Blog

TERÀPIA SISTÈMICA

per Imma Vidal, posted in Terapia sistèmica

Els models de caire familiar tenen com objecte d’anàlisi la família i les interaccions actuals de tots els seus membres. Per tant no es fixen en la conducta individual ni busquen les causes del símptomes que la persona presenta, ni molts menys una explicació intrapersonal del problema, tal i com fan els models de caire individual, sinó que es centren en la comunicació que és el que, en definitiva,  permet estudiar la interacció entre les persones. Ara bé, el models sistèmics, a l’igual que els de caire individual,  es poden aplicar a un únic individu, doncs no és imprescindible la presència de tota la família a la teràpia; però a diferència d’aquells no es limiten a  buscar el benestar subjectiu del client, sinó a alterar el patró interaccional recurrent i complex que s’ha establert al llarg del temps (i per retroalimentació mútua) dins la família, i el que es pretendrà serà generar pautes d’interacció més saludables gràcies a que les accions de cada membre de la família són interdependents, i s’influeixen les unes en els altres.

Per posar un exemple d’aquestes interaccions en una convivència del dia a dia: imaginem  un pare que és ordenat i una mare que es deixada i no segueix cap mena de rutina, i tenen una filla a la que han diagnosticat un dèficit d’atenció. La psicòloga els hi diu que han d’establir una sèrie de patrons i rutines amb la nena què cada dia hauria de complir si volen que  millori la seva patologia.

Professional doctor. Pleasant beautiful woman looking at her young patient while wanting to help her

El pare veu que si les coses no canvien, la mare no serà un gaire bon exemple per la seva filla, doncs no és massa endreçada. Quan arriba a casa deixa la bossa i les claus al primer lloc on li ve. A l’home aquestes coses sempre l’havien tret de polleguera i ja molts cops havien discutit per això, doncs li ho tirava en cara a la seva dona, la qual es posava a la defensiva. Però ara cada cop les discussions són més freqüents perquè el pare li recorda a la mare que ha de fer les coses amb un ordre i una rutina, i ella es posa nerviosa i com a resposta passa del pare, al qual al seu torn es crispa més doncs veu que si van per aquests camí no podran ajudar a la filla.

De fet la mare interpreta les accions del pare com un control cap a ella, i el pare cada cop es posa més nerviós perquè la seva dona no li fa cas i no es deixa dir res. De fet el significat que cada u atorga a la conducta de l’altre és un mantenidor de la pròpia conducta, que d’aquesta manera es va retroalimentant, i cada vegada que aquella no li fa cas, ell s’exaspera més i li crida, ella s’afiança en el seu rol de tossuderia i independència, i es torna més agressiva, a la vegada que ell encara li insisteix més en com ho ha de fer.

Com a terapeutes el que haurem de fer és flexibilitzar les posicions d’ambdós progenitors , i això ho podrem fer tot discutint l’actitud que adopten a casa, per tal que es donin compte dels constructes que fan servir en les seves interaccions. Per tant, hem de fer-los adonar que són ells mateixos els que fan cada cop el problema més gros, cosa que no ajuda gens ni mica a la seva filla, ans ben el contrari.

Serà hora de canviar conductes i això ho podrem fer amb del cicle de l’experiència, mirant com el que els pertorba no és la realitat o la situació en sí, sinó el fet com la interpreten a través de cada un dels seus constructes (constructes nuclears: home metòdic, mare: independent, feta a la seva). També podrem fer dramatitzacions del seu estil comunicacional, entrenament en assertivitat, de manera que cada u pugui entendre millor les interpretacions que l’altre fa i puguin negociar millor la situació.

Per tant, bàsicament el que caldrà serà trencar aquest bucle repetitiu, i això ho podrem fer també fent ús del cicle de l’experiència en que segons a mida que es vagin fent successives redefinicions del problema, on cada un es posi al lloc del l’altre i/o es vagin demanant perdó, i es donin anticipacions i contrastacions d’hipòtesi, la situació d’entesa mútua entre els pares anirà millorant. I conseqüentment podran afrontar millor i ajudar més a la seva filla.

Psicoànalisi

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

En el psicoanàlisi，tot i que l’analista ha de mostrar que està de la part del pacient, ha de mantenir la seva neutralitat resistint-se al desgrat o incomoditat que li poden suposar certes qüestions front les que se li presenten; però a la vegada, no ha de caure tampoc en la tendència espontània de compadir o “comprendre” al pacient. El que cal fer és deixar que el pacient parli lliurament d’allò que li ve de forma espontània a la ment, sense que l’analista intervingui per res en allò que aquest diu, per tal que aquest digui tant allò que vol dir com el que vol ocultar, conscient o inconscientment.

