Blog

PSICOLOGIA POSITIVA

per Imma Vidal, posted in Psicología Positiva

La psicologia clàssicament s’ha centrat en treballar o curar les zones errònies, les patologies i les malalties mentals. Per això, i malgrat per exemple una persona que pateixi una depressió, presenti  menys símptomes després d’un tractament psicoterapèutic, molts cops això no és suficient perquè es senti  feliç, sigui més resilient o es trobi bé .

Per tant, és necessari prendre consciència de que no n´hi ha prou en reparar els defectes, sinó que és necessari també promoure els aspectes positius, cosa que sí fa la psicologia positiva, la qual intenta explicar tot allò que de positiu té el ser humà. Per això es centra en l’estudi de les emocions positives i en les fortaleses i virtuts personals en el sentit d’augmentar-les i a la vegada potenciar el benestar de la persona o el que és el mateix potenciar el seu creixement personal.

Així és que penso que no tant sols s’han de treballar des de la intervenció psicoterapèutica els aspectes patològics, sinó que també cal treballar des de la positivitat, millorant el rendiment, les potencialitats, promocionant el benestar, l’assoliment de metes,… I aquest benestar malgrat està associat a l’entorn social, està associat també a la gestió de les emocions, i especialment a les nostres fortaleses personals.

És evident que les persones amb problemes busquen no sols un alleujament dels seus símptomes (patir menor preocupació i/o tristesa, menor angoixa, alliberar-se d’aquella fòbia que pateix des de petit o d’aquells atacs de pànic que de sobte li sobrevenen…), sinó també una major satisfacció i alegria, de manera que puguin gaudir d’unes vides més plenes.

Aleshores, si potenciem el funcionament psicològic òptim de la persona, de tal manera que amb la teràpia emfatitzem allò positiu que aquesta té, les emocions positives podran reparar el dany que certes emocions negatives li poden estar produint, amb la conseqüent millor regulació emocional. Però a la vegada, això permetrà a la persona anar més enllà i construir recursos personals d’afrontament a nous problemes i noves situacions.

Aleshores si amb la psicologia positiva potenciem les habilitats i fortaleses, de la persona aconseguirem augmentar la seva capacitat d’afrontament a les diferents àrees de la seva vida (feina, relacions..) És a dir que les emocions i les experiències positives, en quant  que proveeixen millors recursos per a poder afrontar més efectivament els problemes, serveixen per optimitzar la salut i el benestar, i conseqüentment afavorir el creixement personal permetent sentir-se satisfeta amb la pròpia vida, tenir esperança, tenir experiències de fluix i ser més feliç .

Teràpia cognitivo conductual II

per Imma Vidal, posted in Terapia cognitivo conductual

Defensora com sóc de la teràpia cognitivo-conductual (TCC), m’agradaria seguir parlant-ne una mica més. Penso que per tal que hi hagi una maduració interior del pacient cal primer que la persona aconsegueixi el seu benestar, i això passa per millorar els problemes que  presenta i li causen un perjudici. Molts cops no tan sols reflexionant sobre els problemes es pot arribar a una solució, ni que sigui amb ajuda del terapeuta, doncs pot ser que la persona no pugui veure més enllà de les seves pròpies paraules, i el que primer necessita és dotar-lo d’unes estratègies que l’ajudin a estabilitzar, per dir-ho d’alguna manera, i li permetin un canvi a curt termini per poder començar o seguir la teràpia, i  que no l’abandoni.

De totes maneres, penso que no és cert, com molt que critiquen la TCC afirmen, que no sigui una teràpia que promogui la comprensió, ans ben al contrari. Per alleugerir els símptomes del pacient aquesta teràpia té en compte tant les condicions predisponents, les desencadenants com les de manteniment del problema; o sigui que la  TCC es basa en la comprensió del comportament i dels pensaments per tal de poder fer conscient al pacient de la disfuncionalitat dels pensaments que té respecte qualsevol situació i que estan interferint en la seva vida del dia a dia.

A més a més, des d’aquesta teràpia, i malgrat es centri en els problemes actuals de la persona, si es constata que les dificultats estan relacionades amb presència de condicions personals relativament estables, aquestes s’intervindran per tal d’aconseguir una resolució duradora de la problemàtica del pacient.

I perquè això pugui ser així, és evident que passa primerament per promoure’n la comprensió, doncs en cas contrari no podrem intervenir. És a dir, que aquest és un tipus de tractament psicoterapèutic que ajuda als pacients a comprendre que els pensaments i sentiments que tenen en una determinada situació, i que són fruit de les característiques i circumstancies personals ( en les quals hi intervenen motivacions, valors… ), influeixen en el comportament que se’n deriva.

Aleshores fent-ne un anàlisi, podrem canviar-los per pensaments alternatius i més adaptatius, que permetran també ajudar a la persona a responsabilitzar-se d’allò que fa i a tenir més en consideració al qui té al davant.

La TCC, per tant, no es limita a la discussió i reflexió sobre els problemes per aconseguir que el subjecte se n’adoni d’allò que li succeeix, esperant a que amb això es resolguin , sinó que promou la implicació directa del client perquè posi en marxa noves formes de comportar-se, d’exposar-se a noves experiències i al desenvolupament d’estratègies generals de maneig i resolució de les dificultats. No és això una font d’experiències creatives satisfactòries? (a l’assolir els objectius que un es marca, no és gratificant???)

