Blog

Àmbit clínic on és important Intel·ligència Emocional

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Des del naixement l´infant es va imbuint de manera inconscient de les emocions d’aquells qui l´envolten, d’aquesta manera van modelant els seus circuits neuronals, fent que es tornin més aptes o més ineptes en el maneig del principis que regeixen la intel·ligència emocional (IE). Per tant la infància ( i més endavant l´adolescència) constituiran una autèntica oportunitat per assimilar els hàbits emocionals fonamentals que governaran la resta de les nostre vides.

En aquest sentit, l´ escola és un dels mitjans més importants a través del qual el nen “aprendrà” i es veurà influenciat en tots els factors que conformen la seva personalitat. A banda d’això, és bàsic un bon aprenentatge en el maneig de la IE per tenir un bon rendiment tant acadèmic com general a la vida, ja que és prou conegut que el coneixement afectiu està molt relacionat amb la maduresa general, autonomia i la competència social del nen.

Per tot això, sóc del parer que s´hauria de dur a terme programes que formessin en intel·ligència emocional a les escoles per tal d’elevar la competència emocional i social dels nens, de manera que s´apliqués una alfabetització emocional des d’edats ben primerenques a tots ells, i no només als que presenten problemes, D’aquesta manera els nens gradualment i imperceptiblement s´anirien fent cada cop més destres en intel·ligència emocional, la qual cosa és sinònim de:

  • Tenir un bon nivell d’autoestima, sentir-se bé amb un mateix
  • Aprendre més i millor
  • Presentar menys problemes de conducta.
  • Ser persones positives i optimistes.
  • Tenir la capacitat d’entendre els sentiments dels altres.
  • Resistir millor la pressió dels seus companys.
  • Superar sense dificultat les frustracions.
  • Resoldre bé els conflictes.
  • Ser més feliços, saludables i tenir més èxit.

Aleshores caldria que des de les escoles s´impartís una educació integral, en que l´ensenyament inclogués tant habilitats pròpiament cognitives com emocionals ( és a dir habilitats tals com l´autoconeixement, l´autocontrol , l’empatia, assertivitat, responsabilitat personal, el saber escoltar i comunicar-se, resoldre conflictes i col·laborar amb els altres ) i això es podria dur a terme dins una metodologia en que la dinàmica de treball es basés en les intel·ligències múltiples de Gardner, ja que aquest parla entre d’altres, d’intel·ligència intrapersonal i interpersonal, que s´equivaldria en certa manera a la intel·ligència emocional de la que parla Goleman).

D’aquesta manera, aquest ensenyaments en educació emocional no els faria com una assignatura o programa a part del currículum escolar, sinó que els aplicaria en totes i cadascuna de les matèries que componen l´àrea curricular escolar. Per tant, l´ escolarització de les emocions (Goleman, 1995) es podria dur a terme analitzant les situacions conflictives i problemes quotidians que es donen en el context escolar i són susceptibles de generar tensió.

Aleshores dins d’aquest marc, des de l´escola, el que s´ha de pretendre és ensenyar als alumnes a modular la seva emocionalitat, desenvolupant a la vegada, la seva Intel·ligència emocional. Amb aquest finalitat però, seria necessari que els mateixos professors es convertissin en models d’equilibri, d’afrontament emocional, d’habilitats empàtiques i de resolució serena, reflexiva i justa dels conflictes interpersonals, com font d’aprenentatge vicari pels seus alumnes. A la vegada que haurien de procurar ajudar als alumnes a mirar en el seu interior sovint per tal que aquests descobrissin quins són els seus estats emocionals i per què estan provocats.

Aplicant aquests programes a l´escola, s´ensenyarà als alumnes a ser emocionalment més intel·ligents, dotant-los d’estratègies i habilitats emocionals bàsiques que els protegeixin dels factors de risc, o al menys, que pal·liïn els seus efectes negatius.

Així doncs, els models d’intervenció que proposaria serien bàsicament de dos tipus

-Aquells en que les lliçons sobre les emocions sorgeixin naturalment i espontàniament a la classe, independentment, com ja hem dit de l´assignatura que es tracti, mitjançant una acció tutorial concreta en cada moment . Per exemple, en quant a potenciar la comunicació: usar qualsevol ocasió que sorgeixi mentre s´està explicant un tema a fer que els alumnes facin intervencions més o menys llargues per acostumar-se a parlar en grup; aprendre a que s´ha de tenir en consideració que s´ha de respectar el torn de paraules; saber escoltar amb atenció i sense interrompre el que parla, mirar les persones quan ens parlen o parlem amb elles, respectar el silenci… O pel que fa a les competències de responsabilitat: atendre els càrrecs als que se´ls assigna (ser l´encarregat de repartir els fulls als companys, per ex); respectar el material, tant propi com comunitari; tornar el que ens han deixat i tenir-ne cura (per exemple intercanviar-se llibres de lectura, i tenir la responsabilitat de que no es faci malbé….)

-Aquells que mitjançant contes, activitats dinàmiques, i fotocopiables permetessin treballar la intel·ligència emocional, basant-se però, en els continguts propis de cada assignatura. Per exemple: s´està treballant les estacions de l´any. Aleshores el professor pot demanar que els nens pensin quins sentiments (tals com tristesa, alegria,..) els hi causa cada estació. O posem un altre exemple a classe de castellà es proposa la lectura d’un conte per fer-ne la posterior comprensió. Però com que el conte va sobre la sinceritat, això s’agafarà com a punt de partida per fer un debat de com sé sent un quan l’enganyen, …, etc

El contingut del programa emocional en quant a històries, recursos s´aniria complicant a mesura que el nen anés travessant els primers cursos de l’educació primària.

Cal dir, però, que a part de tot això, caldria que les escoles promoguessin a que els pares proporcionessin des de casa una educació emocionalment intel·ligent, també.

Per què té tanta importància la intel·ligència emocional?

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Per què el tenir un coeficient intel·lectual elevat no és sinònim d’èxit, ni suposa una més bona capacitat d’adaptació a les diferents circumstàncies i situacions que ens anem trobant al llarg de la vida, i menys encara si aquestes presenten alguna mena de conflicte?.

No és tant important tenir un elevat quocient intel·lectual amb unes elevades habilitats cognitives com saber-se manejar en la vida. En això hi tenen una gran contribució els estats emocionals, ja que amb una bona regulació d’aquests, podrem dominar els impulsos emocionals més destructius i frustrants així com potenciar els més positius.

Ara bé, tot i que sí que és cert que l´intel·ligència emocional, tant pel que fa referència als estat emocionals propis com els aliens, és un factor rellevant a tenir en compte en el desenvolupament del nostre comportament quotidià, el que és més important serà saber-la utilitzar en positiu per tal d’orientar el nostre comportament de la forma més adaptativa i adequada possible, de manera que si augmentem les nostres capacitats d’autocontrol emocional augmentarem el nostre rendiment general, la qual cosa redundarà a la seva vegada en la nostra felicitat. De res serveix reconèixer les nostre emocions si no les podem manejar de forma adaptativa.