L’analista ha de mantenir-se neutral respecte a les associacions lliures que aquell dugui a terme, sense fer-ne valoracions de judici morals, però tampoc sense privilegiar  una informació respecte d’una altra; a la vegada, però, que en cap cas no ha de desculpabilitzar al pacient perquè el subjecte és culpable del seu propi plaer. Això no significa que haguem de culpar al pacient del que li passa, però el que cal és tenir en compte que la responsabilitat recau en el subjecte -entès com a subjecte de l’inconscient- i no en la persona. Així és que en l’experiència psicoanalítica no s’ha de caure en el domini moral i sí en el de l’ètica, i d’aquesta manera podrem ajudar-lo a trobar l’origen del seu patiment

Si un símptoma persisteix molt de temps, és més que probable que en l’inconscient hi hagi algun element que justifiqui el sentiment de culpa intens que sent el pacient (malgrat nosaltres com analistes no el veiem), i per tal que emergeixi caldrà sostenir el punt de vista de la responsabilitat del subjecte. Aleshores el que caldrà és que la nostra actuació vagi en el sentit de respondre amb una interpretació, però mai desmentint els sentiments de culpa del subjecte per molt que ens semblen injustificats pels fets. És a dir, hauríem de veure els símptomes com una mena de càstigs que s’imposa el mateix subjecte dirigits a calmar poderosos sentiments inconscients de culpa. Per tant, el que cal, no és rebutjar dit símptoma/-es, sinó buscar-hi solucions tractant-lo/-los adequadament; i això l’analista ho haurà de fer mitjançant el maneig de la transferència i la pràctica de la interpretació, de manera que orientarà al pacient per tal de seguir el camí més idoni per la resolució dels seus conflictes.

Cal dir que curar-se d’un símptoma no és res més que obligar a la pulsió a renunciar a una via de satisfacció. I aquesta pulsió l’hem d’entendre com un impuls que s’origina internament i que pugna en tot moment per la descàrrega; i com reconèixer la pulsió crea conflicte, doncs no pot ser acceptada per les creences de la persona, actua la repressió com mecanisme de defensa. Així és que s’origina el símptoma com una manera de satisfer la pulsió, malgrat dit símptoma pugui ser viscut pel subjecte com una forma de displaer. Conseqüentment, l’establiment de la transferència serà essencial per a possibilitar el tractament psicoanalític, doncs l’inconscient al regir-se per la satisfacció immediata i completa del desig, ha  de creure en un Altre omnipotent dipositari del saber i que veurà en la figura de l’analista. D’aquesta manera, el  subjecte, fins i tot sense saber-ho l’inconscient i malgrat pateixi, està implicat en la resposta i en els efectes que s’han produït sobre ell, de manera que per poder-hi operar i que esdevingui la curació caldrà carregar-lo amb la culpa de ser desitjant, ja que la victimització o l’exculpació de tot el que li passa, no porta en lloc. Si situem el subjecte en el nivell de resposta, aquest és sempre responsable malgrat no ho sàpiga i/o sofreixi, però trobarà un resposta construïda pel seu inconscient sota transferència gràcies a estar davant d’un altre en una posició diferent de la de les persones que s’havia trobat fins al moment, i és el que l’ajudarà en la seva curació.

Problemática de la superdotación

per Imma Vidal, posted in Sin categoría
Cute child in front of huge blackboard. He knows answer.

¿Quién no ha sentido envidia en alguna ocasión de un superdotado? Pero la realidad de estas personas no es tan maravillosa como a priori pudiese parecer. Los niños superdotados suelen tener una trayectoria escolar caótica, suelen ser frágiles desde el punto de vista psicológico, y a menudo, viven el mundo de una manera dolorosa. Es cierto que algunos, según su personalidad, lograrán desarrollar defensas y recursos para transformar su particularidad en ventaja, en una dinámica de vida positiva. Pero otros, cuyo desarrollo esté marcado por dificultades afectivas, desarrollarán posteriormente diversos problemas psicológicos. En la adolescencia, las descompensaciones psicológicas son frecuentes y pueden dar como resultado cuadros clínicos atípicos, responsabilidades inasumibles y un pronóstico en ocasiones sombrío. Las dificultades serán más o menos marcadas en función de que el niño haya sido examinado, y de la edad del diagnóstico.

Lo ideal, pues, sería que un superdotado fuera diagnosticado en la niñez, porque a menudo estas personas cuando no saben su condición no encuentran su posición en la vida, y suelen sentirse desgraciados. Muchas veces cuando el diagnóstico no se ha hecho de joven, la propia persona cree carecer de inteligencia, por muy paradójico que pueda parecer.

Por otro lado, cabe decir que la mayoría de niños superdotados corre el riesgo de tender al perfeccionismo, probablemente como consecuencia del elogio externo que reciben y han recibido continuamente por parte de quien les rodea. Sin embargo, y aunque estos sujetos tengan elevadas capacidades, el perfeccionismo va más allá de la excelencia: no deja espacio para el error; el resultado debe ser el mejor

En consecuencia, el perfeccionismo proporciona poca satisfacción y mucha autocrítica porque los resultados no son siempre suficientes para los niños superdotados. En muchos casos, los perfeccionistas son personas de “todo o nada”. Se ven a sí mismos como éxitos perfectos o fracasos totales Estas presiones son sólo algo diferentes de la motivación por la excelencia. Y es esta pequeña diferencia, muy sutil, la que impide a estos niños sentirse bien con ellos mismos y les impide, además, arriesgarse cuando creen que los resultados no van a ser perfectos. En consecuencia, evitan, cortan y se apartan con ansiedad de todo aquello que juzgan que les llevará a no ser todo lo buenos que desean

Abstract fibers neural networks background.