Teràpia cognitivo-conductual

per Imma Vidal, posted in Terapia cognitivo conductual

La teràpia cognitivo-conductual (TCC) és la teràpia amb la que principalment treballo. És una teràpia d’orientació empírica, una de les  poques psicoteràpies que ha sigut provada científicament; tot i que evidentment no s’ha de desprestigiar cap de les altres teràpies, doncs  pot haver, i de fet hi ha, altres teràpies que de moment encara no s’hagin contemplat i no s’hagin sotmès mai a estudis controlats i aleatoritzats, però que en canvi s’han vist clínicament eficaces.

A més, penso que la TCC és dels tipus més investigats de teràpia, en part, perquè el tractament es centra en un objectiu molt específic i concret (la conducta), i els resultats es poden mesurar amb relativa facilitat; en canvi, d’altres teràpies són difícils de valorar des del vessant científic (estadístic) doncs el seu objecte d’anàlisi no es pot observar.

Ara bé, en el que sí estic totalment d’acord  és que la TCC resulta molt eficaç per una gran quantitat, no sols de trastorns mentals, sinó també de salut diferents, ja que empra una gran varietat de tècniques i intervencions que es poden usar tant  de forma aïllada com combinada, adaptant-les plenament a cada cas, i sense seguir cap model teòric concret.

Per altra banda, un dels més grans beneficis de la teràpia cognitivo-conductual és que ajuda als pacients a desenvolupar habilitats d’afrontament i increment d’eines i recursos generals per encarar situacions conflictives que poden ser útils per la persona tant en moment actual (quan fa la teràpia) com en un futur.

Tot i així, tot i que està  orientada a la solució de problemes, cal remarcar que no és l’únic aspecte que tracta, ja que va encaminada, entre d’altres coses a augmentar la competència social, a augmentar l’autocontrol, el maneig de conflictes, la presa de decisions….

També és cert que es tracta d’una teràpia que es centra en els problemes actuals, però caldrà fer èmfasi que sempre d’una forma individualitzada doncs s’atén a les característiques particulars de cada pacient, com ja he comentat.

Pel que fa a la duració de la teràpia, aquesta sol ser curta, però això pot resultar un punt a favor perquè molts cops en una teràpia llarga pot semblar que en les primeres sessions no funciona i aleshores el pacient pensa que no li servirà i la deixa; i/o molts pacients, a més, front una teràpia llarga (psicoanàlisi, per exemple, que sol durar varis anys) poden abandonar el tractament per cansament, cosa que amb la TCC al ser breu és més difícil que passi. O simplement si al pacient no li agrada la introspecció, aquesta teràpia el podrà ajudar més doncs s’hi sentirà molt més còmode.

Per tant, de cara a complimentar la informació pel pacient, els  diria:

-Empra una gran quantitat de tècniques diferents segons sigui el problema a tractar.

-Tècniques que un cop apreses ens serviran per resoldre qualsevol mena de situació conflictiva que es presenti en un futur.  És a dir, que les podrem generalitzar a la vida quotidiana ( no es limita a l’entorn de la teràpia).

-El tractament és individualitzat atenent a les característiques de cada client

– I en tot moment busca tan sols millorar el/-s problema/-es objectiu de la persona, sense obligar-la a fer reflexions sobre els seus problemes. Amb això vull dir que el pacient interpreta i interioritza els esdeveniments , i com aquests no es poden canviar, el terapeuta el que haurà de fer és intentar canviar com els viu la persona. Per tant es una teràpia que busca eliminar o minimitzar aquelles conductes o cognicions problema, sense buscar-ne l’origen (de vegades el pacient no vol remoure el seu passat) o requerir introspeccions

-Al ser una teràpia curta, no és fatigosa pel pacient.

-A més, el pacient ha de prendre un rol actiu i participatiu,  ja que  se l’indueix a que posi en marxa noves formes de comportar-se, a manejar estratègies generals de resolució de les dificultats… la qual cosa  pot fer-lo involucrar més en la teràpia. Això passa per ajudar-la a modificar la manera d’interpretar i valorar subjectiva perquè la persona se n’adoni de l’erroni dels seus pensaments i adopti pensaments més realistes i adaptatius

– En aquest tipus de teràpia, és important la tasca conjunta terapeuta pacient, i aquest darrera cal que desenvolupi un rol actiu no tan sols en la consulta sinó també a casa fent les tasques proposades

– La labor del psicòleg , doncs, no és altre que analitzar i intervenir en els patrons de pensament o sistema de creences disfuncionals, operant i corregint les emocions, conductes i /o respostes fisiològiques del pacient

Com lluitar contra els incendis?

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Qui no està preocupat, quan arriba l’estiu, pels incendis, bé siguin provocats o no, que calcinen milers i milers d’hectàrees. I més ara, quan ja ho tenim prou complicat, doncs tots els esforços els estem destinant a lluitar contra una altra pandèmia.