La intel·ligència emocional és important, doncs, en les nostres vides perquè podem incidir en les emocions, regulades pel sistema límbic, tot educant-les per tal que no obstaculitzin les nostres facultats intel·lectuals i ens dificultin la nostra capacitat per fer front les exigències de l´entorn. Per tant, la intel·ligència emocional serà aquella disposició que ens permetrà entendre, regular i dominar els nostres impulsos emocionals, comprendre els sentiments més profunds dels nostres semblants, manejar amb gran destresa les nostres relacions amb els altres; i estimulant dita intel·ligència emocional podrem assolir l´èxit laboral, social o totes aquelles metes que ens proposem a la vida.

Quins són els components que conformen la nostra intel·ligència emocional:

  1. Intrapersonals:
  • Comprensió emocional d’un mateix: adonar-se i comprendre els propis sentiments i emocions, diferenciar-los i conèixer-ne el per què.
  • Assertivitat: expressar sentiments, creences i pensaments sense fer mal als sentiments dels altres, i defensar els nostres drets de manera no destructiva.
  • Autoconcepte: comprendre’s, acceptar-se i respectar-se un mateix, assumint els nostres aspectes positius i negatius, les nostres limitacions i possibilitats. O sigui, tenir tant una valoració adequada així com també confiança en nosaltres mateixos.
  • Autorealització: fer el que realment podem, volem i gaudim de fer; amb motivació i compromís.
  • Independència: auto-dirigir-se, sentir-se segur d’un mateix en els pensaments i en les accions, ser independents emocionalment per a prendre les pròpies decisions.
  1. Interpersonals:
  • Empatia: ser capaç d’entrar en el món dels altres, no solament escoltant, sinó també amb una profunda comprensió de la perspectiva de l’altre.
  • Relacions Interpersonals: establir i mantenir relacions mútues satisfactòries, caracteritzades per un apropament emocional i intimitat.
  • Responsabilitat social: mostrar-se com un membre constructiu del grup social al que es pertany, demostrant-se a un mateix que és una persona que coopera i contribueix.
  1. Adaptabilitat
  • Solució de problemes: tenir habilitat per identificar i definir problemes, fins i tot els que poden passar inadvertits. A la vegada que valorar tots els “peròs i contres” de les diferents solucions possibles que es contemplen, i escollir-ne la que creiem més adient.
  • Prova de la realitat: ser conscient de la coincidència entre allò que emocionalment experimentem ( subjectiu) amb el que passa objectivament a la realitat; no deixar-se endur pels sentiments
  • Flexibilitat: no ser d’idees fixes, ajustar-s als canvis, ja sigui en quant a pensaments com en quant al comportament. Realitzar un ajustament adequat dels nostres pensaments, emocions i conductes a situacions i condicions canviants
  1. Maneig de l´Estrès
  • Tolerància a l´estrès: suportar esdeveniments adversos, situacions estressants i fortes emocions sense col·lapsar ni perdre els papers, afrontant positivament l’estrès.
  • Control dels impulsos: capacitat de resistir o retardar un impuls o temptacions per actuar i controlar les nostres emocions. Si puc controlar les meves emocions que m’impulsen a actuar, segurament aconseguiré un objectiu posterior de major interès.
  1. Estat d’Ànim en general
  • Felicitat: sentir-se satisfet, gaudir d’un mateix i dels altres, gaudint d’aquelles activitats que s’estiguin fent en cada moment.
  • Optimisme: mantenir una actitud positiva malgrat les adversitats i els sentiments negatius, i veure les coses bones que ens ofereix la vida.

La importancia del perdón para la salud mental

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

¿Qué es el perdón?

El perdón es la liberación del resentimiento, la ira o el deseo de venganza. Perdonar no significa justificar, aprobar o minimizar lo que ocurrió. Y no es necesario volver a la misma relación ni aceptar los mismos comportamientos dañinos que nos causaron.

El perdón es fundamental para la salud mental de quienes han sido víctimas. Impulsa a las personas a centrarse en el presente y seguir adelante, en lugar de mantenerlas emocionalmente atrapadas en una injusticia o un trauma. Se ha demostrado que el perdón mejora el estado de ánimo, aumenta el optimismo y protege contra la ira, el estrés, la ansiedad y la depresión. Ahora bien, el perdón es un proceso que requiere tiempo y paciencia.

¿Cómo se puede perdonar a alguien que te ha hecho daño?

Perdonar puede ser un desafío, especialmente cuando la persona que te dañó te ofrece una disculpa falsa o no ofrece nada en absoluto. Sin embargo, suele ser el camino más saludable para ti. Un modelo a seguir para conseguir el perdón sería el que exponemos a continuación:

El primer paso será descubrir tu enojo explorando cómo has evitado o abordado la emoción. De hecho, nos cuesta perdonar porque sentimos que lo que nos pasa es injusto, que las cosas no son como deberían ser. Y es cierto, muchas veces las cosas no son como deberían, el mundo no es siempre justo, ni las personas actúan siempre con justicia o altruismo; además, todos somos humanos y nos equivocamos. Ser consciente de todo esto nos puede hacer sentir tristes, y asumirlo puede requerir un duelo. Por eso es importante analizar si hay malestar por dolor o duelo al que te sigues aferrando, así podrás tomar conciencia de los sentimientos a los que te aferras, para encaminarte a un perdón que será beneficioso para tu salud. Para superar una herida pasada, primero debes saber porqué sigues atascado ahí. Pregúntate y autocuestiónate si te estás culpando, o culpas a los demás por el evento en sí, por no haberlo evitado, por hacer que suceda, o por no hacer lo correcto.

Una vez hecho este análisis, el segundo paso será tomar la decisión de perdonar. Comienza por reconocer que ignorar o afrontar la ofensa no ha funcionado y que, por lo tanto, el perdón podría ser un camino a seguir. Acepta que tienes la opción de perdonar; acepta que ocurrió algo que te hizo daño que estaba fuera de tu control, y recuerda que aceptación no significa ni aprobación ni resignación. No puedes eliminar las frustraciones de la vida, pero siempre puedes crecer un poco más como persona a raíz de esas situaciones.

El tercer paso será cultiva el perdón, desarrollando compasión por la persona ofensora. Reflexiona sobre si el acto se debió a malas intenciones o a circunstancias de la vida de la persona que te causó daño. Para recuperar nuestra vida, primero debemos hacer el duelo de nuestras expectativas y creencias sobre el mundo, sobre nosotros mismos o sobre otras personas. El duelo no significa revolcarse en la tristeza o en el resentimiento, sino que nos ayuda a crecer porque nos permite que la pérdida sea plenamente reconocida. Esto nos permitirá estar más abiertos a lo que sucede en el momento presente.

