Blog

Se puede ser el mejor psicólogo/-a del mundo, estar muy bien formado a nivel de conocimientos teóricos; pero si no se es capaz de hacer que nuestro usuario capte el que lo estamos entendiendo, y vea que sabemos ponernos en su lugar, no conseguiremos ni su adherencia terapéutica, ni lo motivaremos para que sea él el que trabaje para el cambio, con lo que nuestra terapia resultará infructuosa. Y ni decir tiene ya de si se trata de un adolescente obligado a ir a consulta por sus padres,…

Serán las actitudes que el usuario infiera que tenemos y que le mostramos por las que se nos valorará y hará que se abra y confié más o menos en nosotros. De ahí la importancia de empatizar con la persona, con sus necesidades y deseos; siendo asertivos y teniendo en cuenta en todo momento sus sentimientos, afectos, preocupaciones, temores y expectativas;  pero permitiendo, así mismo, el desarrollo de su individualidad y su autonomía, sin  caer ni en paternalismos ni autoritarismos. De esta forma, con el fuerte vínculo terapéutico que estableceremos, le podremos acompañar en la búsqueda de sus recursos y potencialidades para que sea lo más funcional y adaptativo posible afrontando sus problemas.

Es de tal importancia este vínculo empático para que la relación terapéutica sea óptima que no debe desarrollarse sólo dependiendo de las capacidades naturales de cada profesional ni de las características del  que consulta, sino que debe considerarse  como una herramienta de trabajo con finalidad terapéutica y por lo tanto debería ser aprendida y desarrollada por todos los profesionales.

En este sentido, para establecer una relación terapéutica eficaz, la principal herramienta de la que dispone el psicólogo es la comunicación, la cual nos permitirá hacer un abordaje terapéutico holístico de la persona , de forma que podremos manejar tanto emociones, como potenciar su autoestima, o como transmitir autoeficacia, … ; y evidentemente esto sólo lo conseguiremos desde una base de confianza que nos dé credibilidad delante del usuario, de forma que éste se sienta seguro y capaz de realizar cambios en su vida, ya que eso es lo que ve que le transmitimos.

Por otro lado, no debemos olvidar que para que la comunicación sea efectiva, deberemos usar un lenguaje claro y sencillo, utilizando el feedback, parafraseo… Pensemos que la habilidad en comunicación tampoco no es un don innato sino que es el resultado de un proceso de aprendizaje continuo, que es necesario que todo profesional trabaje.

Todo ello cobra aún una mayor importancia, cuando se trata de personas con discapacidades funcionales, gente mayor,…  pues por un lado muchas veces no se pueden comunicar (sólo podemos inferir a través de nuestra subjetividad lo que sienten), y por el otro es muy difícil cambiar todas aquellas actitudes que podrían estar relacionadas con la llamada psicología social maligna, en la que se tiende a etiquetar, infantilizar o tratar de forma paternalista y/o autoritaria (ejemplo, le damos instrucciones para hacer una ficha de forma muy rápida a una persona mayor y le cuesta entendernos, con lo que perdemos la paciencia y le vamos diciendo que lo haga ya). Por tanto, no es siempre fácil ponerse en el  lugar del otro, por mucha empatía que sepamos que tengamos que tener, por lo cual una cosa que tampoco deberemos olvidar es que siempre deberemos respetar y adaptarnos a los ritmos  y tiempos de cada persona.

Así es que, en todo momento y con el fin de facilitar la comunicación,  tendríamos que tener en cuenta la perspectiva de la persona afectada, sus preferencias y deseos, que soporte social tiene (pues será necesario que trabajemos conjuntamente en según qué casos con la familia, por ejemplo en casos de un discapacitado o un paciente oncológico); en definitiva valorarla para hacer programas personalizados que aumente su calidad de vida, por mínimo que este incremento pueda ser. Así mismo, toda palabra, mirada y pensamiento que tiene el profesional hacia el paciente debería tener el fin de establecer también una comunicación terapéutica, que nos permitiera conocer sus pródromos la cual cosa podría avisarnos de un posible brote o recaída (muy importante por ejemplo en discapacitados con trastorno de conducta),  lo que ayudaría a que pudiéramos tomar medidas y redundaría en su calidad de vida, ya que cada brote puede suponer un paso atrás para el usuario.

En definitiva pues, es muy importante trabajar mucho la relación terapéutica y la empatía, reconociendo y dando respuesta a la emociones del cliente, así como adaptándonos o gestionando bien los silencios. El paciente necesita saber y sentir que entendemos su dolor su pena ansiedad o cualquiera que sea lo que le ha llevado a consulta. Para ello también  será necesario que validemos mucho tanto sus emociones como sus preocupaciones; no lo debemos cuestionar, tenemos que dejar que la emoción emerja, reforzando y facilitando que el paciente hable de su malestar. Nosotros a través de la escucha activa, y utilizando por ejemplo la paráfrasis, le trasmitiremos que le entendemos y nos ponemos en su lugar.