És evident que per prevenir els incendis no hi ha suficients diners a l’arca pública per netejar els boscos. A més, el fet que molts pagesos hagin abandonat les seves terres per dedicar-se a una altra cosa, comporta que la gran majoria de terrenys estiguin abandonats i plens de matolls, la qual cosa fa que el risc d’incendi s’elevi.

Sóc del parer que per evitar aquesta situació hi hauria dues possibilitats:

  • Una seria que aquells qui se’ls hi assigna treballs comunitaris per commutació d’alguna pena de presó, netegessin boscos amb ajut dels agents rurals-forestals( no negaré que potser sigui un pèl complicat de controlar)
  • L’altre seria engegar alguna iniciativa que promogués la protecció dels boscos, que impliqués a alcaldies i pagesos propietaris que tinguessin terres abandonades limítrofes als boscos. Caldria evidentment la col·laboració de la regidoria de cultura, sanitat i medi ambient. Per tant, aquí,  l´objectiu que caldria perseguir no seria tant buscar recursos per netejar els boscos, sinó promoure el retorn a la terra per part de la pagesia

Ara als mercats agraris arriba gènere del Marroc on la mà d´obra és molt barata i ja no és possible competir-hi, doncs entre que el planter és molt car pel tipus de conreu de que es tracta, se´n precisa molta cura i cal molta mà d´obra; els adobs i plaguicides que calen i encareixen tot el procés, el negoci ja no surt rendible; ben al contrari, qui s´hi dedica fins i tot perd diners.

Molts pagesos joves el que han fet és buscar una nova feina que cada mes els hi  reporti un salari, tot i que molts cops no estigui gaire ben retribuïda, com seria el treballar a gasolineres, al lloc on fan els planters, a les grans explotacions agrícoles, en fàbriques… Els més grans que han deixat el camp, mal viuen doncs no s´han pogut recol·locar degut a que la seva formació és molt limitada.

Aleshores, el que caldria, per exemple, seria que, pagesos de certa edat que no tenien feina, amb diners propis i un cert fons provinent de l´ajuntament, o d´alguna font a concretar (pacte per endarrerir terminis de pagament a subministradors de llavors, per exemple) , tornin a conrear la seva terra plantant-hi blat, o civada, doncs no cal tenir-ne tanta cura com si d´hortalisses es tractés, i per tant amb menys personal és suficient, i així no hi ha tantes despeses. També seria d’utilitat buscar la col·laboració de gran empreses agrícoles perquè ajudin a la recol·lecció aportant la maquinària específica i/o fins i tot aconseguir un  préstec financer d´alguna entitat pública o privada.

En els llocs més fèrtils, el que proposaria es que es formés un  grup promotor que el que faria serà buscar un motor de desenvolupament rural sostenible, i això passarà per l´establiment d´una cooperativa d´agricultura ecològica, on a banda de les millores en aspectes econòmics i ecològics que suposarà, permetrà a nivell social una incorporació a la productivitat de persones que ara estan a l´atur o en condicions  de treball precari, sent elles mateixes qui duran a terme l´acció, i gestionaran la seva realitat.

Per això instaria a la constitució d´un grup (grup promotor) que al començament es reunirà un cop per setmana, i s´anirà consolidant com equip de treball:

-3 pagesos d´edat avançada i propietaris de terrenys, tres dels quals no treballin, i l´altra tingui una botiga de fruita

-2 pagesos joves que ara per ara tingui feina en un altre sector

-1 persona de l´agrupació de defensa forestal (ADF’s)

-1 persona del consell comarcal

– l´alcalde i el regidor del medi ambient

Això passa per iniciar un pla d´agricultura ecològica, en que es faran  productes de qualitat, amb un valor afegit, que possibilitarà que es doni una emergent taxa d´ocupació , doncs cada cop creix més la demanda d´aquests tipus de productes. I tot això, evidentment amb la idea que a la llarga el projecte vagi creixent, i siguin més els pagesos i persones d´altres àmbits que hi participin de forma activa, com ara botiguers o comerciants de la zona.

Pautes conductuals en nens

per Imma Vidal, posted in NIÑOS

Quan les pautes conductuals que s´apliquen a casa segueixen un patró general de criança s´ha vist que són molt més efectives que no pas aquelles pautes que són específiques i aïllades. Per tant, primer de tot caldrà dur a terme un programa d´intervenció dirigit als pares per tal d´ensenyar-los un estil educatiu basat en l´ús coherent i consistent de reforçaments i càstigs, i a establir una sèrie de regles que permetin al fill de la casa a controlar els seu comportament. És a dir que el que pretenem és proporcionar-los un seguit d´estratègies o tècniques educatives, per tal que siguin capaços de resoldre situacions conflictives i afavorir una adequada interacció i comunicació entre ells i el seu fill. Això, evidentment es complicarà quan els pares estiguin separats, i quan un dels pares sigui reticent a qualsevol intervenció psicològica, doncs afirmarà que el seu fill no té cap problema. Però, tot i això, serà important que els pares no mostrin desacord davant del nen, i també caldrà ajudar-los a que augmentin la seva sensació d´autoeficàcia en les seves habilitats parentals.