Por último, debes liberar las emociones dañinas y reflexionar sobre cómo has crecido a partir de la experiencia y del acto mismo de perdonar; reconoce que el perdón es un trabajo duro.

¿Cómo supero el resentimiento?

Evidentemente que el resentimiento a veces puede persistir durante años, incluso si creemos haberlo superado o olvidado. Para liberarlo, reflexiona sobre por qué la persona cometió la ofensa, acepta el dolor y luego intenta perdonarla, ya que el perdón puede infundir una sensación de fuerza que supera la amargura.

También es importante decir que perdonar a otra persona es una cosa, pero ¿qué sucede cuando cometemos la ofensa nosotros mismos? Es importante asumir la responsabilidad de los errores, pero la culpa y la vergüenza intensas no son un resultado productivo a largo plazo. El proceso de autoperdón puede ser un desafío doloroso, pero profundamente valioso. La clave de este proceso es reconocer los propios errores, comprender por qué ocurrieron y ayudar a rectificar la situación.

¿Cómo me perdono por los errores del pasado?

Empieza por reconocer tu culpa y asumir la responsabilidad del daño que causaste. Reflexiona sobre por qué ocurrió el evento e identifica cómo evitar una ofensa similar en el futuro. Luego, perdónate concentrándote en el pensamiento, diciéndolo en voz alta o escribiéndolo. Discúlpate con la persona a la que perjudicaste e intenta mejorar su vida de forma significativa.

El perdón y la terapia del perdón se han relacionado con mayores sentimientos de felicidad, esperanza y optimismo. El proceso de perdonar también puede proteger contra afecciones graves como la ansiedad, la depresión y el trastorno de estrés postraumático. Esto puede deberse a que albergar ira y resentimiento hace que el cuerpo libere hormonas del estrés, como el cortisol y la adrenalina. Un flujo constante de estas sustancias químicas puede generar estrés y ansiedad, además de frenar la creatividad y la resolución de problemas. Por tanto, el perdón ofrece muchos beneficios emocionales, pues permite reducir la ira malsana, reparar relaciones potencialmente valiosas, crecer como persona y ejercer la bondad en sí misma, sin importar la respuesta.

Com es pot explicar, estudiar i predir la variabilitat del comportament?

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Per mesurar la variabilitat del comportament ens hem de fixar, a més del comportament observable, en els processos psíquics que el provoquen, tant a nivell cognitiu com emocional, els quals tenen lloc en l`àmbit del no observable. Per dur a terme això, caldria que parléssim de tres nivells d’anàlisi a tenir en compte:

Per una banda caldria parlar d’una variabilitat interindividual que serien aquelles diferències que observem a l´analitzar alguna dimensió concreta del comportament entre diferents individus, considerant que cada un d’ells està afectat per un dels valors possibles, dins d’un continu, d’aquella variable o dimensió. Per tant, caldria definir una variable psicològica determinada i situar-hi a cada persona tot comparant el seu comportament respecte d’altres individus, en una situació i temps determinats. Això a la vegada, serviria per descriure comportaments semblants i definir grups d’individus, tal i com veurem més endavant.

Serien per exemple: dimensions de la personalitat, i habilitats dels subjectes com ara: memòria, capacitat d’aprenentatge, capacitat de raonament abstracte o la fluïdesa verbal, creativitat, motivació, imaginació, capacitat d’autocontrol, estil d’atenció i molts d’altres com els interessos, actituds i valors… Són de fet aquelles diferències que són presents al naixement i es van desenvolupant, en major o menor mesura, al llarg del temps.

Després podríem parlar d’una variabilitat intergrupal quefaria referència a les diferències entre grups. Cal tenir en compte que tots els individus que pertanyen al grup estan afectats per un valor precís de la variable estudiada que els fa ser molt semblant entre sí, però molt diferents a altres grups. Exemples: un síndrome patològic o malaltia, com pot ser el síndrome de Down en que els individus que pertanyen al grup estan afectats per una trisomia al cromosoma 21. També ho podria ser la cultura (oriental, africana…) , la llengua materna o la inclinació sexual, d’entre altres.

Però com he comentat abans, també es poden distingir grups per la mesura d’alguna de les variables típiques de les diferències interindividuals; exemple: qualsevol atribut psicològic mesurable: memòria, atenció, percepció, ….

Per últim, podríem parlar d’unavariabilitat intraindividual que seria la que resultaria de comparar un individu amb sí mateix, i la constituirien les variacions de comportament que se’n derivin al llarg del temps i entre situacions variables. Per tant, resulten de fer comparacions temporals més àmplies de les diferències, prenent a més en consideració que aquesta variabilitat no és idèntica per tots els individus.

Aquí cal que parlem de :

Variabilitat Diacrònica que fa referència als canvis que tenen lloc en l´individu en les diferents etapes del seu cicle vital i es consideren irreversibles. Un exemple: canvi que es produeix en la memòria per l´edat. O l´equipotencialitat hemisfèrica, ja que quan naixem no hi ha una prevalença clara de cap dels dos hemisferis, sinó que l’especialització es va anant adquirint fins a l´edat adulta. També ho podrien ser el desenvolupament cognitiu , el desenvolupament operatiu de la intel·ligència

Variabilitat Sincrònica que vindria a referir-se a com es comporta o organitza un individu en relació a diferents variables psicològiques o trets en dos o més moments. Alguns exemples serien les formes de reacció a l´estrès que seria una diferència individual reversible; velocitat de processament de la informació (parcialment reversible, ja que és una variable que pot estar associada a fenòmens d´aprenentatge i/o certes malalties específiques)…

Una pregunta que ens pot venir a la ment, és com és podria constatar o mesurar empíricament tots aquests tipus de variabilitat. Fixem-nos en el cas específic de l’especialització hemisfèrica (entesa com a procés) que seria una diferència intraindividual irreversible o canvi intraindividual, amb el fi d’estudiar quin són els processos d´aprenentatge i de maduració que hi intervenen. Per estudiar aquestes diferències individuals, faríem ús del mètode correlacional, és a dir en l´observació del fenomen i posterior recollida de dades, que s´ha de fer de forma objectiva, fiable i vàlida. En el nostre cas per fer una recollida objectiva de les dades, el que faríem seria la realització de diferents proves o tests matemàtics i artístics que ens permetessin veure quines són les àrees del cervell que s´activen o, millor dit, que estan més desenvolupades a les diferents edats (estudiant de nens fins a adult que és quan s´assoleix l’especialització). I mitjançant tècniques d’anàlisi estadística analitzaríem la distribució concreta que segueix tot el seguit de dades que tenim

Dins la variabilitat intraindivudual ens trobem amb els canvis intraindividuals en que la variabilitat es relaciona amb processos evolutius que tenen lloc al llarg del cicle vital de la persona, com conseqüència de l´aprenentatge i maduració. En aquest cas (plantejament diacrònic , irreversible)la recollida de dades la faríem mitjançant un disseny longitudinal, ja que així podríem estudiar l´evolució de la variable al llarg del temps en un individu, cosa que a més ens permetrà fer generalitzacions (quina àrea cerebral és la que està més desenvolupada en el temps: la matemàtica i lògica, o la creativa i imaginativa) Ara bé en el moment que estiguéssim comparant els subjectes de la mateixa edat, però en els diferents grups, faríem ús del disseny transversal (procés sincrònics).