Amb l’Any nou, toca reprendre el blog. I amb quin tema podríem encetar de millor manera aquesta nova etapa? Doncs amb un que potser la majoria de persones anhelem: la felicitat.   

A qui no li agradaria viure sempre feliç? Però, és possible o és tan sols una quimera? Què és de fet la felicitat? La podem assolir sempre? És una meta en si mateixa o una forma de vida i de veure el món? Són preguntes que ens podem fer i potser no tenen una resposta senzilla …o sí! Tot dependrà des quin color de vidre ens ho mirem.

La felicitat la podem definir com un estat subjectiu que cada u experimenta de diferent manera, i normalment s’assoleix en moments de benestar complet o quan s’han assolit certs objectius que ens realitzen com a persona. És un concepte autopercebut que influeix en les actituds i comportaments dels individus. Cadascú la vivencia de diferent forma.

Ara bé, el que sí està clar que aquelless persones que tenen un alt grau de felicitat mostren generalment un posat positiu front la vida, al mateix que estan motivades a conquistar noves metes. Al contrari de les persones que no se senten felices i que mostren una visió del món negatiu, fa que es sentint, generalment, sempre frustrades en el desenvolupament de la seva vida.

Aleshores, una bona pregunta a fer-se és saber si això és possible de canviar-ho i que una persona arribi a ser plenament feliç. Nosaltres pensem que sí. Tot  és qüestió d’acceptar el que ens va succeint a la vida i encarar-nos-hi amb una postura no avaluativa front al viure amb un mateix i en el món. Cal centrar-se en el present, experimentant plenament els esdeveniments que van succeint, sense fer-ne una valoració.

Pot resultar molt simplista, però la felicitat la podem trobar en cada petit acte, en cada petit moment de la nostra vida. I com ho podem fer això? Doncs ben senzill, gaudint i posant tots els nostres sentits en allò que estem fent. Bé sigui llegint, menjant, prenent un bany o simplement caminant.

Només cal que transformem la nostra experiència del món; i per això necessitem permetre’ns a nosaltres mateixos experimentar el món directament, sense transformar-lo, tal com és, ni més ni menys. Cal acceptar el que va succeint, però entès des de la compassió , l’amabilitat, l’apertura, el centrar-se en el present i la disposició.  És a dir acceptació entesa com l’experimentar els esdeveniments plenament i sense defensar-se’n. Però sent proactius.

L’acceptació, en definitiva, té a veure amb la capacitat de decisió, doncs està estretament lligada a l’acció voluntària i propositiva perquè estar disposat és acceptar el que hi ha, junt amb el respondre al que hi ha d’una manera eficaç i apropiada. És fer allò que serveix  i, precisament, el que es necessita en la situació o el moment actuals tal i com ja postulava Linehan (1993).

Però a més, i a banda d’això, creiem que les relacions són també una font molt important de felicitat. De get, creiem que les persones que més connectades estan amb altres persones, mantenen el seu cervell saludable durant més temps i es poden encarar d’un forma més positiva amb la vida, i de retruc això els hi aporta més felicitat.

Característiques com la llengua, la família, la religió… poden ser considerats com uns vincles primordials que no venen només determinats com a lligams naturals i necessaris, vinculats a la raça  i imposats a les persones, sinó que més aviat estan constituïts pel sentiment i la visió que d´ells tenim les persones: com a fets inevitables o suposats fets donats, que són els que en definitiva ens atorguen aquell sentiment de pertinença a un grup.

Jo recolzo les idees aportades per un autor com és Geertz, segons el qual, la cultura s´ha d´interpretar en clau significativa o semiòtica, a la manera de la perspectiva comprensiva de Max Weber. A aquest autor, no li preocupa l´autenticitat d´una cultura (situació geogràfica, tradició, raça…) com a Lévi-Strauss, sinó la manera com s´intrepreta el significat dels fets culturals. En altres paraules, està interessat en les formes simbòliques relacionades amb fets socials concrets, i d´aquí la gran importància que té el discurs; tot i que ambdós autors parteixin de la base el procés de mundialització comporta la formació de noves formes culturals híbrides a tot arreu del món. Ara bé, la concepció de cultura geertziana està relacionada més que amb els components psicològics, amb l´espai públic on es donen els actes significatius en el marc del qual cobren sentit, i que molts cops hi tenen joc els conflictes de valors.

