observar i aprehendre el medi que ens envolta, ja que tots els objectes que poblen la nostra consciència (que són aprehesos des d’una vessant bipolar, on un dels pols de cada classificació se´l dota de significat positiu) es construeixen mitjançant el llenguatge, i més concretament mitjançant els sistemes coherents de representació anomenats discursos.
Ara bé, la divisió per gèneres del treball ha col·locat tradicionalment a les dones en l’interior i als homes en l´exterior de manera que ha derivat un discurs privat (informal) i un altre de públic (formal o informal però que té la finalitat d’intercanviar informació, sent les persones de sexe masculí socialitzats en aquest tipus de discurs des de la infància).
Cal dir a més que, a la pràctica, tota conversa mixta és portada a terme mitjançant un llenguatge unisex en que les dones s’adeqüen al llenguatge masculí
Des de la Psicologia diferencial del llenguatge es veu que la diferència entre gèneres no té una base biològica, i des de la perspectiva del sexe-gènere veiem com la feminitat sempre queda al costat d’allò que és negatiu. Per tant amb el pensament conceptual que deriva de la llengua mateixa, aquesta polaritat actuaria com un reforç de les ensenyances, les interaccions socials i els comportaments tradicionalment assignats a cada gènere, dificultant a la seva vegada qualsevol procés de canvi.
En aquest sentit, podem afirmar que hi ha discursos que gaudeixen d’una gran acceptació i assoleixen la categoria de veritat dictada pel sentit comú perquè serveixen els interessos de grups socials relativament poderosos (com ha estat considerat el sexe masculí) i així per exemple els discursos dominants sobre la feminitat servirien per a mantenir aquest desequilibri. Per tant, és evident que els discursos tenen molt a veure amb l´organització i el funcionament de la societat.
Per altra banda, la parla té com a referent un codi lingüístic comunament establert i acceptat per tota la societat, però es subdivideix en dos codis o dues categories de parla diferent (codi elaborat i restringit).
Aleshores, es podria assimilar la diferència entre els gèneres a nivell del llenguatge emprat, i parlar de “sexolecto” com el llenguatge usat per les dones, com a conseqüència del rol sexual que els hi ha tocat desenvolupar al llarg del temps i que les ha col·locat en una situació de subordinació. Aquest seria un llenguatge menys elaborat, amb un ús més gran d’eufemismes, A més, segurament per la seva posició subordinada, ha fet que històricament les dones estiguin més interessades per la interacció personal i els sentiments que no pas en l´anàlisi dels fets externs, fent que el seu llenguatge es caracteritzi per tenir unes regles de cortesia més marcades (i si no en fan ús en són criticades, a diferència dels homes pels quals és una qualitat afegida), sent a la vegada aquests discursos d’una gran loquacitat, però a la vegada, amb continguts més banals També es poden observar diferències vers els homes, en quan al menor percentatge d’interrupcions que fan en converses mixtes ( en homes, en canvi, això denota ostentació de poder), més rapidesa en la pronunciació o un ús de l´entonació més baixa respecte aquells.
Però el més greu de tot és la invisibilitat de les dones en el llenguatge, ja que la categoria femenina està oculta darrera la veu masculina, de tal manera que aquesta última és usada per fer referència als éssers humans en general, tant si es tracta d’homes com de dones. El llenguatge és masculí, ha estat pensat pels homes. Per tant, el poder de les paraules i dels discursos no es troba tant sols en el vocabulari o en l´estructura sintàctica, sinó en el carisma de les persones que són capaces d’imposar un “haver de ser”, que des de la nostra perspectiva de gènere es relaciona amb els sexe masculí
Però des dels nous fenòmens psicosocioculturals que tenen lloc i que tindran la seva repercussió en el llenguatge, les dones podran pensar la seva dominació ja no com categories de percepció de l’ordre social produïdes per aquest mateix ordre, sinó des d’un vessant propi, que farà el gènere femení amb l´ús que en faci del nou llenguatge es converteixi tant en productor com en producte dels sistema social, a igual com hores d’ara passa amb el gènere masculí, cosa que a la seva vegada repercutirà en les pràctiques socials, en les tipificacions de gènere, fet que ens anirà acostant cap a la igualtat social entre homes i dones
Psicòloga Imma Vidal 