La tècnica d’anàlisi estadística que més ens serviria per fer l´estudi seria l´anàlisi factorial perquè així podríem veure quines múltiples variables tenen incidència en el procés d´especialització hemisfèrica i veure com hi incideixen d´una manera relativament senzilla (usant factors ), sense perdre informació.

Psicologia diferencial: què és i què estudia

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Des de l´inici del Pensament humà ha existit l´interès per l´estudi de la similitud i les diferències que existeixen entre els individus d’una mateixa espècie.

Van ser els filòsofs grecs, qui a partir de les seves observacions, començaren a reflexionar sobre aquesta variabilitat buscant lleis o principis racionals i lògics que l’expliquessin. Podem dir, doncs, que des de ben aviat hi ha una tendència a classificar els individus en funció de les seves característiques morals o de capacitats comunes, de manera que fan un anàlisi de les diferències entre els individus seguint diferents propostes de tipologies (que seran molt rellevants per la futura psicologia Diferencial) o classificacions amb una intenció aplicada de predicció del comportament dels individus. Així per exemple, Plató a la República assigna els individus a tasques segons les característiques pròpies de cada un. O Teofrast que descriu trenta tipus de persones als Caràcters, prèvia classificació dels seus trets dominants, considerant important l´ambient per a explicar les diferències individuals.

Ara bé, totes aquestes aportacions filosòfiques són intuïtives i encara no estan basades en el coneixement científic, doncs es creia que les diferències humanes eren cosustancials a la naturalesa humana, és a dir que eren diferències fixades per la pròpia constitució natural de l´individu.

No és fins Darwin que el fenomen de la variabilitat entre els éssers vius no assolirà una explicació científica completa, doncs amb la seva Teoria Evolutiva s´acabarà per descartar la visió teològica de l´home i del seu comportament.

Ara, al contrari que en l´etapa precientífica, es passa de l´observació de les diferències individuals a la demostració de la seva existència de tal manera que a més es poden mesurar objectivament, és a dir que es comença a seguir un mètode científic alhora d’estudiar les diferències individuals.

La teoria evolucionista proporciona una concepció de l´individu complexa, indivisible i únic, que té unes característiques psicològiques y biològiques idiosincràtiques, que fan que els individus humans presentin una enorme diversitat i variació dels seus trets físics, així com del seus comportaments i facultats. Aquesta variabilitat és considerada com un fenomen natural amb caràcter hereditari i adaptatiu, de manera que les diferents espècies no són estàtiques, sinó que canvien contínuament; uns s´originen i les altres s’extingeixen, i això es fa per selecció natural.

Però, tot i l´herència, es considera l´ambient com un factor rellevant per entendre les diferències individuals, cosa que facilitarà l´anàlisi social.

Així és que l´activitat taxonòmica, de sistematitzacions i descripcions de lleis tant dels antecedents precientífics com dels científics ha estat molt important per assentar les bases de la psicologia Diferencial

L´haver anat descrivint lleis que regulen el comportament , ha ajudat a descobrir que aquest, malgrat la seves diferències mostren una sèrie de constants que són susceptibles de ser analitzades

En concret, l´obra de Darwin va implicar una revolució metodològica per la psicologia al vincular estretament el psiquisme humà amb les ciències biològiques. Però, a més, les diferències entre els individus, enteses com variacions rellevants que constitueixen l’autèntic motor de l´evolució de la naturalesa , es transformen en variables mesurables a partir d´una metodologia científica i sota una orientació marcadament geneticista que és el que a la llarga ajudarà a establir un nou àmbit científic: la Psicologia de les diferències individuals

Tot això, ens han portat a disposar d’una disciplina que permetrà classificar els individus segons criteris de comunalitat i alhora, diferenciar-los segons el grau amb què comparteixen aquests criteris, ja que no tant sols les persones som diferents entre sí, sinó que mostrem conductes, actituds, sentiments diferents i idiosincràtics. A l´estudiar les diferents variables psicològiques entre els individus, ens facilitarà el tenir una major comprensió d’aquests i de les seves diferències. Aleshores podrem fer prediccions del seu comportament que podran ser aplicades a la nostra societat bé per assolir un major benestar social, de cara a fer aplicacions en el camp escolar per millorar-ne el rendiment, per fer intervencions en nens que van enrederits…(o en general, intervencions per reduir diferències), de la clínica alhora de diagnosticar i tractar pacients o en el camp del món laboral.

Des dels grecs ha persistit la creença que tot en la naturalesa té un propòsit i que aquests processos conduiran al món a una perfecció cada cop millor. Partint d’aquesta idea penso que el fet que siguem diferents no deixa de ser un tema adaptatiu, d´altra manera no podria existit el progrés doncs tots pensaríem de la mateixa manera, actuaríem igual. La variabilitat promou la supervivència, ja que degut a la complexitat de la conducta humana que rep la influència de nombroses variables, fa que no hi hagi una resposta de conducta i pensament universal, sinó que fa que cada individu respongui diferent davant d’un cert estímul o situació.

Tots tenim una herència que ens determina, però al llarg del nostre cicle vital i mitjançant els processos de socialització ens anem formant, de manera que cada individu adquireix la seva pròpia individualitat a resultes de la genètica que el determina, així com de les pròpies característiques psicològiques i culturals que el van modelant. Aleshores tots aquells canvis que facin que tinguem una millor adaptabilitat i desenvolupament en el medi, evidentment seran inconscientment interioritzats i ensenyats o transmesos ( en el cas de ser canvis orgànics, morfològics…) a generacions posteriors que a la vegada faran seus dits canvis. Aleshores com cada individu és únic i té la seva pròpia identitat física i psíquica, aquests canvis seran processats d´una forma no universal, sinó processats per la individualitat de cada individu el qual reaccionarà o es comportarà de la forma que creu més convenient fent que cada cop les diferències l´enforteixin de cara a noves situacions que li toquen viure.

Per tant, si ens plantegem la pregunta de perquè som tant diferents uns dels altres, malgrat la nostra similitud, és evident que l´herència i la cultura hi influeixen.