Per altra banda, Geertz també és conscient de la difusió del contrastos culturals, però per ell, més que una pèrdua de riquesa cultural amb la desaparició de les diferències, creu que som davant una multiplicació de contrastos culturals en que s´amplia el camp de coneixement cultural propi tot redefinint els propis horitzons, límits o fronteres. I això fa que no hi hagi conflictes només entre pobles, sinó entre persones d´una mateixa societat.

Parla d´un “ immens collage” per descriure l´actual situació que presenta innombrables reptes que posaran en conflicte els valors culturals de les societats d´acollida, però també dels desplaçats. Aleshores per ell, no és vàlida la solució proposada per Lévi-Strauss de certa dosi d´etnocentrisme tradicional, ja que a diferència d´aquest  que parla de la varietat de cultures “com a alternatives a nosaltres”, Geertz ens parla d´elles “ com a alternatives per a nosaltres”.

El que cal, segons Geertz, és que amb l´ajuda de l´etnografia hem mirar de comprendre al qui tenim davant com a pas previ per arribar a una interculturalitat desitjable. Per tant, l´objectiu serà el coneixement mutu, que amb les successives interaccions que es produiran de trets i valors culturals propis, s´arribarà a un canvi d´actitud que possibilitarà un nou marc de convivència. Per tant Geertz, a diferència de Lévi-Strauss, confia en les noves oportunitats i perspectives que es generen a partir del contacte amb la modernitat occidentalitzadora. Aleshores, , per Geerzt el futur ha de passar per la confrontació de sensibilitats entre cultures, que serà el que mantingui aquesta diversitat.

Ara bé també cal tenir present, que els individus s’adscriuran als diferents grups en funció dels beneficis que els hi reportin, i consegüentment adoptarien certes  estratègies específiques per la competició dels recursos tan econòmics com polítics.  

Amb el postmodernisme, s´ha radicalitzat la interpretació simbòlica de Geertz, ja que pel pensament postmodern la  realitat és una construcció social produïda pels homes, i d´aquí la importància de l´àmbit simbòlic en la definició del món i com forma de comunicació. Aleshores es posa èmfasi en el caràcter textual de la cultura, però dut a les seves últimes conseqüències, ja que es critica a Geertz per considerar la cultura com un objecte únic i estàtic que obvia els canvis socials, i per tenir una visió no conflictiva de la història, ja que no pren massa en consideració el context sociohistòric, polític o econòmic en el que té lloc.

Els antropòlegs postmoderns, entre els que hem de citar a James Clifford, no busquen una descripció objectiva de les cultures que expliciten, sinó que es posen en el punt de vista de l´altre per exposar un discurs on s´hi reflecteixen les relacions de poder de la cultura observada per l´antropòleg, i on sobretot es posa èmfasi en obtenir un coneixement fiable de l´altre, és a dir que es centren en una mirada més sociològica, percebent l´entramat cultural com un gran sistema social a escala mundial.

Per altra banda, Geertz, tot i compartir la interculturalitat postulada per Lévi-Strauss, és molt més positiu ja que afirma que només coneixent a l´altre serem capaços de conèixer-nos a nosaltres mateixos, i veu la diversitat com una oportunitat.

Tot i que cada un d´ells té la seva part de raó, amb el postmodernisme es radicalitzen posicions i es passen a considerar els contextos socio-històrics on la globalització i les noves tecnologies predominen, així com els conflictes i canvis socials que es generen.

Actualment, en antropologia s’accepta l’afirmació segons la qual no existeix la societat o comunitat aïllada. Qualsevol grup ètnic del segle XXI té alguna relació amb el sistema-món, tal com l’anomena Wallerstein. Aquests nous entramats formats des del marc de les noves tecnologies limiten i condicionen les diferents possibilitats de present i futur de comunitats atrapades entre diversos moments històrics, a part del seu propi.

Aquest mes de febrer, i arrel del tristos i incidents esdevinguts a Barcelona i a altres ciutats de Catalunya, crec que ens hem de posar a reflexionar d’una forma molt profunda. Per tant, avui i el proper mes de març, penjaré una publicació d’allò més teòrica!, per veure si podem entendre cap on va aquesta humanitat que sembla que es negui a valorar, aprofitar i gaudir del bé tan valuós que ens ha sigut donat: la vida i el nostre planeta.

Per un autor com és Pierre Clastres (1980) la cultura està supeditada al poder polític i consegüentment al poder econòmic (“Lo politico precede a lo económico en la aparición del estado”); i una característica inherent a totes les cultures és l´etnocentrisme, segons el qual es considera la cultura pròpia com a representativa per excel·lència d´allò que es humà, i per tant que cal fer-la extensiva als altres.

Aleshores, Clastres ens està presentant una visió pessimista de les relacions interculturals, doncs tan sols pren en consideració aquelles formes d´interculturalitat que podem considerar negatives: l´etnocidi i el genocidi.