Existen, además, evidencias que el perfeccionismo puede conllevar, además de dificultades en el trato con los demás, otra serie de problemas asociados, como la visión que de ellos tiene la sociedad y los conflictos que, consecuentemente, se producen en ellos. Porque en un mundo en que la salud emocional se define desde el punto de vista de la satisfacción, la capacidad para estar relajados, la satisfacción con la propia personalidad y con la vida, así como la carencia de conflictos internos, no resulta extraño que el perfeccionista sea percibido por los demás como el neurótico. Peor aún, los mensajes que los perfeccionistas van recibiendo a lo largo de su vida los convence de que hay algún defecto básico en su personalidad que debe ser erradicado. Esto exacerba todavía más la cantidad de conflictos interiores con los que ellos deben funcionar en su vida cotidiana. Y no sólo hace que sientan vergüenza, culpabilidad e inferioridad por no poder encontrar sus propias normas; sino que, además, sienten vergüenza, culpabilidad e inferioridad por tener toda esa serie de conflictos internos. Y en ello es donde radica el problema de los perfeccionistas. Quizás en parte esto podría llegar a evitarse si tanto padres como profesores atendiesen a un respeto por la diversidad y las diferencias individuales, y llegasen a posibilitar el verdadero desarrollo y actualización de la superdotación.

Así es que sería necesario que todos nosotros permitiésemos al superdotado que pudiese llegar a manifestar su propia personalidad, inteligencia, creatividad, motivación e intereses sin tener que avergonzarse por ello. Deberíamos ofrecerles un ambiente basado en la tolerancia, en el que se permita expresar sus diferencias individuales respecto a los demás, con todo el respeto, y ofreciéndoles también un medio adecuado en el que puedan estar en contacto con otros superdotados, para que vean que no son algo anormal, sino que hay otros similares a él.

ADDICCIÓ AL MENJAR

per Imma Vidal, posted in Trastorns alimenticis

Menges compulsivament? Sense gana? Fas servir el menjar com una excusa per evadir-te dels teus problemes i de les teves emocions? Creus que el teu problema no té solució? Vols trobar les possibles causes i resoldre la teva relació amb el menjar?

Menjar és un plaer, d’això no n’hi ha cap dubte, però quan la necessitat per menjar constantment es fa palesa, és possible que es tracti d’una  addicció al menjar.

L’ addicció al menjar és un problema d’alimentació per la qual la persona consumeix una excessiva quantitat de menjar en un petit període de temps, malgrat no tenir gana. Sol menjar en privat i es sol sentir culpable o disgustada poc després d’haver-ho fet.

Sembla que no hi hagi una sola causa en aquest descontrol de la ingesta, sinó que sembla que vingui determinat per una sèrie de variables- algunes d’elles biològiques, algunes culturals, i d’altres degudes als successos específics de la infantesa o als patrons de conducta familiar.

De fet, la ingesta d’aliments constitueix un procés de comunicació, de significats emocionals. El llenguatge, la cultura estan plens de referències en tal sentit. Així, la incapacitat d’expressar emocions pot esdevenir secundària a la carència de relacions, o al desamor amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Però, el que és ben segur és que conèixer els orígens dels problema serà molt útil per controlar el menjar emocional.

La majoria de les emocions comencen amb una transacció interpersonal. I a més s’ha vist que un determinant important del menjar emocional és la seva capacitat de reduir les emocions negatives tals com la por, la depressió, la soledat, l’avorriment i l’ansietat

En aquest sentit, per exemple, en casos de depressió i angoixa, la persona utilitza l’alimentació com una via de escapada i una forma de regular el seu estat emocional Menjar compulsivament és una manera de no pensar o no sentir, una espècie d’anestèsia mental o emocional

Tractament de la ingesta compulsiva

Si aprenem a relacionar-nos millor amb nosaltres mateixos  i a acceptar-nos , ens relacionarem millor amb el menjar

Tot i que l’ajuda psicològica professional és fonamental per superar l’addicció al menjar. És molt difícil superar aquest addicció sense l’ajuda d’un tractament. Els tractaments emprats combinen, en general, estratègies psicològiques i nutricionals.

El tractament psicològic consisteix d’una banda a usar tècniques de modificació de conducta per tal d’identificar aquells estímuls (situacions emocionals o relacionals) que comporten pèrdua de control sobre la ingesta. D’altra banda, consisteix a utilitzar tècniques a nivell cognitiu que serveixin per identificar i modificar els pensaments i sentiment automàtics que afavoreixen i mantenen la ingesta compulsiva.

Amb aquest tractament, la persona que pateix addició al menjar descobrirà com són la seva conducta, pensaments i emocions i la relació que tenen amb els seus hàbits alimentaris inadequats.

Posteriorment, caldrà trobar alternatives més apropiades per mitja de la intervenció en aspectes tals com la impulsivitat, l’autoestima, l’afrontament inadequat de problemes, els dèficits en habilitats socials, la dificultat per regular emocions (bé siguin positives o negatives) o la imatge corporal

També serà molt útil aplicar tècniques de mindfulness a l’hora de menjar: assaborir els aliments, menjar a poc a poc , posant-se cada cop poc menjar a la boca, degustar cada plat, pensar en el sabor del que tenim a la boca, són tècniques recomanades a l’hora de menjar

Errors espontanis de substitució en la parla

per Imma Vidal, posted in Lenguaje

M’agradaria reprendre un tema que fa un parell de mesos vam encetar, el dels errors espontanis de substitució que cometem al moment de parlar, i indagar amb una mica més de profunditat les causes que poden haver causat aquella paraula errònia, com podria ser ara el context en que s´ha dit, el context previ en que es trobava el parlant, els pensaments que tenia el parlant en aquell moment….

Una mostra de repertori d´errors espontanis podria ser el següent :

a)“A patir de demà sortiré més poc, doncs s´acosten els exàmens i vull estudiar”

Podríem considerar-lo un error espontani de substitució, doncs en lloc de dir menys, diu més (antònim), tot i que el parlant ràpidament se´n doni compte i hi afegeix poc per mirar d´arreglar gramaticalment la frase, però el resultat no és un altre que la combinació incorrecta : més poc

b)Posa´l a l´últim prestatge, vull dir el primer!