És evident que quan es forma part d´un grup, l’individu tendeix a actuar i pensar segons les directrius generals del grup, però a la vegada la pertinença a un grup fa que els altres tinguin unes reaccions vers aquells que venen influïdes pel coneixement del grup al que pertany, això farà que a la seva vegada l´individu actuï en funció de les actituds socials que troba. Aleshores. també les diferències entre individus serveixen per provocar l’aparició de grups o manteniment dels mateixos, cosa que contribuirà que els canvis es perpetuïn

Llavors, totes aquestes diferències seran objecte d’estudi científic per part de la Psicologia Diferencial amb el propòsit de trobar unes regularitats bàsiques , que siguin capaces d’explicar les accions, tant de les persones com dels grups.

PROJECTE INTERGENERACIONAL: INTERCANVI EDUCACIONAL :

per Imma Vidal, posted in Vejez
  1. Com podem fer perquè hi hagi un bon intercanvi entre els diferents grups d’edat d’una comunitat? Com podríem crear vincles d’unió entre els diferents habitants, de diferents edats, dins d’una comunitat? És ben palès que és difícil l’apropament de persones d’edats radicalment diferents en un mateix entorn social, doncs el que passa habitualment és que no tenen accés els uns amb els altres. La nostra proposta plantejaria un Programa que consistís en una sèrie de tallers, cursos i activitats lúdiques amb la finalitat d’apropar, promocionant la solidaritat entre generacions, i trencar els estereotips que cada un d’aquest grups té associat, a la vegada que així es possibilitaria la transmissió d’aspectes culturals i de valors.
  2. Una possible proposta a mode de prova seria per exemple, que durant un any lectiu, dissabtes i diumenges, es fessin 4 tipus d’activitats per promocionar la relació entre els membres de diferents generacions que habitualment no tenen accés a relació. Diem educacional, perquè cada grup d´edat ensenyaria els seus coneixements i les seves destreses a altres grups d´edats. S´aprofitaria així els recursos de suport i el “valor afegit” que cada generació té respecte a les altres, fet que a més afavoriria la societat en els seu conjunt, creant un grau de cohesió social més elevat. Aquest programa proporcionaria als participants l´oportunitat de desenvolupar qualitats tals com iniciativa, flexibilitat, tolerància, empatia i creativitat , per tal d´obtenir un sentit de responsabilitat social i una comprensió del valor de l´aprenentatge al llarg de tot el cicle vital; àdhuc podríem parlar d’un potencial benefici dels plans intergeneracionals per millorar la resiliència dels joves. Aquest 4 blocs d’activitat serien els següents:
    • Persones grans que expliquessin als joves la seva història, els seus coneixements… sobretot, lligats a les tradicions de la comunitat. Això ho faran explicant als joves i adolescents les seves experiències personals i sociohistòriques, així com la manera com han viscut determinats esdeveniments. A més, mostraran fotografies personals i del barri antigues, i n’explicaran els esdeveniments i records associats a elles.
      • Objectius :
      • Augmentar la implicació emocional amb el món extern de les persones grans, disminuint el sentiment de passivitat i d´aïllament que puguin tenir.
      • Augmentar la seva participació social per tal que es mantinguin actius i vinculats al seus contextos de referència (font de socialització), augmentant el seu grau de benestar i de satisfacció amb la vida, ja que la seva imatge social és veu millorada; àdhuc podent arribar a produir això una potencial reducció de la seva mortalitat, ja que senten que les seves accions són útils
      • Ajudar a les persones grans a refrescar la pròpia apreciació de les seves experiències del passat
      • Transmetre valors i tradicions als joves, augmentant-ne la seva curiositat; construir i donar força a la cultura
    • Joves que ensenyen l´ús de les noves tecnologies, i concretament d’Internet, a les persones grans. El hi ensenyaran a buscar informació del passat; serà una forma de contrastar i poder reconstruir els cicles vitals de les persones grans, així com de conèixer per part dels joves la història de la seva societat, a la vegada que les persones grans aprendran el funcionament d’Internet i a cercar-hi informació
      • Objectius:
      • Les persones grans tindran l´oportunitat de seguir aprenent, desenvolupar relacions socials amb joves, i esdevenir integrat en la vida de la comunitat.
      • Que joves i adolescents millorin les seves actituds envers persones grans, per tal de trencar estereotips i mites relacionats amb l´edat, augmentant la tolerància, el nivell de benestar i proximitat entre aquests dos grups d´edat
    • Adults que parlen als joves de les seves professions, oci (cuina tradicional, música…) Es durà a terme fent descripció de cada una de les professions, i les coses positives i negatives que comporten, i sempre amb el recolzament d’Internet. També es faran tallers de cuina (mirant de buscar la recepta a Internet, veure’n l´origen…), de música..
      • Objectius:
      • Per tal que els joves i adolescents prenguin consciència del seu futur, apropant temes culturals del seu entorn, així com la transmissió de valors.
      • Potenciar les relacions interpersonals, que són una font de socialització
      • Els joves podran valorar els assoliments aconseguits pels adults, així com tindran accés a l’ajuda dels adults en els moments difícils
    • Gent gran que explica contes als infants, fent titelles i teatre; manualitats, jocs de creació i experimentació (amb farina, xocolata, tast de fruits secs), i cantant cançons Les representacions de les obres de titelles i el seu argument seran dissenyades, elaborades i executades per la pròpia gent gran, i s´inventaran els jocs creatius sempre relacionats amb els esdeveniments propis i les tradicions de la comunitat, usant objectes que estiguin en aquell moment a l´abast (Ex: tardor: època de nous, ametlles….). Segons quin domini (creativitat, …) sigui el que predomina en les persones es repartiran les diferents tasques (Ex un pintor retirat serà el qui farà decorats, un escriptor o un mestre: els diàlegs de l´obra, una modista:titelles, un pagès: experimentació amb fruits secs….)
      • Objectius:
      • Es possibilitarà la interacció i intercanvi entre dues generacions molt allunyades en el temps, compartint habilitats, creativitat, coneixements i experiències, emocions…
      • Canalitzar les potencialitats de les persones grans, augmentant la seva autoestima
      • Potenciació, també, de les seves capacitats cognitives i motores
      • Renovar la capacitat per divertir-se de les persones grans. Sentir-se necessitat, el que probablement farà que augmenti el tenir cura de la seva salut
      • Nens: canvi de percepció de les persones grans, a la vegada que facilitarà la vivència de diferents experiències a través de la diversitat del material, situacions…
      • Potenciar la vessant educativa dels joves i adolescents
      • Apropar temes culturals del seu entorn, la transmissió de valors i la realitat de la vellesa de forma positiva i enriquidora
      • Reversibilitat de rols (professor-alumne)

Síndrome del niu buit. Què és? Com es pot superar?

per Imma Vidal, posted in Desarrollo

El fenomen anomenat del niu buit del cicle vital familiar es produeix quan els fills marxen de casa, i es relaciona amb el conjunt de pensaments i emocions que per tal causa experimenten els pares.