El programa d´escola de pares s’haurà de desenvolupar al llarg de 10 sessions de dues hores cada una i amb una periodicitat setmanal. Una de les tècniques que els pares allí aprendran serà la del temps fora, que al ser una estratègia basada en el càstig, els serà molt útil per eliminar o reduir els comportaments desadaptatius del nen, consistents en conductes negatives, desafiants i la desobediència.

A la vegada que els pares duen a terme tot aquest programa, al nen, d´entre altres tècniques  cognitivo-conductuals, se l´entrenarà en autoinstruccions, que l´ajudaran a reduir la impulsivitat pròpia dels trastorns pertorbadors. Per fer-ho, mitjançant modelament, ensenyarem al petit com realitzar una tasca donant-se instrucccions a sí mateix (prèviament li hem ensenyat els passos de com fer-ho, doncs som nosaltres qui ens ho hem aplicat), primer en veu alta i després de forma internalitzada, per tal d´afrontar una situació problemàtica d´una forma mes adaptativa i prosocial. Un exemple d´auto-instruccions positives podria ser: a)”A veure què he de fer…he de pen-sar un pla…” b) Ho estic fent bé (donant-se ànims) c) M´he de calmar! d) Ho he fet bé!

  Una altra tècnica cognitiva que li podria ser d´utilitat seria l´entrenament en solució de problemes, que ajudarà al nen a pensar més en les solucions alternatives, a plantejar-se les conseqüències dels seus actes i a ser més sensible als conflictes interpersonals, característiques totes elles que manquen amb un nen amb trastorn pertorbador del comportament

Malgrat que la intervenció del Carlos es faci des de casa, també es sol·licitarà la col·laboració amb els professors de l´escola.

Aleshores, per instaurar tot aquest programa a casa, els pares reforçaran positivament amb un reforçador secundari les conductes adequades del seu filll, i n´extingiran les inadequades mitjançant la tècnica de temps fora, anteriorment citada. El primer que caldrà fer és una llista amb les conductes que volen millorar del seu fill, especificant cada una d´elles amb precisió, de manera que el nen sigui conscient del que li demanen els seus pares:

  • No oposar-se a les peticions, feines,obligacions i/o regles imposades pels pares
  • No discutir amb ells
  • No fer rebequeries ni rabietes
  • Jugar cada dia una estoneta de mitja hora amb el seu germà petit

A la vegada pactaríem una recompensa (alguna cosa que el motivi o l´interessi) tal qual com:

  • Jugar a la Play 20 minuts
  • Mirar la TV mitja hora extra abans d´anar a dormir

Per començar, podríem fer una petita graella o calendari, per tal de marcar els dies que aconsegueix cada una de les conductes marcades i els dies que no. Al principi, però, li marcarem tan sols una conducta per aconseguir la recompensa (és a dir, administrar immediatament el reforçador, la recompensa, per no perdre la motivació, l´interés de guanyar-lo) i a mesura que ho vagi aconseguint, anar augmentant el nombre de conductes disruptives a extingir.

Paral·lelament a això, els pares també seria bo que l´anessin reforçant positivament amb comentaris, tal com: “Molt bé fill meu!” “Estem molt contents amb tu!” “Què bé que ho estàs fent!”…

Ara bé, quan el nen trenqui les normes especificades, se li aplicarà la tècnica de temps fora immediatament. De fet, tan sols se li dóna un avís abans que dita tècnica s´usi. Aleshores el que es fa és situar al nen a un lloc prèviament determinat mancat d´estímuls positius com pot ser el passadís. La duració del temps fora serà de 7 minuts (un minut per cada any del nen), i l´ordre d´aplicació haurà de ser feta de forma tranquil·la i sense cridar. Si en Carlos es comporta de forma inadequada i/o intenta cridar l´atenció, el període de temps fora s´inicia de nou, i es repetirà tants cops com sigui necessari. Si el nen es discuteix durant l´aplicació del temps fora, no s´haurà d´argumentar amb ell, ans ben el contrari, caldrà dir-li de forma relaxada: “he escoltat el que estàs deient…això suposa dos minuts més”. En cas que continuï, cal que el pare o la mare facin amb la mà el gest per indicar que té dos minuts més fins que acati l´ordre.”

En aquest cas, en un inici també cal limitar el número de conductes en la que s´aplicarà aquesta tècnica (per ex. podríem començar per la de no plantar cara als pares quan li marquen una obligació), per anar-ho extenent a mida que avança el programa a totes les conductes disruptives que volem eliminar.

A banda de tot això, un altre recurs que haguéssim pogut usar aquí també hagués sigut l´economia de fitxes.

Funcion cognitives a la vellesa

per Imma Vidal, posted in Vejez

Mantenir les funcions cognitives en un estat òptim és el principal factor determinant de la qualitat de vida d’una persona de qualsevol edat. Certes capacitats com la memòria, el raonament o la comprensió poden començar a minvar a partir dels 45/49 anys i, com és natural, a velocitat més ràpida en persones més grans.