Tal volta la persona diu la frase no parant-hi massa atenció, doncs estava ja concentrada en la següent cosa que anava a fer

c) Puja el llibre al pis de baix, que se´l vol mirar la Laura!

Seria una situació semblant a l´anterior, en que la persona empra l´antònim (baix)en lloc de l´adverbi correcte (dalt).

d)Quin collaret més maco que portes!

A primer cop de vista no sembla que aquest enunciat contingui cap error espontani. Però sí que ho seria si al qui va dirigit el missatge no portés un collaret, sinó un braçalet. Aleshores, ens trobem front una substitució semàntica en que les dues paraules pertanyen al mateix camp semàntic (homònimes)

 e)Anna, passa´m la forquilla! (quan en realitat el que volíem era la cullera)

Ens trobem en una cas igual a l´anterior

f)Passa´m la clau anglesa, vull dir el martell, que està damunt de la taula!

g) Apuja la finestra per tal que entri claror, si us plau, que no m´hi veig gaire.

Aquí estaríem front una substitució semàntica en que els dos elements estan en el mateix camp semàntic i on concretament el merònim persiana seria substituït per finestra.

h) Però si el Marc no té gos,…vull dir mòbil! Com el vols localitzar tu, ara?

Es tracta d´un error en el curs de l´enunciat, que és corregit just després d´acabar de dir-se. Podria ser que la substitució lèxica de mòbil per gos ve d’una paraula provinent d´un context anterior.

Fent un anàlisi de les frases que hem posat com hipotètics exemples, podem veure que en totes les substitucions la relació del significat és molt propera, tenint com a protagonistes antònims o altres relacions semàntiques, com ara hipònims, comerònims… Per exemple cullera i forquilla com hipònims de l´hiperònim coberts, o clau anglesa i martell com hipònims de l´ hiperònim eines; o persiana seria el merònim de finestra.

Amb els resultats podríem comprovar que tots els errors semàntics de la parla en l´accés al lèxic estan relacionats amb fallades en el moment de recuperar el lema: es vol dir un concepte, però acabem dient una paraula errònia que no és la que estava implicada en el concepte que volíem dir originàriament. El que de fet està passant és que hi ha un problema en la selecció del lema que es dóna perquè té lloc l´activació simultània de varis elements que estan semànticament relacionats.

Si per exemple agafem la frase de la cullera: el parlant volia dir un missatge que implicava el concepte d´una cullera; aquest concepte, però, ha activat també el lema forquilla. En el lèxic mental, els lemes que estan relacionats semànticament deuen estar també estretament associats. Per alguna raó, l´activació de forquilla és més fort, en aquest cas, (probablement sigui per freqüència d´ús) que la de cullera, i això produeix la substitució  .

Aleshores, podem constatar que el nostre lèxic mental no és una simple llista d´elements, sinó que un conjunt estructurat que ja anem disposant en forma de xarxes semàntiques de ben petits, a mida que anem aprenent les regularitats de la llengua que ens és pròpia i ens anem fent més competents en la mateixa.

Així doncs, a la ment, les paraules estan organitzades de forma que les que estan semànticament relacionades estan més a prop unes de les altres que les paraules que no ho estan. Aleshores haurem de trobar com un fet plausible que un lema donat estigui estretament connectat al seu o als seus sinònims, cohipònims i fins i tot als seus antònims,… i que per tant poden activar-se parcialment al mateix temps, i se´n pot triar un de no correcte. De fet, des de ben petits de la majoria de conceptes n´aprenem els dos extrems contrastats: blanc-negre, petit-gran, gras-prim, dalt-baix…. Aleshores si en el nostre sistema cognitiu els lemes semànticament propers es poden activar a l´hora, és més fàcil de pensar que ho pugui fer escollint al contrari que és al que normalment hem pogut associar amb més força amb el lema correcte.

De totes maneres, quan es produeix un error no és gens fàcil entendre i deduir la forma com el nostre sistema cognitiu treballa. Molts cops, quan es produeix un error en la parla, simplement és degut a que l´emissor del missatge parla massa ràpid i/o sense prestar massa atenció a allò que està dient, perquè rep la interferència d´alguna altra conversació anterior o paral·lela a la seva, o fins i tot pot haver-hi un efecte de freqüència tal i com també hem vist. Tots aquests factors seran els que influiran en definitiva, en el resultat dels enunciats emesos.

Es creu que les unitats lingüístiques són discretes, doncs si no fos així, quan hi hagués  un error, aquest no es donaria en una paraula en concret, sinó que afectaria a tota l´oració, i això no passa. I a més, tots els errors ens venen a corroborar el fet que el llenguatge és productiu, doncs l´error s´ha d´entendre com una formació original, que no ha sigut dita ni escoltada abans, que malgrat no sigui correcta lèxicament parlant, es troba seguint les normes fonològiques de la llengua.

Per altra banda, cal esmentar que si la producció no fos serial, seria més difícil poder explicar els errors de substitució, doncs tots els nivells (sintàctic, lèxic, morfològic i fonològic ) s´activarien a l´hora, fet que faria que es produís una autocorrecció fent més improbable que es donessin els errors per substitució.

A banda de tot això, és interessant també constatar que els errors lèxics, poden afectar per a substantius, adjectius, verbs i adverbis, i que sempre, a més, els noms substitueixen als noms, els verbs als verbs; és a dir que cada classe gramatical és substituïda exclusivament per la seva classe gramatical. Això indica que la persona que parla determina abans que res la categoria sintàctica.