Per Clastres, tota cultura és etnocèntrica i aquest fet, juntament amb l´estructura política de l´estat modern i de la seva economia capitalista, fa que es desemboqui a la pràctica de l´etnocidi (com una forma de transformar l´altre) i/o i del genocidi (com una forma d´aniquilar-lo). Per tant, aquest sistema genera la unificació de la identitat cultural, i promou el gust per allò que és igual, sent un model egocèntric que vetlla pels seus propis interessos. Aleshores, l´única forma d´acabar amb aquesta relació de poder, seria acabant amb la jerarquització cultural.

A l´igual que Clastres, Levi-Strauss (1993) centra el seu estudi en els tipus de relació intercultural més negatius per al manteniment i preservació de la diversitat cultural: té en compte tots aquells aspectes de la realitat sociocultural, entesa com una estructura, que intervenen en la problemàtica de les diferències humanes, com són: etnocentrisme, raça, racisme, aculturació i sobretot , el procés de pèrdua de diversitat cultural derivat de la globalització i/o imposició de la cultura occidental.

Per Lévi-Strauss cultura serien totes aquelles formes de vida, motivacions, creences i judicis que fa que ens sentim com formant part d´una comunitat amb límits geogràfics prèviament determinats, i que es constitueix com un sistema de referència que ens marca el com hem d´actuar, com hem de vestir-nos, o com hem d´educar als nostres fills, entre d´altres Tot això és transmès, mitjançant l´educació, d´una generació a la següent. Però el cert és que tan sols hi formem part circumstancialment, pel nostre naixement; l´origen últim de les regles que ens regeixen no és biològic, sinó social.

Aquest autor veu la cultura com un sistema de comunicació simbòlica, i jo puntualitzaria que, de fet, la cultura és el nexe comunicacional entre el món i la societat, en que l´ home actua com permutador, i també és el lloc on  s´evidencia l´assimilabilitat home-societat-llenguatge. Com acabo de dir, segons Lévi-Straus, la cultura és comunicació i, es constitueix d´unitats mínimes que combinades en unitats més grans segons certes regles pròpies de cada societat, les doten de significat, i aleshores entenent aquestes regles podrem entendre el significat de la cultura.

Ara bé, Lévi-Strauss postula que alhora d´adaptar-se al medi es dona una certa complementarietat entre trets culturals i biològics, però creu que l´origen dels plantejaments racistes es troba en la diversitat cultural, i no que siguin les diferents races la causa explicativa de dites diferències. Concretament afirma que les diferents societats s´esdeven a partir de circumstàncies geogràfiques, històriques i sociològiques específiques.

Segons la seva tesi, cada cultura es desenvolupa gràcies als intercanvis que té amb altres cultures; i aleshores és evident que la diversitat cultural tan sols es pot generar i adquirir sentit en el marc de les relacions entre cultures. I de fet, són les posicions etnocèntriques que fa que el contacte cultural creï diferència, ja que es veu la pròpia cultura com superior, i es creen prejudicis racistes tot establint-se entre elles relacions de dominació.

Tot i que en la mateixa línia que Clastres, veiem que Lévi-Strauss no es centra en aspectes tant concrets com aquell (etnocidi i genocidi), sinó que fa referència a una forta interculturalitat, on predomina principalment la cultura occidental, capitalista i globalitzadora, que s´imposa a les altres cultures i provoca un procés d´uniformitzaciió i de consegüent aculturació (prejudici racista basant en la inferioritat moral i intel·lectual d´aquells grups humans que no tenen la pell blanca ).

Si fem una mica de reflexió, arribem a la conclusió que Lévi-Strauss destil·la una visió molt pessimista respecte l´ evolució de la humanitat, ja que creu que la diversitat està en vies de fer desaparèixer els particularismes culturals històrics .

La solució que ens planteja és prescindir del filtre etnocèntric, que fa que s´ignorin les altres cultures diferents a la pròpia, i adoptar un punt de vista proper al relativisme cultural, de manera que no es jutgi cap cultura com superior a l´altra; i així podrem qualificar les diferents cultures com a acumulatives o estacionàries segons vagin o no, respectivament, en la mateixa direcció als nostres valors i criteris.

Com el progrés cultural es crea a partir de la coalició entre diferents cultures (història acumulativa), el progrés té més probabilitats de generar-se com més cultures participin en la coalició i més diverses aquestes siguin. El problema però segons Lévi-Strauss, com ja he apuntat, és que les diferents cultures tendeixin a l´homogeneització; a l´igual que Clastres, emfatitza en la importància dels aspectes econòmics, com a punt de partida de la construcció de la mundialització, i centra el seu discurs en el riscos que comporta aquesta civilització mundial, ja que creu, que si seguim així, aviat no quedarà cap tret cultural per intercanviar.