Canvis cognitius en la vellesa

El rendiment en les tasques de comprensió escrita es veu afectada de forma normal pel declivi dels processos sensorials (pèrdua agudesa visual)

La disminució de la velocitat de raonament de les persones d’edat avançada dóna lloc a una disminució de la capacitat dels recursos de processament d’informació de l’individu o mecanisme general del sistema de memòria

Pel que fa a l’aprenentatge, hi ha una disminució de la capacitat pe a formar noves associacions, degut a una menor velocitat de processament de la informació, com conseqüència d’una atenció menys eficient o de pèrdua neuronal

L’atenció selectiva disminueix, per una disminució en l’habilitat d’inhibir l’entrada d’informació irrellevant, la qual cosa implica l’existència de pèrdues en la memòria de treball, ja que aquesta veu disminuïda la seva capacitat per a manejar adequadament la informació rellevant

La memòria a llarg termini també empitjora, degut a na disminució en la capacitat de magatzematge, codificació i recuperació de la informació. Les persones grans tenen a més, àrees del llenguatge afectades (recuperació de paraules..)

L’envelliment afecta a la memòria explícita i, concretament a la denominada memòria episòdica i memòria semàntica (és la base de coneixements de l’individu). Dins de la memòria episòdica afecta sobretot a la meòria retrospectiva ( s’assimila al record de fets passats), però també en certa mesura a la memòria prospectiva (implica record d’una acció que s’ ha de dur a efecte en el futur)

Recomanacions

Està clar que “Tot el que s’exercita millora, i tot el que no s’exercita es perd”

La memòria és una capacitat no estable que pot veure’s afectada per factors emocionals educacionals, contextuals,… Per tant, cal entrenar-la, potenciar-la i optimitzar-la.

El coneixement derivat de més experiència constitueix una via mitjançant la qual es poden reduir les diferències en la capacitat d’atenció com a conseqüència de l’edat. Per tant, cal promoure l’aprenentatge a través de l’entrenament i la pràctica: com més avesat s’estigui a llegir textos més fàcil serà la seva comprensió

També ajudarà el manteniment d’un bon estat de salut, la practica d’exercici, l’entrenament en velocitat de resposta, el control de l’ansietat ( no creure que la pèrdua cognitiva és la que   toca per edat) i l’ús d’estratègies per solució de problemes, com és el llegir més lentament per tal d’assolir una precisió més gran

Per optimitzar l’eficàcia de la memòria, cal facilitar el procés d’autoinducció de la mateixa, és a dir que el record de l’acció que s’ha de realitat en el futur es posi en marxa que es doni un determinat esdeveniment ( per ex, perquè hem associat que la presa de pastilles es fa juntament amb les prostres ) que no pas que es posi en marxa seguint un criteri temporal (enrecordar-se’n de prendre-les a l’hora de dinar)

Emprar estratègies per tal de reduir la carregar de la memòria de treball ( per ex. dedicant més temps al principi del text per a elaborar un model mental o emprar temps extra per a processar la informació quan així ho requereix la dificultat del text)

Coronavirus, com puc portar millor el confinament?

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Amb les circumstàncies actuals de confinament que ens està tocant viure, i més en els casos de les persones que viuen soles，la sensació d’aïllament ens pot portar a episodis d’estat d´ànim de tristesa i abatiment, que si s’allarguen molt en el temps com malauradament sembla que passarà, poden desencadenar en quadres depressius i d’angoixa. A més a més, aquesta situació que vivim d’incertesa, agreuja, pel general, els símptomes d’aquelles persones que ja de per si estan diagnosticades de patir d’ansietat (que es una mala gestió de la por) i de depressió ( que és una mala gestió de la tristesa) .

Aleshores dubtes o inquietuds puntuals que es puguin tenir front a aquesta crisis que estem patint (m’ infectaré?,  podré estar-me sense veure a la família o als amics?, trobaré menjar quan vagi a comprar? és cert el que diuen les xarxes? Quan s’acabarà tot això?..), que alteren l’ànim de qualsevol, i ens poden portar a tenir una pèrdua de sensació de seguretat, fent que ens sentim més vulnerables i que experimentem una sensació d’amenaça vers nosaltres i vers als nostres éssers estimats i amb uns símptomes que cada cop es poden accentuar més de tristesa i ansietat, podent arribar a esdevenir fins i tot patològics.

El fet d’haver de viure confinats o d’estar passant una quarantena comporta la separació dels éssers estimats, la pèrdua de llibertat, la incertesa sobre l’estat de l’epidèmia i avorriment. És un factor predictiu d’estrès agut, amb elevada prevalença de símptomes psicològics generals, trastorns emocionals, depressió, ansietat, estrès, baix estat d’ànim, insomni, símptomes d’estrès posttraumàtic, irritabilitat, ira i esgotament emocional

Quins coses podem fer front l’alarmisme i la preocupació excessiva?