Tot i que és cert que en la majoria de casos els pares reaccionen adaptant-se bé a l´abandonament de la llar per part dels fills, n’hi ha d’altres que per la pròpia personalitat, perceben, interpreten i experimenten aquests esdeveniments com a pèrdua. Aleshores, com l´estil d´afrontament que es fa és de passivitat, condueix als progenitors a un estat emocional de tristesa. Habitualment els progenitors passen una època dolenta, no es troben bé; des de que els seus fills han marxat de casa es troben sovint tristos, els enyoren molt. Però, a la vegada això implica, de per sí, canvis de rols i estils de vida en la parella.

Aquest síndrome sol afectar més a les mares, ja que pot ser que l´estat de tristesa dels pares no és degui només a la seva personalitat, sinó més aviat als rols i a la diferent i desigual posició estructural d´homes i dones que ha hagut d’assumir en el context social en que es viu. Això, pot abocar a les mares a definir la seva identitat completa en funció dels seus fills. Molts cops és la mare qui dedica la pràctica totalitat del seu temps a tenir cura dels fills, havent descuidat, a més, la relació de parella. Amb els anys els progenitors s´han anat distanciant , i quan tots els seus fills abandonen la llar, el lligam que els mantenia units s´esvaeix.

La parella, junt amb els fills, és un suport important en la vida emocional de les persones, ja que intervé també, tot i que d’una manera parcial, en la definició de la identitat i autoestima d’un mateix, aportant un dels rols socials de la persona, doncs és una essencial i constant font d’interacció.

Tot això pot venir agreujat pel fet que els pares estiguin ben entrada la maduresa; és probable que es trobi, sobretot la mare, vivint una etapa de grans canvis físics propis de la vida d’una dona: l’aparició de la menopausa que ja de per sí pot veure´s com quelcom negatiu en tant en quant és considerada com a pèrdua d´atractiu sexual i de fertilitat, que en la nostra cultura són signes de joventut. A més els símptomes físics derivats dels canvis hormonals que hi ocorren, poden afectar de per sí al sistema nerviós provocant fluctuacions de l´estat d’ànim amb tendència a la tristesa

Recomanacions que podem fer per mirar de superar aquesta situació

Cal que els progenitors visquin aquesta etapa com una etapa alliberadora de gran privacitat, en el sentit que els hi ofereix una oportunitat per retrobar-se amb la seva parella. Cal que redefineixin els seus interessos i metes, per tal de salvar la distància que els separa. El suport de la parella farà que millorin la seva percepció i adaptació a la nova situació familiar. En aquest sentit, doncs, caldrà que augmentin les demostracions d´afecte un en vers l’altre, evitant les interaccions de caràcter potencialment conflictiu, usant un estil de comunicació més positiu i mantenint una vida sexual activa amb ajut de mecanismes compensatoris si cal (lubricants…)

Buscar feina o fer activitats de lleure, doncs els rols fora de la família , tal com els relacionats amb el món laboral, proporcionen altres fonts de satisfacció i benestar que redunden en l´autoconcepte i autoestima; i ajuden a esmorteir els reptes de la maduresa, així com els moments difícils que suposa l´haver construït un projecte de vida sobre la base d´una família regular. A més,els moments de lleure (temps alliberat i alliberador ), són un factor molt relacionat amb la qualitat de vida, la salut mental, el benestar i el desenvolupament personal. Per exemple pràctica d’exercici, llegir…o encara millor si són activitats conjuntes amb la parella (perquè ajudaran a augmentar el vincle d’unió) com anar al cine, passejar, sopar, veure espectacles…; tot això tindrà repercussions psicològiques positives per ambdós progenitors, aportant-els-hi, entre d’altres coses, felicitat.

Continuar mantenint relacions pròximes amb els fills, prestant-los qualsevol ajuda quan ho necessitin; farà que no es sentin tan tristos, doncs ho valoraran positivament. Els hi reportarà una gran font de gratificació emocional el pensar que ha acomplert satisfactòriament amb la funció de criar i educar fills responsables i amb autonomia, però que compten encara amb ells, ja que els vincles afectius establerts es continuaran mantenint forts

Identitat, autoconcepte i autoestima en joves. Estils d’educació parentals

per Imma Vidal, posted in Desarrollo

Als onze dotze anys els nens i nenes comencen a experimentar canvis físics, així com l’esdeveniment de noves inquietuds intel·lectuals (capacitat de reflexió sobre un mateix i la realitat física i social que l´envolta), i l´afrontament de noves situacions, que comportaran una reestructuració de la seva identitat. Però aquesta construcció no rau només en el propi individu, sinó que a més ve afectada per la xarxa de relacions familiars i d’amistat que hom tingui, així com del propi entorn educatiu i cultural, i de fet és un fenomen que ja s´inicia en la primera infància.

Així imaginem adolescents que tinguin un bon autoconcepte (entès com representació o conjunt d’idees que un té de sí mateix), tant a nivell físic, com psicològic, intel·lectual, social i afectiu. Al tenir aquest bon autoconcepte, farà que tinguin una autoestima ( entesa com la percepció i avaluació que un fa de sí mateix) positiva la qual cosa vol dir que tenen confiança en les seves habilitats i estan satisfets dels seus cossos; en definitiva, tindran seguretat i confiança en ells mateixos, la qual cosa els hi reportarà benestar emocional. Seran, en general, optimistes en front al seu futur, a la vegada que presentaran unes metes educatives i unes aspiracions professionals més altes que d’altres que no tinguin tan elevat l’autoconcepte, i això els conduirà a tenir més probabilitats d’èxit. A més, però, al sentir-se bé amb si mateix, farà que l’adolescent sigui més autònom, més obert, i en conseqüència podrà establir relacions més estretes, basades en la confiança i l´afecte amb els altres

Seran, doncs, adolescents capaços d´afrontar els seus propis canvis interns de tipus biològic i cognitiu (superant els seus problemes o dificultats personals, fiançant la seva personalitat, afavorint la creativitat, …..)i compaginar-los amb les seves noves relacions socials i les demandes de la societat que els envolta; en la mesura de que ho assoleixin sentiran que són únics, coherents i continus al llarg del temps

Molt probablement seran joves que provinguin de famílies amb autoritat que proporcionen suport i control. Aquests pares animen als seus fills a prendre decisions tenint en compte les diferents alternatives, cosa que contribuirà al desenvolupament de la responsabilitat i competència en els adolescents. Així, els acompanyen en el camí cap a l´autonomia fent a més, que estiguin en molt bona posició per ajudar-los a progressar en la tasca de formació de la seva identitat . Seran pares receptius i exigents, que posaran d´una forma racional límits als seus fills, fent-los entendre la utilitat d’un cert control i les conseqüències de la seva conducta. Per tant, establiran normes clares, coherents, negociades en la mesura del possible i, que s´aniran modificant a mida que el fill creixi. Pares que permetran una interacció democràtica amb els seus fills, als quals estant units per llaços afectius forts que possibiliten la comunicació i la presa de decisions conjunta.