Aleshores per tot el que hem anat exposant, podríem concloure dient que, en general, el processament lèxic és un procés continu extremadament ràpid i eficient, i aquesta facilitat, inconsciència i velocitat són molts cops les variables que fan que dits errors espontanis es produeixin, malgrat las representacions lèxiques són com les entrades d´un catàleg en les que van escrites les propietats tan sintàctiques com semàntiques de cada una de les peces, el nostre sistema cognitiu pot agafar l´errònia  i per freqúència d´ús o associacions que portem fent des de la infància, fins i tot l´antònima.

¿Qué es el miedo?

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

El miedo es una emoción que surge cuando un individuo interpreta que una situación es potencialmente peligrosa y amenazante. Los peligros y amenazas percibidos pueden ser tanto psicológicos como físicos. Las situaciones más comunes que activan el miedo son las que provocan que el individuo anticipe daño físico o psicológico, vulnerabilidad al peligro o una expectativa que las habilidades de enfrentamiento de uno no podrán adaptarse a las circunstancias por venir.

El miedo motiva la defensa, ya que nos sirve para “reaccionar “y escapar eficazmente de cualquier peligro inminente. Funciona como una señal de advertencia que se manifiesta en una excitación del sistema nervioso autónomo. El individuo tiembla, suda, mira a su alrededor y siente tensión nerviosa; todo ello para ayudar a protegerse, cosa que hará que  emprenda el escape o bien que se enfrente a la situación que le causa el miedo.

Cuanto antes se active el sistema de evitación o escape, tanto más probable será que ese individuo consiga el éxito (entendido dicho éxito en términos de incremento en la probabilidad de lograr la adaptación y supervivencia).

El miedo nos permite afrontar y actuar ante situaciones adversas de forma rápida y efectiva, pues ofrece el apoyo motivacional para aprender nuevas respuestas de enfrentamiento que eviten que la persona se tope con el peligro, en primera instancia. Por lo tanto, podemos decir que el miedo, en un principio, es una emoción positiva para los seres vivos. Sin embargo, a veces ocurre que percibimos amenazas en situaciones que no suponen un peligro real.

¿Qué hacer cuando el miedo nos paraliza?

Debido a la capacidad del miedo de generar malestar en nosotros, sería positivo dominar varias estrategias para hacerle frente; esto contribuirá a que mantengamos una salud emocional equilibrada:

  • Realizar una parada e identificar los momentos en que uno siente temor. El hecho de hacer consciente esa emoción, nos permitirá afrontar el miedo más favorablemente
  • No se debe intentar evitarlo. Para enfrentarse a los miedos, éstos se deben de aceptar de forma incondicional. No debemos luchar contra ellos, sino acogerlos y mirarlos de frente desde todos los puntos de vista posibles. Si nos familiarizamos con ellos, aceptándolos, les restaremos fuerza.
  • Es importante también centrarse en la respiración y echar mano de técnicas de relajación
  • Además, es necesario aprender técnicas que nos ayuden a controlarlos, pero siempre desde la calma, pues sino visualizaremos situaciones dañinas y de peligro cosa que hará aumentar nuestro miedo, haciendo que la situación parezca mucho más grave o peor de lo que es.
  • Un ejercicio de apoyo puede ser imaginar el momento o situación que nos aterra y en un estado de calma, visualizar las posibles soluciones o pasos a seguir para afrontarlo.
  • La aceptación de las emociones, los pensamientos y los eventos es útil como estrategia de regulación emocional, así que haciendo una adecuada reestructuración cognitiva de los pensamientos negativos, beneficiaremos nuestra salud psicológica, y podremos trabajar nuestros temores.

Errors en la parla

per Imma Vidal, posted in Lenguaje

No heu dit mai una cosa que no volíeu dir? No us heu preguntat mai per què quan volem dir una paraula en diem una que a priori no hi té massa a veure o, fins i tot, pot ser una de significat oposat?

Els errors de la parla són errors que comet qualsevol parlant de forma espontània, no intencionada, en que l´emissió d´allò que produeix difereix al que inicialment havia planejat dir; és a dir que no hi ha una bona correlació entre el concepte mental que es té i l´enunciat que es diu.

Dits erros es produeixen de forma no habitual, però són sistemàtics en la mesura que quan té lloc la substitució d´una paraula per una altra, sempre es segueixen unes mateixes regles; a més  no es deuen ni a desconeixença de les regles gramaticals, ni a patologia. Malgrat estar fora del control del parlant, amb freqüència aquest es dóna compte de l´error que ha comès i el repara, bé dient la paraula o frase correcta prèviament pensada, o afegint un comentari al voltant del mateix.

De fet, els errors són les manifestacions més tangibles que tenim dels entramats cognitius que es posen en marxa quan una persona vol comunicar-se amb una altra. Per tant, representen una molt bona font per conèixer el processament de la producció del llenguatge, des de la conceptualització a la formulació del mateix, ja que el que fan és reflectir l´estructura i organització de les paraules en el nostre lèxic mental.

És ben conegut que el nostre cervell té una capacitat limitada d´emmagatzenament, i que per tant és impossible que pugui acollir un nombre infinit d´oracions; per tant, cal que el nombre limitat d´elements que allí s´hi troba s´encadenin i s´organitzin de la manera adient per tal de crear els enunciats de la parla, i això es fa seguint unes regles o principis estructurals que són coneguts per tots els parlants d´una llengua, i de fet, és ja des de ben petits que anem aprenem les regularitats de la nostra llengua, i anem teixint xarxes per tal de poder accedir al lèxic i poder ser competents en la nostra llengua.