  1. Primer que tot cal mirar d’entendre i normalitzar els símptomes, doncs són part del procés d’adaptació a la situació que ens genera angoixa, i el més probable és que vagin remetent d’una manera gradual.
  2. Identifica i valida las emociones desagradables. És normal en una situació com aquesta. Pren-te el teu temps.
  3. Recolza’t en les persones del teu voltant, sempre que sigui possible; pot ajudar-te parlar i fins i tot escriure sobre com et sents.
  4. Mantenir el contacte i la comunicació amb l’entorn familiar proper i els amics íntims, mitjançant telefonia mòbil (trucades de telèfon, whatsapp…) o enviant-los correus electrònics.
  5. Planifica el teu dia amb una rutina tenint en compte obligacions laborals i domèstiques.
  6. Intenta descansar i dormir allò que sigui suficient per tu, a més a més segueix atenent la teva higiene personal cada dia seguint les teves rutines habituals
  7. Cuida la teva alimentació i evita el consum de drogues o alcohol
  8. Autocures: és molt important guardar un temps per a descansar, desconnectar i gaudir amb alguna activitat que et resulti agradable ( llegir, veure alguna sèrie o pel·lícula, donar-te un bany, practicar ioga o meditació, preparar alguna recepta de cuina, jugar a algun joc de taula amb  la família, pintar, cosir, fer algun tipus de manualitat, escoltar música, ballar…)
  9. Evitar els mitjans de comunicació alarmistes, tot buscant la informació en organismes oficials.
  10. Mantenir la calma i recórrer a tècniques de relaxació y meditació Segueix  una rutina d’activació física, a través d’exercicis. Existeixen molts recursos a la xarxa, així que aprofita per a practicar pilates, zumba, ioga, series de exercicis…
  11. Intenta aïllar-te i pren-te un descans front el que està succeint al teu voltant, apaga la tele i distreu-te amb alguna cosa que et sigui agradable, com les que ja hem citat més amunt
  12. I sobretot pensa en positiu. Si som responsables, aquesta situació aviat passarà i tot podrà retornar de nou a reprendre el seu camí.

Sentiment de catalanisme

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Fa pocs dies, abans que tanquessin els museus pel tema del Coronavirus vaig anar a visitar el Museu d’ Història de Catalunya. Al començament de la visita, se´ns presenten estris que hem de suposar pertanyen a la prehistòria, tot i que podrien correspondre a qualsevol altra civilització o data, o fins i tot podrien ser pedres sense cap mena de valor, trobades al mig d´un camí . O també, càmfores presentades com romanes i que ben bé podrien ser del segle passat; o el cas de la història del vaixell romà Culip IV . Això em fa reflexionar sobre la credibilitat que hom suposa i dota als museus

Però no tan sols això, sinó que tots aquests objectes de la prehistòria s´exposen de manera aïllada, en vitrines, i sense aparent connexió, tot i que evidentment cal suposar que el museu com institució que és, ha emprat tots els recursos i mitjans tècnics i científics per mostrar objectes, continguts i fets fidedignes, o no?.

Per altra banda, l´interior de la casa romana , o el despatx de començaments de segle passat, que ens fan transmissors de l’estat benestant de la societat catalana d´aleshores. Evidentment que és impossible saber si va existir una casa romana o un despatx com els que se´ns presenten, però tal i com afirma Pereyra (2006) cal fer-ne correlacions  amb les pràctiques discursives i simbòliques amb les que s´han relacionat amb el temps, i aleshores, tindrem una reproducció sinó real, sí que almenys persuasiva i fidedigna.

Per últim, també m´ha fet dubtar la manera com se´ns presenten els continguts dotats d´un veritable fil conductor, sala darrera sala, ja que són il·lusoris, doncs la història és fragmentada i incerta; com diu  Schärer “una reconstrucció dels fets és impossible (2003).

Per tant, no existeix una veritat històrica definitiva, segura ni objectiva, sinó tan sols afirmacions (Pereyra, 2006) que venen recolzades per un fons institucional que és el que marca les relacions de poder, i ens presenta la historia com a certa. És el que Dubray (2000) acostumava a dir “se transmite lo más precioso”; i en el nostre cas es potencia i se´ns mostren els fets des de l´òptica d´un catalanisme absolut que d´altra manera no hi trobaríem exposats d´una forma tan radical: sentim, per exemple, gran part de l´estona la cançó dels segadors, veiem pantalles de cinema que ens parlen de les injustícies comeses contra el poble català, gent que es revolta…. paranys tots ells disposats de manera que ens volen transmetre la repressió d´un poble. En cap cas, però ho veig com una manipulació tal i com apunta Fontcuberta que hi ha en el seu discurs (1997) de la tribu que nunca existió.

Aleshores, quan hom visita un museu, no es tracta només de que entri en contacte amb la història a través dels objectes que s´exposen, sinó que a través de les suposadament fidedignes escenografies elaborades, s´incitarà a que aflorin, al llarg de tot el recorregut, els sentiments i emocions de cadascú.

Per tant, per una banda serien els registres tecnològics tal qual les reconstruccions, les tècniques de vídeo i TV, els films o documentals, les vitrines, les escenificacions ( per exemple, l´escena que ens mostra el naixement de la senyera), així com la manera com estan interposats i se´ns mostren els diferents materials;  i per l´altra els guies, tallers, o fins i tot el museu virtual des d´Internet.