Per mitjà de la paraula i el bon exemple, havent-hi a més coherència entre les pràctiques del pare i de la mare, infondran maneres correctes de pensar i actuar, que ajudaran a modelar la personalitat de d’adolescent. Fomentaran a la vegada el desenvolupament de l´autoestima i les habilitats socials. Tindran interès en com van els seus fills en l´estudi i els estimularan més en respecte a la seva activitat dins l´aula, implicant-se en els seus deures. A més, discutiran plans futurs amb els seus fills adolescents, i establiran diàleg amb ells per tal d´ajudar-los en la resolució de qualsevol preocupació o problema, ja siguin físics, sexuals o de qualsevol altra índole, que se´ls presenti . En general, podem dir que son pares compromesos amb els seus fills independents que podran recórrer en la seva ajuda i consell quan aquells ho necessitin .

En canvi, si pensem en joves que tinguin una autoestima baixa, aquests tindran inseguretat envers un mateix, autocrítica exacerbada i per tant més possibilitat de patir problemes emocionals tals com ansietat o problemes psicosomàtics. D’altra banda, seran adolescents que no aconseguiran formar un concepte de sí mateix que encaixi de forma realista amb les seves característiques personals i amb el medi en el que viuen, presentant una difusió de la seva identitat que en molts casos podrà portar a adoptar una identitat negativa en tant en quant rebutjaran els valors que se´ls transmet des de la família o del seu entorn social, mostrant una escassa concentració en l´estudi. Així, doncs, tindríem adolescents amb difusió d’identitat, que no han passat per cap període de reflexió sobre les opcions vitals passades ni futures i tampoc no han establert cap compromís amb una opció determinada. Segurament tinguin a més un rendiment baix degut a les dificultats d´assolir objectius realistes i treballar eficaçment per tal d’assolir-los . Tindran, també, dificultats per establir relacions amb els altres o si ho fan ho faran d’una manera tirant, com a submissió o autoritarisme i dominació. Seran adolescents que al no haver rebut estímuls familiars per prendre les seves pròpies decisions, tindran poca experiència en pensar per sí mateixos i fer-ho d’una forma correcta . Aconseguiran, en definitiva, nivells de raonament moral inferiors als del grup que parlàvem a l’inic d’aquest blog, amb autoestima menor i un més gran grau de dependència.

De fet, aquest segon grup de joves dels que parlem, solen provenir de progenitors negligents que no els ofereixen ni suport ni control (pares que deixen prendre qualsevol decisió al seu fill, però que no els orienten per elegir bé o fer front als seus errors) o bé pares que no deixen que els fills tinguin la possibilitat d’expressar-se ni de posseir una mínima independència (són famílies autoritàries), fet que comportarà que els fills tinguin un menor desenvolupament psicosocial, problemes de conducta i escàs benestar emocional, per la manca d’afecte.

Són pares que, en general, no valoraran a més el procés educacional ni respecten els esforços dels professors vers als seus fills i això promourà, en aquests darrers, actituds negatives envers l´escola

Canvis cognitius a la vellesa

per Imma Vidal, posted in Vejez

Dos aspectes de la vida quotidiana rellevants per a moltes persones grans, i on intervenen les seves capacitats cognitives, són la lectura i la comprensió dels prospectes dels medicaments i el seguiment correcte dels tractaments mèdics que necessiten (número de medicaments a prendre, quan i com prendre’ls, etc.)

Aleshores ens podem plantejar quins són els canvis cognitius que poden interferir en aquests aspectes a la vellesa.

És evident que en aquesta etapa del del desenvolupament humà el rendiment en les tasques de comprensió escrita es veu afectada de forma normal pel declivi dels processos sensorials (pèrdua agudesa visual…), havent-hi però una afectació més gran contra més complexa sigui l´estructura sintàctica o contingut del text.

De fet, la dificultat en la comprensió d’instruccions mèdiques ( i per extensió de comprensió dels prospectes que usen la mateixa terminologia) és un dels canvis en mecanismes de processament bàsic associat a l´edat. La disminució de la velocitat de raonament de les persones d’edat avançada dóna lloc a una disminució de la capacitat dels recursos de processament d’informació de l´individu i/o del mecanisme general del sistema de memòria.

Pel que fa a l´aprenentatge, hi ha una disminució de la capacitat per a formar noves associacions, degut a una menor velocitat de processament de la informació, com conseqüència d’una atenció menys eficient o de pèrdua neuronal. L´atenció selectiva disminueix, per una disminució en l´habilitat d’inhibir l´entrada d’informació irrellevant, la qual cosa implica l´existència de pèrdues en la memòria de treball, ja que aquesta veu disminuïda la seva capacitat per a manejar adequadament la informació rellevant.

La memòria a llarg termini també empitjora, degut a una disminució en la capacitat de magatzematge, codificació i recuperació de la informació. Les persones grans tenen a més, àrees del llenguatge afectades (recuperació de paraules..). L’envelliment afecta a la memòria explícita i, concretament, a la denominada memòria episòdica i memòria semàntica(és la base de coneixements de l´individu). Dins de la memòria episòdica afecta sobretot a la memòria retrospectiva (s´assimila al record de fets passats), però també en certa mesura a la memòria prospectiva( implica record d’una acció que s´ha de dur a efecte en el futur).

Una llista de possibles recomanacions que podrien millorar el rendiment de la gent gran en aquestes tasques (lectura/comprensió de prospectes i seguiment correcte de tractaments) serien:

–La memòria és una capacitat no estable que pot veure´s afectada per factors emocionals, educacionals, contextuals….. Per tant, cal entrenar-la, potenciar-la i optimitzar-la.

-El coneixement derivat de més experiència constitueix una via mitjançant la qual es poden reduir les diferències en la capacitat d’atenció com a conseqüència de l´edat. Per tant, cal promoure l’aprenentatge a través de l´entrenament i la pràctica: com més avesat s´estigui a llegir prospectes més fàcil serà la seva comprensió.

-També ajudarà el manteniment d’un bon estat de salut, la pràctica d’exercici, l’entrenament en velocitat de resposta, el control de l´ansietat (no creure que la pèrdua de capacitat cognitiva és la que toca per edat) i l´ús d’estratègies per solució de problemes, com és el llegir més lentament per tal d’assolir una precisió més gran.

-Per optimitzar l´eficàcia de la memòria, un autor anomenat Skinner (1983) proposa facilitar el procés d’autoinducció de la mateixa, és a dir que el record de l´acció que s´ha de realitzar en el futur es posi en marxa quan es doni un determinat esdeveniment ( per ex, perquè hem associat que la presa de pastilles es fa juntament amb els postres )que no pas que es posi en marxa seguint un criteri temporal ( en recordar-se de prendre-les a l’hora de dinar).