Els psicolingüistes creuen que el lèxic mental està format per entrades lèxiques que tenen diferents nivells separats, tot i que interconnectats.

a. Els processos de conceptualizació (o preparació conceptual del missatge preverbal): En la qual es realitza la selecció dels conceptes que volem expressar verbalment.

b. Procés de formulació o lexicalizació del missatge preverbal: Es seleccionen les paraules i els conceptes a transmetre del lèxic mental (accés lèxic). Hi ha autors que anomenen aquestes representacions o conceptes lèxics lemes, que no són res més que les descripcions sintàctiques dels ítems lèxics, i que per tant venen especificades semànticament i sintàcticament.

Posteriorment es genera una representació (lexema) de l´estructura fonològica de l´expressió (codificació fonològica).

Així és que, a banda del que serien els conceptes, hi ha tota una sèrie d´entrades lèxiques, les quals venen constituïdes per dos nivells un per la forma semàntica o el que seria el significat de les paraules (la que conté la informació sobre el lema), i una altra per la realització morfològica de l´entrada i les seves propietats fonològiques, de manera que l´expressió lingüística d´un concepte requereix l´associació de concepte i so, de lema i lexema.

c. Procés d´ articulació i execució dels processos motors

En els processos d´accés o recuperació de les unitats lèxiques durant la producció del llenguatge, no usem una única representació sinó, com a mínim, dos: una relativa al significat de la paraula i una altra relativa a la forma fonològica pròpiament dita.

Aleshores la pregunta que ens fem és per què es veu pertorbada la selecció del lema?.

Com dèiem, el nostre diccionari mental conté en compartiments diferents, el significat d’allò que volem dir i la forma que hi ha lligada a aquest significat, i aquestes dues classes de representacions són processades en diferents àrees del cervell i per mecanismes neuronals diferents i és aleshores, en el pas de l´un a l´altre, quan podem cometre els errors.

Si el sistema de la producció de la parla no fos serial, seria més improbable que es donessin aquest tipus d´errors per la capacitat de correcció, ja que no hi hauria subprocessos  i la informació rellevant per qualsevol decisió en la producció de la parla, o d´una paraula, com és el cas al que estem fent referència, estaria disponible en qualsevol moment del processament.

Atenent a totes aquestes consideracions, sembla evident que el lèxic mental estigui estructurat de tal manera que les paraules que semànticament guardin certa relació estiguin en un nivell semblant, de manera que quan volem recuperar una paraula en concret, pot haver-hi l´ activació simultània de qualsevol d´aquelles que estan semànticament relacionades amb ella, la qual cosa fa que se´n pugui seleccionar una d´incorrecte. No seria, per tant, res més que un problema en la selecció del lema correcte, per activació d´altres d´incorrectes.

Ara bé, la causa d´aquesta selecció incorrecte pot tenir diferents orígens o fins i tot en podria ser la suma de varis d´ells: pot ser degut a un fenomen de freqüència d´ús de les paraules relacionades que s´activen i competeixen, per influència del context en que es troben els parlants o per un context previ viscut que fa que es donessin interferències de les paraules prèviament expressades, o fins i tot podria ser degut a un tema de rapidesa o fluïdesa en que el llenguatge es dóna, o simplement per l´efecte d’altres pensaments que es tindrien en el moment d´estar expressant un enunciat.

Com lluitar contra la violència de gènere des de la teràpia psicològica?

per Imma Vidal, posted in Violencia de género

Molts cops, els usuaris venen farts de tot el procés que fa varis anys que els dura, i l’únic que volen és complir i que acabi ja tot. Realment, front els que pensen així, és molt difícil fer-los canviar de manera de pensar i que aprofitin el curs formatiu i totes les eines cognitivo-conductuals que a teràpia se li ofereixen, per millorar el seu dia a dia en tots els conflictes que els hi puguin anar apareixent al llarg de la vida.

Photo by Alexander Grey on Pexels.com

Un altre factor que pot influir negativament en la teràpia és el nivell sociocultural baix que pugui presentar la persona, doncs per molt que es miri de donar tota la informació molt mastegada, molts no arriben a acabar d’entendre del que els hi estem parlant (per ex. les distorsions cognitives, els mecanismes de defensa que hom empra per justificar els seus actes…). Però a banda d’això, també serà molt important els valors i creences vers la dona que puguin tenir influenciats pel context social del que provenen: si a la seva família han vist maltractaments i una actitud masclista, ells la tindran també ben arrelada i serà una qüestió ben difícil de modificar, la qual cosa no ajudarà gaire a l’hora de fer la teràpia. A més, un altre punt clau és tot el masclisme que darrerament corre per Internet.

Photo by Kat Smith on Pexels.com

Un altre factor negatiu en la teràpia pot ser els prejudicis i idees preconcebudes per part del terapeuta. Per exemple, si aquesta és una dona feminista podria prendre-s’ho com una qüestió personal i li pesin més els prototips, les estigmatitzacions o desqualificacions del qui té al davant més que no la seva ètica professional d’ajudar-lo a millorar en futures situacions conflictives. O també podem tenim clara la idea preconcebuda de que és així i no canviarà diguem el que li diguem,  amb la qual cosa l’únic que farem serà, i des d’una posició de superioritat, imposar disciplines alliçonadores que de ben poc serviran perquè canviï. I més fins i tot si partim de la base de que el subjecte pertany a una cultura més masclista que la nostra (persona hindú, dels països àrabs….)