Cal dir però, que amb les visites guiades, enteses com un lloc de negociació del continguts gràcies a que promouen encara més la interacció amb els visitants; o les activitats  directes amb el públic, com poden ser els tallers amb l´alumnat; o fins i tot la visita virtual al museu, faran que es potenciï molt més tot el procés comunicatiu

Aleshores com l´espectador tindrà una estreta relació amb allò que observa, tant els  dispositius interactius com els espais interactius de les exposicions, així com els continguts que allí s´hi representen, seran interpretats i transformats (comunicació) en conceptes mitjançant als  processos mentals de cada persona, suscitant emocions i experiències individualitzades, que en definitiva no faran altra cosa que comportar una millora qualitativa d´allò que és l´objectiu primordial del museu: “conservar, exposar i transmetre la història de Catalunya com patrimoni col·lectiu i enfortir la identificació dels ciutadans amb la història nacional”

La meva identitat

per Imma Vidal, posted in Sin categoría

Es miri per on es miri sóc  catalana. Si investigo en les meves arrels tant sols trobo persones originàries de Catalunya. El meu pare, així com a la vegada tots aquells ascendents fins on he pogut arribar a esbrinar, eren catalans i vivien a un poble de Tarragona (La Riera)  que és on jo em vaig criar. El mateix que la meva mare i tots els seus ancestres als quals he pogut igualment arribar fent tot d´indagacions. Per tant el sentir-me 100 %catalana seria un tret de la meva identitat. De fet, aquest és un fet que ja me n´orgullia de petita, doncs quan jugàvem amb les amigues a fer l´arbre genealògic de cadascuna, era la única que no tenia cap avantpassat forani.

Així és que comparteixo amb uns 6 milions de persones una mateixa terra, tot i que potser tant sols el 75% deuen parlar el català, com jo, i encara un percentatge més petit tenen els seus antecessors originaris a Catalunya

A més, com la majoria de catalans professo el catolicisme, però tant sols amb aproximadament la meitat de la població comparteixo la meva feminitat, i només amb certa part d´aquesta que sóc picòloga. Si anéssim acotant més les meves pertinences veuria com sóc un Ens únic, irrepetible, tot i que inicialment semblava que tenia molts trets en comú amb els meu coetanis (llengua, país…). Per molt que originàriament cada poble siguem molt semblants, queda constatat, doncs, que no tots els humans som iguals, sinó que “ la vida és creadora de diferencies” i es pot dir que cadascú és un cas particular (Maalouf,1999)

De fet, Maalouf critica en certa manera que prevalgui la identitat tribal, així com la identitat relegada  a una sola pertinença, perquè diu que torna als homes intolerants, autoritaris i de vegades homicides. Pot semblar en un principi que la seva postura sigui l´adoptada per Barth en el seu concepte d´etnicitat, perquè considera els processos d´autocategorització-categorització dels altres. Segons quina sigui l´adscridció ètnica, segons Barth (1976,Los grupos étnicos y sus fronteras), les interaccions socials seran molt diferents,  tot i que aquest ho inclou en uns processos d´interació social molt més amplis del que fa Maalouf que està sent més particularista. Però, si Maalouf parla de la dualitat nosaltres/ells és com una manera de fer entendre que tant sols compartint i sent tolerants amb la cultura de l´altre trobarem que la nostra també ho és i s´enriqueix. Per tant per aquest autor l´adscripció ètnica no serà tant sols pel simple fet d´on hagi tingut lloc el naixement, sinó que intervindran altres factors o circumstàncies contextuals.

Com Maalouf diu els “elements de la nostra identitat al néixer no són gaire  nombrosos (sexe, color…) de fet aquesta es va construint i transformant al llarg de l´existència (1999) , i en això hi té un gran paper el context o entorn social i cultural, ja que malgrat que aquest no determini aquells elements innats, com seria el néixer home o dona, si que determinarà “el sentit que tenen en aquella cultura concreta. Per tant segons aquest autor no tindria sentit de parlar d´una pertinença única quan són molts els factors que ens determinen” . Tal i com ja he comentat, per Maalouf la identitat és múltiple en tan en quant hi ha una jerarquia d´elements que constitueixen la identitat de cadascú, que poden anar canviant segons el context i el moment,; per tant com el mateix Maalouf comenta (Les identitats que maten, 1999) els mecanismes de la identitat tenen una gran complexitat

Tot això podríem considerar-ho molt proper a la consideració de lligams primordials, com són la família, tradició o llinatge…, que fa Geertz (2000), ja que segons aquest autor aquests són interpretats des d´un punt de vista simbòlic com donats pels membres d´una comunitat.

Retornant al que deiem abans,  no estaria tant clar si el que influeix més en la identitat és la cultura o el grup ètnic al que es pertany, fent  això que puguem establir una certa relació bidireccional entre cultura-grup étnic. Així doncs, segons Maalouf per un fet accidental o una coincidència fortuïta, pot ser que pesi més en el nostre sentiment d´identitat que no pas la pertinença a una herència mil·lenària” , per tant probablement estaríem més en front un concepte d´identitat cultural, doncs com ja he comentat per ell té una gran importància el context, i segons aquest sigui els sentiments d´identitat podran ser uns o altres ( cas d´un serbi i musulmana que mai no tindran les mateixes percepcions de fe, pàtria després del casament)

Tot i que cal dir, també, que els individus s´adscriuen a una determinada identitat depenent de si els reporten beneficis  o no, i seran el joc de relaccions de poder el que definirà si quelcom és desviat o no.