–Emprar estratègies per tal de reduir la càrrega de la memòria de treball ( per exemple dedicant més temps al principi del text per a elaborar un model mental o emprar un temps extra per a processar la informació quan així ho requereixi la dificultat del text, o prospecte en el nostre cas

Desenvolupament cognitiu adult

per Imma Vidal, posted in Desarrollo, Sin categoría

Una de les característiques de la vida adulta és que les persones han d’abordar problemàtiques complexes que poden tenir repercussions importants per a la vida. Decisions, per exemple, sobre canvis de feina, nombre i temporalització dels fills, mantenir o finalitzar una relació de parella, canvis de domicili, etc.

Tenint en compte el parlat en aquest blog els dos mesos anteriors, ens podríem plantejar quins són els aspectes del desenvolupament cognitiu que fan que els adults estiguin més preparats per abordar aquests canvis que els adolescents.

Durant la maduresa sabem que les habilitats intel·lectuals primàries (comprensió i fluïdesa verbal,…) augmenten en relació a l´adolescència, en canvi, d´altres capacitats cognitives com la memòria s´estabilitzen o fins i tot disminueixen com la intel·ligència fluïda (habilitats per aplicar nous aprenentatges); però n’hi ha d’altres, com ara la intel·ligència cristal·litzada (coneixements adquirits culturalment) que poden seguir millorant amb els anys, sempre i quan hi hagi estimulació.

Prenent com a referència aquest concepte, diferenciem l´expert adult del novell adolescent. Des de la perspectiva funcional i adaptativa d’autors com Schaie, Labouvie-Vief i Sinnott, el pensament adult presenta canvis qualitatius davant l´adolescent en tant en quant supera els dualismes, i té les característiques de ser relativista i dialèctic. Aquest pensament postformal està vinculat al tipus d’experiències viscudes i a l’educació; aleshores, aquesta més gran perícia assolida per les persones en determinats contextos fa que els individus, amb els anys, siguin capaços d’aportar solucions millors i més adaptades a l´entorn.

Els adults, a més, tenen capacitat per a conceptualitzar el canvi i la relativitat, en el sentit que per entendre el significat dels problemes als quals s´enfronten en la vida quotidiana tenen en compte el context en què ocorren. D´aquesta manera poden resoldre els problemes vinculats als seus principals papers socials (en la família, amb els amics, a la feina..) de manera més eficient que els adolescents, ja que prenen decisions més sensates i eficaces.

Amb el pensament dialèctic s´assumeix que la majoria dels problemes quotidians tenen més d’una solució, per tant això implica una capacitat pe assumir i conviure amb els estats d’incertesa, no tant sols perquè l’adult sigui conscient que no hi ha veritats absolutes, sinó perquè gran part de les situacions quotidianes impliquen processos probabilístics i prendre decisions amb risc.

Un aspecte important del pensament dialèctic és la integració d’allò que és ideal amb allò que és real, així com la capacitat per captar i acceptar les contradiccions. A més, els adults madurs davant de problemes determinats tracten d’adoptar solucions de compromís per tal de superar punts de vista que són antagònics.

Durant la maduresa és possible, també, el pensament metasistèmic (poder comparar i abstreure relacions entre sistemes abstractes de vegades incompatibles). Això fa que els adults resolguin millor que els adolescent analogies de tercer ordre (analogies d’analogies). Per altra banda, la memòria explícita (permet recuperar de manera conscient alguna experiència o coneixement) augmenta des de l’infantesa fins a l´edat adulta. A més, durant la maduresa hi ha variables del context intern (estat anímic, familiaritat del material, etc..) i extern ( claus de recuperació) que també poden influir en el rendiment mnèsic. Tot i així, els adults raonen a un nivell més avançat que els adolescents quan el tema en qüestió resulta especialment emotiu .

Malauradament, molts adults no són bons ‘administradors’ de la seva pròpia vida. Com es podrien optimitzar aquestes habilitats adultes per prendre bones decisions?

– Caldria fer una anàlisis, avaluació i canvi d’idees, pensaments i creences que puguin ser incorrectes i mediatitzin o condicionin el comportament.

-Per optimitzar les habilitats adultes, per tal que contribuïssin al desenvolupament d’estratègies d’adaptació més reeixides i prendre més bones decisions, són claus : el canvi conceptual, el coneixement estratègic i el desenvolupament de les habilitats metacognitives.

-Una més àmplia i millor estructurada base de coneixement conceptual permetria als subjectes d’accedir més ràpidament a la informació emmagatzemada, alliberant així més recursos de processament i optimitzar, en temps real, la codificació de la informació.

-Planificació dels mitjans per l´assoliment de fins (descripció del pla d’acció i dels passos a seguir)

– Caldria també realitzar un nivell elevat en un ampli ventall d’activitats que impliquessin utilitzar capacitats intel·lectuals.

Cinc recomanacions per optimitzar la presa de decisions…

-Les capacitats mentals no es perden, però per alguna raó no s´usen bé per falta de familiaritat amb la situació, bé per falta de motivació, o per problemes de memòria, entre d’altres coses. Per això cal actuar en el sentit de millorar tots aquests aspectes.

-Representar i analitzar més adequadament l´espai del problema, generant de forma automatitzada models mentals més diferents entre sí, la qual cosa portarà a solucions més eficaces. Cal pensar detingudament sobre el que es pot fer, reflexionant sobre els pros i contres de cada una de les diferents alternatives, escollint l’opció que sembli més eficaç i comprovar que els resultats siguin satisfactoris; pot ajudar demanar consell a altres persones per obtenir altres punts de vista sobre la situació. Per fer front als problemes que poden sorgir, sobretot en el món laboral i familiar, cal realitzar un pensament relativista.

– La intel·ligència ens permetrà valorar la capacitat d’adaptació d’un organisme en el seu ambient, i per tant, per a que una persona pugi donar solucions òptimes a problemes de la vida quotidiana caldrà analitzar els coneixements, les estratègies emprades pel processament i les habilitats metacognitives que té el subjecte. Les persones adultes han de tenir coneixements sobre el desenvolupament de la seva vida al llarg del cicle vital, així com sobre les relacions socials i les metes vitals, facilitant un processament d’informació més ràpid, eficaç i flexible.

– A més, caldrà buscar estratègies eficaces per emmagatzemar i recuperar demanera conscient alguna experiència, vivència o coneixement previ. De fet, els individus adults són capaços d’organitzar i elaborar la nova informació formant traces significatives i distintives en connexió als coneixements previs, que a la vegada possibilitaran la seva posterior recuperació , aportant solucions adaptatives a l´ ambient.

-En el procés de presa de decisions té una gran importància el grau de perícia assolit, la familiaritat amb el material però també l´estat d’ànim positiu, la motivació i emocions del subjecte (estímuls que en principi eren neutres van adquirint una certa tonalitat afectiva), ja que faran augmentar les possibilitats subjectives d’èxit i disminuir el risc percebut .