La intervenció sempre va encaminada cap a un mateix sentit, sigui quina sigui la història personal del pacient que tenim davant, i és el reconduir conductes i patrons de violència exercits en l’àmbit de la violència de gènere. Aleshores l’únic que hem de fer és adaptar a cada persona i/o grup la manera d’enfocar el que s’ ensenya, doncs sempre és el mateix: donar suport psicològic i unes eines bàsiques per tal d’ajudar-los a incorporar i fer-se seves noves pautes de conducta, per tal que siguin més adaptatives i respectuoses vers l’altre.

Photo by Pixabay on Pexels.com

Ara bé, cal tenir en compte que un dels elements clau  d’aquests programes d’intervenció amb maltractadors és aconseguir que aquests assumeixin la responsabilitat dels seus actes i que eliminin les racionalitzacions i justificacions que realitzen per excusar la seva conducta. Alguns autors assenyalen que aquells maltractadors que neguen la seva responsabilitat presenten un major risc de reincidència.

Per aconseguir l’assumpció de responsabilitat de la conducta violenta, és necessari treballar la motivació al canvi dels participants, ja que els homes penats per violència domèstica que són enviats a programes d’intervenció, solen tenir una motivació pel canvi molt baixa, i generalment no reconeixen que existeixi un problema en la seva forma de comportar-se. Per tant, és bàsic el treball previ per tal de motivar-los a que vegin al pla formatiu que se’ls posa a l’abast com una oportunitat de canvi i creixement personal, i per tant tots els nostres esforços han d’anar en aquest sentit.

Penso que tot i l’empatia i l’acceptació incondicional de vegades puguin ser difícils d’assolir, són bàsiques en aquet tipus de teràpia; i més si prenem en consideració el que ha fet la persona, que és quelcom reprovable socialment i atempta sobre els principis bàsics de la igualtat entre homes i dones.

La identitat

per Imma Vidal, posted in Intervención social

 La meva identitat és el que fa que jo no sigui idèntic a ningú més. Així, dos bessons tant sols seran rigorosament idèntics al néixer, ja que des dels seus primers passos a la vida, aquesta prendrà un caire diferent, perquè tot i que comparteixin moltes coses i moments, cada u experimentarà les seves pròpies vivències, seguirà les pròpies orientacions i tindrà diferents  relacions amb els altres. Tot això, a la seva vegada, comportarà que puguin tenir una reacció diametralment oposada davant una mateixa situació, sigui quina sigui aquesta.

La identitat està constituïda per multituds d´elements i tot i vivenciar-la com un tot, pot anar canviant amb el temps segons quin sigui l´element que predomini i en quines circumstàncies o context es trobi la persona.

Això és així perquè la identitat no ens ve donada, sinó que es va construint a poc a poc al llarg de l´existència. Aleshores malgrat que tinguem certs trets innats que ens poden determinar (sexe, color de la pell…), serà ben bé l´entorn social qui determinarà  la pertinença d´una persona a un grup determinat, esdevenint-se un “nosaltres” versus “els altres”. I quan la identitat del grup se sent amenaçada pot esdevenir un instrument de guerra i conduir al crim per tal de preservar la pròpia identitat, com tantes vegades ha passat a la història de la humanitat, però això seria una situació que, evidentment, caldria evitar.

És doncs en la interacció social entre grups on cal buscar l´explicació de la gènesi i persistència de les diferències culturals, que àdhuc pot acabar amb genocidi o etnocidi.

De fet, l´etnocentrisme és una característica inherent a totes les cultures, però es pot convertir en un punt de partida de l´etnocidi (o supressió de la cultura de l´altre) sobretot en societats amb estat, ja que aquestes tendeixen a la unificació, i per tant actuen anul·lant la diversitat present en el cos social (redueixen l´alteritat). Però seria imprescindible que això es pogués canviar i que hom s´intentés posar en el lloc de l´altre. D’aquesta manera com més un immigrant sentís respectada la seva cultura d´origen, més s´obriria a la cultura del país d´acollida.

Cada cultura no es troba aïllada, sinó que es desenvolupa gràcies als seus intercanvis amb altres cultures. I per tant, les cultures no són immutables, sinó que es construeixen i són fruit de processos d´interacció amb els altres. Les cultures es posen en contacte o combinen a través de processos migratoris, per exemple. Així és que la diversitat cultural es genera i adquireix sentit en el marc de les relacions entre cultures, però degut a les posicions etnocèntriques molts cops es tendeix a qualificar els estils de vida de les altres cultures com absurdes i de vegades, irracionals

A més, però, amb la diversitat cultural hi ha la possibilitat que la varietat es difumini ràpidament; que no vol dir que tingui lloc la desaparició de les diferències, sinó més aviat una difuminació dels contrastos culturals, en que cada cultura adoptarà, voluntària o involuntàriament, trets de l´altra cultura amb la que està en contacte. Però, cal practicar la tolerància, de manera que tant sols serem respectats, quan l´altre també es trobi que està sent considerat; per tant una paraula clau seria la reciprocitat: “ Conèixer els altres com a pas previ per a canviar-nos a  nosaltres.

L´assimilació per una cultura dominant el que fa és homogeneïtzar la societat, de manera que no es té en compte ni cultura, ni valors o creences d´aquelles persones que constitueixen els “ altres”.