Quina és la millor teràpia psicològica?

per Imma Vidal, posted in Noves teràpies

El panorama de la intervenció psicològica disposa actualment  de més de 400 teràpies que, moltes vegades, donen com a resultat dades controvertides i converteixen l’estudi sobre la comprensió humana en una espècie de torre de babel. Malgrat tot, la tendència és d’integració. És a dir,  integrar aquests diferents enfocaments, inclús oposats. Tot i així, sembla una tasca impossible si tenim en compte la gran complexitat de la seva naturalesa. Pensem que probablement estem lluny de tenir una visió prou holística de l’ésser humà.

Si partim de la idea que la psicoteràpia evoluciona en funció del que evoluciona la societat, llavors en cada període s’han necessitat tècniques o models diferents per tal d’adaptar-les al tipus de societat. Aquestes teràpies s’haurien anat desenvolupant al llarg de les dècades del segle XX, i haurien anat sorgint en resposta a les demandes específiques d’un determinat ambient o marc social.

El fet que existeixi tal varietat de tècniques ens porta a pensar d’una banda, que en realitat cap ha aconseguit l’èxit d’una manera constant ni en tots els tipus d’individus, i per altra banda, també ens dóna a entendre que cada model té una percepció concreta de cada situació, d’acord amb les seves creences sobre el món. Tot i que el món de la psicoteràpia és relativament recent, podem pensar que les psicoteràpies que es duien a terme als anys vint no es poden aplicar als individus d’avui en dia.

Un  factor a tenir en compte a l’hora de considerar un tipus de psicoteràpia o un altra, és tenir present que els resultats sobre estudis que volen determinar els tractaments eficaços, estan força condicionats per dues tendències:

Les teràpies conductistes són les que més s’han dedicat a mesurar l’eficàcia dels seus resultats i és per això que tenim moltes dades sobre el tant per cent d’èxit de cada tècnica. Però això no implica que siguin les més eficaces sinó que, simplement, són les que han estat més estudiades en comparació d’altres tipus de psicoteràpies, com per exemple el mètode Tomatis, molt més alternatiu, i que alhora no hi ha gaires estudis en base empírica sobre els seus resultats.

L’altre factor a tenir en compte és que els interessos de les companyies d’assegurances, els serveis de salut i fins i tot els governs, condicionen els criteris determinants en base empírica, exigint la pràctica d’un tipus de tècniques, en detriment d’altres que també podrien funcionar, però que no tenen el suport d’aquestes institucions o organitzacions, amb el què veiem que es crea un desequilibri promogut per certs interessos.

  • Eclecticisme

En l’àmbit clínic, i en la psicoteràpia en particular, podem copsar que enlloc d’anar aprofitant la informació i tècniques de les que ja es disposaven, i anar construint i acumulant coneixement, s’ha optat per una diversificació. Això hauria comportat certa confusió, ja que en comptes d’ajudar creant una sola, acaba esdevenint una gran diversitat d’escoles de psicoteràpia. Aquesta diversitat no busca complementar-se, sinó el contrari,  ha provocat una diferenciació. La recent lluita diferenciativa provoca l’evidència d’un cert desprestigiper la psicoteràpia en sí, degut a que cada escola busca una nova teràpia anunciant la seva originalitat i desprestigiant la resta. “Como terapeutas debemos trascender nuestra tendencia a posicionarnos en concepciones estrechas, polares y dicotómicas de la realidad clínica. Hemos de admitir que las cosas, habitualmente, son más complejas de lo que nuestro paradigma teórico nos sugiere y así relativizar… y evitar creer que nuestra teoría encierra “la verdad” de la conducta humana…” (Rivera, 1980 citat en Feixas)

  • Moviment integrador

El moviment integrador ha estat àmpliament qüestionat tant a nivell terapèutic com a nivell de recursos dels professionals, ja que arribar a obtenir una psicoteràpia més enriquidora, madura i amb coneixements més amplis, no és gens fàcil. El punt de partida és molt divers tant a nivell de teràpia com de les bases amb què es fonamenten.

Durant els anys 80, un grup de psicoterapeutes donen nom a la psicoteràpia integrativa amb l’objectiu de desenvolupar i donar impuls a l’efectivitat terapèutica. L’enfocament integratiu, en psicoteràpia, és actualment una postura on es perfila un potencial desenvolupament dins de la psicoteràpia.

“Si los terapeutas cognitivo-conductuales hubiesen aprendido de los terapeutas psicodinámicas cómo focalizar en el funcionamiento interpersonal de los pacientes, hubiesen mejorado el impacto que producen en su ajuste social. De manera similar, si los terapeutas psicodinámicos hubiesen adoptado algunos procedimientos utilizados por los terapeutas cognitivo-conductuales hubiesen podido mejorar su efectividad a la hora de producir una reducción en los síntomas, (Castonguay, 1990).

Per tant, es construeix fonamentalment per tal de transgredir les ideologies, posant a l’abast del client el model integratiu que millor s’adhereixi al psicoterapeuta, respecte dels factors comuns, la integració teòrica i la integració tècnica.