Les relacions i les influències entre grups socials i culturals estan determinats per diferents posicions de poder. Cada cultura és un sistema que organitza la manera de pensar i actuar dels diferents individus i grups socials que la componen, proporcionant-els-hi una certa coherència com a grup. Aleshores quan dues cultures entren en contacte s´establirà un equilibri, que segons relacions de poder pot estar declinat cap a la cultura mes dominant. Però aquest consens en el moment que hi hagi qualsevol  canvi en les relacions de poder, es trencarà

¿De qué depende que una terapia funcione?

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Se puede ser el mejor psicólogo/-a del mundo, estar muy bien formado a nivel de conocimientos teóricos; pero si no se es capaz de hacer que nuestro usuario capte el que lo estamos entendiendo, y vea que sabemos ponernos en su lugar, no conseguiremos ni su adherencia terapéutica, ni lo motivaremos para que sea él el que trabaje para el cambio, con lo que nuestra terapia resultará infructuosa. Y ni decir tiene ya de si se trata de un adolescente obligado a ir a consulta por sus padres,…

Serán las actitudes que el usuario infiera que tenemos y que le mostramos por las que se nos valorará y hará que se abra y confié más o menos en nosotros. De ahí la importancia de empatizar con la persona, con sus necesidades y deseos; siendo asertivos y teniendo en cuenta en todo momento sus sentimientos, afectos, preocupaciones, temores y expectativas;  pero permitiendo, así mismo, el desarrollo de su individualidad y su autonomía, sin  caer ni en paternalismos ni autoritarismos. De esta forma, con el fuerte vínculo terapéutico que estableceremos, le podremos acompañar en la búsqueda de sus recursos y potencialidades para que sea lo más funcional y adaptativo posible afrontando sus problemas.

Es de tal importancia este vínculo empático para que la relación terapéutica sea óptima que no debe desarrollarse sólo dependiendo de las capacidades naturales de cada profesional ni de las características del  que consulta, sino que debe considerarse  como una herramienta de trabajo con finalidad terapéutica y por lo tanto debería ser aprendida y desarrollada por todos los profesionales.

En este sentido, para establecer una relación terapéutica eficaz, la principal herramienta de la que dispone el psicólogo es la comunicación, la cual nos permitirá hacer un abordaje terapéutico holístico de la persona , de forma que podremos manejar tanto emociones, como potenciar su autoestima, o como transmitir autoeficacia, … ; y evidentemente esto sólo lo conseguiremos desde una base de confianza que nos dé credibilidad delante del usuario, de forma que éste se sienta seguro y capaz de realizar cambios en su vida, ya que eso es lo que ve que le transmitimos.

Por otro lado, no debemos olvidar que para que la comunicación sea efectiva, deberemos usar un lenguaje claro y sencillo, utilizando el feedback, parafraseo… Pensemos que la habilidad en comunicación tampoco no es un don innato sino que es el resultado de un proceso de aprendizaje continuo, que es necesario que todo profesional trabaje.

Todo ello cobra aún una mayor importancia, cuando se trata de personas con discapacidades funcionales, gente mayor,…  pues por un lado muchas veces no se pueden comunicar (sólo podemos inferir a través de nuestra subjetividad lo que sienten), y por el otro es muy difícil cambiar todas aquellas actitudes que podrían estar relacionadas con la llamada psicología social maligna, en la que se tiende a etiquetar, infantilizar o tratar de forma paternalista y/o autoritaria (ejemplo, le damos instrucciones para hacer una ficha de forma muy rápida a una persona mayor y le cuesta entendernos, con lo que perdemos la paciencia y le vamos diciendo que lo haga ya). Por tanto, no es siempre fácil ponerse en el  lugar del otro, por mucha empatía que sepamos que tengamos que tener, por lo cual una cosa que tampoco deberemos olvidar es que siempre deberemos respetar y adaptarnos a los ritmos  y tiempos de cada persona.

Así es que, en todo momento y con el fin de facilitar la comunicación,  tendríamos que tener en cuenta la perspectiva de la persona afectada, sus preferencias y deseos, que soporte social tiene (pues será necesario que trabajemos conjuntamente en según qué casos con la familia, por ejemplo en casos de un discapacitado o un paciente oncológico); en definitiva valorarla para hacer programas personalizados que aumente su calidad de vida, por mínimo que este incremento pueda ser. Así mismo, toda palabra, mirada y pensamiento que tiene el profesional hacia el paciente debería tener el fin de establecer también una comunicación terapéutica, que nos permitiera conocer sus pródromos la cual cosa podría avisarnos de un posible brote o recaída (muy importante por ejemplo en discapacitados con trastorno de conducta),  lo que ayudaría a que pudiéramos tomar medidas y redundaría en su calidad de vida, ya que cada brote puede suponer un paso atrás para el usuario.

En definitiva pues, es muy importante trabajar mucho la relación terapéutica y la empatía, reconociendo y dando respuesta a la emociones del cliente, así como adaptándonos o gestionando bien los silencios. El paciente necesita saber y sentir que entendemos su dolor su pena ansiedad o cualquiera que sea lo que le ha llevado a consulta. Para ello también  será necesario que validemos mucho tanto sus emociones como sus preocupaciones; no lo debemos cuestionar, tenemos que dejar que la emoción emerja, reforzando y facilitando que el paciente hable de su malestar. Nosotros a través de la escucha activa, y utilizando por ejemplo la paráfrasis, le trasmitiremos que le entendemos y nos ponemos en su lugar.